  |
índice no. 38: setembre - octubre 2003 |
|
índice no. 38: setembre - octubre 2003 |
| SENYESRESSENYESRESSENYESRESSENYESRES ESSENYESRESSENYESRESSENYESRESSENYESR YESRESSENYESRESSENYESRESSENYESRESSEN
_______________________________
A aquesta llista cal afegir-hi el nom d’Aurélie Nemours (Paris, 1910), coneguda entre nosaltres per la mostra retrospectiva que li va dedicar l’IVAM (octubre 1998 – gener 1999) i des de fa uns mesos per l’edició d’un dels seus principals llibres de poemes, Oscil·latori. Nemours, que havia començat estudis d’arqueologia, va tenir la primera formació a l’escola del Louvre; després va passar pels estudis de Paul Colin (cartellista déco), André Lhote (pintor post-cubista) i finalment, Fernand Léger. A aquest període d’aprenentatge en va seguir un altre de reflexió solitària –que ella en dirà "de purificació" – tancada en el seu taller, on qüestiona i es qüestiona a propòsit de la pintura i de la poesia, pràctiques que durà a terme, en paral·lel, des de meitats dels quaranta fins ara mateix: vora seixanta anys per bastir una obra caracteritzada per la recerca i el camí vers l’essencialitat. És també al final del seu pas pels tallers abans esmentats que coneix, a través de Michel Seuphor, l’obra de Malèvitx i de Mondrian: dos mestres que, juntament amb el Minimalisme, constituiran el triangle de les "emes" del qual Nemours se sent, alhora, deutora i veïna. A començaments dels cinquanta publica el seu primer llibre, Midi la Lune, i fa la primera exposició. La seva obra, però, pel caràcter personal i la seva vinculació amb l’abstracció geomètrica, passarà desapercebuda, i no serà fins a la dècada del vuitanta que mereixerà el reconeixement del públic i de la crítica. Després vindrà la consagració amb l’entrada als museus i la valoració, simultàniament, de la seva poesia, que ella ha volgut publicar sempre en edicions de circulació restringida, amb editors que estimessin, alhora, la humilitat i la grandesa de l’ofici de fer llibres de poesia. Si la pintura de Nemours es caracteritza per la serialitat, pel substrat matemàtic, la geometria i la monocromia per esdevenir una mena de "grau zero" en el vertigen de l’absent i del buit, la seva poesia es configura de manera anàloga: essencialitat, rigor repetitiu, refús de l’eloqüència, austeritat de recursos. Així, Nemours ha anat generant un art que tracta d’anar "més enllà" d’allò visible i immediat, aturant el sentit, copsant la forma de la transparència, introduint en el procés creatiu l’atzar i l’aleatorietat, i concebent-lo, aquest art, com un combat –un enfrontament dels pols de la raó i del misteri de l’inconegut– que només pot existir a partir de la llibertat creadora més absoluta. Centrant-nos en la seva poesia, i més estrictament en Oscil·latori, destacaríem abans que res l’absència de tot element retòric: camí d’essencialitat extrema que el viatger –el lector– recorre amb l’ànim encongit pel ritme musical sincopat, per les paradoxes i les elisions d’una sintaxi esqueixada pel mateix poema. El llibre està dividit en tres parts ("de l’instant", "de la vellesa" i "línia límit"), cadascuna d’elles de tretze poemes de vers curt, sense puntuació ni, generalment, títol, i impresos amb caixa baixa. Trenta-nou poemes d’un corprenedor lirisme despullat. Si en pintura Nemours treballa i treballa damunt paper en la investigació –sense preocupar-se gaire de fer "obra definitiva"–, en poesia es pot dir que utilitza una tècnica propera a l’escriptura automàtica: així arriba la idea, que es dissol en el poema mateix a través de la paradoxa, la lítote o l’elisió per, finalment, eliminar qualsevol altre element accessori, perquè "tot allò a què ens sentim lligats és minúscul". El resultat són uns poemes d’extrema bellesa; d’una bellesa, però, que no es troba pas en els símbols, sinó que rau en el misteri poètic: cap evidència, doncs; cap "facilitat" per al lector, que haurà d’endinsar-se de debò en aquests versos d’aparença fràgil si vol pouar tota la riquesa d’una obra poderosa, on no és difícil rastrejar-hi influències conceptuals de Sant Joan de la Creu (de qui se sent admiradora, encara que rebutja el terme "místic" per massa freqüentat), de certs elements de filosofia oriental ("la coneixença no coneix pas", "ser / sense haver sense saber"), i de textos dadaistes. Poesia que és mostra, també, d’una gran vitalitat, d’un foc interior abrusador que l’austeritat formal dels poemes de vegades no aconsegueix apaivagar: "era urgent viure", "si hi ha consciència / no hi ha vellesa", "hi ha la vida la mort l’amor", "la vellesa és al més estret de la vida estreta". Poesia, també, de reflexió sobre el temps i l’espai: tot en la vida transcorre en un instant, un instant infinit "que no coneix el pas del temps", mentre el "ritme del mil·límetre" s’esdevé en "la immòbil durada". Car "escriure és callar el nom". Així, a Oscil·latori es torna a
fer evident l’opinió de Proust a propòsit de l’Educació sentimental:
"allò més bell del llibre no és una frase sinó un blanc".
El segrest del rei
Volien demostrar a tot el món que es podia perdre el respecte a la dictadura de Franco i així aconseguir una gesta que fos recordada als llibres d’història, però tot va acabar en un no-res. En la darrera novel·la del periodista Màrius Carol, un grup d’estudiants, sense cap militància política, encapçalats per Pere Figuera, planeja el segrest de les despulles del rei Jaume I el Conqueridor, l’any 1952, per portar-les des de la catedral de Tarragona a Sant Miquel de Coixà, a França, abans que el general presidís sota pal·li la tornada del cos del monarca més emblemàtic de la Corona d’Aragó al monestir de Poblet. Tot plegat una llegenda? O veritablement aquells joves van estar a punt de convertir-se en heroïs? Mig segle després, un metge forense, que estudia les restes del príncep de Viana, enterrat a Poblet, s’assabenta, mitjançant un monjo del monestir, del fet i comença a investigar si realment va existir. L’argument de la novel·la és una barreja d’història i litertura, de realitat i ficció, de records i viències de personalitats com l’exsecretari general de l’Ordre de Malta José Antonio Linati, qui va explicar la història del segrest a Màrius Carol, l’expresident del Parlament de Catalunya Joan Reventós o l’historiador i exdiputat Josep Maria Ainaud de Lasarte. D’aquesta manera, l’autor recorda actes clandestins que es van fer contra el franquisme, alguns dels quals han quedat arraconats a la memòria col·lectiva i avui són desconeguts per a moltes persones. "El govern del dictador ha preparat acuradament aquest retorn i el mateix Franco ha decidit presidir sota pal·li la cerimònia. Nosaltres no podem permetre tota aquesta comèdia, que no és altra que un intent d’apropiar-se de la nostra història i dels nostres mites. No podem restar quiets i deixar que mans tacades de sang catalana remenin les despulles dels reis que portaven la senyera avui prohibida en els seus estendards". Amb aquest missatge, el líder del grup, Pere Figuera, intenta convèncer els seus companys de tirar endavant la proposta per segrestar la mòmia de Jaume I en la primera part de la novel·la. Una operació que fracassa per la divisió interna d’opinions que es genera al grup, ja que la conciència catòlica d’alguns joves els porta a considerar el pla com una una profanació. Aquesta part, que té com a eix central aquest fet, també inclou el trasllat de les despulles del monarca a Poblet i el desplegament d’una senyera de cinc-cents quaranta metres a la muntanya de Sant Pere Màrtir, davant dels ministres i cardenals franquistes, tot coincidint amb la cloenda del Congrés Eucarístic Internacional anomenat "Olimpíada de l’Hòstia". Aquesta acció, coneguda amb el nom de "rata-pinyada", és la resposta de Figuera i els seus amics al fracàs de Tarragona tot i que en aquesta ocasió tampoc assoleixen l’objectiu d’aparèixer als diaris perquè a l’endemà cap se’n fa ressó. La segona part de la novel·la, però, és ben diferent ja que el narrador omniscent de la primera deixa pas a un metge forense, el mateix escriptor, que explica, en primera persona, els treballs d’identificació de les restes del príncep de Viana i les de la seva mare, Blanca de Navarra. I és, precisament, en un viatge d’aquest metge a Poblet, quan el monjo Pere Altisnet li explica la història del segrest de la mòmia de Jaume I. A partir d’aquí, el forense s’endinsa en una investigació, que és la del propi Carol, que el porta a conèixer al periodista Jaume Arias, que va ser testimoni del Congrés Eucarístic, i a l’historiador Josep María Ainaud, que va participar directament en l’intent de segrest del monarca. Amb aquests dos personantges, l’autor fa un viatge al passat i recupera algunes de les activitats clandestines de Pere Figuera i els seus amics. Al sepulcre de Jaume I apareixen dos caps mentre que al del príncep de Viana hi ha ossos de quatre cossos diferents, amb tot plegat, l’escriptor posa de manifest la deixadesa que hi ha a les tombes dels reïs catalans al monestir de Poblet al mateix temps que aprofita la investigació sobre les restes dels monarques per incloure la teoria mallorquina, segons la qual, el príncep de Viana podria ser el pare de Cristòfor Colom. Amb la presència de referents històrics, com la vaga de tramvies de 1951 o la visita de Frank Sinatra a Espanya, i un llenguatge clar i directe, Carol dóna a la novel·la un aire força periodístic que, sovint, porta al lector a tenir la sensació d’estar llegint un reportatge. Aquest llibre és un repàs de la nostra història més recent, però no només d’esdeveniments oficials sinó també dels que en l’època es silenciaven i no apareixien als mitjans de comunicació. Però per damunt de tot, és un homenatge a Pere Figuera, un personatge que la història ha mantingut en un segon pla tot i que va jugar un paper destacat com a activista clandestí i va ser mestre de polítics tan importants com el president de la Generalitat, Jordi Pujol, o el socialista Joan Reventós. _______________________________
Tomàs Aymamí La darrera novel·la de Günter Grass –la primera que fa pública després d’haver-li estat atorgat el premi Nobel– és una mirada sobre el segle vint a Alemanya i, en conseqüència, un retorn als temes que l’obsedeixen de sempre: el sentiment de culpa després del nazisme –que implica, també, l’anàlisi dels límits de la col·laboració–, i la revisió de la Història alemanya recent, dels fets i de les idees que la van confegir. Pensar, repensar la Història, és un exercici intel·lectual essencialment, encara que no exclusivament, alemany, atès que des del segle divuit els intel·lectuals s’han anat qüestionant la relació i les contradiccions entre la Modernitat nascuda de la Il·lustració (l’"Aufklärung") i les seves arrels històriques, que el germanisme vol enfonsar directament en el món grec més que no pas en el llatí. (Pensem en la fascinació que, per posar un exemple, Hölderlin va sentir per la cultura grega: allí on començava el Mediterrani.) En la novel·la de Grass, la narració avança "com els crancs": petits passos enrere per anar endavant; però ho fa amb una prolixitat veritablement incisiva, de tal manera que el lector ha d’anar reprenent l’alè a cada pàgina per adonar-se i comprendre ben bé de què se li està parlant. Grass teixeix una veritable tela d’aranya entorn els personatges i els esdeveniments històrics que descriu, que acaba tancant-se. Una tècnica narrativa que ja li havia donat boníssims resultats en llibre anteriors , i que en la seva poesia és clarament utilitzada. Els fets que explica el llibre eren poc coneguts, perquè van estar ocultats fins fa poc. Es tracta de l’enfonsament del vaixell de vint-i-dues mil tones Wilhelm Gustloff en les gelades aigües del Bàltic, a finals de gener de 1945, a causa dels tres torpedes llençats per un submarí rus. Van morir entre sis i nou mil persones, la majoria dones i infants. El narrador dels fets, Paul Pokriefe és un periodista mig fracassat –en la vida, en la professió– que va néixer, justament, aquella nit en una de les barques de salvament. Entorn d’aquest estrany esdeveniment, es teixeix l’entramat de coincidències i de personatges, que és el fil conductor del llibre. En primer lloc, Wilhelm Gustloff, un nazi del morro fort, nascut a Schwering i assassinat a Davos (Suïssa) l’any 1936 pels trets que li va engegar David Frankfurter, un jueu que acabarà els seus dies com a funcionari del govern sionista, després d’haver passat uns anys a la presó als Grisons. Amb la seva mort, Gustloff va ser considerat un heroi, i el mateix Hitler va presidir la botadura del vaixell que duia el seu nom, i que es va dedicar fins a l’inici de la Segona Guerra a fer viatges de plaer pel Bàltic per als treballadors alemanys, noliejat per l’organització obrerista "Força amb Alegria" (KdF). Val a dir que el vaixell va dedicar-se, també, a altra mena de transport: al 1939 va transportar més de mil voluntaris de la legió Còndor des del port de Vigo fins a Hamburg. Finalment, el 30 de gener de 1945 va ser torpedinat pel submarí rus S13 –que comandava el capità Alexandr Marinesco, un llop de mar borratxo i mig boira– poques hores després d’haver abandonat Dantzig, en el trajecte cap a Travemünde i Kiel, on havien de desembarcar els prop de nou mil viatgers, entre els quals hi havia militars alemanys d’alta graduació; el vaixell, tanmateix, anava equipat amb metralladores antiaèries. De l’altre grup de personatges, en destaca abans que res, la mare de Paul, Tulla Pokriefke, una dona astuta i tenaç, promíscua, que pareix un fill de pare inconegut enmig del naufragi –el fet li farà sortir cabells blancs en plena joventut– i que viurà l’stalinisme a Schwering, treballant en una fàbrica com a ebenista, ciutat on Paul, el fill, creixerà i d’on sortirà per anar a viure a Berlin est, al barri de Kreutzberg per fer carrera com a periodista en diaris d’Springer. Allí coneixerà una dona, Gabi, amb qui tindrà un fill, i de la qual se separarà ben aviat. El noi, Konrad, pujarà amb la mare, a l’Alemanya de l’Oest i només veurà el pare en comptades ocasions; l’àvia en canvi, exercirà una poderosa influència sobre el nét. Tulla, en efecte, és un personatge central en aquesta família desestructurada. (A remarcar l’idioma que parla, dit alemany stàndard, que Fontcuberta, amb molt bon criteri, transforma en un barceloní –escrit tal com sona.) Konrad –ho descobrirà el seu propi pare– és l’administrador d’una pàgina web dedicada a honorar els herois del nazisme, i de manera molt especial, la figura de Gustloff. Poc a poc, Paul anirà adonant-se de qui és el seu fill, i de la força de les seves conviccions, mostrades en el xateig amb un tal David, un jove jueu a qui acabarà assassinant de quatre trets, igual com havia fet Frankfurter amb Gustloff més de cinquanta anys abans. Acabat el judici a Konrad –amb una severa condemna però sense cap penediment per part d’aquest– Paul torna a entrar a la pàgina web: amb estupor s’adona que ara ha nascut una "Associació Konrad Profiefke", dedicada a magnificar el meritori gest de l’homenatjat: "creiem en tu, t’esperem i et seguim", diu la benvinguda a la pàgina. De fet, Paul i Tulla han estat tota la vida maldant per oblidar l’enfonsament del Gustloff i tractar de dur una vida "normal": mai no han pogut ni podran. El pes de la Història, la frontera de la col·laboració (del nazisme, de l’stalinisme), la necessitat de sentir-se -sense complexos- ciutadans d’una pàtria normalitzada, és massa fort. Paul, astorat i derrotat, reflexiona i acaba el seu relat escrivint: "Això no s’acaba. No s’acabarà mai". Punt i final. |
||
| © TBR 2003 Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
| navegació: | tbr : no. 38: setembre - octubre 2003 |
|
|
www.Barcelonareview.com anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il |
|
Aurélie Nemours: Oscil·latoris.
Günter Grass Com
els crancs
Narrativa