 Els inicis del dol
Adam Haslett
Traducció coordinada per Matthew Tree*
Un any després del suïcidi de la meva mare, vaig trencar la
promesa que m’havia fet de no amoïnar el pare amb les meves preocupacions. Li vaig
dir com n’era d’infeliç a l’escola, com me’n sentia, de sol. Des de
la poltrona on s’arraulia als vespres, em va preguntar: "Què hi puc fer?".
La tarda següent, venint cap a casa de tornada de la feina per un camí secundari, es va
saltar un stop. Una furgoneta plena de làmines de vidre que anava a 70 km/h va colpejar
el costat del conductor del Taurus. Segons el policia que va picar a la porta amb
llàgrimes als ulls, el meu pare va morir per la violència del primer impacte. Una tia
meva de Little Rock es va quedar una setmana cuinant estofats i pastissos de poma. Em va
dir que podia anar-me’n a viure amb ella a Arkansas. Li vaig respondre que no volia.
Com que només em quedava un any i mig d’institut, vam decidir que podia acabar-lo
allà on era i ho va arreglar perquè em quedés a viure amb una veïna.
La senyora Polk tenia seixanta anys, la seva mare,
vuitanta-cinc. Entre les dues aplegaven un vestuari de catorze vestits de flors blaves,
que la minyona rentava els dimarts. Elles miraven una quantitat considerable de televisió
pública i parlaven en veu baixa sobre els parents de Pittsburgh. Em van posar a
l’estudi del difunt senyor Polk amb un catre al racó. Les senyores no paraven
atenció a les meves entrades i sortides i m’estava a casa d’elles tan poc com
podia.
A Tecnologia aquella tardor, el senyor Raffello ens va
donar un ventall de projectes per triar: una llibreria, un prestatge per a les espècies o
bé un bagul de la mida d’un taüt d’infant. Vaig escollir aquest darrer i ja
que havíem de pagar la fusta, vaig fer servir pi. Vaig prendre les mides exactes i vaig
polir cada tauló amb tres tipus de paper de vidre. Totes les eines eren al taller:
martells i cargols de banc, claus decoratius i cola, ribots i xerracs. Les
màquines tenien carcasses de metall brillant i feien un brogit eixordador. Si
m’haguessin deixat, m’hi hauria estat tot el dia.
Trobava encisadora la classe per un altre motiu:
l’oportunitat d’estar amb en Gramm Singer. Un noi enfadat, amb cara
d’angelot, que portava botes de punta d’acer i una gorra de beisbol caiguda
sobre el front. Passava un pam els altres nois, tan fornit com el meu pare, els braços
coberts amb una capa de pèl daurat. Els seus llavis dibuixaven fàcilment una ganyota de
menyspreu i els seus ulls eren plens de burla. Quan em sorprenia observant-lo, somreia,
saberut com un àngel. Un parell de vegades les nostres espatlles s’havien tocat a la
cua de la cafeteria.
Un divendres a la tarda, poques setmanes després que
el meu pare morís, el senyor Raffello va començar explicant l’ús dels serjants. El
termos de ginebra amb el qual havia fet baixar la carn picada amb tomàquet del dinar, va
convertir la meva concentració en un repte, però com a bon estudiant, em vaig aferrar al
banc per aguantar-me dret. Em va venir al cap que el meu professor podria ser un habitant
d’algun regne de la Terra Mitjana, amb la seva figura raquítica i el nas
sobresortint damunt la boca com un precipici sobre l’entrada d’una cova. La seva
veu sonava com les notes greus d’un òrgan.
-Teniu l'eina a les vostres mans. Heu polit la fusta.
L'heu encolada. Ha arribat el moment del serjant.
Les mirades de la gent de la classe s'anaven apagant a
mesura que les seves mans ossudes giraven la barra. L'acer grinyolava mentre ho feia. Em
va fer venir al cap el cruixit d'un rem d'un ferri al seu escàlem en allunyar-se de la
riba.
Endinsant-me en el soroll, em vaig mirar en Gramm, que
era al tamboret del costat. Seia encorbat cap endavant. Vaig resseguir l'arc perfecte de
la seva espinada a través de la samarreta de cotó gastada que duia. Volia que em mirés.
Volia que em toqués. Fos com fos.
Vaig estirar el peu i li vaig donar un cop a la
canyella.
-Què collons fots? -va dir entre dents, mentre el seu
menyspreu tornava a treure el cap.
Suposo que l’incident hagués pogut acabar aquí,
però l’expressió de la seva cara, la manera com els ulls se li axinaven i com
arronsava el llavi superior, deixant entreveure les dents, em va semblar tan bonic que no
podia suportar veure-ho esvair-se. Vaig tirar el peu enrere i li vaig donar una martellada
al panxell. I això li va donar un fantàstic color de cara.
-Deixa’t d’hòsties! -va dir una mica més
fort, fent girar els caps dels fusters del costat. El xiuxiueig va arribar al davant de
l’aula taller, des d'on el senyor Rafello ens va fitar amb la seva mirada cansada i
va dir: -Si no apreneu a collar, mai aprendreu a construir.
Vaig tornar a tirar el peu enrere, i li vaig clavar un
cop al turmell. Va caure del tamboret i vaig pensar que em donaria un cop de puny tot
seguit, però es va aturar. El xerric de les cadires dels altres alumnes va omplir
l’aula. Si hi hagués una baralla, tots dos sabíem que ell guanyaria. El vaig notar
desconcertat pel que estava a punt de fer, el plaer absolut d’un pretext per
enfurismar-se. Al final ho va fer, el seu puny es va plantar just sota el meu cor com un
ariet contra les portes d’un castell. Em va sortir l’aire precipitadament dels
pulmons i vaig caure enrere sobre una banqueta. Aixecant la vista, vaig veure com se
m’atansava.
Els músculs em van fer figa. Esperava el seu atac.
Però aleshores el senyor Raffello havia arribat on era en Gramm i es va posar al mig.
En Gramm va començar a dir-me marica i em va posar a parir davant dels meus companys de
classe, que es van quedar de pedra en veure que ell pogués fer una cosa així a algú que
tothom sabia que havia perdut els seus pares en un any. La majoria va pensar que el més
considerat era no dir res. Però cada cop que ens vèiem pel nostre carrer o al
supermercat on jo treballava omplint les bosses dels clients, ell em mostrava un interès
estrany, com qui vol i dol.
Un dissabte a principis de març va venir a la botiga
a comprar suc de taronja i em va preguntar què faria aquella nit. Li vaig dir que res i
va riure. Va respondre'm que si no volia ser un perdedor tota la vida havia d'anar a casa
seva, on pensava emborratxar-se.
Vaig arribar-hi cap a les deu esperant trobar-hi una
festa. Però va resultar que en Gramm estava sol. Tenia els ulls molt vermells i feia
pudor de maria. Em va oferir un vodka amb taronja tan bon punt vam entrar a la cuina.
-On és la teva mare? -vaig demanar-li.
-Se n'ha anat de compres, vés a saber on, tot el cap
de setmana.
La senyora Singer s'havia divorciat tres cops i per
aquest motiu era molt rica. La casa tenia sis habitacions i la van construir a l'estil
d'una antiga mansió del sud. Petites pantalles d'ordinador encastades a les parets
controlaven cada un dels aparells i dels llums.
-Està bé aquest lloc -vaig dir.
-No està malament.
Al marbre, un gat pel roig picotejava d'una pila de
salmó fumat. En Gramm va servir cullerades d'una pasta d'ous diminuts d'un negre blavós
en un altre plat i el va empènyer sota el morro de l'animal. El gat va ensumar la nova
ofrena i va tornar al peix.
-Tenia una serp -va dir en Gramm-. Va morir d'una
malaltia de la pell. El veterinari ens va dir de posar-la en un cubell d'escombraries ple
de pedres i aigua freda, però tot i així es va morir. Crec que el veterinari es va
equivocar. Crec que el veterinari és un idiota de merda.
-Sí, això sembla.
-Vols col·locar-te?
-I tant -vaig assentir, assaborint el tacte humit de
la punta dels seus dits mentre em passava el porro.
-Per què has vingut? -va preguntar.
-Tu m'has convidat.
Va riure, com si allò no fos cap motiu.
Vaig empassar-me la beguda d'un glop i em vaig posar
un altre vodka.
-Com és que em vas donar una patacada a la classe
d'en Raffello?
-Només feia conya.
-I una merda.
-Ha de venir algú més?
-Per què? Que tens por?
Sabia que havia de tornar-m’hi amb alguna cosa
com "Por de què?", que això seria el més apropiat i masculí. Ambdós
semblàvem conèixer, però, la futilitat d’un gest com aquest i no em vaig veure en
cor de fingir.
En Gramm estava escarxofat en una cadira entre la pica
i jo. Quan vaig passar pel seu costat per deixar el meu got sobre el marbre, va estirar el
peu i em va fer la traveta. Vaig colpejar el gres amb l’espatlla; el got em va caure
de les mans i es va esmicolar prop de la porta de la nevera. Vaig girar-me i vaig veure la
mateixa expressió astorada que havia il·luminat la cara d’en Gramm el dia que jo
havia captat la seva atenció per primera vegada. El cor em bategava amb força dins el
pit com una pilota driblada ran de terra.
-No penses aixecar-te? -va preguntar sarcàsticament,
conscient ja que no ho faria, que m’hauria d’aixecar ell de terra. El fet de
saber-ho, semblava que l’empipava. Va retirar la cama i em va donar una puntada de
peu a la cuixa. Vaig gemegar, alleujat, mentre el dolor em va pujar disparat per la
columna. - Aquí ho tens, xupapolles. Què et sembla això?
Va apropar-se el got a la boca, la vora de la
samarreta li va pujar des de la cintura dels texans i vaig poder intuir l’incipient
pèl castany clar al voltant del seu melic. Vaig desitjar passar-hi la llengua. Més que
cap altra cosa en el món.
Va fer un pas endavant i em va pressionar lleugerament
la galta amb la sola de la sabata. "Podria aixafar-te com a un cuc", va dir. La
seva facilitat de paraula no era res de l’altre món. Però el seu dolor sí que em
semblava el més bell. Vaig allargar la mà i vaig agafar-li el turmell, però es va
deixar anar d’una estrebada i em va clavar una bona puntada de peu a l’estómac,
encastant-me contra la porta de l’armari de la cuina. L’aire em va sortir
precipitadament dels pulmons i em vaig desplomar bocaterrós al linòleum. De sobte, em
vaig sentir molt cansat. Em va clavar diverses puntades més de peu però semblava que els
cops provinguessin de molt lluny.
Mentre m’arrossegava fora de la cuina, vaig obrir
els ulls, vaig estirar el cap, però ho veia tot borrós i tan sols podia distingir la
seva silueta.
A l’habitació, no va encendre els llums i cada
vegada que feia algun soroll, em bufetejava. Quan estava a punt d’acariciar el seu
tors nu, em va pegar tan fort a l’espatlla que vaig pensar que m’havia trencat
l’os. Ràpidament, vaig intuir com aniria la cosa.
Les primeres notes que vaig ficar pel forat de la seva guixeta durant la setmana següent
no van tenir resposta. Pels passadissos, ara el Gramm m’ignorava en comptes
d’assetjar-me. Em feia una ullada nerviosa cada cop que passava davant d’ell i
del seu cercle d’amics que fumaven cigarretes al pati. Els blaus que m’havia fet
quedaven amagats sota la camisa; em passava les mans per la carn masegada i pensava en
ell. De vegades acabava de dinar tan begut que al cap d’una hora m’adonava que
tot el que havia fet era quedar-me dret al passadís davant de la seva classe mirant
fixament el seu clatell, imaginant que els meus dits acaronaven els seus cabells suaus.
Ja no anava gaire a les meves classes. El Sr. Farb, el
curabojos de l’escola, em trobava a la cafeteria i em portava al seu despatx, on em
parlava amb franquesa sobre les cinc etapes del dol. Era un home baixet, amb barba, que
portava jerseis de rombes i un anell de casat gruixut. Quan es recolzava a la seva cadira,
els peus li penjaven com els d’un nen.
-Com va la tria d’universitat? -em va preguntar
una vegada.
-La tria d’universitat? Genial. Vull demanar
Princeton.
-De debò?
-Sí, i també Harvard.
-Oh- va dir. -Això és... ambiciós. I les persones
amb qui vius ara, et recolzen?-
La minyona em dóna crucifixos.
Feia girar el seu anell de casat al voltant de
l'artell pelut i em va preguntar si hi havia algú especial en aquell moment i vaig
decidir que no estava preparat per saber res de la meva vida. Quan em va preguntar com em
sentia li vaig dir que bé. La resposta va semblar que l'alleujava i em va fer els
justificants de totes les absències.
Finalment, vaig trobar un tros de paper rebregat al
fons de la guixeta on deia que en Gramm estaria sol a casa divendres a la tarda. Aquell
dia vaig marxar d'hora de l'escola i vaig caminar els tres quilòmetres que hi havia fins
a casa seva. Quan vaig tocar el timbre, no em va contestar ningú i vaig estar assegut una
hora a la gespa del davant fins que vaig veure que el Gramm pujava pel turó. Em va
clissar a uns noranta metres i va alentir el pas. Quan va arribar a l'entrada del garatge
em va saludar amb el cap i es va quedar un o dos minuts sense dir res, mirant l'asfalt, la
casa, i a mi. Semblava cansat i nerviós. Quan es va encaminar cap a la porta del darrera,
el vaig seguir cap dins.
A la cuina, en Gramm es va quedar vacil·lant al
costat de la pica i, per la manera com s’hi repenjava, vaig pensar que tenia ganes de
vomitar.
-Què et passa? -li vaig preguntar.
-Per què has vingut? -i ara la seva veu ja no tenia
aquell to sarcàstic. Aquesta incògnita el turmentava.
-He trobat la teva nota -li vaig dir suaument, tal com
imaginava que un amant parlaria d'aquestes coses.
Quan ho va recordar, va abaixar el cap avergonyit i,
en veure que s'enrojolava, vaig sentir una pena tan immensa que se'm van omplir els ulls
de llàgrimes. Vaig travessar l'habitació i li vaig posar la mà delicadament sobre
l'espatlla. Els seu cos es va recargolar com si els meus dits fossin les puntes pelades
d'un cable elèctric. Quan el vaig tocar, es va tirar enrere bruscament per a
desempallegar-se del meu braç. M'hi vaig tornar a apropar i li vaig posar la mà al pit.
-No em toquis! -va cridar.
Li vaig passar els dits pel cabell daurat.
Em va clavar un cop de puny a l’estómac i em
vaig agafar al seu braç amb les dues mans, però es va desempallegar de mi i em va
empènyer a terra. Vaig rodolar bocaterrosa i em vaig quedar callat, la meva erecció
palpitava contra la duresa de les rajoles.
Amb els ulls tancats, me l’imaginava com un
gladiador amb cuirassa i escut, el sol escalfant-li les amples espatlles, la multitud
aclamant-lo. Assentint amb el cap, l’emperador diu al seu campió que complagui al
públic. Sento la flaire de la pell bronzejada del seu turmell, escolto el brogit de les
masses.
Darrera meu, l’armari es va obrir i vaig sentir
els seus llavis a la boca d’una ampolla.
-Aixeca’t -va dir.
No vaig respondre, i va cridar de nou:
-Aixeca’t! -clavant-me una puntada al costat.
Però em vaig quedar on era.
Dos cops més, la força de la seva sabata gairebé em
va aixecar de terra, despullant la meva ment de tot excepte d’aquest lúcid dolor. La
seva veu va omplir el buit:
-Merda -va xiuxiuejar-, ets un sac de merda.
Es va ajupir sobre meu i, amb les dues mans, em va
baixar els pantalons d’una estrebada. Dempeus, em va pressionar enmig de les cames
amb la punta de la sabata.
-El meu pare diu que la gent com tu sou malalts. Teniu
alguna mena de malaltia moral. És com si volguéssiu ser dones però només sou una merda
de nois febles, insignificants, i tot el que vol la vostra ment és fastigós.
Va treure la sabata d’entre les galtes del meu
cul i m’hi va donar una puntada de peu fent brollar aigua dels meus ulls. Però no
vaig fer cap soroll.
-Parla’m, tros de cabró! -va cridar.
Una cosa pesant i punxeguda em va colpejar
l’esquena i no vaig poder evitar deixar anar un gemec. Al terra, a l’altre
costat de la cuina, el gat pèl-roig s’ho mirava.
Vaig sentir com el Gramm agafava l’ampolla una
altra vegada i sortia de l’habitació.
Per uns moments em vaig quedar quiet estirat a terra.
Em feia mal el costat i podia notar com la sang rajava de la ferida. El so de la
televisió ressonava a l’altra habitació. Em vaig aixecar i traient-me del tot els
pantalons arrugats vaig entrar mig despullat al seu catau. A la tele, uns polis
retorçaven el braç d’un home hispà que cridava alguna cosa mentre un grup de nens
petits se'n queixaven al voral d’una autovia. El sacseig de les aspes d’un
helicòpter esmorteïa les veus. Una enorme butaca reclinable estava encarada cap a la
tele. Quan vaig acostar-m’hi vaig veure la coroneta d’en Gramm per sobre el
raspatller, amb les cames estirades sobre el reposapeus. Va acostar-se l’ampolla a la
boca i va fer un glop.
Vaig avançar fins aturar-me entre ell i el televisor.
Se li va obrir la boca lleugerament mentre observava el meu cos nu de cintura per avall.
-Tu deus voler morir -va dir.
Va aixecar-se de la cadira. Vaig tancar els ulls. Per
a ell, això devia ser un nou insult, ja que tan bon punt se'm va atansar, em va
bufetejar. Un cop em va donar el primer mastegot, la resta van seguir com una pedregada,
punyades a la templa i la galta, una genollada al pit. Vaig caure de costat, desplomat
sobre la moqueta. La meva ment anava a la deriva mentre sentia com es treia els texans i
llavors vaig notar la seva carn tèbia contra la meva esquena al temps que s'arrossegava
sobre meu, obrint-me les cames amb els seus genolls. Els gemecs de la canalla s'elevaven
per damunt del batec de les aspes de l'helicòpter i el brogit de les multituds dins el
meu cap. Amb ràbia, m'envestia una vegada i una altra.
-Què carai has estat fent? -em va preguntar la
senyora Polk quan vaig entrar al menjador-. Vigila! Que tacaràs la moqueta de sang.
La seva mare va desviar l’atenció de la tele i
va cridar:
-QUI ÉS AQUEST?
-EL NOI! -va respondre bramant la senyora Polk.
-EL NOI! El que viu amb nosaltres.
-OH! va cridar la seva mare abans de pujar el volum.
Una parella amb roba de muntar a cavall trotava pels prats d’una casa pairal. Em vaig
recolzar a la porta i em vaig desmaiar.
La Natàlia, la minyona, em va portar a urgències, on
em van rentar la sang de la cara i de les cuixes. Una infermera d’uns vint-i-tants,
amb unes arracades de plata amb forma de rombe, com les que duia la meva mare quan li vaig
treure el cap del forn per reposar-lo a la meva falda, em va fer un munt de preguntes
sobre on havia estat i què havia passat. Li vaig explicar que, de tornada de
l’escola a casa, un paio amb una furgoneta plena de làmines de vidre es va oferir a
portar-me i que m’havia dut fins a la clariana d’un bosc. Em van fer una
radiografia i em van dir que no tenia res greu. La infermera em va dir que hauria de
tornar i parlar amb algú de l’hospital però li vaig dir que ja tenia un curabojos.
La Natàlia em va donar un crucifix i em va pregar que el dugués al coll.
A l’escola, la majoria de la gent estava massa
espantada per preguntar què havia passat, tret de la senyora de la Secretaria, que es va
posar a plorar quan li vaig lliurar el justificant del metge. Atracament amb violència
a la ciutat, hi deia.
Les poques vegades que el veia, el Gramm se
n’anava ràpidament cap a l’altra banda. Va deixar de venir a la classe del Sr.
Raffello que per a mi era l’únic lloc on jo encara hi trobava algun sentit.
Vaig tornar a polir el meu bagul de pi amb el paper de
vidre més fi i vaig esmussar tota cantonada afilada i punxeguda. Amb un drap, vaig
aplicar la primera capa de tint, un marró fosc, ambarí, que treia la mar de bé el gra
de la fusta. Quan es va assecar, hi vaig posar una altra capa, i al damunt un acabament de
poliuretà. Per completar la feina, vaig triar un pany de llautó de la ferreteria i el
vaig enganxar a la tapa.
El senyor Raffello es passejava per la classe
examinant el treball dels alumnes. Quan va arribar al meu banc, els seus ulls em van
recórrer la cara, llegint les marques i els blaus com una història que ja hagués sentit
centenars de vegades abans.
-Qui et va pegar? -va preguntar.
Vaig mirar fixament la vora de la seva bata negra, que
em recordava l’impermeable d’un barquer. Potser trobaria la meva història
insignificant, havent-ne conegut tantes. Potser escoltaria en un silenci comprensiu,
mentre em passejava en barca.
-Ningú -vaig dir.
-Què penses fer amb el bagul?
M’hi vaig imaginar arraulit.
-No ho sé -vaig dir.
-Bé, has fet una bona feina -va murmurar-. Posa-hi la
teva adreça. Te'l baixaré la setmana vinent.
M'havia quedat un joc de claus de casa els pares i, com que la dona de la immobiliària
encara no havia trobat comprador, la casa era buida. A les tardes solia anar a seure a la
meva habitació, on el got d'aigua encara reposava damunt la tauleta de nit i el
ràdio-despertador marcava l'hora fidelment. De la finestra estant, on esperava que
vingués en Gramm, sentia com el meu pare passava les pàgines del diari i com la mare
xiuxiuejava; aquests sons flotaven pel rebedor davant mateix la porta de la meva
habitació. La casa s'estava podrint.
Havia deixat només una nota a la guixeta d'en Gramm,
dient-li que venia aquí després de classe i demanant-li que em visités. Després
d'això, vaig estar molts dies sense veure'l. Algú va dir que estava malalt i que
últimament faltava als entrenaments de futbol. Tot i així, jo continuava anant a casa i
esperava.
Va venir un dimarts. La pluja regalimava per les
branques dels arbres i queia sobre un llit de fulles putrefactes. En Gramm es va aturar
davant la casa amb les mans enfonsades a les butxaques i amb la caputxa de la dessuadora
posada per protegir-se de la pluja. Durant uns minuts es va quedar allà palplantat mirant
primer cap enrere, d'on havia vingut, i després cap als finestrons grisos i les finestres
encortinades.
Quan li vaig obrir la porta, en Gramm estava
tremolant. El vaig fer passar.
-Que no et trobes bé? -li vaig preguntar.
Va arronsar les espatlles. Sota el llum de
l’habitació, se’l veia pàl·lid, abatut, sense el posat burleta. Li vaig
oferir alguna cosa per beure, però va fer que no amb el cap. Estava neguitós. De totes
maneres, li vaig servir un vodka i el vaig deixar al seu costat.
-Escolta -em va dir de sobte-. Em sap greu el que va
passar als teus pares.
Ho va deixar anar de cop, com si hagués estat
contenint aquest sentiment durant dies i necessités treure-se’l del damunt.
Vaig aferrar-me al cantell afilat del marbre fins que
no sentia res més que el dolor que irradiava del meu palmell.
-Sincerament, crec que ens hauríem d’oblidar de
tot això -va dir-. Podem fer-ho? Podem oblidar-ho?
No vaig dir res.
Li tremolaven les espatlles.
-Per què em vas demanar que vingués? -va dir, ja
sense gens ni mica de determinació a la veu-. Volia veure’t.
-No diguis això.
-És cert.
Vaig creuar la cuina fins on seia, li vaig agafar la
mà dreta i li vaig posar sobre la taula, envoltant el got amb els seus dits humits. Va
aguantar la respiració mentre el tocava.
-Beu-te’l -vaig dir.
Amb la mà tremolosa, es va acostar el got als llavis.
Vaig mirar com la nou del coll li pujava i baixava mentre engolia. Quan se’l va
acabar, el vaig tornar a omplir.
-Continua -vaig dir.
Va fer que no amb el cap.
-Continua -vaig repetir-. Vull que ho facis.
Va obeir i va buidar un parell més de gots mentre el
sotjava. Vaig desar l'ampolla i em vaig treure la samarreta i vaig deixar al descobert les
contusions blaugroguenques que cobrien el meu pit. Es va arraulir, tancant els ulls. Amb
els polzes, els hi vaig obrir de nou. Em vaig agenollar al seu davant. Vaig agafar-li les
mans i les hi vaig tancar en un puny. Va plorar. Les llàgrimes li baixaven per les galtes
pàl·lides i li gotejaven de la barbeta.
-Si us plau -va xiuxiuejar-, deixa'm marxar.
Vaig fer lliscar els dits per la part interna de la
seva cuixa. A través dels seus pantalons de cotó vaig agafar-li els ous delicadament amb
la mà. Vaig notar com el seu penis s'enduria, els músculs es tensaven. Va enretirar el
puny que li havia fet i em va colpejar a l'ull, sanglotant mentre ho feia.
-Què, ja estàs content ara? -va cridar.
-No -vaig dir.
Em va tornar a colpejar i em vaig donar un cop contra
la porta del forn. Per sota les llàgrimes, vaig veure la sang a les seves galtes, rubor
del noi a qui havia admirat durant tants anys. Em vaig posar de genolls i, del calaix del
costat dels fogons, vaig agafar el ganivet que el meu pare utilitzava per tallar els
tomàquets i les cebes les nits que intentava fer-me el sopar, plorant mentre bullia
l'aigua a les olles de la mare. Vaig oferir-li el ganivet a en Gramm i, en no voler
agafar-lo, l'hi vaig posar a la mà i vaig tancar-li els dits al voltant del mànec.
Inclinant-me cap endavant, el vaig abraçar per les cames, amagant la cara en l'escalfor
del seu estómac.
Esperant. Desitjant.
Ens vam quedar uns quants minuts tocant-nos d’aquella manera, l’únic moviment
era el puja i baixa de la seva panxa contra la meva galta. Va parar de plorar i la seva
respiració es va anar tornant profunda i compassada. Va posar el ganivet al marbre per
damunt de la meva espatlla i després es va retirar lentament.
Semblava com si hagués passat molt de temps, com si
haguéssim estat viatjant una gran distància i ara estiguéssim cansats, desproveïts de
la força que ens havia dut allà, buits, a aquella habitació. De sobte, vaig saber-me
avergonyit en veure’m la pell masegada i em vaig aixecar per posar-me la samarreta. A
la taula, en Gramm seia immòbil, els seus ulls sense parpellejar finalment miraven cap
dins.
Vaig anar cap a la finestra. A fora, la pluja havia
minvat. Les males herbes del jardí de la mare, doblegades per l’aiguat, es gronxaven
en la brisa. A les branques del corneller, uns corbs sacsejaven les seves plomes negres.
Mentre veia passar la tempesta, un pick-up va
alentir la marxa a l’altre costat del carrer, davant la casa de la Sra. Polk, i es va
aturar al seu camí d’entrada. El Sr. Raffello va donar la volta a la plataforma de
la camioneta i traient la coberta de plàstic, va aixecar el meu bagul de color ambre fosc
amb els braços.
Per primera vegada des de feia molt de temps, vaig
començar a plorar.
|
Suzanne Plunkett/AP
Narrativa