Miquel Tuneu: Apunts de lectura de Perros de paja, de John Gray

Apunts de lectura de
Perros de paja, de John Gray
Miquel Tuneu

En els versos del Tao Te King que inclouen el títol del llibre hi ha resumit el contingut de tot el llibre: Ens convé reconèixer que som gossos de palla i que la Terra no té compassió. També diu, sense dir-ho, que el taoisme ens ajudarà a veure-ho.

Perros de paja tracta del lloc que ocupa l’espècie humana en el món.

El cristianisme diu que ocupa el primer lloc i que la resta d’espècies li estan sotmses.

El taoisme diu que ocupa un lloc similar al de les altres espècies.

El món és inhumà en el sentit que no té en compte l’home. El món no ha estat dissenyat per l’home. Que al món hi hagi homes o no li és ben igual. Això el nostre orgull no ho pot suportar. Per això hem fet religions que diuen que la humanitat és fonamental en el pla diví. La realitat, però, és tossuda i de tot això no en sap ben res, va a la seva bola i tant crea com destrueix.

La força de Perros de Paja rau en el fet que destarota la nostra concepció humanística del món en fer-nos adonar que no hi ha cap base real sobre la qual fundar les nostres expectatives de progrés i de millora permanent. Tot ens diu el contrari i nosaltres ens mantenim incòlumes en un punt de vista positiu, optimista, que el futur serà millor.

Per què? Perquè això ens tranquil·litza i ens permet de viure més feliços i confiats, però no és altra cosa que la tàctica de l’estruç, ficar el cap a la sorra per no veure que ens llancem de cap a una piscina buida. D’aquesta tàctica en diem creença en el progrés, en l’evolució de la tecnologia i la ciència, que ens han d’alliberar de les malalties, que ens han de fer amos del nostre destí. D’aquesta tàctica en diem evolució de la consciència de la humanitat, que ens ha de fer més i més compassius i protectors.

El títol del llibre i la seva línia d’argumentació principal es basen en uns versos del Tao te king que diuen "El cel i la terra no tenen compassió. Per a ells els homes són com gossos de palla", és a dir, que quan la Terra es cansi d’aguantar la plaga que ja comença de ser la humanitat, la destruirà sense fer-ne més ni més. I d’aquest cansament de la terra en podem veure ja algunes petites mostres en les epidèmies modernes, la sida, la malaltia de les vaques bojes, la grip dels pollastres… Qui diu que qualsevol dia una d’aquestes malalties no es difondrà ràpidament i letalment?

La versió moderna d’aquesta hipòtesi John Gray l’exemplifica amb la hipòtesi Gaia de James Lovelock i el món de les margarides blanques i negres: moltes margarides negres fan que la terra s’escalfi excessivament i finalment les autodestrueixi, cosa que facilita l’emergència de les margarides blaques que, quan sobrepassen un límit refreden tant el planeta que s’autodestrueixen i faciliten l’emergència de les margarides negres que absorbeixen millor l’escalfor del sol… i així sucessivament fins que a base de taques banques i negres s’arribi a un equilibri que mantingui una temperatura estable viable per a ambdues.

Actualment la humanitat fa com les margarides negres, escalfa i escalfa el planeta fins que el farà invivible per a si mateixa i la Terra massa calenta eliminarà d’una manotada uns quants milers de milions de persones…

Essent com és això tan obvi –i potser tan pròxim–, encara trobem refugi en la creença inconscient o preconscient i ben poc examinada que el futur serà millor, que la humanitat sabrà superar les seves dificultats amb la ciència, la tecnologia i la bondat universals. "La història és una catàleg d’irracionalitats, però el remei és simple –diu Gray–, la humanitat ha de ser i serà raonable." (34). Ens ho creiem? Doncs sí, perquè ens fa por que no sigui així i preferim enganyar-nos. Per què? Per ser més feliços. És una qüestió de fe. De fe cega en la ciència.

Així doncs, volem conèixer la veritat? Ens volem fer creure que sí. La filosofia i la ciència, diem, són eines per descobrir la veritat. Però la realitat és que simplement les utilitzem –com utilitzàvem, i utilitzem sovint encara, la religió, el mite i la màgia– per enganyar-nos d’una manera més creïble, amb més "mètode científic"?

"La ment humana està al servei de l’èxit evolutiu i no pas de la veritat".

"Els psicòlegs evolutius han demostrat que l’engany és molt freqüent en la comunitat animal. En el cas dels éssers humans, els millors mentiders són els que s’enganyen a si mateixos: ‘Ens enganyem a nosaltres mateixos per tal d’enganyar millor els altres’, diu Wright. És més probable creure un amant que promet fidelitat eterna si ell mateix es creu la seva promesa; però no per això és més probable que la compleixi. Quan s’entra en competència per companys i companyes sexuals, tenir una capacitat desenvolupada d’autoengany és una avantatge. El mateix passa en política i en molts altres contextos".

"L’objectiu principal de la ciència no serà mai buscar la veritat o millorar la vida humana. Els usos del coneixement seran sempre tan canviants i retorçats com els mateixos éssers humans".

"El gruix de l’espècie humana es regeix no pas per les seves sensacions morals intermitents (i encara menys pel seu interès propi), sinó per les necessitats del moment" (26).

L’humanisme, doncs, la fe en el progrés i en la capacitat humana de millora indefinida no deixa de ser una altra creença cega, un residu del cristianisme. Hi ha, però, també una ciència compromesa amb la veritat. Gray en parla en el capítol 8 de la pàg. 30 on menciona Schrödinger, Heisenberg o Barbaour, i on diu: "Les ciències físiques més avançades suggereixen que la causalitat i la lògica clàssica poden no ser intrínseques a la naturalesa de les coses. Pot ser que fins i tot els detalls més bàsics de la nostra experiència ordinària siguin il·lusoris." I també diu: "De fet, és possible que el valor suprem de la ciència consisteixi a mostrar que el món que els humans estem programats per percebre no és sinó una quimera".

No us recorda Matrix tot això? Hi ha un món de la "veritat", de la "realitat", que volem i no volem descobrir, i un món del "benestar" que és on volem viure. Aquest segon és un engany, però és incomparablement més confortable.

Amb això em sembla que la tesi central del llibre queda exposada: Una cosa és el que som de fet, uns animals com els altres, que han tret un bon número en la rifa evolutiva però que el mateix èxit que els ha fet prosperar serà el que els enfonsarà, i una altra cosa és la manera com ens agrada veure’ns i creure’ns, unes criatures superiors, uns semidéus que finalment podran decidir el seu destí en l’univers.

Aquest llibre ens presenta, doncs, dos relats contraposats, el relat naturalista que diu que som animals i prou, lligats a la Terra i les seves peripècies, i el relat humanista que diu que podem ser amos del nostre futur. Dues maneres de veure el món, dues il·lusions, dos somnis, perquè la realitat, la veritat, no la podrem conèixer mai.

El llibre, estructurat en sis capítols, insisteix en la mateixa tesi, l’autoengany que ens relatem des de Plató, del Bé com a idea primera i superior vista des de la ciència, la filosofia, la moral, la religió i la història, per acabar sempre amb el consell taoista: això és un somni, despertar del somni ens porta a un altre somni. No podem sortir dels somnis? Doncs, visquem els somnis sense recança.

Així doncs, podem llegir el llibre com una mirada que es vol realista, que no es vol enganyar com és tan habitual, sobre vida de la humanitat a la Terra i sobre el futur que l’espera. Aquesta mirada que vol defugir l’autoengany que ens és habitual i que l’autor ens exposa a cada capítol amb òptiques diferents, és també tranquil·litzadora: Si som així inevitablement, no cal fer-nos esperances, i sense falses esperances ni il·lusions, la vida es fa lleugera, simple i vivible.

El llibre, però, permet una altra lectura tant o més interessant: podem llegir-lo com un manual de taoisme per a occidentals. Mirat així, el llibre agafa tota una altra perspectiva.

El resum, però, és sempre el mateix: tot són maneres de veure, tot són òptiques més o menys adequades per fer el nostre pas sobre la Terra més o menys agradable. No cal que ens vulguem fer creure que busquem la veritat, perquè la veritat no la podrem conèixer mai, però el que sí que podem conèixer són els enganys que ens posem dient que busquem la veritat a través de filosofies, religions, històries, morals i ciències.

Tot plegat em porta a pensar que el pinyol del llibre el que pretén són bàsicament dues coses: d’una banda pretén fer obrir els ulls del lector pel que fa als enganys hipòcritament consentits per al seu benestar i sovint amb l’excusa de buscar la veritat, uns enganys que ens fan sentir escindits de l’entorn i que ens en fan enemics i destructors. D’altra banda, com que no és nihilista, ofereix una filosofia o punt de vista alternatiu, el taoisme, que a parer seu és menys enganyós, més lúcid, però no per això més verídic. L’únic que fa millor que els relats occidentals és assumir que vivim un relat, no una veritat, i que si el relat és més adequat a les nostres necessitats també farà que siguem menys agressius amb l’entorn perquè ens permetria sentir-nos-en part i coresponsables. Tot i que, ho deixa ben clar, no és gens optimista pel que fa a la capacitat de l’espècie humana per autoregular-se i no ser un càncer per a la Terra que l’acull.

Els homes i les dones, doncs, són gossos de palla. Quan el Cel i la Terra els trobin massa pesats se’n desfaran sense contemplacions… i no hi haurà res a lamentar. D’una banda fa tristesa, d’una l’altra és un consol i ens fa lleugers.

Tret de l’estricta animalitat, la resta, l’ànima, són relats.

Quan t’acares al fet que la vida és tan ridícula com sembla, tan sense valor, tan casual, guanyes una mena de llibertat, de frescor, et treus un pes de sobre i pots mirar les coses amb més realisme, sense estranyesa, i sentir-te agermanat amb tot perquè tot és igualment contingent, i en la contingència global només ens tenim els uns als altres per companyia en el procés de viure. Aleshores, cada cosa que és, que té existència, és un miracle, una meravella irrepetible, i pots entendre l’haikú com a contrarelat del nostre relat habitual, la gran novel·la americana.

D’alguna manera –i l’alliberament que comporta reconèixer la ridiculesa de la nostra vida ho prova–, ja sabem que ens enganyem, d’una manera o altra ens n’adonem perquè els principis que ens regeixen i la realitat no acaben de casar mai, però no sabem on ens enganyem. Costa de saber on perquè l’error de concepció del món parteix des de l’arrel mateixa. No es tracta d’esporgar aquesta o aquella branca tal com fa la filosofia d’ençà de Plató, es tracta d’esporgar Plató mateix! Per això costa tant de veure-ho!

I aquí enllacem amb un altre llibre que ha arribat a una conclusió semblant, es tracta d’"El zen i l’art de cuidar la moto", de Robert Pirsig, en el qual també s’arriba a Plató com a fundador del marc de pensament en què encara ens movem. En aquest cas s’hi arriba en l’afany per descobrir on vàrem perdre la noció de la vida com a globalitat, abans de la divisió dualista, analítica, taxonomista, aristotèlica, on vàrem perdre la noció de "qualitat", d’excel·lència, d’areté, en la vida de cadascú.

I això mateix ens porta a una altre llibre, "La insuportable lleugeresa de l’ésser" en el qual s’analitza el concepte de kitsch, de voluntat d’allunyar allò que no ens agrada i deixar una bondat infantilitzada com a norma de conducta.

"El kitsch elimina del seu punt de vista tot el que en l’existència humana és essencialment inacceptable".

El que es fa evident, amb tots aquests relats, el platònic, l’aristotèlic, el naturalista, l’humanista, el taoista, el de Gray, el de Pirsig i el de Kundera, és que necessitem relats per orientar-nos en el món per prendre una direcció a la vida. Depenem físicament i psicològicament dels relats. Anirem aquí o allà segons el relat que ens diguem, farem això o allò, construirem catedrals o vaixells de guerra… "Primer va ser el Verb, i el Verb es va encarnar!"

El que ens demana el relat taoista i que és el que agrada a Gray, és que ens mirem els relats com a relats i no pas com a veritats absolutes. Tret de l’estricta animalitat, la resta, l’ànima, són relats. Tret de l’estricta animalitat, que és el que som essencialment, la resta són somnis, il·lusions, i qui ens prometi la veritat, qui ens prometi alliberar-nos del relat i dur-nos a una mena d’absolut, espiritual o de qualsevol mena, menteix per manipular-nos.

Siguem lúcids, doncs: adonem-nos que som animals que somien.

==============================

Aquest text va ser llegit i comentat a la sessió del 30 de març de 2004 de Els dillunsos de l’Alegria.