____________________________________
ELS DM
El vell propietari es desperta
en sentir colpejar la porta.
-Redéu,-rondina -un altre indi borratxo-. Es posa la
jaqueta militar i es deixa el revòlver Charter Arms amb el canó retallat a la butxaca
– el que va matar Lennon. Es recolza a la paret per un instant i sent un dolor agut
al braç i a l’espatlla del costat esquerre.
-Vés-te’n. Trucaré la policia.
-No hi arribaran a temps. Has deshonrat la meva filla.
- No es preocupi, venim de seguida.- La porta està a
punt de cedir. El propietari és a un parell de metres de la porta, apuntant amb la
pistola. S’acosten les sirenes.
La porta cedeix. L’indi irromp amb un bat de
beisbol, amb els ulls plens de ràbia, com un cavall desbocat. A fora, la patrulla
s’atura amb un xerric de frens. El propietari dispara l’indi a la cama.
L’indi cau, gemegant i es tomba de costat.
S’esbotza la porta i els polis irrompen amb els
ulls enfollits i amb les pistoles a la mà. En veure un home amb una jaqueta militar,
l’oficial Mike dóna per descomptat que és l’intrús. No perd el temps. Li
dispara tres trets. El propietari s’apreta el pit i cau. Mike gira cua amb un posat
seriós i guarda la pistola.
-L’hem eliminat.
-Està ferit?
Posa una mà sol·lícita a l’esquena de
l’indi. Bona manera d'apropar-se al ciutadà. A poc a poc l’indi es gira cap a
ells, la cara inexpressiva pel dolor i el shock. Reculen esverats en veure’l,
-Ostres,-criden alhora. Marv, el company més gran, fa el senyal acordat per aquests
casos. Se senten les sirenes de lluny.
-Deixa’m fer; segueix-me el corrent.
Ajuden l’indi a seure.
-Vostè és un heroi!
-Aquell era un comunista.
-Sort que li ha disparat, el farem policia honorari.
El poli li encoloma la pistola. S’apropen les
sirenes. L’indi es mira la pistola incrèdul, bocabadat. Uns polis ajudant-me a
seure? Donant-me una pistola? L’ambulància gira la cantonada, dos carrers més
enllà. El pit de l’indi queda perforat per una ràfega de plom. Res de miraments.
Tiren les taules a patades, tomben una llibreria. Un d’ells llença una cadira per la
finestra mentre l’ambulància s’atura amb un xerric de frens.
-Ha estat fotut, capità, molt fotut. L’indi
aquell s’ha tornat boig, ha agafat la pistola d’en Mike i ha disparat al
propietari. Juro per Déu que tenia la força de vint homes. L'he avisat que érem
oficials de policia, però ens ha apuntat amb la pistola i m'he vist obligat a disparar.
-El capità us veurà ara, nois.
-És aquest el vostre informe?
-Sí capità, ho és.
-Fa pudor de socarrim.
-Què té de dolent,capità?
-Bé, per començar, ningú no ha pogut fer el que
dieu que ha passat. Les trajectòries de les bales no coincideixen ni de bon tros.
-Vinga, capità...
-A més, el propietari no ha mort.
-Que no ha mort... –es va reprimir a temps.
–Això és fantàstic, -va dir amb un somriure que feia por. –Un paio a qui han
disparat al pit d’aquesta manera podria tergiversar-ho tot.
-Portava una armilla antibales. Va tenir un atac de
cor, però ara ja està bé i s’està cagant en vosaltres: "No m’he de
protegir només dels indis borratxos sinó també dels polis desgraciats de merda, aquests
DM, fills de la gran puta".
-Capità, et juro pel cony de Crist que he vist un
indi borratxo allà amb una arma a les mans, tan cert com que ara et veig.
-I què més heu vist? Les portes del cel? Déu i sa
puta mare de guardonant-vos amb la "Polla d’Or" al valor? Pallassos!;
aquesta vegada l’heu feta grossa. No sou més que uns DM, tots dos!
-Bé capità –diu Marv somrient i gesticulant per
fer-se el simpàtic. De ben segur que som DMs. Per aquest motiu ens vam apuntar al cos en
primer lloc. Una pistola i una placa poden encobrir a molts DM.
-D’acord, nois. Us donaré una oportunitat per
arreglar-ho.
-Farem el que sigui, capità, el que sigui.
-Està fotut, nois. Una gran batuda antidroga. Aquesta
vegada s’ha de disparar primer, i recordeu, els morts no diuen mentides. Entesos?
-Ja pots comptar amb nosaltres, capità.
-Podeu agafar tot el que necessiteu de l’arsenal.
Us aconsello els fusells de repetició Itaca de quatre bales.
Els DM se’n van. El capità somriu. Es carregarà
un columnista que li ha estat tocant els pebrots, a més d’una habitació plena de
defensors de les causes perdudes, acompanyats per la música de Joan Baez.
Tindran una tercera oportunitat els DM? Tornaran a la
càrrega?
Traduït per Neus Flores, Gisela Angulo i Montserrat Majó.
____________________________________
LLIBRE D'OMBRES
El doctor Hill va agafar un
paperet i es va aclarir la gola:
-Anem pel gra, doctor. És càncer, oi?
La llum de tarda, que entrava per les persianes
venecianes, queia sobre el pacient com barrots de presó. Era un vell fràgil amb un
vestit gastat de color gris, un bastó de caoba massís entre els genolls prims, un home
de la tercera edat com els que et pots trobar asseguts als bancs del parc o jugant al set
i mig. Però els seus ulls, darrera les ulleres de muntura metàl.lica, brillaven amb
alegria inquietant, amb una felicitat llunyana i desconcertant.
L'home va somriure.
-Després de tot, doctor, fa molt temps que ens
coneixem.
Molt temps. El doctor Hill potser era l'únic a
Boulder que sabia que l'home assegut davant seu havia estat el millor pistoler de l'Oest.
No el més ràpid, però sí el més precís.
-Sí, és càncer. Per descomptat que es podria
operar... hauríem d'obrir per a assegurar-nos-en, però...
-Però ho dubta?
-Si fos el meu estómac, m'hi negaria.
-Aquests cirurgians són uns carnissers..., pitjor que
els mexicans.
El doctor sabia que Lee Ice era un home culte i
instruït. Però li feia gràcia que de vegades parlés com un fatxa ignorant de poble.
-Bé, quant temps diria? Vull dir, quant temps em
queda?
El seu cos es va recargolar amb un espasme de dolor i
es va recolzar en el bastó.
El doctor va arronsar les espatlles:
-Un mes, potser dos. Li faré una recepta. Sap com
posar-se una hipodèrmica?
L'home va assentir recordant l'altell del graner, els
taulons destartalats que deixaven entreveure el cel blau, i en Tom amb una bala del 32
d'un jugador a l'estómac. Aquell doctor havia estat un vell xinès flemàtic i
despreocupat. Li va posar una injecció de morfina a en Tom, i sense donar-li importància
se'n va posar una ell. Es va ajupir mirant l'estómac llis del Tom.
-Aguanti, sisplau.
Ràpidament es va inclinar amb un llarg instrument
punxegut i el va ficar dins la ferida. En Tom va xisclar, i allò era tot el que en Lee
podia fer per ajudar-lo. El doctor va agafar la bala plena de sang amb els fòrceps. La
morfina començava a fer efecte. El cos d'en Tom es va relaxar i el seu rostre quedà
inexpressiu. El doctor li va explicar com canviar les gases, i va deixar-li una ampolla
amb càpsules de morfina, amb una xeringa i unes quantes agulles de recanvi. Li va
ensenyar al Lee com fer servir la xeringa.
˜Amb quina freqüència?
˜Quan necessital. Cent dòlars, meus honolalis.
Lee va pagar-li. Sabia que el xinès no els trairia.
Havia ensenyat al doctor una carta de presentació dels xinesos de St. Louis; aquestes
cartes no es donaven així com així. En Tom necessitava morfina durant una setmana, i en
Lee també aprofitava per punxar-se. Era avorrit estar-se assegut allà tot el dia, però
no podia arriscar-se a deixar l,amagatall. Efectivament, sabia com fer servir una xeringa.
Un mes enrere, quan va començar el dolor, va anar a
Denver a comprar morfina o heroïna. No hi quedava cap dels antics col.legues que
coneixia. Un ionqui Negre de rostre tan sincer com de malfiar va dir a en Lee que
aconseguiria el gènere i tornaria de seguida.
-No et puc portar a veure el Capo. Va estendre
els braços amb un gest conciliador mentre treia una navalla que brillava sota la llum
dels fanals. Es va sentir un so metàl.lic. El Negre es va quedar immòbil, amb la navalla
a la mà, i un petit forat blau al mig del front. En Lee Ice va guardar la seva pistola
del 22 amb silenciador i va marxar.
En aquell moment va recordar a Doc Hill a Boulder.
-Pots pagar-ho a la farmàcia d'allà dalt. Normalment
n,hi ha prou amb un quart. Això equival a una càpsula. Però tu mateix ja veuràs el que
necessites.
Mitja hora després, Lee es va baixar la màniga i va
mirar el jardí des de la seva habitació situada a la part de darrera de la casa.
S,acabava d,injectar dues càpsules al braç. El dolor de l'estómac va començar a
desaparèixer amb convulsions recomfortants. Va obrir i va treure un petit llibre negre.
El meu grimoire. El meu Llibre d'Ombres. Unes quantes
trucades per fer, uns quants assumptes pendents... Cal reparar amb escreix tots els favors
i totes les ofenses. Aquest era l'epitafi de Sulla. I també serviria per al d'en Lee Ice.
Traduït per Domènec Ribes i Laura Valentí.
|
Josep-Lluís Seguí: