 Notícia de Joseph Jaubert
Celestí Llor
La història de la Literatura és un ordit d’oblits, de malentesos, d’ambicions
espúries.
Alguns dels noms que avui són considerats
imprescindibles i fan part de cànons acceptats, no van poder rebre el re-coneixement dels
lectors del seu temps fins que, desapareguts, algú en va rescatar els textos de
l’oblit. I és que, per fortuna, sempre hi ha hagut molta escriptura que no ha anat a
l’encalç dels honors sinó que l’autor l’ha practicada tot fent part del
seu viure més íntim: l’únic goig d’aquestes escriptures rau en la seva
pràctica.
Aquest és el cas de Joseph Joubert (Montignac,
Dordonya, 1754 – París, 1824).
Autor d’una obra secreta, fragmentària,
minuciosa, d’una contemporaneïtat radical –que Blanchot no va dubtar a comparar
amb Mallarmé–, Joubert continua essent un perfecte desconegut. (Tan sols alguns
tasts de la seva escriptura, descontextualitzats, apareixen en forma de sentència
moralitzant en llibres de propòsit divers.)
Va cursar estudis de lletres clàssiques i de
filosofia a Tolosa del Llenguadoc i, en acabar, va restar com a docent en el mateix
Institut: Jaubert ja havia abandonat tota ambició personal, i el seu objectiu a la vida
semblava consistir només a observar el món i prendre notes de les meditacions que feia.
Durant quaranta anys va escriure amb una regularitat espectacular, dia rere dia, uns
quaderns d’anotacions: no pas un dietari d’apreciacions personals, sinó una
lectura moral del món que li havia tocat de viure. Projectava una gran obra filosòfica,
però s’adonà que els quaderns eren en si mateixos aquesta obra: l’escriptura
mateixa, com a pràctica i com a reflexió.
(Com Montaigne, Joubert és "negat per al discurs
continu: turmentat per la maleïda ambició d’encabir tot un llibre en una pàgina,
tota una pàgina en una frase i aquesta frase en un mot".)
Més endavant, va instal·lar-se a París, on
residirà regularment, llevat de períodes en què i viurà a cavall entre la capital i
Montignac. La lectura, la música i la pintura acompanyaven les seves hores.
Coneix Restif de la Bretonne, de Fontanes i
Chateaubriand, i persones influents de la societat literària, però Jaubert no perd el
cap, i continua la seva silent i secreta escriptura: es nega a publicar res.
(A París va fer una certa amistat amb Sebastià Maria
Vinyals –avantpassat de l’escriptor Gabriel Vinyals–, el qual li va fer
conèixer l’obra de Francesc Aragó i l’encoratjà a viatjar a Catalunya,
seguint els passos de Laborde. El viatge no va arribar-se a fer mai, degut a l’inici
de la guerra del francès.)
Mort Jaubert, Chateaubriand va fer pública una
selecció de Pensées, en edició semiprivada (1838), que recollia textos diversos
aplegats sota diferents epígrafs: veritat, literatura, societat, política. Saint-Beuve
va escriure’n un elogiós comentari.
Un segle més tard (1938), Gallimard va publicar un
volum de nou-centes pàgines –una desena part de tot el corpus jaubertià.
C’est tout.
L’obra de Joseph Jaubert resta com un
monument a l’escriptura com a forma de vida –i més enllà de la vida–, i
com a testimoni intel·lectual que no pensa operar cap mena de trascendència. I és que
només els estúpids poden creure’s els elogis.
|
Narrativa