I
Quan sabia que algú l’observava des del
capdavall, Madame Deschamps trigava tres segons a baixar cada esglaó de la llarga
escalinata de pedra que conduïa al jardí principal de palau. Esmerçava un segon a
llançar una mirada altiva cap a l’horitzó de buguenvílies mentre avançava un peu.
Un altre segon l’omplia d’un lleu moviment sensual de genoflexió vers el graó
inferior. I el tercer segon encara se li feia curt per acompassar un subtil joc de cintura
amb la passa que ja maridava la sabata de llaç amb l’enllosat de l’escala. I
així fins arribar a baix, on es recomposava amb un sospir premeditat el vestit que
estrenava cada vegada que havia de rebre algú. Sempre, un de nou, mai ningú no
l’havia vista dues vegades amb la mateixa vestimenta. Encara que, com avui, qui
l’esperava al capdavall de l’escala només fos el repartidor del fang. Un fang
especial que Madame Deschamps es feia portar de Milieu, el millor material per a les seves
estàtues de jardí, un fang que, cuit a temperatura altíssima i recobert hàbilment
després amb una capa de resina pigmentada, podia suportar segles sota la pluja de
Veciênnes.
Amb un "bon dia" moderadament
impacient, féu un gest amb el cap al repartidor, que començà a descarregar les saques
al taller de la senyora, com sempre. Era una sala immensa, enrajolada de marbre, en el
qual s’hi reflectien, gairebé de manera insolent, els rajos de sol de primavera que
traspassaven els finestrals i que inundaven l’estança amb un atreviment natural.
Madame Deschamps odiava aquesta claror tan diàfana; per això, tot just entrar a la sala,
s’havia apressat a córrer tot el cortinatge fins a deixar en l’aire només
ombres i siluetes.
Acomiadà l’home amb una generositat de
cinquanta francs, i, amb un posat immòbil, dreta al capdavall de la gran escalinata que
separava el jardí de palau, resseguí amb la mirada com el repartidor s’allunyava
camí enllà. I Madame Deschamps va desitjar no haver-lo de necessitar mai més. Però, en
fi, malauradament no depenia d’ella. En girar-se per tornar dins la casa,
s’adonà que des d’una finestra, el vell Gravelin l’estava observant en
silenci, un silenci al qual l’ancià majordom feia anys que s’havia acostumat,
un silenci que ara, rere la finestra no parava de repetir-li dins el cervell que aquella
nit ell i la mestressa tornarien a tenir feina.
II
El vespre s’havia ensenyorit de la finca. La
lluna es reflectia, com per rutina, en el llac dels desmais, vora les acàcies ja
adormides; la quietud regnava en aquell jardí funest. Dins la casa, però,
s’esdevenia una activitat considerable. El vell Gravelin es feia un tip de portar
galledes d’aigua des del sortidor al taller. Arrossegava els peus per la sala,
gemegant entre les dents, tan encorbat com podia i fent tremolar la galleda plena fins que
en vessava una mica d’aigua. Però aquesta estratègia no li servia perquè Madame
Deschamps tingués compassió dels seus anys.
–Us queda gaire per omplir la pastera,
Gravelin?
–No, Madame, aquesta ja és l’última.
–Doncs ja podeu començar a pastar el fang
–féu ella sense mirar-lo–. Ja tinc el cadàver a punt.
Florentine Deschamps no matava per gust.
L’hi empenyia la decepció. Una frustració que li omplia el cos fràgil de dalt a
baix amb cada nou encontre decebedor. Cada nou pretendent que resultava no estar a la seva
alçada. Ja podien venir amb les millors recomanacions, ser del país o foranis, nobles o
nous rics, parlar poc o xerrar pels descosits, però cap d’ells no aconseguia mai
passar la pregunta decisiva. I aleshores ella es veia impulsada a correspondre a aquell
agosarament insensat de tots els homes que es presentaven a palau amb la certesa de poder
plaure les demandes de la vídua més adinerada de la contrada: dominada per la malenconia
de pensar que cada un d’aquells pretendents, amb una engruna tan sols
d’originalitat, hauria pogut esposar-la, els oferia un lloc al seu jardí, sí, el
lloc que, al seu entendre, els corresponia.
–El fang ja és a punt, Madame.
–Molt bé, Gravelin, ja us podeu enretirar.
Demà li farem el pedestal al costat del llac, sota els desmais. Va arribar lluny, aquest,
sabeu?
–Bona nit, senyora.
Madame Deschamps romangué pensarosa durant uns
instants, inspirant tot l’aire que podia amb cada sospir. Agafava forces mentre
enllestia els estris damunt el taulell. No li feia angúnia el tacte amb el cos fred
d’aquell pobre desgraciat, ni l’estremia l’absoluta inexpressió
d’aquell rostre encara formós. Només lamentava, d’aquell jove, la mediocritat
d’última hora que havia impedit a Florentine d’acceptar-lo com a espòs.
"Sí, vos vau estar a punt d’aconseguir-ho, Montand" murmurava, mentre
començava a recobrir-li els peus i les cames amb l’argila fresca. Sempre es
reservava la part de la cara per al final. "Oh, maleït Montand, gairebé em teníeu
conquistada…" i subjectava l’espàtula amb unes mans cada vegada més
nostàlgiques. Tanmateix no es deixava vèncer per cap ombra de remordiment. "Vau ser
un estúpid a l’últim moment, sí, vau cometre una ingenuïtat creient-vos que amb
aquella arrogància encertàveu el meu darrer requeriment, el que ha de tombar la
balança." I amb el punxó va modelar-li el melic.
Aquella no era una tasca gens senzilla. Fer una
estàtua requereix paciència, certa sensibilitat a les proporcions, un determinat talent
a l’hora de reproduir una figura. Ara bé, s’ha de reconèixer que el repte
d’esculpir un cos nu afegeix a l’obra un toc de comoditat, quan es pot treballar
sobre un model tan real i aprofitable com feia Florentine. I mai no es concedia més
d’una nit per enllestir-les. Aquest era un altre alicient que s’havia atorgat.
Amb el cisell de cullera i la tendresa del seu
polze treballava la forma dels ulls del jove René Montand, traspassat a deshora però no
sense merèixer-ho; uns ulls amb la vitalitat robada i substituida per la mirada eterna i
pètrea de qui ha comès una ofensa irreperable contra la delicadesa d’una dama. I
aquestes ofenses, es convencia Madame Deschamps, s’acaben pagant. Només li mancava
la part de la boca. Per força l’havia d’immortalitzar amb aquell somriure
irritant amb què el jove impertinent havia acompanyat la darrera resposta al seu
interrogatori. "Perdoneu el meu atreviment, però això són romanços. Vos no
necessiteu que us porti la lluna, l’únic que us cal és un home amb uns
bons…diguéssim…atributs. I el teniu al davant, senyora." Amb
l’ànima ferida, Madame Deschamps agafà una espelma, prengué distància per
contemplar la seva nova obra i murmurà "pobre imbècil" al temps que es girava
i s’encaminava a la seva cambra. Gravelin ja s’encarregaria d’enfornar-lo.
Gairebé era de matinada i estava esgotada. No va tenir ni esma de desabillar-se abans de
posar-se al llit. L’endemà dormiria tot el dia.
III
El vell Gravelin es llevava amb la fauna de Chateau
Montmercy. Quan els primers rajos de sol despertaven el llac dels desmais i els ànecs de
coll verd saludaven el nou dia amb un xipolleig engrescador que encomanava els pinsans i
les verderoles a refilar des de les branques encara humides per la rosada, l’ancià
sentia que la natura el cridava a sortir del llit. Aleshores es rentava la cara i amb la
parsimònia d’aquell que ja no té res de què sorprendre’s, es mirava al
mirall. I, en efecte, en trobar-se els seus ulls cansats amb els de l’espill, no se
sorprenia gens ni mica de trobar-hi un home immensament covard. Ni la perruca de cua, ni
el fals coll alt de la camisa, ni la levita, ni el llustre de les sabates ja no encertaven
a vestir la languidesa que el seu rostre no podia dissimular. Amb tot, es dirigia a la
finestra que donava al jardí, obria el porticons de bat a bat i, per uns instants, es
quedava immers en la contemplació del nou jorn. Fins que s’adonava que se li feia
tard, que havia de baixar, que estaven a punt de venir la cuinera, la cambrera i els
jardiners, i n’havia de supervisar la feina.
Tan bon punt va veure arribar els jardiners, els
va manar de cavar un forat per un nou pedestal.
– Allà vora el llac, sota els
desmais– al vell li agradava reproduir les paraules exactes de la seva mestressa. En
tenia frases senceres emmagatzemades dins el cap. Era el seu tresor secret, un tresor que
mai ningú no li podria prendre.
– Molt bé, ara mateix ens hi posem–
digué el més enraonador –. Heu vist quin goig fan els rosers de la glorieta?
– Molt– i es girà per
tornar-se’n a dins.
– Seria un bon lloc per col.locar-hi una
d’aquestes estàtues, no creieu?
Gravelin s’aturà en sec
– Em penso que Madame Deschamps reserva
aquest indret tan privilegiat per a una peça molt especial –contestà el vell i
reprengué les seves passes lentes.
– D’això… escolteu… que ens
deixaríeu pescar unes truites, després, abans de marxar? El riu en va tan ple…
Gravelin, encarat ja cap a la casa, ni es girar.
Els féu un gest d’aprovació amb el braç i una veu que li sortí gairebé inaudible
afegí "però no feu gaire enrenou". Això mateix, no fer gaire enrenou…
semblava llei de vida a Chateau Montmercy.
Els jardiners eren tres i mai cap d’ells no
havia fet el més mínim intent d’indagació respecte d’on li venia, a la
senyora, aquella dèria artística tan concentrada en forma d’estàtues d’homes
nus. Al cap i a la fi, és d’allò més habitual – es deien entre ells –
que els rics de mena s’exerceixin en aquest tipus d’entreteniments. I més, en
el cas de Madame Deschamps, que tenia un gust tan refinat i tant per sobre de tothom. On
deu haver après a esculpir d’una manera tan natural, es preguntaven per preguntar
sense deixar que les eines s’adormissin gaire.
En efecte, els tres homes es limitaven a fer la
seva feina, dia rere dia, es consideraven ben pagats, i avui, a més, s’endurien unes
bones truites per sopar. Les seves mullers estarien la mar de contentes.
IV
Émile, la cambrera, arribava cada matí a les nou en punt
per fer la toilette a Madame Deschamps. La senyora era exigent amb la pròpia
imatge, i de vegades Émile s’havia passat una hora per tenir-la pentinada com ella
volia. Ara li tibava massa de l’esquerra, ara li penjava massa de la dreta o no
se’l veia bé de darrere. Hi havia dies que Madame Deschamps no s’avenia gens
amb el que li oferia el mirall del tocador i aleshores, és clar, tota la culpa requeia
sobre la cambrera, cada dia tens menys traça, aquests dits inflats ja no et tenen
l’agilitat d’abans, va, treu, treu aquesta bírria que m’has fet. I Émile
aguantava el xàfec, perquè una bona setmanada li feia més el pes que estar-se a casa
enganxada al seu marit que no parava de lamentar-se de tenir la mala sort d’enxampar
collites dolentes cada any. A més, hi havia dies que amb la senyora tenia converses prou
agradables, ves per on.
De manera que aquell matí Émile pujava amb
passes silencioses l’escala encatifada que menava al dormitori de la seva mestressa
alhora que es preguntava amb gran incertesa de quin humor la trobaria. Va trucar a la
porta i esperà un instant, però a l’altra banda no hi hagué resposta. Ho va provar
amb una mica més de decisió, i res. Ai, coi, es digué, i va anar a cercar Gravelin.
El va trobar al sortidor, rentant-se les mans,
li va semblar de lluny.
–Ah, no, m’havia oblidat de
dir-vos-ho, avui no se la pot destorbar.
–Vaaaaja –i mirà cap al cel. En
tornar a abaixar el cap es fixà en l’expressió del rostre del majordom–. Que
li passa res, a la senyora?
–No, no –el vell s’espolsava les
gotes d’aigua sacsejant les mans a l’aire, amb discreció–, una cura de
son. Ja ho ha fet d’altres vegades, oi?
Émile va percebre que Gravelin havia acompanyat
aquestes darreres paraules, segurament sense pretendre-ho, amb un somriure lleument amarg.
I no va poder evitar sentir que el vell majordom havia perdut, gairebé del tot, el posat
entranyable que l’havia captivada anys enrere, quan ella havia entrat a treballar a
Chateau Montmercy.
–Que heu estat ajudant els jardiners a
cremar mala herba? –Émile forçà Gravelin a trencar el silenci–. Feu una pudor
de fum que espanta!
El vell, per instint, va dirigir la mirada cap a
l’antic celler, on hi havia el forn, i, en adonar-se de l’associació traïdora
que el seu cervell havia comès, retornà la vista al sortidor. Es va olorar la camisa.
–Teniu raó…, però m’agrada
entretenir-me al jardí– s’escurà la gola–. Escolteu, em penso avui no
caldrà que us quedeu. Madame Deschamps potser no es llevarà en tot el dia.
–Si que m’ha costat poc, avui, de
guanyar-me les garrofes. Au, doncs, que tingueu un bon dia– i féu mitja volta cap al
mateix camí per on havia vingut feia unes hores.
Émile, com els jardiners, tampoc no gosava
expressar en veu alta algunes preguntes que sovint li venien al cap. Preguntes com ara per
què Florentine Deschamps establia que, tret de Gravelin, és clar, ningú del servei no
s’allotgés a Chateau Montmercy, tal com era habitual en d’altres mansions. Bé,
la cuinera sí que també dormia allà, però – i ho sabia del cert –, tenia
prohibidíssim de traspassar les dependències senyorials. Fins i tot el mateix Gravelin
havia de servir els àpats, per tal que la Marie no pugés per res a dalt. La seva
activitat es reduïa a baix a la cuina i a la cambra que se li havia condicionat al
costat. Però, per què aquest tracte deferencial amb la cuinera?, s’insistia Émile,
no deu pas tenir a veure amb el fet que sigui sord-muda…
La cambrera gairebé havia arribat al llindar de
la propietat. Es tombà cap a la majestuositat de la casa, deturà la vista just sobre la
finestra de Madame Deschamps i remugà "qui pogués dormir tot el dia…". Ja
anava a continuar camí enllà, quan es girà de nou cap a la mansió i amb un cop de cap
resolgué per ella mateixa: "saps què, em sembla que demà no vindré". I
s’allunyà de la finca pensant que, en realitat, el que havia volgut dir era que ja
no hi tornaria mai més.
V
A quarts de deu, quan la fosca i el silenci s’aliaven
per regnar sobre Montmercy, Florentine Deschamps féu dringar la campaneta i ordenà
Gravelin que li servís el sopar al menjador petit. La vídua destil.lava amb tal
afectació cada paraula que pronunciaven les seves delicadíssimes cordes vocals, que feia
tot l’efecte que els mots s’evaporaven tot just desprendre’s dels seus
llavis. Però el vell, tot i patir ja cert desgast d’oïda, havia desenvolupat un
sisè sentit per captar a la primera qualsevol desig o voluntat de la seva mestressa, per
molt fluix que fos el to de veu amb què es materialitzaven. Per això, el majordom no
s’hagué de fer repetir de Madame Deschamps que aquell vespre desitjava sopar amb
xampany. Del de la reserva.
De seguida, Madame.
Quan pujà de la cuina a servir-li el foie
d’ànec amb salsa d’aranyons i purè de patata, ja s’havia begut mitja
ampolla del Rochand. En dipositar-li el plat a taula, Gravelin es notà la mà de la
vídua damunt el braç. Ell la mirà des dels seus ulls tan aparentment immutables davant
qualsevol sorpresa. Ella, amb l’altra mà, li féu entendre que s’acostés. Quan
el tingué gairebé a cau d’orella, li va dir:
–Ja heu fet desaparèixer les robes del
jove Montand?
–Les he cremat aquest matí al celler de
darrere, senyora.
– I… l’estàtua?
– Enfornada, vernissada i col.locada.
–Molt bé –i li alliberà el
braç–. No, no marxeu encara. Seieu i serviu-vos una copa de xampany.
–Senyora, no… jo no…
–Seieu, vull celebrar una cosa.
Florentine omplí una copa per a Gravelin, però
ell s’hi resistia: temia no saber agafar la copa correctament. Mira que n’havia
servides, però enlairar aquell cristall ple de beuratge exquisit en direcció als seus
propis llavis era una cosa que, en aquella situació, es veia incapaç de dur a terme amb
la mínima elegància exigida.
–Au, va, seieu, és una ordre.
Gravelin obeí i féu un glop.
Madame Deschamps començà a degustar el foie:
–Mmmm, és un tresor, aquesta cuinera.
El vell no sabia a què atribuir el bon humor
amb què s’havia llevat la senyora aquell vespre.
–I doncs… la celebració, Madame,
de… de què es tracta?
–Ah, sí. He pres una decisió
–s’eixugà els llavis amb el tovalló de domàs per evitar qualsevol possible
resta de salsa–. Abandono l’escultura.
Gravelin arcà pausadament el gruix de les seves
celles i dirigí amb timidesa la mirada cap a les mans de la vídua, unes mans blanques,
suaus, tendres i alhora frívoles, unes mans que maten homes per caprici – per
ofensa, segons ella –, sí, unes mans capaces d’amagar crims sota una capa
d’argila, unes mans precioses que avui, segons semblava, havien decidit abandonar la
idea de lluir, per fi, un anell digne de la seva altesa.
–Voleu dir… no més… cadàvers,
senyora?
Madame Deschamps somrigué a la brillantor que
tot d’una desprenien els ulls del criat.
–Quina paraula més lletja, no trobeu?,
cadàver, cadàver, és un mot d’allò més tètric. Prefereixo dir-ne cossos, no
semblen tan morts. De fet, conec moltes persones que són cossos fins i tot en vida.
Només són això, cossos, m’enteneu?
El vell l’entenia perfectament, i es moria
de ganes de pladejar amb la seva mestressa, però no gosava abandonar la posició de
criat.
–Perdoneu, Madame, així… ja no
busqueu espòs?
–Més que mai, Gravelin, però estic
cansada de cercar en va– i amb els dits s’apartà uns fils de cabell que li
feien pessigolles a l’orella–. Em casaré amb el primer noble que em faci un
compliment.
De sobte, Madame Deschamps féu un moviment amb
el cap donant a entendre a Gravelin que es retirés. A la viuda, l’havia envaït un
molest sentit del ridícul: ella confessant les seves coses al majordom! I s’adonà
que no era la primera vegada que li passava, que sovint se sorprenia a ella mateixa enmig
d’una conversa massa íntima amb el criat. Un ridícul espantós que d’ara
endavant caldria evitar.
VI
Florentine duia, aquell vespre d’abril, vestit
de seda blau com l’oceà en dies de cel serè. Passejava els ulls entre el jardí de
Montmercy amb l’elegància del flirteig a la mirada.
Darrere seu, la casa dormia, i només
l’oreig de les buguenvílies ornava el silenci vellutat de la nit. Encara es notava
les bombolles del xampany a les venes, i el vermell esclatava en els seus llavis de foc.
La pell li tremolava sota la lluna, que l’escortava fins a l’encontre amb els
seus estimats. Embriaga d’olors de primavera, descalça en aquella mar verda, tendra,
sense fronteres per als somnis, es deixava portar per l’aire, que li onejava els
cabells a ritme de vals.
Més enllà de l’estany, rere els desmais,
descobrí el seu nou amant de pedra. El jove René Montand somreia dalt d’un pedestal
de granit i tenia la mirada altiva com mai. Florentine no dubtà en considerar que aquella
última obra acaronava la perfecció. Certament un final digne de la seva col.lecció.
Ai, las!, la trobaria a faltar, l’emoció
de matar, el goig de veure acomplerta una missió…? Sí, Florentine Deschamps tenia
una missió, una missió tan delicada i soferta com era acallar la mediocritat de cada
representant del sexe masculí que se li presentava a palau amb la pretensió
d’esposar-la. Si, acallar aquesta mediocritat i reconvertir-la en objecte
d’adoració. Perquè un cop callaven, els homes, esdevenien admirables.
Però totes les batalles cansen, oi?, es deia
alhora que la fragància dels rosers impregnava les seves passes nocturnes damunt el camí
de graveta que menava al sortidor, a l’altra banda del qual el coronel Luvois
dominava el centre del jardí. Oi, coronel? Vos trobo que heu perdut així nu,
l’uniforme us donava tanta dignitat, que heu quedat ben despullat, si em permeteu
aquesta broma. Però aquest puny alçat i la prominència del mentó encara us fan
justícia, vestigis de la vostra bravura enfront de l’enemic. Encara que, tot
s’ha de dir, seduir una dona no és ben bé el mateix que conquistar un turó,
estimat coronel. Vau errar l’estratègia, i una badada sovint costa la vida, ves.
Madame Deschamps es fixà en la lluna, aquella
lluna que cap nit era la mateixa, però que sabia guardar-li els secrets. La lluna,
protagonista de la qüestió que posava a prova l’enginy dels pretendents, quan
havien aconseguit satisfer dignament les demandes de la vídua, i que ella esperava que
fos contestada amb la màxima originalitat.
Original com l’estàtua…
d’André, es deia?, sí, André de Plombière, assegut damunt un sòcol de pedra, amb
el vostre barret negre, i la cara riallera, mig ocult ja pel rododèndron en flor. Cada
paraula vostra era una melodia, cada gest, un poema. Ningú m’havia fet estremir com
vos quan vau murmurar-me a cau d’orella les que crèieu que eren totes les meves
virtuts. Semblàveu conèixer tots els meus gustos, però… ara ja sabeu que no
perdono els enganys. A cada visita vostra, em desapareixien, ara uns coberts, ara una
joia, ara una figura de bronze… Sí, ja podeu riure tant com vulgueu, amic meu,
fent-vos passar per l’hereu de cent acres de vinya en plena producció… Però
m’alegro de tenir-vos aquí, vau ser capaç de fer-me somiar.
I Florentine Deschamps continuà el passeig
nocturn pel jardí, ritual que feia de tant en tant, quan se sentia nostàlgica o sola o
trista o tot plegat. Passejava el seu cos de papallona entre flors i arbusts, aturant-se a
cada encontre amb un nou amant: enllà encara l’esperaven Jean-Baptiste Raveneau, el
que li faltava un dit, i el pintor italià, Giacomo Lucresi, que li havia promès que la
pintaria a la vora de l’estany, i el marquès de Saint-Laurent, que es volia casar
amb la condició de no tenir relacions sexuals amb ella, perquè li confessà obertament
que ell s’entenia amb un músic, quina ofensa! Tots, tots havien trobat el seu lloc a
palau. Tal com s’esperaven.
Ara Madame Deschamps només pensava en casar-se
aviat i fer vida social i poder ostentar marit davant la comtessa i la marquesa de tal i
tal.
I oblidar el gust per l’escultura.
VII
El setze de maig de mil vuit-cents noranta-tres arribà a Montmercy, a lloms d’un
cavall negre, un jove que canviaria el curs de la vida de Florentine Deschamps. Feia un
matí esplèndid i la vídua llegia Flaubert sota l’ombra d’un parasol,
envoltada per un esclat de begònies roges. Aprecià el trot del cavall des de ben lluny,
però en cap moment no decantà la vista del llibre. Gravelin, que voltava pel jardí, ja
atendria qui fos. Just en acabar el capítol sisè, ve percebre com el cavall
s’aturava damunt la grava que llindava els jardins.
–Bon dia –digué el foraster, amb una
veu forta i dolça alhora, mentre desmuntava.
–Bon dia –respongué Gravelin que ja
s’hi havia acostat.
–És aquesta la finca que està en venda?
–preguntà amb la vista tombada cap a la dama que seia al jardí i que semblava
ignorar-lo a propòsit, aparentment absorta en una lectura sens dubte gratificant.
–És la de l’altra banda del riu–
l’informà Gravelin.
El foraster no podia evitar mantenir la mirada
fixada en aquella silueta delicada sota el parasol.
–No és aquesta, senyor, la que es ven és
a l’altra banda del riu– li repetí el vell.
El jove es tragué els guants amb tota
temperància i s’encaminà cap a la dama.
–Llàstima, que no sigui aquesta. Els
jardins són preciosos.
Madame Deschamps alçà la vista del llibre i
observà el nouvingut.
–Ja la podríeu comprar, una propietat com
aquesta?
–Amb vos inclosa, em temo que no. Estic
segur que les vostres virtuts farien pujar massa el preu.
–Què us ho fa suposar, això? –a
Florentine se li acaloraren lleugerament les galtes davant aquest compliment tan directe.
–Intuïció –i somrigué–.
Permeteu que em presenti: sóc Maurice Saint-Just, comte de Godard –féu una
reverència, prengué la mà de la dama i la hi besà.
Ella deixà el llibre, amb suavitat, damunt la
gespa, i s’alçà de la cadira amb tot el protagonisme d’una dama que no sap
viure d’altra manera que sent el centre d’admiració d’homes distingits.
–Florentine Deschamps, vídua de
Clemenceau.
–Enchanté, Madame.
I començaren de caminar pel jardí.
–Així que voleu comprar un chateau… A
què us dediqueu, si no és molta indiscreció?
–Escric –respongué el jove, mentre
trencava una branca d’un desmai per jugar-hi entre els dits, cosa que no va fer gens
de gràcia als jardiners, que havien vist el sacrilegi en silenci.
–No recordo haver sentit mai el vostre nom
com a autor de cap llibre.
–No publico el que escric, Madame.
La vídua se’l mirà amb un recel no gens
mancat de curiositat.
–Així, doncs, escriviu secrets?
–No, no, no em malinterpreteu, el que vull
dir és que només escric per mi, per pura satisfacció pròpia, m’enteneu?
–I quina mena de coses són les que us
satisfà d’escriure? –li demanà, just quan vorejaven el sortidor dominat per la
presència nua del coronel Luvois.
–Oh, no us penseu, no narro grans
aventures, ni explico grans drames. Jo només observo la realitat i la reinvento damunt
d’un paper –s’aturà i la mirà als ulls–. Per exemple, ara mateix
m’és del tot impossible no fixar-me en la bellesa del vostre rostre: en com us
brillen els ulls sota aquest sol de maig, en la passió que oculten els vostres llavis, en
la suavitat de les vostres galtes…
Madame Deschamps notà una acceleració en el
batec del seu cor.
–… i aquesta nit, a la meva cambra,
escriuré com enyoro la vostra mirada, com els vostres llavis m’encenen el desig, i
acaronaré les vostres galtes i us besaré tot el cos–. La mirà fixament als
ulls–. Damunt un paper, és clar. Ja us ho he dit abans: observo i reinvento al meu
gust.
–D’això…digueu-me, comte de
Godard, la vostra esposa llegeix mai tot això que escriviu sobre altres dones?
–Si tingués esposa, crec que no em caldria
fixar-me en la bellesa d’altres dones com vos, Madame –somrigué i s’aturà
vora el rododèndron que mig cobria la figura riallera de l’André, poeta i lladre
mentre va poder.
–Aquestes estàtues són magnífiques,
sabeu?, tan… tan… expressives. Qui us les ha fet, si es pot revelar el secret?
A Madame Deschamps li brillava tot el rostre.
Aquell comte aparegut damunt d’un cavall, vingut de no importava on, tan elegant, tan
sensible, tan intel.ligent, tan segur d’ell mateix…. la tenia del tot enamorada.
–Què pensaríeu si us digués que les he
esculpides jo, totes i cadascuna d’aquestes estàtues? Jo també observo la realitat
i reinvento al meu gust, sabeu? –somrigué amb picardia i orgull.
Continuaren així parlant i passejant durant una
estona llarguíssima, absents per complet de qualsevol indici de monotonia. El comte no va
poder estar-se de dir-li que era una dama extraordinària i Madame Deschamps no va poder
evitar aquell pessigolleig insistent que la urgia a demanar-li que es casés amb ella. I
s’oblidà del tot de preguntar-li per què volia comprar una mansió tan gran.
De sobte, trencant l’aparent quietud de
Chateau Montmercy, la veu de Madame Deschamps arribà com un llamp a les orelles del vell
majordom, que feinejava amb els jardiners:
–Gravelin!
–Digueu, senyora.
–Prepareu una habitació pel comte. Ah, i
digueu a la Marie que tenim un convidat a sopar.
–Entesos, Madame – el vell féu que
sí amb el cap i anà cap a dins mormolant quatre paraules inaudibles, que si haguessin
estat pronunciades en veu alta haurien sonat alguna cosa així com "comte?, aquest
és comte?, però si sembla sortit d’una funció de titelles…"
I anà cap a dins a complir ordres.
IX
La cerimònia fou tot un èxit. Oficià el bisbe de
Lutard, arribat a Montmercy amb gran honor per a esposar uns nuvis tan distingits a la
capella mateixa de palau. S’hi comptaren ben bé unes tres-centes persones, totes amb
títols i càrrecs i joies i medalles. Madame Deschamps duia un vestit cru amb polissó i
escot de barca, enmig del qual lluia un collaret cenyit que acabava amb una pedra preciosa
de talla ovalada, a joc amb els brillants de la diadema que coronava el pentinat que li
havia fet Émile aquell mateix matí. La cambrera s’havia repensat la seva decisió
de no tornar a Montmercy en assabentar-se de l’imminent enllaç. No podia deixar
perdre una ocasió com aquella de participar en un esdeveniment tan important.
L’altra part afortunada, Maurice
Saint-Just, comte de Godard, el nuvi, també feia el seu goig: pantalons ajustats i
armilla amb botons d’or, el cabells lleugerament arrissats i tallats a la perfecció,
i aquell somriure innat amb què acompanyava cada gest i cada passa que el duia a
l’altar.
L’instant més esperat per tothom arribà
quan Madame Deschamps, amb tota la parsimònia de què era capaç, es tragué els guants
de mitja màniga per rebre l’aliança tan llargament anhelada de la mà d’aquell
jove galant. I aquest instant, Madame Deschamps el volia assaborir a fons. Ella era la
màxima protagonista d’aquella festa, el punt de mira de tothom, l’enveja de
totes les dames assistents, els marits de les quals tenien ja cabells blancs, lluien una
panxa prominent i tot el dia es queixaven de mal de peus. I ella volia gaudir
d’aquell moment, mireu-me, admireu-me al costat d’aquest jove formós que
m’estima perquè sóc bella i intel.ligent, admireu-me, perquè avui és el meu dia.
El banquet es féu als jardins: el temps
acompanyava d’allò més. Els jardiners havien esmerçat quatre dies en arrodonir els
arbusts, estassar les males herbes de vora el llac, podar les branques de les acàcies,
remenar el sòl dels terraplens, arrencar restes de molsa seca de les pedres dels
caminois, i no van parar fins haver rasclejat cada racó de gespa i netejar-la de fulles
seques i altres elements indesitjats pel perfeccionisme de la seva mestressa. I el cert
és que havien deixat uns jardins impecables, que en aquell dia tan destacat per a Madame
Deschamps, constituïen un marc de somni per al seu esperat i admirat casori.
Serviren el convit una quinzena de cambrers
d’allò més atents, llogats expressament per a l’ocasió, els quals Gravelin,
en petits rampells d’orgull, intentava dirigir. Però els seus intents foren una i
altra vegada totalment frustrats pel savoir-faire dels cambrers, que treballaven amb
eficàcia i diligència sense necessitat de consell d’un ancià majordom, al qual
ignoraren durant tota la festa.
Els convidats no paraven d’elogiar i
envejar el bon gust de Madame Deschamps a l’hora de triar el menú que conformava el
banquet, uns requisits preparats amb tot detall per una vintena de professionals, entre
cuiners, ajudants de cuina i especialistes en rebosteria, també, naturalment, llogats per
a la gran ocasió.
Observar la multitud de nobles figures allà al
jardí, menjant i bevent, enriolant-se, criticant-se els uns als altres, llançant-se
mirades còmplices alguns, i ignorant-se per complet els altres, era tot un espectacle per
a uns ulls tan senzills com els d’Émile. Dreta, recolzada a la barana de
l’escala de pedra, amb un pastisset de carn a la mà, recorria amb la mirada els
pentinats, els vestits, les joies, els posats, les sabates, els gestos, les rialles que es
concentraven a l’entorn d’aquelles taules immenses i farcides de menges
exquisides, parades sota un sol radiant de finals de primavera. I Madame Deschamps, quin
goig que feia amb el recollit de cabells que li havia fet ella mateixa aquell matí amb
tota la paciència del món. En fi, suspirà Émile, qui pogués ser com Madame
Deschamps… però ella mateixa s’adonà a l’acte que, en el fons, no havia
pronunciat aquell pensament amb gens de convicció.
Comtesses, marquesos, barons i princeses
intercanviaven opinions sobre la política de l’Estat, sobre el progrés de les
màquines i altres assumptes semblants, però el comentari més sovintejat, el tema més
tocat, l’especulació més formulada, en fi, la qüestió més plantejada en tota la
festa fou si algú coneixia el jove Maurice Saint-Just, comte de Godard, altrament dit el
nuvi o, més aviat, a aquelles alçades, ja espòs de Madame Deschamps. I la negativa
unànime va planejar damunt els convidats.
Bé, a part d’aquest, hi va haver un altre
tema estrella durant el banquet als jardins de palau: la bellesa única de les estàtues
que, estratègicament situades sota un arbre o rere una font, sorprenien els passejants
curiosos que decidien recórrer els jardins. Unes estàtues insòlites, sens dubte.
X
Quan, per un racó del cel de Veciênnes, aparegué tímida
la lluna, ja no quedava cap convidat, ni cap cambrer ni cap cuiner a la casa. Chateau
Montmercy tornava a la calma habitual dels vespres. Amb una novetat: Madame Deschamps ja
no estava sola a la seva cambra. Florentine Deschamps pertanyia a un home jove, culte i
ben plantat. I Gravelin no podia parar de donar-hi voltes. Sol a la seva habitació, no
aconseguia aclucar l’ull. S’havia endut de baix una ampolla sencera
d’Orsignac. Ningú no ho notaria. El vell se sentia valent aquella nit. I ara
l’ampolla l’observava mig buida sobre la seva tauleta de nit. L’ampolla li
deia, Gravelin, has fet tard, amic meu, has fet tard. I ell no podia treure’s del cap
la idea que aquell desconegut estigués prenent el cos suau i delicat de la seva
mestressa. I no pogué estar-se ni un minut més sol en aquella habitació de majordom. El
vi l’havia envalentonat i la força del neguit el va empènyer a arribar-se fins a la
cambra nupcial. Sigilós, acostà l’orella rere la porta i provà de mirar pel forat
del pany.
Maurice Saint-Just, comte de Godard,
l’espòs, descordava amb delicadesa el llaç de les sabates de Madame Deschamps,
asseguda a l’alcova, esguardant-lo amb ulls de mel. Li acaronava les cames de neu,
que feien olor de talc, i ella es deixava fer de bon grat. S’alliberà de la diadema
i es deixà caure la cabellera damunt l’espatlla ja nua de vestit.
( Tragueu-vos la camisa, Maurice, vull
contemplar-vos bé.
( Primer he d’acabar amb vos, Madame ( i el
jove continuà desabillant Florentine, que no podia imaginar el pes real d’aquelles
paraules que acabava de sentir.
Ajaguda damunt l’alcova, amb res més que
la combinació de seda damunt la seva pell, la dama rebia amb tots els honors matrimonials
el cos nu del seu nou espòs, que la besava tota, en silenci, massa silenci. Madame
Deschamps no va poder evitar de cap manera imaginar-se la sensació que li produiria
esculpir aquell cos tan perfecte, ja es veia amb les mans farcides d’argila, modelant
cada part de la seva anatomia, reproduint els rissos del seu cabell negre, la fermesa del
seu tors, no, ni pensar-hi, havia de treure’s del cap aquesta temptació. S’hi
havia casat, per fi s’havia casat.
Però els pensaments de Madame Deschamps
insistien, no es volia quedar amb el dubte, quedaria tan bé, al jardí, aquella figura
tan formosa, però no, quin disbarat. I una vegada els dos cossos s’havien tornat a
desunir, i els dos amants havien recuperat l’alè accelerat per l’acte amorós,
Florentine li demanà el que havia demanat a tots i cadascun dels anteriors pretendents
per decidir si mereixien la seva aprovació:
(Digueu, Maurice, què faríeu si us demanés
que em portéssiu la lluna?
Es féu un silenci que glaçà fins i tot la
sang del vell Gravelin que, rere la porta, expectava la resposta del jove. Una resposta
que el majordom havia anat elaborant al cap dels anys, esperant poder pronunciar-la algun
dia, perquè ell coneixia Madame Deschamps millor que ningú i només ell, a pesar de tot,
l’adorava com ningú. I ara aquest txitxarel.lo contestaria qualsevol cosa i faria
desgraciada la seva mestressa per sempre més. O seria capaç de matar-lo a ell també, si
la decebia…?
El jove Maurice, davant tal requeriment, acostà
lentament els llavis a l’orella de Madame Deschamps i li xiuxiuejà la resposta. A la
dama li brillaven les ninetes com mai. Aquelles paraules devien haver-li semblat les més
enginyoses que mai ningú li havia dit. Florentine somreia amb una debilitat insòlita. I
aleshores el comte, acaronant la suavitat del coll de la seva esposa, digué:
( Ara em toca a mi de formular-vos un enigma.
( Endavant, pregunteu (a Madame Deschamps li
encantaven els jocs. I quin plaer sentir aquells dits tan dolços al voltant del seu coll,
que li provocaven un pessigolleix gairebé endormiscador.
( Molt bé, presteu atenció: quina cara faríeu
si us confessés tot d’una que sóc un caçador de fortunes, que em dedico a seduir
dames adinerades com vos i que estic a punt de prémer les mans damunt el vostre coll
delicat per quedar-me aquest chateau i aquests jardins tan magnífics a la vista de
qualsevol ànima sensible al paisatge?
Madame Deschamps restà tan astorada que no va
sentir les passes feixugues, però decidides, d’algú que baixava les escales amb
gran desesperació. El somriure se li havia tornat agre per uns instants i el seu rostre
desprenia una pal.lidesa extrema. Però finalment reaccionà:
( Reconec que per un moment m’ho he cregut.
Sou molt hàbil de parla, Maurice, us felicito de tot cor, però la vostra història té
llacunes. Per què us caldria matar-me, si Montmercy ja és vostre, també, havent-me
esposat? (Madame Deschamps havia recuperat una mica de color a les galtes.
( Sóu observadora, no ho nego, Madame, però no
és tan senzill, sabeu? Tinc impulsos per satisfer. Mato les meves víctimes per poder
escriure després les sensacions que visc en cada nova estrangulació, cada rostre
espantat és diferent, cap cor femení deixa de bategar de la mateixa manera, els tons que
agafa la pell, les olors, la mirada contrariada damunt el meu rostre… sempre és
única. I aleshores, l’observació en silenci del cos inert és un instant memorable.
D’una bellesa sense igual. I poder-ho descriure més tard amb tot detall, en els meus
quaderns, tornar a viure cada mort en rellegir-la, és una experiència sublim. Ho
enteneu, oi?
Madame Deschamps acabava de sentir mitjançant
aquelles paraules tan precises les mateixes sensacions que ella havia experimentat en
esculpir totes i cadascuna de les estàtues a partir dels cossos que ella mateixa havia
tingut el plaer d’immortalitzar amb l’ajut d’un verí que afegia a les
copes dels seus pretendents, les figures dels quals podia reviure sempre més en la
solitud del seu jardí.
Florentine Deschamps se sentí tan compresa per
aquell jove ( que ja no importava si realment era comte o no ( que, escoltant-lo
embadalida, no es va resistir gens ni mica en notar-se la nou del coll enfonsada. No va
tenir ni esma de cridar socors, la seva respiració va cedir gairebé amb resignació i ja
no va ser a temps de sentir com el vell Gravelin esbotzava la porta amb una aixada dels
jardiners a la mà, ni pogué presenciar com el vell, amb els ulls sortits d’òrbita,
deixava caure l’eina afilada damunt el cap del jove Maurice, que es dessagnà damunt
les flaçades de l’alcova de Madame Deschamps, traspassada a deshora i tanmateix no
sense merèixer-ho.
XI
Aquella nit funesta d’estiu, Gravelin va tenir feina
fins a la matinada.
De primer, i com va poder, arrossegà escales
avall fins al celler les despulles del comte de Godard, descobert a destemps com a farsant
professional i assassí despietat. Allí encengué el forn i cremà el cadàver
directament.
Tot seguit, i amb gran esforç, agafà el cos de
Madame Deschamps en braços i el dugué fins al taller. Començà a pastar l’argila
com havia fet d’altres vegades, però aquest cop la seva feina no acabaria aquí. Amb
gran dolor i honor alhora, recobrí pacientment aquell cos tan adorable, entretenint-se en
cada detall, modelant-li la cintura i els pits, no sense una engruna de pudor,
resseguint-li els contorns del rostre i moldejant-li els cabells a plaer.
L’ancià no estalvià ni una sola llàgrima
en el procés, ans al contrari. Mentre esculpia anava parlant a aquella figura estimada,
talment com si l’escoltés, li digué totes les coses que tenia guardades dins el seu
cor de majordom. I finalment, quan va creure que ja no podia millorar aquella obra,
Gravelin enfornà Madame Deschamps per convertir-la en immortal.
L’endemà al matí, el vell donà a Marie,
la cuinera sord-muda, una bossa plena de diners de la seva mestressa i l’acomiadà.
Als jardiners, els avançà el sou de cinc anys amb la condició expressa que tinguessin
cura dels jardins tal com fins aleshores, passés el que passés. I a Émile, la cambrera
personal de Madame Deschamps, Gravelin li digué que la senyora ja no la necessitava més
i que li havia ordenat de donar-li totes les seves joies i altres pertinences de tocador.
A la tarda, ja sol en aquella immensa propietat,
col.locà la peça que culminaria la col.lecció d’estàtues del jardí.
Un cop enllestida la feina, es retirà esgotat a
la seva habitació, prengué l’ampolla d’Orsignac encara mig plena i hi abocà
un pols de verí. Se’n serví una copa ben plena, s’acostà a la finestra i
assaborí l’exquisidesa d’aquell vi tot contemplant, darrere els vidres i per
darrera vegada, la figura bella i altiva de Madame Deschamps que, sota la claror de la
lluna de Montmercy, presidia els jardins des del bell mig de la glorieta dels rosers.
|