.

Carles Hac Mor actualment desversifica. Una mica més enllà, les rimes es van fent primes i, més ençà, la seva despintura del jo ja no és sinó desfotografia del tu. Aquest, de tant en tant, es veu passar a si mateix pel carrer i, aleshores, els nosaltres i els vosaltres es rebel.len contra ells, tot revelant així els clixés lingüístics i, doncs, de pensament, que s'amaguaven sota la mètrica dels versos. Pròximament, ells, els sonets desversificats, desembocaran en un collage de pronoms proper al dels telenotícies.

No sembla pas que pel camí hom hagi perdut cap bocí d'allò mal dat que fóra solucionat en trobar el pany o ensopegar amb un parany que amaga claus que obren i tanquen cataus a on són duts, així que han estat espremuts, uns jubilats que nus trontollen pels herbats i a crits proclamen preceptes folls que ells no abasten ni poc ni gens per mor dels ramats d'indigents que pasturaven antany pels prats on rumiaven estudiants que traçaven meridians i paral.lels entre llunes de caramels de mel perquè tothom demanava de què són fets els pets mel.lífers i amb refilets desentonats per aquells dròpols retirats i amb candiments d'aitant de flairar els fums coents de les xiquetes que es van pessigant les galtetes d'esquena al sol, i al seu darrere bon consol, car t'escalfen l'aglà fins que en remull et nyaufen les codolades bo i fent com si no res tirades de versos amb síl.labes alçurades i uns mals efectes molt espessos i erts sense cesura ni sentits complerts, de guisa que apar per fer-hi joies o, doncs, anem-hi si us sembla mentida, que és déu n'hi do forçat per a les noies de matxucar fruita de la partida. I emmirallada la solana mou aquests decasíl.labs d'arrel podrida i a l'obaga feréstega la nou pel coll puja i baixa i cau engrescada per l'ombra extrema que mai no commou ni tan sols una cuca estimada, que amb no gaires síl.labes sí que pot recórrer a l'ús o abús de tensió de l'eneasíl.lab exaltat davant tres versets com aquests, que una mica més i fan figa, per bé que ara un octosíl.lab ha remuntat el vol, ja lluny de tota rima, la qual tanmateix vol tornar i a l'acte va i ho fa, oc, i es refà amb anarquia mètrica per damunt de la musicalitat patètica i tètrica de gat fart escaldat per l'epidèmia de l'acadèmia; i vet aquí que un violí és esclafat i s'ha acabat el mal concert de tot allò que és massa incert; i mentrestant, però, s'hi sent un martelleig de claus mig fotuts havent dinat, mostres de robes de tots colors, patates víudes per sopar amb un ritme ternari que apallisa, lliçó de pedres contra el mestre, eneasíl.labs endormiscats, compàs binari, la ri la ra, faig un pentasíl.lab, versos ben fetets i polidets, la poesia contra la mètrica, per la mètrica a la poesia, ala potencial i ales torrencials als alexandrins on dotze poden ser més o nuvolots grisots s'acosten ara al port i no retrunyen gens, i aleshores, au, som-hi!, trasplantaré parterres i m'enterraré per dormir com un tronc al bell mig del carrer; astre superflu i un bony farcit de paper, si una mare bleda s'ho mira primer i es troba amb uns ulls enemics, com d'estanquer; i aquest se n'adona i no li diu què cal fer: vendre la casa i no anar pas a lloguer; hi fa tanta calor que li sua el paner i vol i dol que li posin esquer al pic del merder. Que plegui aquest fotimer de molt més de cent mil i un forasters que, en no guanyar gaires diners, amb no desfer mai res, s'entretinguin un mes; o dit i fet, puix que tot plegat és, ben mirat, contrafet, pensem camps a través. Ah, ja ho he paït!; ni gota penedit, aixeco força el dit davant allò no dit. Per tant, bo i decidit, amb cuixa i pit, me'n vaig al llit. Nogensmenys ha passat que, en l'endemig, amb aquest munt de tirallongues, nyigo-nyigos reblerts de pedaços o rebles i rimadetes fàcils que volen fer gràcia, la codoladota se n'aprofita i torna disfressada d'alexandrina. Heus-la aquí, vinga, un altre cop tota eixerida i borda. Sí, ves, que no sigui mai dit. Fixa't que bé, com s'ajusta a la fusta el recompte polit de qui, uf!, va tirant ratlles com ci com ça, tan malament com pot, com si fossin grinyols, laments espifiats com el bunyol de vent de la tan lamentable Cançó a Mahalta del rapinyaire i corc Màrius Palmés i Torres, on les ànimes corren de la font al mar, la nostra pàtria antiga i el teu batec suau als meandres grocs de lliris i verds de pau. Com si jo fos seguit per la teva aigua amb una esticomítia prou flexible, el tu i el jo han davallat pels hemistiquis i versos coixos envers la veu sense queixa de verb intransitiu, el del temps de la fruita vingut de l'any que ve per oblidar demà l'ahir del camí present davall cels d'anacrusi, i bona nit i tapa't, que s'acosta el rei sonat, un sonet que bramula així: com aquell qui, en guipar una flor, no hi veu pas Déu i un altre hi clissa foc, bo i comprovant que li crema ben poc; i encara un més no-hi veu res i té por, com l'altre boig, que en esclafir el plor per sota el nas, se'n riu i es posa groc de tant de patir que no tingui cap xoc. Ai Déu meu, diu, no miro col ni flor! I esfereïts tots quatre il.luminats col.lidiran fort els uns amb els altres i regaran les flors dels culs mal aixafats, fins mossegats; bé ho dicten els astres: pel fluix d'horrors d'uns succeïts tan fats, plora la flor bo i pidolant desastres. I cau l'estrambot, que subratlla la por mòrbida i vil que de la flor gaudeixen cecs esverats pel xoc, pobrets de mi, postpoetastres, prrrimaires, amb pe que rima amb polipopaires, que ve de capipota. Al pot, pilopotai de seny apostrofat, lireta liró, carrincló atrofiat, tros de lereta, lletracurt, guaita quin buf de ploma i quines olivetes, miquetetes de pòlip o ergo sum jo i tu i Nós, o arri!, invvversaires, que amb l'inri de pseudoliteradddura, l'arrossegueu literafluixa, someretes que no podeu anar ni pel mig del poti-poti o maduixa de les cuixes de la impostura, lleteratura, poemia, porqueria o joieria, o bé simplement bagasseria. Això mateix, la poesia sense i amb adjectius, o això que cal desplaçar si hom vol arribar a renegar, negar per reafirmar la negació que advera afirmacions que són esbocinades amb el xoc. I bé, ara ve allò que vindrà ben bé, que ja ha vingut i que no podrà venir mai perquè no existeix: és el no ser no o sí immanent al no-ésser que no és sinó en no ser i que, malgrat això, és situat al marge dels poemes i de qualsevulla mena de poesia o de prosa amètrica, rimada o blanca enllà i ençà del dedins del defora de les lletres, en els mots amb els mots. I amb l'espetec del violí, dissolució del do re mi fa sol la si, sí, fa un sol que esberla la tonalitat i l'atonalitat sil.làbicoaccentual, i, tot amb tot, no passen pas per aquí els vectors, car allò és allà i això es mou en una paradoxa quasi resoluble, i per això aquest poema torna a començar, ecs! Un cop més no sembla pas que pel camí hom hagi perdut cap bocí d'allò mal dat que fóra solucionat en trobar el pany o ensopegar amb un parany que amaga claus i etcètera.

-

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | pàgina de l'editor | e-m@il