Laia Noguera: Llum de Jordi

Llum de Jordi
Laia Noguera

A Jordi i a Josep

Dóna’m la mà quan sigui fosc,
        dóna’m la mà.
Dis-me onte va la llum del sol,
        si tornarà.
Pressento l’ombra de la mort,
        m’està esperant.
Tens un esguard de deu mil anys,
        ets un infant.
Si es fa de nit, serem amants
i         em besaràs
o ballarem en la negror
        —dô’m el teu braç.

He vist el vent d’enllà del mar
        i l’he temut;
agafa’m fort, que em vol xuclar
        —fes-me d’escut.
La teva carn desfà la nit,
        s’endú el reblum.
Encén-me els ulls de l’esperit,
        fes-me la llum.
Obre’m el pit, cala-m’hi foc,
        regala’m l’u.
He vist que el món no gira sol:
        l’empenys tot tu.

Morir del cos enmig del fang, Jordi,
        saber estimar.
Seria absurd lluitar amb el temps, Jordi,
        deixa’l passar.
Estima’m fort fins que, al final, Jordi,
        s’obri la llar.
Dóna’m la mà fins que el meu cos mori
        —s’haurà fet tard.

Laia Noguera és poeta.