ANTIMEMÒRIES DE
L’ALLIBERAMENT
Carles Hac Mor"I et dic que el xantatge més vil i infame de
tots no és sinó la coacció abjecta que hom fa damunt l’intimidat i el seu fill
quan aquest és amenaçat malvadament de manifestar en públic i ben fort coses falses que
el poden perjudicar moralment i materialment en el cas que pare i fill es neguin a fer
allò que el coaccionador roí els exigeix. I és igualment digne del més baix menyspreu
aquell qui, tot esperonant d’alguna manera la coerció injuriosa, o bé amb el seu
silenci covard, amb la seva inhibició de tifa pusil·lànime, es fa còmplice immund del
xantatgista. I aquestes ignomínies arriben al súmmum de la iniquitat quan són
perpretades per caïnisme."
MÀRIUS PALMÉS ("Lletra de batalla a mi mateix")
A Lleida, el dia vint-i-sis
del mes de novembre
de l’any mil nou-cents
quaranta la dilatació
de camps es fa de nou
des del terreny
de la identitat personal
i desperta així les lògiques
de les defenses del riu
que, glaçat per disset
graus sota zero,
amenaçat en extrem,
es veu obligat a enraonar
personalment amb si mateix,
i que, pressionat igual
de terriblement que abans,
o pitjor, s’ha hagut
de telefonar, el riu,
que decideix d’anar a veure
per vegada darrera
la seva mare, i s’adona
que aquesta no hi toca gens,
ni tan sols nota que en ell
hi ha dos jos, un dels quals,
ell, el qui riu,
encara es va fent a
poc a poc i es va
deslliurant de la pell tan
lletja i vergonyosa de l’altre,
tot i que aquest hi és inclòs,
en l’altre riu, si bé ara
sense repressió de la seva
personalitat, nova en
la mesura que
de l’altra identitat
no en vol saber res de res,
per tal com li és
del tot negativa, i tot plegat,
però, de manera que
pel primer riu hi discorre
igualment el segon,
que no és sinó el seu record,
per sort alterat
per ell mateix,
com si tota la seva família
s’hagués mort,
amb el benentès que sap que
fer un pas enrere,
encara que fos petit,
fóra fatal, i aquesta certesa
li fa entendre que
no ha de caure en el parany
que es va posar
ja fa uns quants mesos, quan
va haver de fer
la barrabassada
de provocar-se a si mateix i
dur a terme la idea que
per si sola emfasitza el
concepte de transformació
de la magnanimitat perversa
de perdonar les faltes,
per la qual cosa decideix
de no veure mai més
de la vida el seu altre jo,
ni tampoc de parlar-li,
d’ignorar-lo, el de
les lògiques de les defenses
del riu, de no respondre-li
per molt que insisteixi,
d’alliberar-se de tot el que
remet a la família,
de suprimir-la de la seva vida,
de deixar-la com a passat i
prou, que tanmateix pot tenir
la seva importància, negativa,
per bé que, filtrada,
pot resultar acceptable,
en part, mal que com a
present i esdevenidor li és
del tot funesta, i per això
la ruptura ha de ser total i
se la d’anar guanyant
dia a dia tot pensant
que l’important és que hi ha
d’haver una trencadissa
dins seu, que ja no ha
d’esperar res de ningú, i,
en conseqüència,
li revé la mala bava i es veu
lliurat a dominar la vida
quotidiana a fi que aquesta
no l’aclapari, perquè és ell,
i només ell, qui pot vèncer
les seves inclinacions vers
la mansuetud, qui
pot arribar a ser ell en un
camí cap a un jo
que no existeix, que no té
dependències, i, per tant,
no s’hi veu, revivint coses
d’aquells anys, ni d’aquests,
ans més aviat ha de
voler actuar, i ha d’actuar,
per desempallegar-se’n,
d’aquella novel·la familiar,
i més que res d’aquell parell
de feixistes de pa
sucat amb oli, un dels quals,
destructiu i autodestructiu,
penible, fa de llum d’oli barat
que espera que els insectes
se li acostin per cremar-los,
una claroreta lúgubre
fins al punt que no veure-la
mai més és per ell, era per mi,
una qüestió higiènica,
atès que jo ja havia complert,
i amb escreix, amb tot el que
un bon jan ha de fer
bo i vigilant que aquest
capteniment, a causa de la
bona fe, no li resulti
contraproduent, ja que el
jo escindit no pot deixar
de tenir en compte
que al llarg dels anys
s’ha anat construint una
identitat, una personalitat,
per sobre de tot contra
la família, el pare, la mare
i els dos germans, i els altres
parents, i l’ambient familiar
i social, en un esforç que
potser no té cap mèrit i que
pot arribar a ser un demèrit,
que va a contracor,
que puja riu amunt, o sigui,
pels dos rius en un i sortits
de mare, amb un rerafons
que és el llit dels dos rius,
dos pinxos que fan fàstic,
i que porten a pensar que
per alliberar-nos de
les obsessions cal que ens hi
fiquem fins al coll, i ho he fet,
per tal com amb ningú
no s’hi valen paraules,
ni raonaments,
ni explicacions, vist que
tot just hi conten els fets,
que no existeixen,
car únicament hi ha
interpretacions d’aquests
fets d’apartament absolut,
començant per no anar als
enterraments com a revenja
de les humiliacions i, a més,
pel motiu que ara ja no ha
de ser ell qui n’ha de tenir
cura, d’ella, que és
a les arrels de tot,
a desgrat de si mateixa,
que d’ençà que em
va suplicar que l’alliberés,
ja no hi és tota, i això ho
canvia tot i m’interessa
de mantenir-ho,
havent comprovat que
l’important és que ara ja no
s’hi valen amenaces,
ja no les pot fer creïbles,
precisament per la raó
que aquestes són el que ha
provocat la regressió que he
viscut, que m’ha fet patir
d’imaginar-me a mi enraonant,
discutint, volent-los
fer entendre coses,
quan no hi ha ni el més mínim
diàleg possible, i els
col.loquis que íntimament hi
pugui tenir seran si fa no fa
tan malaltissos que els hauré
d’anar solucionant a
mesura que, per damunt de
tot plegat, hi planarà,
de retruc, la manca
de relació amb mi mateix,
que vol dir amb ella,
la qui hi resideix sense ser-hi,
ni tan sols al telèfon, o bé,
puix que ja no en vull cap
ni mitja de responsabilitat
sobre la mare, ni sobre
cap altre punt de suport
per pensar què pot passar i
preparar-m’hi, és a dir,
he de saber veure que
no en vull saber res,
que ja en tinc ben prou,
que m’ha anat bé de fer-ho,
sobretot perquè
m’ha abocat a una
preparació
per als imprevistos,
per poder-hi
donar respostes, per fer-hi
cau i net, per a la qual cosa
calen fets, que ja sé
quins són, ja els he escrit,
i, si n’he d’escriure més,
els escriuré, car sé
que me’n sortiré, que no cal
mirar-ho binàriament,
i sí adonar-me que ell és molt
ruc en la seva relació amb mi,
ruc però que molt ruc,
i que l’altre tampoc no es
llueix gens ni mica, i,
malgrat això, em costa
de desmitificar-lo, i ho he
de fer, en tinc l’obligació,
per la meva salut mental i
per deslliurar-me’n del tot,
per sàdic declarat,
i a ella també l’he de posar al
seu lloc, per haver-m’ho
rebaixat tot, aplanat,
anorreat, com ara amb
les seves crítiques sibil.lines
als noms que haurien
de ser impronunciables,
com si no existissin (...)
|
Narrativa