Joan Vinuesa Baliu


perversos poesia d’alt voltatge en homenatge al surreal genet del cavall-llanterna

Joan Vinuesa Baliu

Un vers pervers en un pre-vers

Si jo fos un pervers que fes un vers

sever com un revés

seriós com una errada

cru com una embosta real

assaborint el vist i el sentit

DIRIA:

Faré el just

per inspirar-me amb el que no fem.

Si concluent

m’hi entenc només jo,

com un grimpador a la penya

barjaulo la percepció que solemne

fins allà m’acaricia solana.

Si d’un mac al masclet

tombo un mec, saltamartí de gardunyes

em trobo.

Ja m’explicaràs què versifico

si no hi ets ni estàs en res.

O què perverteixo si encara no està escrit.

I si ho està, ah! quin deliqui

com una diva andrògina

i un déu hermafrodita amb dos cargols

sentiria quan amb un somrís

de petit Samsó, tombant les columnes

sobre aquells bàrbars que no sóc

fes caure lentament la pedra recollida

i sentís el darrer i el primer dient:

Bona manera de morir

aquesta que ens deixa marxar ronsans

desintegrant-nos a l’albada

i al crepuscle

l’hora d’oblidar.