Michael Faber:Peixos

biografia | original en anglès | espanyol

PEIXOS

per Michel Faber

Aquells dies, la Janet va permetre que la seva filla dormís amb ella. No era el que els psicòlegs infantils haurien recomanat, però ja no hi havia psicòlegs infantils i tanmateix, la seva filla necessitava ajuda. La Janet havia intentat obligar la Kif Kif a dormir sola, però la nena havia xisclat amb malsons sobre Déu sap què: taurons segurament. Ara dormia plàcidament, bressolada per la Janet.
        Als voltants del llit, la tela mosquitera anava, tensada, des del terra fins al sostre; els suports i la cremallera d'entrada estaven il.luminats per la llum de l'espelma.
        La Janet va tancar els ulls per no fer cas del tic-tic-tic a la tela i va intentar adormir-se, sense aconseguir-ho; sempre tenies el neguit que alguna cosa estava rosegant la tela o la tira de lona de la cremallera, i obries els ulls per trobar...
        Va obrir els ulls. No havia canviat res.
        Encara hi havia els trenta o quaranta peixets d'aquari (potser acabats de fresar, feia de mal dir en la foscor) nedant en l'aire, rebotant contra la tela mosquitera intentant entrar-hi. Alguns peixos se separaven del grup d'una estrebada, i anaven a xocar contra el sostre.
        La Janet va treure un altre cigar de la capsa que tenia a la falda, desitjant que hi hagués una cigarreta, anhelant una cigarreta. Va encendre un misto: els peixos es van espantar. A l'habitació hi havia vida, petits cossos lluents que topaven amb els mobles, feien caure coses de les prestatgeries, i es perdien en els racons foscos. Però, gairebé d'immediat es van posar a nedar cap a la mosquitera i el tic-tic-tic va començar de nou. La Kif Kif es movia inquieta mentre dormia, fent-se lloc al costat de la Janet amb les seves espatlletes de nena de sis anys.
        - Tranquil.la reina - va murmurar la Janet, tot acariciant-la per damunt de les mantes.-No has de tenir por de res.

El matí següent, la Janet i la Kif Kif es van camuflar com de costum per sortir de casa. Els peixos, que ara jeien bocabadats i morts pel terra de cada habitació, havien entrat a través de l´espai estret que quedava entre la porta principal i el terra de l´entrada. Mentre elles dormien, algú havia tret el petit tauló de fusta que la Kif Kif hi posava cada nit .
        Un acte de sabotatge mesquí com aquest prou els podia passar cada setmana o així; als adeptes de l´Església d´Armageddon, popularment coneguda com l´Army, no els agradava passar cap casa de llarg sense intentar promoure la seva causa. Pel que feia a atacs de més intensitat, la Janet i la Kif Kif havien estat de sort. En el darrer any, només una vegada en tornar a casa s´havien trobat que els havien esbotzat portes i finestres i que els havien robat els aliments i la roba. En una paret del dormitori hi havia, regalimant com feta amb sang, una pintada amb un eslogan de l´Army: ELS PRIMERS SERAN ELS ÚLTIMS!

       Aquell dia nefast, la Kif Kif havia fet guàrdia amb el matxet mentre la Janet reparava les defenses. Cap al final de la tarda la nena, de cinc anys, estava tota esquitxada de sang i brutícia dels peixos, tot i que no havia sofert cap atac de res realment perillós. La majoria dels peixos que havia ferit s´havia escapat, per acabar morint en edificis abandonats i cotxes cremats; però alguns estaven tan destralejats que no podien fer res més que caure oscil.lant lentament i morir cuetejant sobre l´asfalt engrunat. Quan la Kif Kif va proposar de portar aquells peixos al Menjador de Beneficència i aprofitar-los com a menjar, la Janet va abraçar la nena atemorida i li van saltar les llàgrimes.

Ara, la Janet i la Kif Kif tancaven la porta al seu darrera intentant no fer soroll, ja que els sons d´aquests dies eren més intensos que quan hi havia cotxes, fàbriques i gent que corria.
        Milers de bèsties marines es movien en silenci. Hi havia bancs de barracudes entrant i sortint sobtadament per les finestres trencades, estrelles de mar que bellugaven les potes per sobre els capós dels cotxes rovellats i pops que feien tombarelles a càmera lenta, fregant amb els tentacles les punxes de les tanques de filferro espinós i la part superior dels tendals. Fins i tot l´esgarip d´un tauró atacant amb la boca oberta resultava obscenament silenciós, de manera que no tenia cap sentit parar les orelles, si bé sempre es feia.
        A pas lleuger i cautelós, la Janet i la Kif Kif es van allunyar de casa seva fent ziga-zaga pels carrers, per tal de despistar qualsevol membre de l'Army que les pogués veure. Però un dia, per descomptat, l'Army podia deixar de ser nòmada i concentrar-se en cada casa habitada que trobés, aprofitant les ocasions en què quedés desocupada, fins que els seus habitants morissin a mans d'allò que ells preferien anomenar la Reclamació Sagrada de la Naturalesa. Però també fóra possible que un dia l'Army modifiqués la seva religió i permetés als seus adeptes de fer la matança, en comptes d'esperar que fos la Reclamació Sagrada de la Naturalesa qui ho fés.
        - Aturem-nos, va dir la Janet, deixant anar una alenada d'aire gris i sec.
La Kif Kif va llençar la bossa de plàstic amb els peixets morts dins del regueró, on un ferro punxegut d'una cadira de rodes trencada la va rebentar de cop. Una anguila enorme va sortir del forat de la claveguera i, surant, va lliscar per l'aire cap a les deixalles abocades.
        - Tens gana?
        - Sí.
        La Janet i la Kif Kif tornaven a casa des del Menjador de Beneficència tot saltironant, amb els estómacs satisfets per l'únic àpat calent que es distribuïa a la ciutat. Al seu voltant, peixos petits de tots els colors i formes omplien desordenadament l'aire, foragitats a causa de la confusió dels llocs on solien menjar. Les carpes rosegaven el plàncton refugiat dins d'un motor de cotxe a la intempèrie. Unes barracudes feien cercles al voltant d'un petit dofí que s'havia quedat embolicat en el tendal d'una botiga i s'havia mort de gana. Un peix manta no gaire gran flotava sobre els caps ajupits d'elles dues i es va quedar immòbil al mur d'una fàbrica. A poc a poc va lliscar resseguint la línia d'una pintada acabada de fer (TOTA CRIATURA QUE PUGUI LLEJIR AIXO, ALS TEUS DIAS A LA TERRA ESTAN CONTATS) tapant les paraules una rere l'altra. La Janet va repetir l'eslògan a petició de la seva filla.
- El peix ho està llegint, va dir la Kif Kif, burleta, i va fer riure la Janet. Totes dues sabien que el peix manta havia confós la pintura humida amb alguna cosa comestible, i que l'endemà al matí estaria estesa al terra amb la boca oberta; segurament després d'això l'Army la trobaria i se la menjaria. L'Església d'Armaggedon subsistia de la pesca, ja que no tenia res equivalent al Menjador de Beneficència clandestí que alimentava la Janet, la Kif Kif i els altres no creients amb llaunes de menjar arreplegades. De tant en tant, es podien veure teixits intricats de xarxes que l'Army havia estès entre els edificis.
        Corrien rumors que, en realitat, l´Army no es menjava cap dels aliments envasats o en llauna que s´emportava de les cases on entrava. Semblava que només els confiscava per impedir que els No Creients en traguessin partit. De la mateixa manera que els agradava esquerdar la closca de les cases dels No Creients per tal que la Natura hi entrés nedant, també els agradava de fer desaparèixer el menjar com a senyal que Déu ja no estava disposat a proveir; com a mínim, no als humans. De menjar, n´hi havia de sobres, és clar, però només per a tot allò que nedés.
        L´Army, havent acceptat la còlera divina amb un entusiasme estrany, estava decididament de part dels peixos. Amb prou feines quedava cap edifici públic a la ciutat que no estés marcat pel grafit més corrent: FEM DESAPARÈIXER LA TERRA FERMA!
        - Més a poc a poc, Kif.
        La Janet i la Kif Kif s'anaven apropant al seu barri. Es va aixecar una brisa irritant que feia pudor de peixos grans i mig devorats. La Janet va arrufar el nas amb disgust. Va allargar el braç per tal de retenir la Kif Kif mentre caminaven.
        - Sento que sigui tan fastigós, va dir la Janet, però en mirar la cara plàcida i absent de la nena, va adonar-se que s'havia disculpat endebades: no semblava que la Kif Kif hagués notat la pudor.
        La Janet es va deprimir pensant que la seva filla havia crescut en un món que feia una pudor que empestava. La Kif Kif mai no havia respirat res que no fos aire putrefacte. Mai no havia vist madurar una fruita ni créixer una flor, perquè els peixos es menjaven qualsevol forma de vegetació quan aquesta tot just començava a brotar. Vivia aïllada en una presó gelada i fosca, amb malsons que la feien tremolar i neguitejar-se cada nit. Fins i tot ara, mentre caminaven pel carrer desert, qualsevol dels centenars de finestres trencades podia llençar un raig gris i mortífer, i llavors, què es podia fer? La Janet havia sentit per boca d'altres Supervivents quina sensació es tenia, estant allà dempeus mentre un enorme tauró, amb la boca esbatanada, s'esllisava per l'aire cap a la presa més insignificant. De fet, l'Army no s'equivocava en pensar que el món ja no era per als humans. La Kif Kif amb el seu matxet, que semblava de joguina, contra l'odi de tota la creació-
        -Mama, mira!
        D´una sotregada, la Janet va sortir del seu capficament.
        -Què? Què?
        La Kif Kif va assenyalar el cel per damunt les teulades, cap a la part més llunyana de la ciutat. Horroritzada, la Janet va veure una orca blava i negra que sorgia dels núvols grisos baixos, i una altra que la seguia, i una altra i una altra. Penjaven, omplint el cel com zeppelins negres i l´aire que desplaçaven s´anava tornant claustrofòbicament dens.
        La Janet hauria caigut de genolls a terra si no fos perquè tenia la Kif Kif agafada per les espatlles. Al darrera seu no hi havia cap lloc on amagar-se, només més carrers engrunats i més edificis fràgils i mig destruïts: una distància que una orca podia salvar en menys d´un minut, i més enllà d´això, el mar buit. Les orques van començar a moure´s cap a la part de la ciutat on eren la Janet i la Kif Kif. Les seves cues escombraven l´aire mandrosament. Es mantenien juntes. Atacaven.
        No gaire lluny del carrer on estaven la Janet i la Kif Kif, destacava un edifici antic que s'havia conservat intacte, amb estàtues de marbre i tot. L'orca capdavantera zigzaguejava entre els blocs d'oficines esquelètics amb una gràcia que contradeia la seva massa imponent i va passar molt a prop de l'edifici, gairebé fuetejant-lo amb la cua en forma d'ala d'avió. Tot seguit es va moure endavant, voluminosa, l'ombra vessant-se cap a la Kif Kif i la Janet. Quan va arribar on elles estaven, nedava a uns trenta metres d'alçada, i amb el moviment de la cua els va esvalotar els cabells. Just a sobre d'elles, mentre ocultava el sol amb la seva massa colossal, va obrir la boca. Milers de dents fines i esmolades descendien, talment l'escotilla d'un avió obrint-se. L'aigua martellejava l'asfalt: el vent duia saliva. La Janet va xisclar.
        Però l'orca les va sobrevolar ofegant-les amb la seva ombra immensa.
        - Que torna! Que torna! - la Janet va xisclar de nou mentre veia com l'orca descrivia un semicercle lentament i tornava cap a elles.
        Una vegada més però, les va passar de llarg i es va dirigir cap al vell edifici, mentre les altres orques flotaven en formació a la vora.
        Va donar la volta i va tornar nedant cap a la Janet i la Kif Kif, però aquesta vegada fent un arc més petit, de manera que la seva ombra encara no arribava al carrer on elles estaven. Novament es va dirigir cap al vell edifici, però ara s'hi va aturar. Semblava que en un racó del cervell de l'animal s'hagués pres una decisió que el va empènyer directament cap a l'objectiu, i va escometre la façana amb el seu cap imponent.
        Enmig del soroll d'un tro esmorteït, el vell edifici va tremolar i es van desprendre petits grapats de pedres de la façana. Una estàtua pàl.lida va trontollar i va caure al carrer esmicolant-se sense que ningú no ho veiés ni ho sentís. Les altres orques, seguint l'exemple de la seva líder, van atacar l'edifici plegades, escometent-lo i escometent-lo fins que els crucifixos van caure fent tombarelles per l'aire i les campanes van tocar amb una absència de ritme caòtica. Al final l'església es va ensorrar amb l'enorme estrèpit que només fan els edificis quan s'esfondren.
        Durant un minut llarg, les orques van encerclar la ruïna i després van marxar nedant cap a una altra part de la ciutat, aixecant amb les cues núvols de runa fulgurant.
        La Janet va respirar convulsivament i va deixar anar un esbufec pel dolor que li feien els músculs rígids en distendre´s . En realitat ella no estava gaire agraïda de ser viva. La gràcia de viure li havia estat concedida, la vida, però, havia anat molt més enllà dels límits del terror. Estar inconscient a la gola d´una balena: això sí que hauria estat una veritable gràcia, i no aquesta insuportable paròdia de supervivència.
        Tanmateix havia de fer veure que estava viva, que tenia esperança, ànims, forces, per a la seva filla, perquè la seva filla no es donés per vençuda.
Havia de ser forta per a la seva filla, consolar-la, dur-la a casa, ficar-la al llit; portar-l´hi a coll, si calia.
        La Janet va abaixar els ulls per primera vegada i li va sobtar veure la cara radiant de la Kif Kif.
        -Oh, mama, que guai!- es va meravellar la nena.
        -Guai?- va repetir la mare, incrèdula- guai?
        Es va encendre d´ira, una ira que es tornava cada cop més violenta, a mida que la deixava de controlar, per acabar dominada per un estat de fúria.
        -Guai?- va bramar a la fi, i va començar a pegar la Kif Kif, picant-la frenèticament amb les mans. La nena s´hi tornà, i en pocs minuts s´estaven esbatussant de debò, estirant-se de la roba i els cabells, fins que un crit d´alerta de la Kif Kif hi va posar fi. La Janet es va veure arrossegada del canell per tot el carrer.
        -Vinga!- va cridar enfadada la nena, que panteixava-Estúpida!
        La Janet ensopegava contínuament; en part ensopegava ja que era massa alta perquè la guiés una nena de sis anys. Va fer un cop d'ull per sobre l'espatlla per mirar allò que la nena ja havia clissat: un banc de morenes s'arreplegava uns vint metres més enllà atretes pel rebombori de la lluita i l'olor de carn humana.
        La Janet va recuperar el pas, va prendre la seva filla impassible d'una revolada i va córrer i córrer.

Aquell vespre, al llit, mentre totes dues estaven segures rere la mosquitera, la Janet va provar d'explicar per què s'havia enfadat tant:
        - Em pensava que els taurons i els peixos així de grans et feien por -va dir desconcertada estrenyent ben fort la criatura, ja una mica estranya, cap a ella- Tens malsons cada nit...
        Endormiscada, la Kif Kif es va rascar la galta i el nas:
        - Els meus malsons són sobre altres coses.

© 1998 Michel Faber original en anglès | espanyol

Traduït per:
Magda Bernaus, Rosa Borrell, Caterina Castro, Agnès Cots, Marina Cuccu, Elena Gavarró, Eva Gou, Concepció Iribarren, Marta Lamolla, Mª Carmen Pons, Jordi Sapé, Olga Serrano i Antoni Tur. Traducció coordinada per: Matthew Tree

Aquesta història no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
mf_foto.jpg (5804 bytes)

Michel Faber va néixer a Holanda i va passar la infantesa a Austràlia. Des de 1993 viu en una granja a l'Alta Escòcia on escriu històries curtes que han estat publicades a diferents revistes. El 1996 Peixos va guanyar el premi Macallan/Scotland on Sunday, i el 1997 Some Rain Must Fall va ser guanyador del premi Ian St. James. L'octubre del 1998,, la seva col.lecció d'històries Some Rain Must Fall va ser editada per Canongate Books (Escòcia). Actualment escriu una novel.la.