Marc Romera: Dos contes, Xinès i L’impostor

Dos contes
Marc Romera

=====xinès===============

Sí. Això d’haver arribat a Dinamarca i haver après a parlar en danès i tot plegat, no té cap mèrit. Després de tot, amb la Marlene, ja portàvem un parell d’estius intercambiant informació sobre les nostres llengües i aprenent a contar i a dir els dies de la setmana i a dir merda i altres paraulotes i parauletes d’aquestes que es fan servir per endolcir les estones i tot això, i de fet, sempre he pensat que qui arriba a un lloc a viure i no es posa a l’instant a aprendre’n la llengua és un desgraciat, per més fàcil que ho tinguem sabent anglès, francès o castellà i totes aquestes coses que sap tothom. Així que vaig aprendre de seguida, en menys d’un any, a parlar i a entendre els danesos, i vaig trigar el mateix temps, més o menys, a perdre la Marlene, que era, de fet, l’únic motiu pel qual jo havia anat a viure a Dinamarca. Bé, la Marlene i Hamlet i el Simonsen i la sireneta, aquella que està mig morta de fred sobre una roca, però sobretot, la Marlene. De seguida, això sí, vaig entendre allò d’alguna cosa put a podrit a Dinamarca, perquè de feina, res de res, i, esclar, vivint amb la Marlene i vivint de la Marlene i no fent res més que anar a classe de danès i avorrir-me i estar amb la Marlene, la cosa, vull dir la relació, es va deteriorar ràpidament. I no em va fotre al carrer de miracle, la Marlene, perquè al carrer, a Dinamarca, fa molt de fred, i em va donar un ultimàtum i ja em veus buscant feina com un desgraciat i totes aquestes coses per, si més no, poder-me buscar la vida una temporada per acabar d’aprendre el danès i poder tornar a Barcelona amb alguna cosa guanyada, ja que, a casa, segur que saber danès m’ajudaria a trobar alguna feina, si més no de professor de danès o de professor de català o de castellà o de les dues coses per a danesos. I no sortia res i jo vinga a inquietar-me i la Marlene aguantant-me a casa nerviosa i al final va i em pregunta, un dia sopant, que si jo sé portuguès. Però, esclar, m’ho va preguntar d’una manera afirmativa, és a dir, afirmant, dient, tu saps portuguès, oi?, i, esclar, jo no li podia dir que no en sabia, tal i com estaven les coses, perquè aquella pregunta era una pregunta de dona desesperada que està desitjant que li diguis que sí per poder-te dir que t’ha trobat feina i tot això, i li vaig dir que sí i em va dir que per què no em mirava aquell anunci del diari, i em va allargar el diari, i amb el diari va i m’allarga el telèfon, i, esclar, qui diu que no mentre t’estan allargant el telèfon, qui s’atreveix a dir que l’anunci no t’interessa, eh?, i jo vaig i llegeixo l’anunci, que era el d’un danès que buscava algú que sapigués portuguès, perquè volia aprendre portuguès ja que hi havia d’anar a viure, a Portugal, en un any, i ja em veig trucant al número aquell de l’anunci aquell, i s’hi posa una veu com de bona persona i li dic que truco per l’anunci del diari i em fa com una reacció d’alegria i em pregunta si sóc portuguès i li dic que sí i em diu que si estic interessat en fer-li el curs intensiu i li dic que sí i li pregunto que quin nivell de portuguès té i em diu que no en té ni idea i que ni tan sols sap dir hola o gràcies o merda, i riem, i quedem d’acord en les hores, i en que ho farem cada dia, i en el preu de les classes, que em pagarà cada setmana, i penjo el telefon i em miro la Marlene, que em fa ok amb la mà mentre em fa, també, l’ullet, i jo li faig un somriure de resignació que és el no saber com me’n sortiré, d’aquesta. I passen els dies i al danès li ensenyo a contar, un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set... i li ensenyo els dies de la setmana, dilluns, dimarts, dimecres, dijous, i els mesos de l’any i les hores amb el seu sistema de quarts, un quart de sis, dos quarts de set, tres quarts de vuit..., i el danès que comença a dir coses en portuguès, per exemple, merda, i jo trobo una habitació de lloguer en un pis d’estudiants i formalitzo la meva separació amb la Marlene, que ja no aguantava més tenir-me a casa seva, i el meu alumne comença a explicar a la família, segons m’informa, que ja és capaç de demanar un cafè amb llet en portuguès, un cafèn llet, sisplau, repeteix rient, i a poc a poc ens anem endinsant en el món dels verbs, primer els regulars i després els irregulars, i en el món dels pronoms febles, i anem eixamplant cada vegada més el seu vocabulari amb nous noms, adjectius, adverbis, i aprèn, el danès, a adverbialitzar a partir dels adjectius i a subordinar frases i a cantar cançons tradicionals portugueses com el noi de la mare, que és un fado preciós, o el cant de la senyera, que bé podria ser l’himne de Portugal, segons el meu alumne danès. Total, que el danès se n’ha d’anar a Portugal. L’empresa l’ha estat preparant tècnicament, mentre jo el preparava lingüísticament, perquè hi vagi un parell d’anys a muntar una empresa satèl·lit, segons m’explica. I em convida a sopar, perquè és bona persona i està agraït d’haver après a parlar el portuguès amb tanta fluïdesa i tot plegat. I mentre sopem, jo li dic que, esclar, que hi ha un problema, i ell em somriu i em pregunta quin és aquest problema, i jo li dic que des que hem començat amb el portuguès ell no ha sentit mai ningú parlant portuguès si no era jo, i que, esclar, que havent-se acostumat al meu portuguès, al meu timbre, al meu to, a la meva manera de pronunciar, a la meva parla, en definitiva, i no havent tingut altres referències, potser quan sigui allà i comenci a sentir parlar tothom portuguès li costarà entendre la gent, i potser a la gent li costarà entendre’l perquè, esclar, li explico, jo sóc d’un poble de Portugal, una mica al nord de Coïmbra, on el dialecte és bastant marcat, i potser, sense adonar-nos, ens hem decantat cap a aquesta variant del portuguès que parlo jo, i, esclar, potser al principi la cosa el despistarà, i tot plegat. Vaja, que les coses no són tan fàcils, li dic. I ell vinga a brindar i vinga a fotre’s com una mona i vinga a fer-me beure a mi, de manera que quan sortim del restaurant estem tan borratxos els dos que comencem a cantar cançons portugueses de les que li he ensenyat, com el gegant del pi i el pinxu li va dir al panxo i altres coses típiques d’aquestes. I ens despedim amb una abraçada que diries que aquest tio s’ha enamorat de mi, tot el contrari que la Marlene, que ja està tan desenamorada i tan farta de mi que quan la truco per dir-li que me’n vaig l’endemà a Barcelona, que el curs ja s’ha acabat i que volia quedar amb ella per despedir-me, quasi em penja el telèfon, d’impaciència, de ganes que me’n vagi i tot plegat. Però quedem a fer un te tres hores abans que surti el meu avió, i ens trobem en un cafè del centre de la ciutat, on seiem l’un davant de l’altre, on ens mirem però tenim la sensació que no tenim res a dir-nos i on, de fet, no ens diem res. Remenem el te i demanem més sucre al cambrer mentre ens somriem nerviosament cada vegada que les nostres mirades es troben. Em segueix agradant, la Marlene, però em sembla que ella està per altres coses. Li escric en el tovalló el telèfon dels meus pares i l’adreça, tot i que em sembla que ja ho deu tenir de quan festejàvem els estius. Li dic que si algun dia ha d’anar a Barcelona, que no deixi d’avisar-me, o que si té algun conegut que hi hagi d’anar, que es pot posar en contacte amb mi, que li faré, encantat, d’amfitrió i d’intèrpret. Ella es guarda el tovalló a la bossa de mà i aprofita per treure’n el bitlleter. Tranquil, pago jo, que diu mentre jo penso que això són les ganes que té que me’n vagi d’allà. M’aixeco i s’aixeca i sortim al carrer. Em pregunta si vol que em porti a l’aeroport, me’n moro de ganes però li dic que no cal, que agafaré un taxi, i em diu adéu i em fa un petó a la galta sense donar-me temps de fer-l’hi jo un. Agafo el taxi i me’n vaig d’allà, i durant el vol penso en el pobre danès, volant cap a un país desconegut, confiat gràcies al domini que li he ajudat a adquirir del portuguès. Penso en mi el dia que vaig agafar l’avió cap a Dinamarca sabent que m’hi quedaria a viure. Les meves pors i les meves il·lusions. Penso en les sorpreses amb què es trobarà el danès quan arribi al seu destí.

Sis mesos després rebo a casa dels meus pares una carta amb matasegells danès, la lletra del sobre és de la Marlene i quan l’obro, el cor em batega més fort. Dintre, només hi ha un sobre tancat. Du el meu nom però l’adreça de la Marlene, a Dinamarca. El matasegells és portuguès. Obro la carta, que està escrita en un català perfecte, sense faltes i amb un sentit del ritme que ja m’agradaria tenir. A la carta, el meu exalumne em diu que li ha costat molt trobar l’adreça des de la qual el vaig trucar quan vaig respondre a l’anunci, que les coses li van molt bé, tot i l’ensurt que va tenir quan va arribar i va veure que el seu portuguès no tenia gairebé res a veure amb el portuguès que parlen els portuguesos. Que ara, després de sis mesos, ja ha après a parlar com ells i que ja els entén, però que li faria molta il·lusió, no em puc imaginar quanta, saber quin cony de llengua és la que li vaig ensenyar.

=======L'impostor========================2

El sopar s’allarga a base de licors, de tabac i d’una mena d’eufòria que esclata després de l’haver ben menjat i de l’haver molt begut. Hi ajuden bastant l’herba que un dels comensals no para de liar i les clenxes de coca que un altre, amb tics molt nerviosos, ofereix amb un somriure desquiciat a la resta d’amics sobre la base llisa de la part inversa d’un plat. Es parla de viatges i de ciutats. Nova York se’n du la palma d’adhesions com a ciutat més visitada i més admirada. N’hi ha un que hi ha anat unes set o vuit vegades, n’és addicte. L’amfitrió hi ha anat cinc o sis vegades, i fins i tot hi ha viscut una temporada. El de la coca diu que hi va una o dues vegades a l’any, per motius de feina, i el que no para de liar hi ha estat dues o tres vegades. L’impostor parla de Brooklin, de l’exageració dels gratacels de Manhattan en contrast amb el Central Park. Explica que per ell Nova York és una ciutat de contrastos i de sorolls, que la gent va a la seva, però que és un plaer estar-s’hi sense presses i sense horaris. Hi ha estat una o cap vegada, diu. Perquè l’impostor és un amant dels viatges, no del col·leccionar postaletes sinó del viure la vida dels llocs. És per això que l’impostor no només visita una o dues agències de viatges a la setmana, on s’informa de preus de bitllets, d’ofertes que inclouen avió, hotel i menjar a preu fet i d’excursions alternatives a indrets recòndits i poc explotats turísticament, sinó que assisteix a les fires de turisme que es celebren a la ciutat i a les ciutats veïnes, i, fins i tot, es deixa caure pels congressos de turisme rural i els encontres anuals de caravaning, i fa cua per entrar a conferències sobre països exòtics que fan al carrer de Santa Anna entre la xerrada d’un místic i la lectura esotèrica d’una obra d’escriptor alemany orientalitzat. Així mateix, l’impostor no es perd ni una de les presentacions de llibres que fan a la llibreria especialitzada en llibre de viatges, mapes i guies, i té un munt d’exemplars, llegits i subratllats, que han estat dedicats per l’autor amb tot l’afecte i amb el desig que gaudeixi del viatge a través de la lectura. Darrerament, l’impostor s’ha interessat obsessivament pel muntanyisme, i es dedica a parlar amb els coneguts dels cims més alts del món, com si hi hagués estat. Però l’impostor no ha anat mai més amunt de la vuitena planta dels grans magatzems, secció de viatges.

Havent oblidat el sopar, els comensals comencen a deixar-se caure pels sofàs de l’amfitrió mentre aquest posa música i reparteix licors que acceleren l’eufòria dels qui parlen mentre s’escolten i riuen intentant fer riure els altres. Després de lloar el quadro enorme que penja a la paret del davant, pintat per l’exdona de l’amfitrió, algú parla de la darrera exposició que ha anat a veure al centre d’art contemporani de la ciutat i en comenta el risc i el resultat esclatant del conjunt. Un altre compara l’obra de la que parlen amb l’obra d’un pintor conegut d’alguns d’ells i en comenten els mèrits i la mala sort que persegueix l’artista. L’impostor, amb quatre pinzellades, fa un recorregut per les darreres apostes del centre d’art contemporani i les compara amb les d’altres capitals importants de les quals ha parlat mentre parlaven de viatges. L’impostor, per les seves paraules, sembla un veritable entès en les arts plàstiques del nostre temps. Cita obres conegudes de tots com si les tingués al davant i sap relacionar-les i contraposar-les. Parla de mesures, de textures, de cromatisme i de traç, blasma l’abandonament de la pintura per part dels pintors i deixa anar ironies sobre la falera absurda de les instal·lacions i les projeccions i totes aquestes coses que estan despullant les parets de les cases i les institucions. L’impostor no ha entrat mai a cap galeria d’art, a cap museu, a cap exposició. L’impostor ha passat sovint per davant del centre d’art contemporani, però ni tan sols ha entrat a la botiga. L’impostor fa molts anys que escolta els coneguts que parlen d’art, col·lecciona postals, reproduccions policromes d’obres d’art, fulleja les revistes d’art a les llibreries, llegeix, als diaris, els apartats d’art i en treu conclusions d’una lògica irrefutable. També ha llegit alguns capítols d’algun llibre canònic i té una làmina d’una obra de Kandinski al rebedor.

L’impostor aprofita per citar una pel·lícula que l’ha impressionat sobre un pintor negre i ionqui protegit de l’Andy Warhol, feta per un altre pintor prou conegut, i tots deriven la conversa, inconscientment, cap al món del cinema, que és com dir, tal com diu l’impostor, parlar de si l’he vist o no l’he vist i de si m’ha agradat o no m’ha agradat i de si recordes allò o si recordes allò altre. Hi ha moments que l’eufòria puja fins als límits de la crispació mentre l’amfitrió, convertit en una mena de Ganimedes al servei de quatre brètols, es dedica a omplir els gots dels seus esvalotats contertulis, que parlen de cinema com si cada dia fessin cua per anar a veure una pel·lícula diferent en versió original i després es llegissin els fulletons aquells on s’entrevista el director i es faciliten currículums de l’equip. L’impostor fa més de vint anys que no ha anat al cinema, però mira molt la tele i fa quatre mesos que es va canviar el seu vídeo per un dvd que amortitza els caps de setmana. L’impostor, a més, s’empassa totes les crítiques de cinema del diari, tant les de les estrenes com les que surten a la secció de televisió. A més a més, té un amic que és director de cine. Fa deu anys que no el tracta ni el veu, i el director fa només sis anys que va fer la seva primera pel·lícula, però això no té res a veure, segons pensa l’impostor, amb els fets que es discuteixen als sofàs de la casa on han sopat.

I han sopat bé, perquè l’amfitrió és d’aquelles persones que senten veritable passió pel món de la cuina, i quan té convidats a casa es passa tota la setmana projectant el sopar. I compra els ingredients als millors llocs, i es passa tota la tarda, quan torna de la feina, preparant els plats que han de causar admiració en els seus comensals. La conversa passa del cinema a l’art culinari a causa de la sorpresa que l’amfitrió porta de la cuina. Una mena de ressopó per matar la gana obsessiva que produeix el fumar maria. Un plat de fantasia que està a mig camí del dolç i del salat, que alguns, com afirma el repartidor de ratlles de coca, troben més aviat salat, però que uns altres, i el fumador convulsiu d’herba hi posaria la mà al foc, troben més aviat dolç. L’impostor, arran d’això, es refereix a un conegut i car restaurant de la ciutat on tots els plats que es fan són aparentment dolços i en fa una lloança desmesurada mentre un altre li discuteix l’eficàcia d’un menú d’aquesta mena. Comencen a parlar d’experiències culinàries i de llocs desconeguts on es pot trobar el nirvana gastronòmic, i que si això ho fan millor aquí o ho fan millor allà, i que si fer tal cosa és fàcil i ho pots fer a casa i només necessites anar a comprar tal cosa a tal lloc i tenir un forn elèctric, això sí. I l’impostor recomana un munt de llocs on mai no ha estat i un munt de plats que mai no ha menjat, perquè l’impostor acostuma a menjar un menú de set euros cada dia al mateix lloc i per sopar sempre passa amb un pa amb tomàquet i una truita o una mica de formatge o una amanida on hi posa el que té al frigorífic, i mai no ha entrat a cap dels llocs de què parla perquè els troba massa cars i pensa que és una bestiesa deixar-s’hi els diners i tot plegat.

I a les sis del matí el fabricant de ratlles de coca, després de llegir i de respondre un missatge escrit al mòbil, s’aixeca del sofà i diu que ha quedat i que se’n va. I els altres aprofiten i s’aixequen i diuen, també, que se’n van, a dormir, que ja és tard. I l’amfitrió fa que sí des del silló, sense aixecar-se, i li diuen adéu i surten al replà. Un cop al carrer, el coquista pregunta com s’ho pot fer per anar on ha d’anar, i l’impostor li diu que tenint en compte que el metro ja és obert pot agafar la línia tres i fer transbord a la tercera estació amb la línia quatre, i que, baixant a la quarta estació, estarà a dues illes del lloc on l’esperen. Agraït, el company de la coca li pregunta a l’impostor si vol una clenxeta abans d’anar a dormir, i l’impostor li diu que sí. L’altre li prepara la ratlla mentre el fumador de maria li passa el darrer porro a l’impostor i li pregunta com s’ho pot fer per anar a casa, ja que viu a l’altra punta de la ciutat. L’impostor, aclaparat per la son, fa una calada del porro sense empassar-se el fum i li explica al fumeta que ha d’agafar el metro en direcció contrària al cocaïnòman i ha de baixar a la sisena estació, i que davant mateix de la parada de metro trobarà un autobús, el trenta-dos, que passa per davant de casa seva. Fa una altra calada de porro, sense empassar-se el fum, i li torna mentre el de la coca li passa el bitlletet enrotllat perquè es faci la darrera ratlleta. L’impostor s’acosta el bitllet al nariu esquerra, s’inclina sobre el seient de la seva moto, on el ratllador ha preparat els últims tirets de la nit, i enlloc d’esnifar la coca la bufa amb el nas sense que els altres se n’adonin, de tal manera que la seva ratlla desapareix. Després fa com si allò li hagués entrat molt endins i comença a aspirar amb el nas tapant-se el nariu dret. Els altres es fan les ratlles pertinents, es donen les mans i se’n van després que l’impostor hagi explicat al tercer personatge quins metros ha d’agafar per arribar a casa seva.

Quan es queda sol, l’impostor, que mai no ha agafat un metro o un autobús perquè els hi té fòbia, es posa el casc, arrenca el seu ciclomotor i se’n va cap a casa.