.

Las imágenes surgen de la significación, pero cuando alguien se deja apoderar por su belleza aislada es que no son las palabras justas. De este modo no puede alcanzarse el sentido más que olvidando las imágenes y sólo olvidando las palabras se puede penetrar en la imagen. Juan-Eduardo Cirlot, El mundo del objeto

 

I si les intencions que l'artista
o l'escriptor desen en l'obra d'art
o darrere cadascun dels mots
d'un poema tinguessin un caire
incestuós? O si fossin la pensada
fabulosa d'un present etern? O bé,
posem per cas, si l'etern retorn nietzscheià
sedueix la tradició hermètica
de l'esperit endivinaire de Zaratustra,
l'inexplicable de La geanologia de la moral
és allò que s'abandona a l'hedonisme
per l'entrecuix de L'origen del món de Courbet?
I quan, a l'ombra del segle de les llums,
Góngora descriu La fàbula de Polifem
i Galatea a Caravaggio, palpa les parts
de la natura d'un Amor victoriós que s'exhibeix
com un àngel, el lapsus d'un dermiurg malèvol.
I quan, en l'espai figurat de La profanació
de l'hòstia, Paolo Ucello amaga l'ou
sota una gorra de cop -com si és tractés
d'un flotador en El diluvi sobre el mar
de la metafísica-, l'analogia d'Erasme
de Rotterdam ensinistra El Fill Pròdig
pel Camí del calvari amb les predicacions
infernals de Hieronimus Bosch.
I per què el pit d'Agnès Sorel
-amant de Charles VII- roman en present
quan en mans de Fouquet, al Díptic de Melun,
alleta un nen més gran del compte?
I tanmateix, tot plegat redefineix
l'incest com un mosaic demonològic,
com un acte ocult, narrat per Iacobus de Voragine
en clau de magrana madura a la Llegenda àuria.
I tot això de més amunt s'inscriu
a l'esquena de la mare del superhome
nietzscheià, que vertebrà la tragèdia
d'Èdip, el pare orb d'Antígona,
quan aquests dos s'endinsaren
per La Legenda àuria. I d'aleshores ençà,
la madona del Díptic de Melun,
al Camí del calvari del Bosco,
alleta el Fill pròdig d'Erasme,
el qual quedà tocat per la gorra de cop
d'Ucello quan, esquitxat pel Diluvi,
retornà a la llar i veié,
sota un focus de llum conceptual,
com s'apareixia a sa mare l'Amor victoriós,
un àngel, ben dotat per Caravaggio,
que s'obre camí pels pèls del pinzell d'aquest
-com a La fàbula de Polifem i Galatea-
entre les cuixes nues de la dona
de Courbet, la qual dóna llum
a L'origen del món, que reneix
pel forat del pany de l'Ètant donnés
amb el clarobscur del llum de gas
de Duchamp. I així, tots, en cascada,
van cap a La fi del món de Màrius Palmés
en el moment en què aquest redacta
l'escena ací descrita engrescat per un vers
d'Eva Xuclà que diu: "He anat a veure l'indret
que no té lloc". I en l'endemig, hi raja
la reflexió d'Heràclit: "Tot passa, res no és".
 
 

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | pàgina de l'editor | e-m@il