Anna Carreras: Desestant amb Víctor Sunyol (amb motiu de la presentació del llibre Stabat)

Desestant amb
Víctor Sunyol

(amb motiu de la presentació del llibre Stabat)
Anna Carreras

Del Marroc a Catalunya, de Catalunya a Mataró i de Mataró, la Llibreria Robafaves rep la visita de sis experts en traduir la vida corrent al llenguatge de les flors: Manel Guerrero, organitzador, assagista i traductor, crític literari i coordinador del KRTU; Sam Abrams, poeta i crític literari; Toni Clapés, poeta i editor; Carles Hac Mor, desescriptor paraparèmic de les lletres catalanes; Pep Paré, professor i crític literari, i Víctor Sunyol, poeta d’Stabat. De l’universal a l’ultralocal en una poesia de ningú.

Fetes les presentacions comença l’acció, el nus que conduirà, acceleradament, del fragment al desenllaç total. (Hem de no oblidar que, entre el públic assistent a la sessió davant la secció "Poesia" de la Robafaves –en una escenografia improvisada a manera de taula rodona– s’hi emplaçaven, també, periodistes, fotògrafs digitalitzats, despresentadors amb cotxes de lloguer, la poeta i articulista i videoartista Ester Xargay, l’actriu i rapsode Montse Vellvehí i altres molts amants de l’escriptura bona.)

Manel Guerrero presenta el protagonista principal de la conversa, Stabat, poesia amb grau zero de l’escriptura de Víctor Sunyol; poesia de premi, poesia de poeta, poesia de creació, poesia intel·lectual i poesia cosmogònica. Guerrero no triga en proposar un format més gran per al llibre –després Sunyol li suggerirà un format més petit per a la seva criatura–, vol que se senti lliure dins els límits de la pàgina, que respirin els seus llenguatges en lletra més grossa. El porquoi d’aquesta iniciativa respon a la voluntat de ressaltar que l’escriptura sunyoliana és una experiència paratextual de ressonància virtual: stabat el lector davant la pantalla de paper amb informacions deixatades per la superfície plana que simula tenir cinc microfinestres o cinc metatextos. Origen-traducció, concepte que se n’extreu, poètica metalingüística, poema inspirat al respecte i edició crítica per part de l’autor: cinc maneres, cinc, de dir.

A la petició de Sam Abrams de parlar des del faristol de fusta fosca i emblema robafàvic –preparat per la veu vellutada de Montse Vellvehí, que deixa de pedra llegint la pedra sunyoliana– li segueix una disquisició brillant bastida sobre el tàndem exquisidesa / exigència. Partint d’un símil entre Sunyol i l’escrivent de l’edat mitjana, Abrams confessa l’existència d’un primer manuscrit d’Stabat escrit a mà pel poeta, el qual realitza fins a set versions, set, del text. Semblantment als temps medievals, l’artífex tramet comptades còpies a les amistats justicieres més pròximes. Feta l’exegesi de la metàfora, el crític es revolta contra la hipocresia de la literatura catalana, a la qual hom ha atribuït la doble mancança de nivell i d’exigència. La literatura que sorgeix de Mallarmé té nivell, reclama un lector amb bagatge cultural, i Stabat n’és una mostra, un llibre amb oferiments novelles, una proposta agosarada i radical d’un Víctor Sunyol que es perfà com a paradigma de la poesia exigent de la cultura occidental. Sense ser hermètica, la poesia sunyoliana és, com la de Carles Riba, complexa per l’entramat de nivells que subratlla: l’emocional, l’intel·lectual, el formal i l’artístico-lingüístic.

El somriure inicial de Toni Clapés predisposa l’oïent a caminar per l’univers selvàtic de la llengua sunyoliana. Clapés explica, amb bonhomia i camisa de blau cadequesenc, la fase de gestació d’Stabat. Víctor Sunyol, còmplice de la proesa, somriu amb confiança. Les noves tecnologies arriben fins al vector textual de la poesia i sabem que, a través dels missatges de mòbil dins la narració urbana, Clapés rebia els poemes, un a un, d’un Sunyol envoltat de deserts d’arena càlida. L’únic fet "surrealista" de la comunicació no verbal foren els instants precisos d’arribada dels missatges. Els llocs destacats per Clapés com a escenaris de tal anagnòlisi discorren des del davant de la tomba de l’artista Joan Ponç a la feina del propi allotjador de la missatgeria. A partir d’aquesta recepció primera, colpidora en forma i en contingut, Clapés sedimenta l’opinió en la proposta que Stabat és una obra que tanca un cicle i n’obre un altre. Sunyol inventor d’una llengua dins la llengua, la parla de ningú i de tothom, la llengua de la poesia, que necessita d’un dodecàleg per a formular-se.

El segon contacte amb Stabat, el llegat cal·ligràfic de Víctor Sunyol, ja retornat de terres brunes, és un manuscrit que dificulta, encara més que a la petita pantalleta del mòbil, la lectura d’aquests paratextos de més d’un any esmerçat en la seva realització. Clapés, lluitador per entendre el contingut d’aquell prodigi amb mala lletra, en vislumbra, clarivident i viu, la forma. La decisió d’afegir l’hermenèutica a un poemari implica sinceritat i transparència per part del poeta, el qual mostra les cartes de la seva tradició cultural. El "¡que n’és de savi!" dit amb admiració cap a Sunyol a través del missatger mitjancer Clapés –qui ens reporta ara les paraules de Feliu Formosa–, dibuixa una poesia que parla de la poesia des d’una dimensió altra de la pràctica poètica: Stabat és la poesia pensant, intraduïble i incomentable (o, com en el cas del pare de la deconstrucció Jaques Derrida, l’únic ésser digne de definir el terme, la poesia sunyoliana només pot ser definida pel propi Sunyol). El poeta veu i observa i perfà el cadàver de la llengua, i no l’agredeix, ans la torna a reconstruir. Per a tal escomesa, el cavaller passarà per un calvari, talment la Verge davant son fill crucificat però, tanmateix, arribarà al llenguatge primigeni, al verb únic –del títol.

En Carles Hac Mor, camisa vermella, pantaló granat, jaqueta quadriculada, i des de la paraparèmia més intransferible, crea intriga i desconcerta l’auditori no pas llegint Stabat sinó Com si Girona, el proper llibre de Víctor Sunyol. Llegeix un epíleg seu al text i remarca, deslector, que la poesia sunyoliana no és que no vulgui dir coses –com pensava abans de ser convençut del contrari pel propi autor–, sinó que sí que en vol dir i que, a més, aquestes coses que diu tenen un sentit i la resposta al jeroglífic no la pot donar sinó un altre poema. En definitiva, Hac Mor deconstrueix allò que ha construït, amb la qual cosa es reafirma en la idea que la poesia de Sunyol s’obstina en no dir. Assenyalant com a proves Stabat i Com si Girona, Hac Mor destaca el component místic de l’art sunyolià, tema del qual assegura la necessitat imperiosa de fer-ne un estudi. És la pràctica la que va forjant la teoria. Sunyol aboleix normes, esfondra la maquinària dels etiquetatges, com ara la poesia de l’experiència (en tot cas experimenta amb la poesia de l’experiència del llenguatge i no pas explota la pròpia vivència com a carn de vers).

Una poesia que indaga, perseverant, des dels enderrocs de la llengua –autèntiques mirlitonades beckettianes– i fa senzilla la coincidència entre teoria i pràctica. A partir dels referents analògics, Hac Mor recorda l’ascesi o mística textual amb què l’autor li tramet un e-mail on dilucida que el místic és el text i no pas ell, en resposta a la desdefinició hacmoriana de la poètica prosaica i profana. L’ascesi resta justificada per Hac Mor a partir de l’observació de l’ús de preposicions i adverbis per part d’un Sunyol que, segons ell, no vol dir res dient-ho tot.

Admetent la camisa vermella com a talismà, Pep Paré vesteix una samarreta negra amb una pinzellada abstracta d’un groc diluït. Des de l’experimental vestidura, Paré encarrila el seu discurs amb la tàctica del mag, això és, a partir del concepte dalinià de simulació. Sembla com si Stabat fos un experiment formal, fidel a la poesia interior i anterior de Sunyol, però una poesia que ara es construeix i dispara a favor de la llengua. Paré vol deixar ben clar que experimentar no és, simplement, un exercici formal en mans d’un lletraferit, sinó la construcció d’una finestra des d’on es veu. Sunyol canvia la mirada i aposta per una estructura cal·lidoscòpica on la barana que esquiva el vertigen es fragmenta en tres veus o tres ressons que possibiliten la desaparició del jo. En efecte, el subjecte es reparteix en els objectes, sense oblidar que, en tot moment i circumstància, hi ha uns ulls demiurgs que se’ls miren. El lector participa de la trama textual esdevenint conscient del seu propi procés com a receptor i, semblantment, acceptant amb força la seva funció orgànica.

La metàfora es juga en un billar a tres bandes, on els elements orgànics que la composen entren per la via epidèrmica. La cosmologia ha estat creada. El logos ha estat forjat. Sunyol es troba dins la categoria de genius, en el seu sentit postkantià d’originalitat, de novetat, de primitivisme, de salvatgia, tot i el risc de joguinejar amb l’oxímoron. Stabat és la segona naixença de la llengua, en un procés de mineralització: el vent es troba hostatjat dins la pedra i, en conseqüència, la poesia sunyoliana no admet sociologia atès que tal disciplina estereotipada i arquetípica no li arriba a la sola de les sabates. En conseqüència, s’aboleix la distinció entre ètica i estètica, i es fa un pas més respecte la identitat postmoderna: Stabat és una aventura estètica farcida d’ètica on el geni crea llenguatge des de la mirada, divina, totalitzadora i universal.

I així fou. Velem la literatura i revelem el secret d’una mort ressurrectiva. Víctor Sunyol ha realitzat el gran viatge, físic i intel·lectiu, cap a la literatura cerebral, on els centres neurotransmissors s’activen en plena correspondència. És llibre d’exposició, en una mateixa sala, on tots sofrim semblantment, entre la tangibilitat terrestre i el misticisme del celest llunyà. La literatura persistent en la memòria reclama la mirada vera, la força del símbol i la creació de llenguatges originaris.