POESIA DIALECTAL
D’ITÀLIA.
QUARTA ENTREGA
Jordi Domènech
 El món de la poesia dialectal italiana es va
enriquint, no només amb més (i millor) producció (que deu ser la part indispensable),
sinó també amb la multiplicació d’un sistema de relacions transversals a fi,
suposo, de crear un efecte xarxa que doni coherència a una realitat que, vista des
d’aquí, sovint pot aparèixer (per què no dir-ho?) massa fragmentada. Galeusca
amunt, Galeusca avall, cadascuna de les literatures no espanyoles de l’Estat sempre
ha pretès (o ho ha fet veure) que era com qualsevol literatura "normal".
Possiblement a Itàlia els calgui construir-se l’enfortiment per mitjà de la
coneixença dels problemes i les potencialitats comunes.
Un exemple d’aquesta manera de fer transversal pot ser el CONVEGNO INTERNAZIONALE
SUI SISTEMI LINGUISTICI MINORI que tindrà lloc a Riva del Garda (Trentino) a
començaments d’octubre, on hi parlaran Giose Rimanelli: Letteratura come
autobiografia; Marco Gal: Il mondo franco-provenzale attuale; Cesare Ruffato: Poetare
in dialetto, oggi; Elio Fox: La poesia dialettale trentina; Marcello Graiff: La
parlata nonesa; Luciano Zannier: Il Friuli: problemi sociolinguistici ed attività
letteraria; Roland Verra: Movimenti nella letteratura ladina contemporanea;
Fiorenzo Niccolusi Castellan: La parlata cimbra i Leo Toller: La parlata
mòchena.
Hi haurà, també, una comunicació sobre La realtà linguistica catalana.
N’espero bones notícies, més coneixements i poder-ne fer de corretja de
transmissió.
CESARE RUFFATO, vènet
Aquesta plana el nostre món
En aquesta plana arracono la lluna
i la boira darrere els arbres
a fi que les cases siguin clares
en el cor de la flama que adorm
les ombres en els murs i les contalles.
A l’hora més freda del dia
quan la terra desprèn aquella mica
de calor que ha absorbit del sol
pels recs i els camps resplendeix
una calitja baixa que recorda
un respir de llibertat
i alguns crits són la nostra consciència
en cerca de llibertat.
‘Sta pianura nostro mondo // Su ‘sta pianura incantono la luna / e le
nebie drio i alberi / perché le case staga ciare / in cuore de fiama che indormensa / le
ombrìe sui muri e i filò. / Nel momento più freddo del giorno / co la tera dà fora
quel poco / de caldo sorbio al sole / pei fossi e i campi slùsega / un caligheto basso
che sa / respiro de libertà / e qualche sigo xe la nostra cossiensa / in cerca de
verità.
La mina del cor s’escampa...
La mina del cor s’escampa
tranquil·la pels ossos envellits
que s’han tornat vímets entre els grans sospirs
de totes les coses mentre
bufem damunt les llars de foc atordits
mandrosos i els ulls ens couen pel fum
de les tises i la polenta
i els vells en un racó passen
el rosari. Els neons de la ciutat
insulten aquestes penombres!
Em panseixo amb l’olor del foc
que s’apaga, una processó declina.
L’hivern damunt aquesta plana
és ben bé una presó.
La mina del cuore se spande... // La mina del cuore se spande / chieta sui ossi
inveciai / ramai strope fra i gran sospiri / de tute le robe, intanto / se supia sui
fogolari intontii / pigroni e i oci sbrusa al fumo / dei stissi e de la polenta / e i veci
nel canton sgrana / la corona. El neon de sità / insulta ‘ste penombre ! /
M’infiapo a l’odore del fogo / che se stua, ‘na procession tramonta. /
L’inverno su ‘sta pianura / xe dassèn ‘na presosn.
CESARE RUFFATO va néixer a Pàdua l’any 1924. És
metge i ha estat catedràtic de Radiologia i Radiobiologia a la Universitat d’aquesta
ciutat. Se’l pot considerar un dels majors poetes vènets actuals. Gran part de la
seva obra poètica dialectal ha estat aplegada a Scribendi licentia, Marsilio,
1998. Ha estat traduït a moltes llengües, entre les quals el castellà: Poesías
escogidas Huerga & Fierro editores, 2000. Fa un treball crític i editorial
important. Els poemes triats pertanyen al llibre Diaboleria, 1993.
EDOARDO ZUCCATO, llombard
De la via abandonada al llarg del riu...
De la via abandonada al llarg del riu
en resten les travesses encara en fila, deslligades,
espina dorsal d’alguna bestiassa
desapareguda no se sap ben bé com.
Per damunt dels rails carregats de sol
hi passen llestes les sargantanes.
Daa feruvia bandunâ drê al fiümm... // Daa feruvia bandunâ drê al fiümm /
g’hinn i traversinn anmô in fila schinchígn, / resca o firón d’un quaj
bestion / sparî sa sa ben no cumé. // In süi binari, carighi da su, / passan via di
lisert.
Les paraules són antigues...
Les paraules són antigues
desgastades pels anys i joves com l’aigua
i te les trobes
com els pescadors
el riu que s’ho emporta tot
i quan i on vol
retorna els morts ofegats.
I parol hinn antigh... // I parol hinn antigh / consümâ di ann, e giúinn
‘mé l’acqua, / i te i tröat lí / cumé i pescadur / ul fiümm ch’al mena
via tüscóss / e quand e dué al vör lü / al dà indrê i mort negâ.
EDOARDO ZUCCATO va néixer a Cassano Magnano l’any
1963. Ha publicat els llibres Tropicu da Vissévar, 1996 i La vita in tram, 2001
i en nombroses revistes i volums col·lectius. És redactor en cap de
l’imprescindible Testo a fronte, semestral de teoria i pràctica de la
traducció literària. És professor de literatura anglesa a la Univeritat IULM de Milà.
Els poemes triats són del llibre Tropicu da Vissévar.
|
Narrativa