El Paul es va despertar cridant. Es va incorporar i després d´una
estona va fer una anotació en un bloc d´espiral, que sempre tenia al costat del seu
llit. En ell, recollia tots els seus somnis més intensos. Somnis en els que, assegut en
la part de dalt d´un bus, s´adonava que portava només la part de dalt del pijama. En
altres ocasions es desperteva amarat de suor somiant que estava corrent per fugir de la
foscor, de figures encaputxades i després es trobava una peça llarga d´elàstic que
l´estrenyia. Una vegada fins i tot va sommiar que estava nedant en un llac blau
transl.lúcid, mentre una dotzena de dones boniques nedaven al seu voltant com uns divins
dofins fent revolts brillant en un fulgor blau pàl.lid, però encara des dels deu anys,
un parell de vegades a la setmana, tenia aquest somni tan pertorbador: el somni en el que
podia volar.
Va pensar en aquest somni quan va
trobar un llibre darrera d'una desendreçada botiga de regals un dissabte al matí. Estava
passant el cap de setmana a l'oest de Escòcia i s'havia aturat a Luss, una petita vila
turística sense cap encant al costat de Loch Lomond, el centre de la qual havia estat
habilitat per rebre trenta autocars. El llibre era a la secció dels títols d'auto-ajuda
pels quals el Paul confessava tenir una debilitat. S'havia anat acostant a la secció de
llibres perquè no només podia mirar els títols, tot inclinant el cap 45 graus, imitant
una garça reial, sinó perquè des d'aquesta posició podia admirar la seva companya del
cap de setmana, la Carol. Vestida amb unes malles que ressaltaven les seves cames i cul
espectaculars, ella estava fent el ronso recollint-se els cabells i decidint entre comprar
un monstre vermell del Llac-Ness fet amb punt de mitja i un ambientador de cotxes amb
faldilla escocesa.
El Paul havia sentit una alenada
d’orgull en pensar que ella, durant tot el cap de setmana, seria per a ell. Es va
dir: "Em mereixo que em vegin amb ella i devorar-la com a una capsa de bombons".
Llavors una cosa li va cridar l’atenció. Entre 'Trobi tres hores perdudes al dia',
'El megadirector' i 'Fes realitat el teu potencial en sis dies', hi havia el llibre que li
feia pensar en els seus somnis inquietants: ''Massa espantat per poder volar? Alliberi el
seu ocell interior" per A.J. Abelman.
Mentre pagava el llibre, la Carol
s´havia assegut darrere el cotxe, de manera que havia perdut l´oportunitat de
reclamar-la d´entre les mirades dels nois italians que s´emprovaven boines escoceses a
la porta.
En Paul es va posar les seves ulleres
allargades tipus Xacal, que s´havia endut per semblar més europeu. Rondava els trenta i
anava vestit amb pantalons de tweed i sabates cosides a mà, tot això completat amb un
jersei Pringle, fet a mà, que amagava el fet que a sota portava una vella samarreta on hi
posava "Gary Glitter: I´m the Leader". Li agradava creure que tots els gestos i
moviments li permetien envoltar-se d´un aire de calculada precisió i, després de molts
anys de pràctica, havia cultivat un aire de superioritat permanent.
Era la primera vegada que el Paul
tornava a Escòcia dseprés de 8 anys. S'havia traslladat a Londres, de manera natural, un
cop acabada la Universitat, per acceptar una feina molt ben remunerada en un bufet
d'Advocats Europeus a Threadneedle Street. Estava esverat de tornar-se a trobar allà,
però ho estava encara més pel fet que la Carol hagués acceptat de marxar pel cap de
setmana. Quan s'havien creuat al passadís a l'hora de dinar, li havia parlat de la manera
més indiferent possible, i per això quasi no havia aixecat la mirada del feix de faxos
que estava examinant.
-Aquest cap de setmana pujo cap a la
Costa Oest , -va dir- per passar una bona estona, t'hi apuntes? T'hi arrisques?
Es va quedar ben parat quan ella va dir
que sí i aquest va ser tot un tema de conversa al departament de correus on el Paul
gaudia d'un cert prestigi.
-Ep! esteu al corrent que el Paul se'n
va amb la Carol a les terres dels seus avantpassats per a un rotllo de cap de setmana a la
bruguera.
-És un fill de sa mare amb sort. No
sé com collons s'ho manega, de debò que no ho sé. Que t'hi jugues que encara s'ho farà
amb ella?
Carol, o 'l'encantadora Carol', com era
habitualment coneguda pels homes de l'oficina, havia estat contractada en períodes de
pràctiques per l'empresa dos mesos enrera. La seva aparença de rossa de platja i la seva
natural confiança en ella mateixa, o bé espantava els homes o els reduïs a adolescents
badocs, que es ruboritzaven de cap a peus, quan els somreia qualsevol dona que no fos de
la família.
Van agafar el primer pont aeri del
matí, van llogar un cotxe a l´aeroport de Glasgow i es van dirigir pel pont d´Erskine
cap a l´Alta Escòcia. Just abans que la carretera deixés de banda la zona urbanitzada
al voltant de Glasgow van travessar pel mig d´una urbanització de protecció oficial
dels anys 60. A Carol li semblava que els blocs de pisos, protegits rigurosament amb
portes d´acer i reixes negres a les finestres renyien amb les muntanyes del darrera.
Encara havia clapes de neu blanca lluent al cim, con si les pistes d´herba haguessin
estat netejades per mostrar un alabastre brillant per sota.
L'única nota de color a la vista era
l'anorac vermell d'un nen, que, mandrós, seia en un portal mirant els cotxes a través de
la tanca de dos metres.
- Això és un lloc de mala mort! Així
que tu ets d'aquí? -va dir ella.
Van passar per sota d'un pont del qual
el Paul recordava d'haver vist la paraula ESPANTAT en grans lletres blanques pintades amb
poca traça. El signe interrogatiu havia desaparegut, convertint el repte en una
afirmació.
- De cap manera- va dir, jo vivia una
mica més al sud prop de l'aeroport.
A poc a poc, el sol començava a fer desaparéixer els núvols del matí, a
mesura que ells s'allunyaven de Luss cap a la carretera del nord. La Carol va enclastar la
seva ungla llarga i vermella a la pestanya d'una llauna de Coca-cola fent que s'obrís amb
un pppssssss...!
Què en vols? Per cert cap on anem?
Més amunt del llac, cap a Criamlarich,
passat el vedat de Rannoch, a Glencoe. Allà buscarem hotel.
Quins noms més curiosos, què volen
dir ?
Voler dir? O bé,... costa traduir-los
literalment però, per dir-ho d'alguna manera, ehm ... ovella, el vedat de l'ovella, ...
Glen, evidentment és una vall i ... Coe vol dir, ehm ... sang, massacre, aquesta mena de
coses.
Ah! i l'altre
"Crai-no-sé-què"?
Criamlarich? Sí, en gaèlic vol dir
lloc de descans, lloc per coure, cruïlla de camins. Ostres! Allò és una àguila?
-Deu estar bé, ser bilingüe. Aquí
és on portes els teus rotllos, primer les enlluernes amb el paisatge i després les
sedueixes fins a la roba interior?
-Primer? Déu meu, no, apa!
El Paul va reflexionar sobre això
detingudament. Això volia dir que ella seria un dels seus rotllos? Encara no havien
parlat de com dormirien.
-De fet és el primer cop que torno des
de fa anys.
-Oh, em pensava que tornaves per
caçar, pescar i tot això.
-De debò que et pensaves això?
-I la teva família què?
-Doncs bé. Els meus pares encara viuen
aquí, però amb una postal, una carta o una trucada de tant en tant ja faig prou.
-No els has vist desde que vas marxar,
oi?
-No.
-I què me'n dius dels teus amics, els
has deixat de banda també ?
-Sí, bé, de fet, més o menys.
-Pots deixar-t'hi caure el dilluns quan
tornem.
-Ja hi pensaré.
Van parar per dinar a Tyndrum, una vila amb un aire de poble fronterer; on
els diumengencs col.loquen la iaia al seient del darrera amb un paquet de caramels, fan
mitja volta amb el cotxe i se'n tornen malhumorats cap al sud.
La carretera del nord serpentejava per
la collada, abraçava els camins de muntanya i s'enfonsava de cop; reapareixia en rectes
llargues, que suraven pel damunt de camps de torba negra. A cada costat de la carretera
els estanyols blauverds brillaven sota el sol de Maig com llàgrimes de mercuri.
Els núvols eren perfectes, com aquells
dibuixats per nens de parvulari, blancs com la neu, agafats a miquetes cruixents d'una
plomissa i, bufats des del palmell de la mà, com un petó. Van esmunyir-se en la brisa
pels vessants de les muntanyes i pels altells calbs que despuntaven del terreny, amb les
seves ombres morades fins on l'ull podia veure, i més avall, la via del tren estava
suspesa de banda a banda dels turons, mitjançant viaductes i ponts de joguina. El Paul va
deixar que el cotxe corrés, accelerant però amb la sensació d'estar plantat al terreny,
encalmat sota un cel immens i distés.
Semblava que la Carol s'adormia; els
cabells es movien amunt i avall seguint el ritme de la seva respiració.
-No falta gaire per l'hotel-va dir en
Paul, aleshores ens podem posar ben còmodes, eh?
-Psa.
-Així que t'agrada treballar a 'Davis
i Gregory'?
-Sí, bé, per dir-te la veritat, no
és realment el que esperava.
'Què vols dir?
-La meitat dels companys són
ex-alumnes d´Eton, que només busquen una excusa per posar-me les seves mans ossudes a
les cuixes quan som davant la màquina de cafè, i els altres són tots paios molt de
poble, que es passen la vida fent veure que són ex-alumnes d´Eton. De fet, m´han ofert
una feina a Estrasburg. Potser l´hauria d´agafar, però no ho sé encara. De totes
maneres, que quedi entre nosaltres.
Mentre es feia de nit, van arribar a un
hotel de Glencoe que quedava arrecerat sota la massa negre-caldera del Buchaille Etive
Mor. Era un antic refugi de cacera, atrotinat i amb les parets plenes de caps arnats de
cérvols, i mapes vells dibuixats a mà penjats a la paret del bar.
-Ara sí que anem bé, va dir el Paul
mentre s’esperava a la recepció.
Van reservar dues habitacions
individuals i es van trobar al bar per picar alguna cosa. A part d’ells, només hi
havia al bar una parella madura que miraven embadalits i en silenci un mapa
d’exursionista desplegat, un viatjant assegut amb el maletí davant d’ell com si
fos un altar i un home més jove amb els cabells rossos i arrissats i que portava un
esmòquing vell i s’estava mirant el foc de la torba.
L’home més jove es va aixecar
d’alavora del foc i va anar a parlar amb ells mentre el Paul s’estava a la
barra. Tenia un suau accent illenc i un somriure agitanat.
-Que has pujat per negocis?, va
preguntar.
- No, va respondre en Paul mentre
tornava amb dos whiskys doble.
-Vacances-va dir la Carol. En Paul
m'està ensenyant la seva terra. Demà podríem anar a caçar una estona. Què et sembla,
Paul?
- Que t'ensenya la regió? Ostres,
Paul, no hauria mai que fossis de per aquí.
- Doncs, sí. D'on és vostè,
senyor...?
- Nicky, va dir, allargant-li la mà.
Que d'on sóc? Del mateix lloc que tu, evidentment.
- Com? De Carnwood? va fer en Paul,
confós.
- Cornwood? Vols dir la vall dels mal
alimentats? No, no, del mateix lloc que ella.
- D'on, de Kent? va preguntar la Carol.
-No, el mateix que tothom, sis polsades
per sota del melic. Ja, Ja, Slainte Bhath a tothom. Salut!
-Això és francament profund, Nicky
-va dir la Carol inclinant-se cap a ell. El Paul, que estava molest per haver hagut
d´admetre que era de la vall dels mal alimentats, es va aixecar.
-Bé, demà serà un dia atrafegat,
me´n vaig a dormir d´hora. Puges Carol?
-Si, suposo.
Des de la porta ella va dir bona nit al
Nicky i va seguir al Paul fins al vestíbul.
- Deu d'haver estat tot aquest whisky-
va dir. - Crec que aniré a prendre una mica d'aire fresc abans d'Anar a dormir. Fins
demà!
El Paul va pujar les escales poc a poc,
remugant tot sol. Un cop a la seva cambra es va deixar caure sobre el llit. Si aquest
hippy no hagués aparegut, ara estaria acotxat amb l'encantadora Carol. Collons, merda,
merda.
Es va enrecordar del llibre i va desfer
la celofana, que se li va quedar enganxada a la mà com si fos un gatet.
"CAPÍTOL U
Durant tota la nostra vida, la gravetat
ens fa ajupir, ens subjecta a la terra, però què és aquesta força? Ens arrosseguem per
la brutícia, carregats i cansats, somiant amb els ocells que volen lliures per l'aire.
Pensa-hi! Cada cop que un nen es posa un sonall a la boca venç la gravetat, la força
d'atracció de tot el món ... Alguns dels experiments psíquics provats més rigorosament
han demostrat, per damunt de qualsevol dubte, que aquest pes pot canviar. La meva feina al
llarg dels darrers quaranta-dos anys ha demostrat que només amb la voluntat n'hi ha prou
per canviar aquesta força feble que ens aferra a la terra ... En els propers capítols us
demostraré com ho podeu fer, tal i com jo vaig fer una extraordinària tarda de gener a
Vermont. Guanya a la força de la gravetat! De la mateixa manera que ho van fer els
místics orientals, o bé els médiums de l'oest, com D.D. Home, o els dos-cents-trenta
sants Catòlics. Aprèn a volar!"
Quan el Paul va baixar al matí següent, el Nicky encara hi era i
s'estava acabant els xampinyons i el beicon de l'esmorzar.
He dormit a la llitera de l'annex del
darrera - va dir.
No em sorprèn que semblis cansat - va
remugar el Paul llegint el menú mentre el seu cap acusava les primeres martellades a
conseqüència de la ressaca del whisky.
La Carol creu que no seria cap problema
si em portéssiu.
El Paul n'estava fins als pebrots. El Nicky jeia escarxofat al seient del
darrera cantussejant.
-Quin és el millor consell que t'han
donat mai, Paul?
-No utilitzar mai la paraula 'maco' i
comprovar sempre que no em surti l'etiqueta del jersei - va dir el Paul.
-Carol?
-Confia en els teus instints i no
acceptis mai el consell d'algú que vol alguna cosa de tu. I tu què?
-No confiïs mai en algú que tingui el
mateix número de vocals que de consonants en el seu nom.
Es va produir un silenci mentre
rumiaven això.
- I un colló! - va dir el Paul.
Abans d'anar-se'n de l'hotel el Paul va preguntar per anar de cacera,
però quan la recepcionista els va deixar el prospecte tot arrugat i van veure quan valia
un dia, el Paul va proposar visitar el centre d'informació turística que hi havia a la
carretera.
Estaven tots tres drets sota la pluja
mirant la placa que hi havia en commemoració dels morts. Estava escrita en gaèlic. El
Nicky la va llegir en veu alta en anglès.
Suposo que no parleu de mí a la meva
esquena, va murmurar la Carol.
Ens n'hem d'anar - va dir de repent el
Paul dirigint-se cap a l'aparcament - sembla que cada cop plou més.
Què vols dir?, va preguntar el Nicky
corrent per no quedar-se enrera.
El Paul també parla gaèlic, va dir la
Carol obrint la porta del cotxe.
El Nicky va dir algunes paraules en
gaèlic. Hi va haver un llarg silenci.
Bé - va dir el Paul - de fet el tinc
una mica rovellat, gairebé oblidat, oblidat del tot. Vinga, anem!
Van endinsar-se en la pluja i la boira
mentre els vidres del cotxe s'entelaven.
-De què vius, Nicky?
- Sóc guia de muntanya, però on m'hi
guanyo la vida de veritat és tocant la gaita pelsturistes als aparcaments de per aquí a
la vora. La tinc aquí. Si voleu sentir-la la puc preparar: té un so molt potent.
- No, gràcies, va dir en Paul abans
que la Carol pogués respondre res.-Així, quant et treus enredant els nostres turistes?
Ara, la seva veu tenia un to burleta.
-Els autocars de japonesos són els
millors, posa quen'hi vagi trenta a cadascú i a que cadascú deixi anar deu lliures per
fer-se una foto amb mi. I normalment, al cap d'un quart arriba un altre autocar.
En Paul va fer alguns càlculs.
- Collons, et treus mil dues-centes
lliures l'hora? Quina barbaritat.
-Sí, però no oblidis que només
treballo vuit mesos l'any.
Van passar l'última nit a un hotel a prop de Gairloch, que donava a la
costa est de les illes de Skye i Raasay. El vespre era tranquil, la llum rogenca i el
silenci total. El dia, no obstant, no havia anat tal com en Paul hagués volgut. Van
registrar-se i van dir adéu a en Nicky, que va dir que anava fins a Ullapool, fent
autostop. En Paul i la Carol van sopar sense parlar-se gaire l'un a l'altre i, quan en
Paul va tornar del lavabo, la Carol s'havia esfumat. Ell va esperar en el bar una hora, i
a continuació va demanar una beguda a base de llet i va pujar al llit on va obrir el
llibre una vegada més.
Es va estirar al llit per llegir.
Semblava que la resta del llibre consistís en diversos relats sobre religiosos italians
del segle XVII, i tractava de la levitació durant l'estat d'èxtasi religiosa. El Paul va
saltar a l'últim capítol.
"Només hi ha una manera de recuperar la saviesa perduda dels antics.
Sí amic meu, has de creure en la teva capacitat de deixar el món que hi ha al teu de
sota; la gravetat és una il.lusió ... per això has d'aprendre a veure-la com a tal,
aleshores, i només aleshores, seràs capaç de deixar el teu Jo anterior enrera i,
llavors, l'ocell que tens a dins podrà ésser alliberat."
El Paul va tancar el llibre."La Gravetat és una il.lusió", va
sentenciar en veu alta, i va ser aleshores quan va precipitar-se damunt el sostre.
En sentir la fredor del sostre a la
galta es va incorporar. Va notar una gota de sang tèbia que li regalimava nas avall i tot
seguit s'enfilava amunt cap al terra de l'habitació que ara estava capgirat i li quedava
per damunt del cap. Tota la resta semblava normal: la bossa estava allà al terra per
sobre seu. Semblava que l'habitació hagués canviat, ell no, no se li n'anava gens el
cap, només sentia l'embranzida forta de la sang corrent-li pels polsos.
Va donar una patada a la instal.lació
de la llum que es va gronxar d´un costat a l´altre. Al cap d´una estona va aturar-se i
es va quedar sostingut dret al sostre. Va anar cap a la finestra oberta per mirar a fora i
va veure, en una sensació de mareig, que l´infinit queia per sota d´ell. Els estels li
espurnejaven sota els peus, convidant-lo a saltar. Va córrer cap a la porta, els peus
donaven cops amb força en el ciment del sostre, va aconseguir arribar fins el mànec i el
va obrir a poc a poc. Va passar per sobre de la llinda i va anar passadís avall. Els peus
se li anaven lliscant entre la pols i les teranyines, i va saltar per damunt d´un
fluorescent que hi havia en el camí. Va caminar pel sostre fins arribar a les escales. El
Paul va aconseguir arribar a la barana, va impulsar-se cap a dalt en direcció al terra
que tenia al damunt. Va trucar a la porta de la Carol que estava al mig del passadís.
- Qui és?
- Sóc jo, de pressa, obra la porta; ha
passat una cosa realment increïble!
La Carol va entreobrir la porta i va
mirar cautelosament.
- Mira Paul, ho sento però...Déu meu!
La porta es va obrir del tot i el Nicky
va sortir amb el barnús de la Carol posat. Es va quedar glaçat, mirant amb uns ulls com
unes taronges com el Paul s'estava dret al sostre.
- Estàs cap per avall,- va ser tot el
que va poder dir.
Des de l´habitació de la Carol, van
trucar a l´editor de Nova York que figurava a la contraportada del llibre, mentre en Paul
es passejava amunt i avall pel sostre. Finalment van aconseguir el número de l´Abelman.
El telèfon va sonar durant una estona que es va fer eterna fins que una dona va
respondre.
-Ho sento, però el senyor Abelman no
atén trucades personals. L´editor no li hauria d´haver donat aquest número de
telèfon. Estic d´allò més empipada. Faci el favor de dirigir-li per carta les
preguntes que tingui, o per convidarr-lo a donar conferències.
En Paul ja estava histèric i va agafar
el telèfon d´una estrebada.
-Digui-li que estic clavat a aquest
cony de sostre!
Va haver-hi un llarg silenci i llavors
A.J. Abelman va posar-se al telèfon.
-Això és increïble, mai no havia
tingut notícia de cap cas així. El més corrent són petites levitacions, sap que vull
dir, però això...
-Faci'm baixar ara, sisplau.
-Això és fàcil. Faci tot el contrari
del que ha fet. Recordi's que pesa, que està lligat al terra, que no és pas cap ocell.
El Paul ho féu i va aterrar de cop al
llit.
-És increïble. -va dir el Nicky
-Estàs bé? Sembles fet pols. -Podries dir-me què collons estàs fotent a l'habitació
de la Carol?
En el breu interval entre el moment en
què el Paul havia fet la pregunta i l’instant en què ella li va tancar la porta als
nassos, la Carol va descriure, en efecte, què collons el Nicki havia estat fent a la seva
habitació. També va descriure –amb detalls que el Paul considerava innecessaris- el
que pretenia que el Nicky li fes a continuació. De fet, tan aviat com el Paul hagués
fotut el camp de l’habitació. Quan el Paul va tornar al seu dormitori, li va semblar
sentir rialles. Pensava en el fet que tot i haver dit a la Carol que no volia saber res
del nus que anava a fer ni del que el Nicky podia fer amb la seva llengua, ara sentia que
tenia una trempera de l’hòstia.
Un cop a la seva cambra es va desfogar
de la manera que (ho havia de confessar) era l'única possible del seu repertori sexual,
si més no en el futur immediat. Va estar desvetllat durant una hora fins que va poder
agafar el son, on els seus somnis esperaven; somnis que eren innegablement més
satisfactoris, vius i reconfortants que el que la vida real mai l'hagués pogut oferir.
A fora es va sentir una xiscladissa com
si hi hagués un milió de pneumàtics deixant anar l´aire. Eren les molècules d´aire
comprimit que s´enlairaven. La gravetat s´havia invertit. La respiració se li feia cada
cop més feixuga per la manca d´oxígen, mentre a fora la sorra i la terra van començar
a elevar-se formant un núvol de pols densa que s´empassava la llum de la lluna. Per tot
arreu les pedres petites pujaven amb delicadesa cap al cel seguides de les més grans.
L´efecte es va escampar gradualment des de Gairloch fins que al cap de pocs minuts, havia
arribat arreu del món.
Després es van enlairar els animals,
ratolins i insectes, i tot seguit els gossos i les vaques agitant-se, batent-se, mossegant
a l'aire i udolant, llavors la gent. Cridant sense dir res pels carrers de la ciutat,
ascendien precipitant-se cap amunt a través de les finestres dels restaurants, envoltats
de trossos d'amanida, parelles fent l'amor, mig despullades, gent atrapada dins dels
cotxes, xisclant, pregant, maleïnt, plorant o mirant astorats en silenci. Va veure dues
persones que s'assemblaven al Nick i la Carol. Enganxats l'un a l'altre, movent-se cada
vegada més ràpid fins que van desaparèixer dins del cel polsós.
Els arbres s'arrencaven de la terra amb
un soroll xuclador, com si fossin coets aixecant-se a les pistes d'enlairament.
Les carreteres es desprenien del terra,
cintes de regalèssia negra es cargolaven i s'enrotllaven amb un sospir, abans que la
terra mateixa s'esmicolés en peces de 5000 milles d'amplada, que a poc a poc,
s'allunyaven les unes de les altres per acabar desapareixent en una fosca buidor.
La xiuladissa i els crits van
transformar-se en retrò profund i esquinçament i, finalment, en un silenci sonor. Tenia
l'esperança de no despertar-se mai més, de restar aquest cop en el seu món sense pes,
mentre la terra passava de bola blava a núvol negre en expansió, com la tinta d'un pop a
la superfície d'un llac blau.
|
