Enric Larreula: Bon dia

Bon dia
Enric Larreula

Recordo que vaig notar que em despertava així, de cop, plas!, despert! I aleshores vaig pensar ja deu ser l'hora, val més que em llevi i tal. Però quan anava a incorporar-me i saludar, dir bon dia, i anar a pixar, em vaig adonar que no recordava com havíem quedat, si encara estàvem enfadats o ja havíem fet les paus... Oh!, era fotut, eh? Perquè, es clar, tampoc no era qüestió de preguntar-li escolta, em pots dir com vam acabar de la discussió d'ahir?, va acabar bé, o va acabar malament? Perquè si li ho preguntava s'emprenyaria, segur! I si per aquelles coses resultés que haguéssim acabat bé, quina llàstima, no?, fotre-ho tot enlaire per una badada...
      Vaig pensar, a veure, repassa... Però tampoc no m'hi podia estar gaire perquè jo a aquella hora del matí em desperto amb autèntiques ganes de pixar i tampoc no podia estar-me allà fotent-li al coco, hores. Per tant, em vaig donar un màxim d'un minut per posar una mica d'ordre a les idees i intentar fer memòria...
      No ho sé... de fet tot va venir quan em va preguntar Com t'ha anat? i li vaig dir bé, i encara em va preguntar Però com de bé? i li vaig dir molt bé, fins i tot m'he imaginat que eres la Sharon Stone. Ostres!, el que li vaig haver dit! Se'm va posar... Que com m'atrevia a dir-li allò, que què m'havia pensat... que un altre dia em comprés una foto de la Sharon Stone i m'ho fes tot sol mirant la foto... Jo què sé el que em va arribar a dir... No ho entenc, perquè jo mes aviat li ho havia dit per fer una gracieta... No ho sé... Que li hagués dit que em feia pensar en la Teresa de Calcuta potser sí que s'hi hauria pogut emprenyar, però la Sharon Stone?... Que... ara no es per desmerèixer, però què més voldria ella que... Perquè si a mi algú em digués que s'imagina que sóc en... d'allò... com se diu aquell... en Harrison Ford!, dones que bé, no? Ah, doncs ella s'emprenya perquè li dic que em va semblar que era la Sharon Stone... quins dallonses!... I com que té això que quan s'emprenya et fa morros durant dies, doncs ja hi vam ser. I aleshores d'una cosa en va venir una altra, i va acabar sortint la meva mare i tot, perquè a la que ens enganxem sempre ho aprofita per fer-la sortir, pobra, i aleshores sí que vam estar a punt de petar fort... Però fort, eh?... No, és que és veritat... El que passa es que jo a aquella hora no valc per a res i em vaig acabar adormint com un soc i no recordava si al final havíem acabat engegant-nos a la merda l'un a l'altre o m'havia acabat perdonant... que ho dubto, perquè és més del morro fort...
      Que tampoc no se m'havia de perdonar de res, a mi, ai, carai!, després de tot no li havia dit res perquè s'enfadés... Però com que té allò tan tonto de dir a veure qui aguanta mes el punt d'honor, o tu o jo... Fins i tot una vegada va estar tres dies que no em deia ni ase ni bestia, amb una cara d'emmurriada que jo crec que havia de fer ganyotes per aguantar-la, i total, per res, només per fer-se l'ofesa i aguantar... I a mi això del punt d'honor aquest em fot d'una manera extraordinària, perquè de vegades al cap d'uns dies ja ni me'n recordo per què ens havíem barallat, però apa!, callat com un mort i anar fotent cara d'amargat perquè no sigui dit...
      Que m'estava pixant a sobre i això ja era més emprenyador...
      A més, que tampoc no vull ser el primer a cedir, perquè una vegada que ens vam picar no recordo per què i l'endemà, tot manyaguet, m'hi vaig voler acostar com per dir-li va dona, que no n'hi ha per a tant, encara em va fer més morros, com si justament els meus intents d'acostar-m'hi encara l'ofenguessin més, i em deia deixa'm estar!, t'he dit que em deixis estar!, així, amb cara de mala llet, com si em perdonés la vida, i es va posar a plorar,. Però què volia? Va ser fotut perquè jo anava de bona fe i en vaig sortir ben escaldat. De manera que ara m'hi miro molt més.
      El problema era que li havia agafat aquesta mania que si al matí jo em llevava i abans no li deia bon dia a cau d'orella es posava com una moto, que ja m'explicaràs tu per què. Que no ho critico perquè es una manera de començar el día amb bones vibracíons, com qui díu, però tampoc no cal prendre-s'ho com una obligació. Ah!, doncs per a ella es veu que sí, fíns al punt que si no ho fas es pensa que estàs enfadat amb ella i aleshores et comença a buscar el cos. Que què t'he fet? Que fa dies que només penses en la feina o vés a saber en què, o en qui, penses. Que ets un llunàtic que ja et despertes de mal humor i que què tens en contra meu?, que ja no és com abans, que sembla mentida i que si tomba i que si gira. I cada matí la mateixa història: bon dia, bon dia..
      La complicació que se'm presentava ara era que si anit havíem quedat emprenyats... que ara no ho recordava, i jo abans d'anar a pixar, amb una veu tota dolça, li deia bon dia a cau d'orella, a part que em podia fotre un moc, perquè ja dic que té males puces, era... era com si jo cedís, com si ella em dominés. I noi!, també em sabia greu, perquè seré el que vulguis, però un calçaces no, que no ho sóc! Per tant, si havíem quedat emprenyats, doncs havíem quedat emprenyats, i ja està! Després de tot, si ella no vol cedir, jo tampoc!, què s'ha pensat... A més, sí ella interpretava que em dominava, que jo cedía davant dels seus capricis, que m'humiliava d’aquesta manera davant seu, que encara li demanava perdó després de les carallotades que m'havia dit... Perquè dir-li bon dia amb la veu dolça hauria estat tant com reconèixer públicament la meva culpa... però quina culpa?... aleshores ja l'hauria cagada per sempre. Sí, perquè es creen uns precedents i després costa molt de reconduir la situació.
      Contràriament, si resultava que al final anit ens haguéssim dit bé, tu, no ha estat res, deixem-ho córrer, i ella s'hagués mostrat una mica penedida... i jo li hagués dit d'acord, et perdono, en realitat ha estat un malentès, és quan veig la Sharon Stone que penso en tu, tonta, i abans d'aclucar els ulls ens haguéssim fet tan amics i en canvi ara jo no li digués bon dia a cau d'orella es tornaria a emprenyar... És que m'estava pixant! Hòsties!... perquè creuria que sóc un rancuniós de merda, un orgullós i un caragirat, perquè si de nit li dius una cosa i de bon matí li'n dius una altra... I una cosa que em carrega d'ella és que ho diu, que sóc un caragirat... i un incoherent també diu que sóc, i això es completament fals; ara mateix si m'estava pixant a sobre era ben bé per un acte de pura coherència... Com pot atrevir-se a dir-me que sóc incoherent?... Això es el que em molesta, que m'acusi de coses que no són...
      Vaig pensar potser tindràs sort i estarà encara tan adormida que si vas amb molt de compte podràs anar a pixar i tornar un altre cop al llit sense que se n'adoni, i un cop pixat segur que les coses les veuré d'una altra manera. Però noi, just en el moment que em vaig moure, res, una mica, i mira que vaig anar amb compte, eh?, ella devia notar que jo estava despert i va fer una respirada així forteta: aaaaaaaaaaaaaaahhhhhh, com perquè jo la sentís i comprengués que també estava desperta, però volent fer veure que no volia fer veure que estava desperta. Com per provocar-me, per veure que feia jo si sabia que estava desperta. Mira, l'hauria matada. Segur que feia hores que estava desperta esperant a veure què faria jo quan em despertés i comprengués que estava desperta.
      Vaig quedar paralitzat... Vaig estar temptat de pixar-me a sobre només per fotre-la. Però, és clar, no ho podia fer, això... Aleshores sí que ja hauria estat irreversible... Em sentia acorralat... Com podia ser que no recordés com havíem quedat anit?... No ho sé... ella xerrava que no parava... El que sí que recordo és que vaig pensar vés dient, vés... Ara, després ja no... Sí, em sembla que encara vaig tornar a pensar un moment en la Sharon Stone, però per a res de mal, eh?... A més, que ja em devia haver endormiscat, perquè era la Sharon Stone i no ho era ben bé, perquè tot, les mamelles, el cos, els baíxos... sobretot els baixos, eren d'ella, però en canvi tenia la cara de la meva mare, que ja m'ex-plicaràs tu ara a què treia cap aquesta imatge tan poc... No ho sé... molt estrany, tot plegat molt estrany...

© Enric Larreula
Enric Larreula és escriptor i professor a la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autónoma de Barcelona. Ha publicat molts llibres de narrativa infantil, juvenil i per a adults.

Aquest conte forma part del llibre Bon dia, d’Enric Larreula, publicat per Edicions La Campana al novembre del 2003, i el publiquem amb permís dels editors.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització