.

Per què toqueu el saxo?

Josep Lluís Seguí

      Resoldre un cas criminal, encara que haja sigut allò que es diu un èxit professional, que així ho diria l’Enric Ricó, el meu amic i tanmateix ric i famós escriptor; encara que pugues fer-li un senyal a la culata de la teua oblidada pistola de detectiu privat amb poca feina, bé que tingues a la butxaca un taló al portador amb una generosa xifra, no sempre et fa sentir-te un home feliç, ni tan sols estàs massa segur de pertànyer a aquesta espècie: els homes professionals i satisfets que acaben la jornada laboral i es prenen un parell de whiskys amb molt de gel en el Cafè Ràdio City o van a fer-se un bany d’escuma amb una dubtosa tailandesa d’alt standing al Manila Club.
      El Cafè Ràdio City havia canviat, bé que continuava sent idèntic llevat del model de telèfon públic, o era jo mateix qui havia canviat per manca d’habitud d’entrar al bar on un dia vaig trobar Àngela, que hi feia de cambrera.
      Ni la cambrera que feia el torn de vesprada em coneixia ni semblà reconèixer-me l’encarregat del local. Vaig demanar un bourbon. No va ser una bona idea. Eren les quatre d'una vesprada de començaments de la tardor en la que semblava que l'estiu havia reviscolat.
      Tampoc no havia perdut, jo l'habitud de dur l'americana posada; una de les que es diuen d'entretemps però que et fan suar en l'esquena. No duia corbata, això no, ni camisa; una camiseta blanca Levi's que no sabia d'on havia sorgit i que em donava una mica l'aire d'un poli californià, prou ridícula d'altra banda. No havia sigut la meua intenció. Havia eixit de casa vestit amb allò primer que havia trobat, com d’habitud també els darrers anys. Des que no treballava a La Nacional i no tenia la mirada de Queti, secretària per a tot, per tal de dir-me que feia pena com vestia, anava del tot a la moda. La moda talicom. Tal i com t’alçaves.
      Era massa prompte, també, per a un whisky de sègol sense haver menjat res al migdia. La cambrera, morena, amb unes malles negres cenyides a les seues excessives natges, em posà un Fou Roses, per acabar-ho d’apanyar; un whisky presumptament elaborat a Kentucky i que ni els mateixos americans coneixen.
      A la música ambient em va semblar reconèixer un tema tocat per Ben Webster, potser Stardust.
      Per què tots toqueu el saxo?
      Vaig recordar les paraules d’Àngela. Què podia haver-li dit jo en el nostre primer encontre perquè ella em fes aquella pregunta? Potser que hi havia uns amics que teníem -feia anys- un grup de jazz al que li vam donar el nom dels Intocablues. Qui després arribà a ser el comissari Medes i el guionista de ràdio Paco Santamaria eren els únics capaços d’arrencar notes als instruments musicals. Cap d’ells no tocava el saxo. Medes s’iniciava amb el clarinet i Paco Santamaria s’esforçava a tocar la guitarra com West Montgomery. Mai no vam tocar blues. Ni jo tampoc el saxo.
      No anava a ser una bona idea d’acostar-me on sabia que vivia encara Àngela. No acostume d’escometre les idees bones que se m’acudeixen, si arriben; més aviat les que no són tan bones.
      Àngela vivia a una zona relativament nova, que es trobava envoltada per diverses avingudes, entre les quals on hi era el Cafè Ràdio City. Prop de la seua illeta de cases hi havia un jardí públic. Duia uns pantalons vaquers i una samarreta roja que li coneixia de sempre, amb la marca coca-cola desllavassada pel pas del temps, o deixem-ho que a causa de les successives rentades. Subjectava, amb tensió, una corretja que acabava en un gosat menut, inquiet i que no cessava de lladrar. Potser m’havia olorat, el gos. Se m’acudí pensar -una altra mala pensada- que si m’acostava a ella anava a trobar-me la mateixa Àngela de sempre.
      No vaig anar errat, però. Físicament es podia dir que era la mateixa que havia conegut sis anys enrere. La cambrera tímida, rossa, fugissera a la mirada, que vaig veure el primer dia que vaig entrar al Cafè Ràdio City? No. La dona que vaig estimar duran cinc anys bé que ella mai no em va dir que m’estimava. Un any vivint si fa no fa a la mateixa casa, la meua, amb breus estades a la seua i quatre des que un dia vaig arribar a casa i em va dir que no volia continuar la relació d’aquella manera, que se’n tornava a casa seua. Tenia la maleta feta i era clar que no havia sigut pensat i fet. Àngela s’ho pensava tot molt; fins i tot escrivia en un paper allò que volia fer amb la seua lletra desigual, insegura, plena de tatxades. Em vaig deixar caure al sofà, jo, i la vaig veure anar-se’n. Tampoc no havia sigut un dia massa bo, a La Nacional, on jo encara hi treballava; tot just m’havia passat la vesprada guaitant per la finestra i veient com queia la pluja. Curiosament, en arribar a casa i trobar-me amb la definitivament fugissera Àngela, havia deixat de ploure. Ironies de l’oratge més que del temps.

No es va sentir sorpresa, Àngela, quan em va veure, al jardí. I n’hi havia passat, de temps. Tot just va dir:
      -No tinc res d’alcohol, però si vols pujar… -féu Àngela alhora que, estirant del malhumorat gos, feia acció d’anar cap a sa casa.
      No vaig pensar que Àngela havia deixat de beure. No tindria cap beguda a casa perquè ella no acostumava a tenir mai res de beure ni de menjar, no gaire. Sempre havia begut cervesa, whisky, rom o qualsevol cosa que beguera qui era amb ella, igual que quan vivia amb mi. Sa casa, però, no era un lloc per a trobar res així. Era una dona de bar, tan pel que feia al treball com per les seus habituds. El poc que menjava cada dia se’l feia també a un bar. I sa casa… Vaig pensar que me la trobaria com sempre, com era ella, la mateixa Àngela. A les prestatgeries de la sala continuaven acumulant-les objectes. Llibres esotèrics, figuretes que igual podien ser regal d’algú com tretes al costat d’un contenidor del fem… Espills, fotografies… Em vaig preguntar si entre les fotos hi hauria les que en alguna ocasió ens havien fet ella i jo. Vaig seure al sofà, el mateix sofà de sempre. Ella va seure al meu costat. S’alçà de seguida.
      -Potser em quede una mica de Cutty Sark.
      Va desaparèixer en direcció a la cuina. Em vaig relaxar al sofà i vaig guaitar la terrassa. Continuava plena de macetes amb tota classe de plantes, algunes com l’alfàbega, l’herba-sana, i també marihuana. De banda a banda de les parets de la terrassa, als fils d’estendre, hi havia llençols, uns pantalons vaquers i roba interior. La roba interior d’Àngela, sempre de color blanc. Àngela tornà a la sala amb una ampolla de Johnny Walker quasi buida i un parell de gots menudets.
      -No tinc gel.
      -Mai no prenc el whisky amb gel, Àngela.
      Em va semblar que en pronunciar el seu nom se li s’enrojolava una mica el rostre i el cos se li estremia lleument. Va omplir els dos gotets de whisky i deixà un davant meu. Ella era asseguda quasi a l’altra banda del sofà. Mai no havia sigut una dona que buscara el contacte físic; potser ara el defugia i tot. D’una tauleta, agafà un potet i va traure una boleta de xocolata. Vaig veure com feia tot el ritual de cremar la marihuana, barrejar-la amb tabac ros… i a la fi l’embolcallava amb paper de fumar Smoking. Més que l’alcohol, potser més que el sexe àdhuc, Àngela gaudia amb la marihuana. Sempre havia sigut així; la feia sentir-se tranquil·la i perdre la nerviosisme de les situacions que no controlava.
      -Vius a soles? -li vaig llançar abans d’adonar-me que tampoc no era una bona pregunta.
      -Amb Àlex. Ha fet ja els quinze ans.
      Àlex era el seu fill. Sempre havia pensat, jo, erradament, que ella continuava enamorada del pare natural del xiquet. No era així. De fet, mai no havia conviscut amb ell després del naixement del nen. Era només una sospita paranoica meua, una gelosia que em vaig inventar i una justificació per explicar-me per què em va deixar un… mal dia.
      -I tu?
      Vaig titubejar. Podia contestar-li qualsevol cosa. Inventar Mentir. Tant se valia.
      -No sóc precisament feliç, encara que tinc la butxaca de l’americana folrada de diners- Àngela em mirà sorpresa-. No; no et penses que m’he passat a l’altra banda de la Llei. Ahir vaig resoldre un cas d’allò més senzill i vinc de recollir un taló més generós del que no esperava.
      -Algun assassinat?
      -Un marit que volia saber el que ja era evident, que la seua dona l’enganyava amb un altre. Ja saps que hi ha qui paga per saber això.
      -Em pensava que es tractava d’un assumpte criminal. Sempre anaves embolicat amb la Policia.
      -Ho dius pel comissari Medes? Encara ens veiem, sí. Li faig algun favor i ell a mi també. Però ja no sóc aquell detectiu que allà on anava es trobava un cadàver. Ni tan sols es pot dir que sóc un investigador en actiu. Fa temps que vaig deixar l’agència i només agafe un cas si em criden a la porta de casa -No vaig arribar a dir-li que m’havia deixat La Nacional, feia quatre anys, perquè el virus de la depressió em tocà quan ella se n’anà del meu costat. També va ser quan morí ma mare. I el cansament de veure la mort dels altres tan a prop de mi. Un munt de pèrdues-. Però, sí, anit hi hagué un assassinat.
      -De veres? I té alguna relació amb tu? Vull dir, professionalment.
      -No vaig poder fer-hi res. No m’ho esperava. Li van pegar un tret a una pianista d’un club on vaig algunes nits a escoltar jazz. El tret no anava dirigit a ella. Va ser una errada, una víctima errada. I la vaig veure morir davant meu. Quasi als meus braços.
      -Anaves al club de jazz per la pianista? Era la teua xica?
      -No, res d’això. En realitat anava perquè m’agrada la cantant. I el jazz. La cantant supose que també és una dona errada, per a mi. Totes són les dones errades, les dones de ma vida.
      -Ho dius per mi?
      No li vaig dir que, en el nostre cas, era jo qui havia sigut un home errat per a ella. Vaig empassar-me un segon got de whisky que m’havia posat Àngela d’un glop i em vaig alçar.
      -He d’anar-me’n.
      -Te’n vas? -va fer, semblant decebuda.
      -He d’anar a la comissaria -vaig mentir.
      M’acompanyà a la porta. Ens vam quedar mirant-nos als ulls. No hauria estat mala idea besar-la, o si més no dir-li que tornaria per allí un altre dia. Em vaig passar la mà per la galta. No m’havia afaitat des del matí. A penes havia menjat i duia massa whisky que no era de la meua marca al cos. Em vaig girar i vaig enfilar les escales per baixar alhora que sentia una punxada a l’úlcera.
      Al cap, em sonava la música que havia escoltat al Cafè Ràdio City.
      No era Ben Webster, sinó Lester Young, també al saxo tenor.
      I el tema era Lover Come Back To Me.

Josep Lluís Seguí. Nascut a València, 1945. Escriptor. Novel.lista. Periodista. Analista i professor de cinema. Articulista de premsa. Conferenciant. Obra literària publicada (selecció): <Les tribulacions de rosa Vermell>, <Una eixida, Sam>, <El laberint de l'home llop>, <Rosa Vermell, detectiva privada>, <Rosa Vermell i l'amant que arribà de l'Est>, <Biografia de J-L.>, <Diari de bordell>, <Comèdia>, <El segrest de Xico Black>, <Quadre de cavalls>, i altres.
 
Guionista de ràdio, televisió i audiovisuals.
Crític de cinema, arts plàstques i mitjans de comunicació.
Coordinador i presentador d'actes culturals.
Comissari d'exposicions d'artistes plàstics.
Webmaster i coordinador de pàgines web.
Saxo tenor del grup de jazz INTOCABLUES TU
 
Amb residència actual a L'Eliana (País Valencià)
He residit a New York, Barcelona, La Havana, i París.
 
Membre de l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana), PEN
CLUB, Escriptor Valencias d'Audiovisuals EVA), Guionistes Associatats de
Catalunya (GAC), Unió de Periodistes Valencians (UPV), GUIONS.COM.
Associació Valenciana de Crítics d'Art (AVCA), CEDRO, SGAE,
 
salutacions, Josep Lluís Seguí
 
Web professional (AELC): www.partal.com/aelc/autors/elsegui/index.html
 
Web personal (La Factoria) www.falcon-es./usuarios/jlsegui
 

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | pàgina de l'editor | e-m@il