 Sortir de l’armari mirall
Adriana Bàrcia
Francisca Bonaventura Renart s’asseu davant el televisor. La
telenovel·la de dos quarts de quatre encara no ha començat, i, a la pantalla, hi ha uns
que s’estiren i s’arronsen com cucs en un espai negre amb cortines de vellut
vermell a cada costat. D’això en diuen cultura, pensa, i, després, el temps: sol i
calor durant tot el dia i, l’endemà, boirines tapant les poques clarianes que
s’esvairan, però, entrada la nit. La Francisca, ben escarxofada al sofà de plàstic
marró, imitació de pell, creua els dits fent ziga-zaga sobre l’estómac, el qual ja
fa temps que s’ha trobat amb el pitram fent cas de la llei de la gravetat.
Hi posa massa sal, pensa la senyora Bonaventura
Renart, mentre mira a través de les ulleres de cul de got la cuinera que, entre cassoles
i vitroceràmiques de darrera generació, es disposa a ensenyar com fer una vedella amb
bolets.
Ara sí, l’anunci de la pasta fresca que
asseguren que és l’autèntica italiana i el resum, en trenta segons, del capítol
anterior. Comença, doncs, el 532 i la Mari s’adona que estima el jubilat que li
guarda la nena mentre treballa al supermercat, en Ramon reconeix que és el pare del fill
que la Juani, la dependenta del forn de pa de llenya, du a les entranyes, en Pepet va als
tribunals perquè la Conxi l’ha acusat de violar-la per venjar-se’n, ja que se
li va quedar tots els estalvis en separar-se’n, la mare de la Tereseta busca
desesperadament una feina perquè amb cinquanta anys i sense estudis és difícil que la
vulguin contractar, en Mohammed i la Lali han decidit casar-se encara que els pares
d’ella arrufin el nas cada cop que els veuen passejar per la plaça, en Takeshi ha
obert un restaurant però té problemes per quadrar els papers i la Marisa, ai, la Marisa,
es promet amb en Mateu Rovira, arquitecte amb despatx al passeig de Gràcia i pares
residents prop del centre comercial de Pedralbes on són propietaris d’una
franquícia de joies i complements per a senyores de societat, que no socials,
i l’anunci d’esplèndides noietes que beuen un iogurt per a cossos esvelts diu
que continuarà demà, a la mateixa hora, al mateix canal.
La Francisca s’aixeca, feixuga, del sofà. I
arrossegant la cama dolenta, amb prou feines arriba a la cuina on enfonsa el bol
d’esmorzar a les bombolles de sabó que omplen la pica d’acer inoxidable. Encén
la ràdio al 90.4 on només fan música, ni notícies en cinc minuts, ni tertúlies, ni
xafarderies a la carta, només música, però la d’abans. A vegades, del 90.4 passa
al 98.3 on, entre esbandida i esbandida de forquilles i gots amb el sucre incrustat del
cafè amb llet, escolta els refilets de flautes màgiques, cantarelles d’homes de veu
gruixuda i pianos malenconiosos que li fan posar la pell de gallina i li humitegen els
ulls com si pelés cebes per al sofregit de diumenge.
El temps d’endreçar la cuina, recollir les
bosses de la compra que li ha portat, com sempre, la mossa de can Tramuntana i fer neteja
general s’empassa mitja tarda fins que la Francisca s’eixuga les mans amb el
davantal. Ara, toca treure els llençols emmidonats de la calaixera i tornar-los a plegar,
ordenar-los de més a menys vells, i, un sobre l’altre, fer una pila perfecta de
blanc nuclear.
La senyora Bonaventura Renart, que això de senyoreta
ja no s’escau als setanta-cinc anys, mira el cucut que li anuncia l’hora de
tornar als fogons per preparar el sopar. Els dimecres, escudella, els dijous, patata i
mongeta, els divendres, cols de Brussel·les, dissabtes, carxofes amb un raig de vinagre i
diumenge, un iogurt natural i dos préssecs de llauna.
Menja, sola, impacient. La cama li fa la mala passada
de tremolar sense que hi pugui fer res i la crossa, recolzada a la paret, sembla que
se’n rigui barrejant resignació i superioritat. Només el tic-tac i els xarrups de
la Francisca en empassar-se l’escudella, que encara crema, esquerden el silenci. Ja
li sol passar, quan es treu les dents, nota l’aire com s’escola entre les
genives i els llavis fins i arrugats com panses de Corint.
Despara la taula i pel finestral de la sala, el sol
comença a pondre’s. La Francisca obre els ulls com taronges en veure la broca que
frega tres quarts, de quinze, pensa. I deixant-ho tot sobre el marbre de la cuina,
s’afanya a canviar-se. Es treu la bata, es posa la faixa i la faldilla, 50% cotó 50%
poliester, la camisa de reflexos setinats i es treu les ulleres. A les palpentes, es
calça les sabates de xarol i es passa les mans unes quantes vegades com si planxés, amb
els dits, els plecs negres que arriben just sota els genolls. Avui no es posarà mitges,
que fa massa calor, i somriu tota excitada quan pensa en els maldecaps que tenia per
depilar-se... Ara, no li cal, els pèls van caure febles, com les fulles dels arbres
d’un dia de Tots Sants, fent una catifa estranya per tota la Rambla.
Als llavis, una mica de roig, a les galtes, també, i
unes gotetes de perfum de roses i violetes al darrere de cada orella. Les arracades, de
perles i el crucifix d’or que encara guarda de la Comunió. Tota ella engalanada, i,
mentre el sol li comença a picar l’ullet, es repassa de dalt a baix davant
l’armari mirall i obre la porta del balcó i sospira amb el cap ben alt, i
reviscolant-se per dins, presumint que ben posada i arreglada, encara fa prou goig, surt a
la palestra, i respira a fons, perquè, senyores i senyors, la Francisca Bonaventura
Renart se’n va a regar les flors.
|
Narrativa