Miquel Tuneu: Art amb majúscules i art amb minúscules

Art amb majúscules
i art amb minúscules
Miquel Tuneu

M’agraden els llibres en blanc. M’agraden perquè m’agrada escriure a mà. M’agraden perquè són una metàfora d’allò que encara no és però que podria existir, allò que és una creació possible, i la possible, la que encara no és, és sempre la que serà la millor, la bona.

En el fons tots, siguem artistes o no, busquem arribar a un cim, a una perfecció, a un horitzó ideal on els nostres desitjos es faran realitat. És a dir que, de fet, el llibre o la tela en blanc el que fan és despertar el nostre desig, la nostra ànsia d’omplir, de fer, de canviar, de millorar. El buit posa de relleu la nostra voluntat de ser i de ser reconeguts per les nostres obres, més grans o més petites, més importants o menys. El buit no té valor per si mateix, sinó pel fet que és el rerefons ideal en el qual projectem les nostres fantasies i desitjos.

Perquè som desig, desig de ser algú, i el desig no se satisfà aconseguint un propòsit, sinó que reneix sempre. Som desig, ho deia el Buda i ho deia Lacan. Estem en un estat de perpetu desig i per això necessitem fer coses noves sempre, necessitem inventar sempre per calmar aquesta inquietud. El Buda deia: "la vida és sofriment, i la causa del sofriment és el desig". Tots tenim un corrent de desig propi que ens empeny perpètuament, per bé i per mal; és el nostre motor de cada dia: en podem dir ambició, afany, creativitat, voluntat de poder, voluntat de viure...; fins i tot el que vol ser sant desitja ser sant i el que vol ser savi desitja ser savi.

Per això ja de ben petits, els pares primer i la societat després ens fan reprimir i orientar aquest corrent de desig cap a zones que no siguin molestes i siguin útils per al col·lectiu. La societat, per acceptar-nos i reconèixer-nos com a membres de ple dret, vol que adrecem el nostre desig, el nostre impuls vital en la mateixa direcció que els altres membres de la comunitat. En definitiva, vol que reprimim el desig més personal i propi, per tal de satisfer el desig col·lectiu.

Només els grans artistes tenen prou força, voluntat i valor com per escoltar el propi desig i seguir-lo a pesar del que digui el seu entorn i fins i tot a risc de ser marginats o menystinguts.

Durant la infantesa, seguint un desig en formació, podem viure en altres mons, ser creatius, imaginar-nos que som persones amb poders fabulosos. Però anem perdent aquesta capacitat a mesura que ens anem adaptant al desig dels altres, de la societat, i un cop hem assimilat i acceptat aquestes restriccions, passem la resta de la vida amb nostàlgia perquè hem perdut alguna cosa no sabem ben bé on, una cosa que volem retrobar i no sabem on buscar, tampoc. I això que perdem és irrecuperable, és el nostre Rosebud, el nostre trineu infantil.

Joan Miró deia que li havia costat tota una vida de feina, poder tornar a pintar com un nen. I pintar com un nen vol dir deixar en suspens allò que els altres volen de tu i centrar-te en allò que un és o pot ser: és a dir, trobar la pròpia forma.

Trobar la pròpia forma vol dir trobar aquell punt d’equilibri entre els meus interessos personals, entre el meu desig més individual, i els interessos i desitjos del meu grup; és trobar la capacitat d’expressar-me com a individu sense haver de renunciar al caliu i a la protecció i a la consideració que dóna el grup, la societat. Perquè el meu desig també inclou el desig d’agradar. Tots els artistes volen agradar, tot i que n’hi ha de prou valents, de prou convençuts del valor de la seva obra com per continuar el seu camí a pesar del rebuig de la seva societat –i molt sovint els ho hem d’agrair.

El desig és, segons Hegel, desig de reconeixement. El desig és Eros, positiu i creatiu. Però quan el desig propi es reprimeix excessivament i només es veu com a respectable el desig del grup, de la societat, de l’empresa, es torna negatiu, destructiu, porta a la submissió de l’individu per tal de satisfer el desig dels altres i obtenir-ne el reconeixement. Són dues vies, una ascendent i l’altra descendent, l’una creativa i l’altra no.

A la novel·la Ferdydurke Gombrowicz ens mostra un home que es converteix en nen perquè els altres el tracten com a tal. Obeïm el que vol el grup, el grup ens dóna forma, ens conforma. A la pel·lícula Zelig Woody Allen presenta el problema d’un home amb tantes ganes d’agradar els altres que quan estava amb gent grassa s’engreixava, quan estava amb negres s’enfosquia…

Aquests personatges reflecteixen molt bé el que fem tots, adaptar-nos al grup per por de ser diferents, per por de ser rebutjats. Però per ser creatius hem de saber-nos distanciar mínimament de la voluntat social, hem de saber donar forma pròpia a la nostra activitat, a la nostra realitat individual, personal. L’art és l’exposició impúdica de la nostra visió del món; és l’exposició de les nostres fantasies, complexos, idees i desitjos…, però mostrats amb estil, perquè amb estil, com més personal i estricte millor, perden impudicícia, perden intimitat i guanyen elegància, es fan compartibles. És aleshores que el nostre món imaginari es converteix en el nostre art.

L’estil és la idiosincràsia, la manera de fer de cadascú sumada a la tècnica. Parlem sempre del mateix, d’amor i de mort, però amb estils molt diferents. "Tot ha estat dit, una hora o altra, però encara ningú no ho ha dit com jo", deia el poeta Segimon Serrallonga. "Ningú no ho ha dit com jo", aquí hi ha la nostra força com a individus, l’argument que ens ha de donar confiança per fer sentir la nostra veu, si creiem que això és el que hem de fer. I com més particular és una veu, com més travat és un estil, més interessant resulta.

La peça artística és com un ou. L’experiència és el rovell, la closca és la forma, és el tot que en veiem, és l’art. L’ou ja no és la gallina, s’ha fet objectiu, podem admirar-lo, fer-nos-el nostre i, si en sabem, assimilar-ne el contingut, saber quin gust té i nodrir-nos-en. En canvi, qui no sap donar forma al seu món imaginari fa una mena d’ous sense closca; no podem considerar-lo artista perquè una experiència sense forma no té interès. Per això la major part dels poemes adolescents són tan fluixos. Tenen desig en excés, però en general són mancats de forma. La diferència entre un sentiment desbordat, per apassionat que sigui, i una obra d’art, rau en l’estil. Per això se sol dir que, en art, l’estil ho és tot.

Freud ho expressa així: "El somiaire diürn amaga escrupolosament les seves fantasies davant dels altres, ja que hi intueix raons per avergonyir-se’n. Però quan és un poeta qui ens ofereix en representació les seves obres o ens narra els seus personals somnis diürns, llavors experimentem un plaer excels. Com el poeta ho duu a terme forma part del seu més íntim secret; en la tècnica de superar aquella repulsió que té a veure amb les barreres que s’aixequen entre cada Jo individual i els altres, és on rau l’ars poetica pròpiament dita."

La idea principal que aquest article vol deixar clara és que tots som creatius, que tots tenim necessitat de crear i que podem ser creatius fins i tot quan no fem res. Només hem de ser on som, amb tots els sentits desperts. No això que fem habitualment de tenir el cos aquí i el cap en una altra banda. Fixem-nos un moment en el que vivim ara mateix i veurem la bellesa de ser complets, de no tenir desitjos per un moment, de no voler altra cosa que el que hi ha, com si el món fos acabat de fer ara mateix, com si el veiessim per primera vegada. De fet això és el que veuen els infants: sempre ho veuen tot nou, tot ple d’interès i de meravella; i nosaltres també ho veiem així quan acabem d’arribar en una ciutat nova i trobem que tot és digne de ser observat amb atenció.

Ser mentalment on som físicament és ja una forma creativitat. Vist així, el món és nou a cada instant i és sempre digne de ser observat. Des d’aquest punt de vista qualsevol activitat és una eina per centrar-nos en nosaltres mateixos, per fluir amb la realitat de l’instant i no pensar en res que no sigui la feina que fem. En aquests moments, no se sap si ets tu que fas la teva obra o és la teva obra que et fa a tu; tu i la realitat sou la mateixa cosa, un procés en formació, un procés de creativitat.

Schopenhauer, d’això que aquí en dic desig, en deia voluntat, i trobava que l’art és l’única cosa que ens pot treure del corrent impetuós de la voluntat de viure, l’art ens permet de parar per un moment i veure’ns a nosaltres mateixos i la nostra realitat com realment som, sense l’impuls permanent d’haver de ser alguna cosa per a algú altre o per a nosaltres mateixos.

Treballar en allò que ens agrada és creatiu, però simplement mirar també és creatiu, mirar una obra d’art ens pot fer lliures del corrent del desig o de la voluntat, per un instant... Perquè quan, acte seguit, volem començar d’entendre una obra, de saber què significa aquesta peça, ja entrem en un altre àmbit, en l’àmbit de la interpretació, del raonament i de l’anàlisi –i això ja és una altra cosa i seria motiu d’una exposició diferent.

Però centrem-nos en la pura contemplació, quan quedem admirats en la visió de la bellesa d’una persona –quan estem enamorats, per exemple–, d’una situació, d’un paisatge. Quedem-nos en l’instant en què l’art o la realitat mateixa, són pura sensualitat, pura suspensió de l’enteniment, pura contemplació…, i això pot durar un o cinc segons, però queden en nosaltres per sempre, ens modifiquen com a persones, ens enriqueixen i ens revitalitzen.

De fet, cada instant de les nostres vides podria ser una obra d’art. Podria ser-ho si sabéssim mirar la realitat que tenim al davant, si sabéssim estar-hi plenament. Si poguessim viure així, compenetrats amb l’entorn, seríem... artistes, tindríem una visió creativa de la realitat. Perquè estic convençut que l’art és la mirada que posem sobre la realitat.

Nosaltres no sabem mirar com els infants perquè ens hem deixat agafar en les xarxes del cinisme, ens sembla que ja ho sabem tot i que poca cosa ens sorprendrà. Amb cada infant que neix el món torna a néixer, amb cada adolescent que vol ser algú el món es rejoveneix, però amb cada vell cansat el món és vell i cansat.

Aleshores podem començar d’entendre alguna cosa més sobre l’art, i especialment sobre l’art contemporani, que és el que hauríem d’entendre millor perquè és el que toca més de ple la nostra sensibilitat. Entendrem, en definitiva, que la majoria d’artistes ens diuen que sapiguem mirar la realitat com el que és, una font inesgotable de sorpreses, d’alegria i de terror, però que, terrorífic i tot, el món es una meravella que dura un instant, que és un instant de consciència, com ara, com la visió de la realitat que podem tenir ara mateix, una llum entre foscors. Això és art, això és creativitat. Si donem aquest poder creatiu a la mirada hi ha art allà on nosaltres, espectadors i artistes alhora, sabem veure-li.

Hi ha creativitat en el desig que ens impulsa a la creació i n’hi ha també en la pura contemplació (i creació) sense desig, hi ha creativitat en l’artista i en l’espectador. A dins mateix del desig que ens impulsa a voler ser "algú" en societat, sigui a través dels negocis, de l’art o de la política, podem trobar-hi oasis de plena realitat, instants en què som nosaltres mateixos en el silenci més íntim del món (instants en què ja no necessitem ser "algú" perquè ja som qui som). Això ho aconseguim concentrant-nos en allò que fem. Cadascú és plenament ell mateix reparant una bicicleta o jugant futbol, si ho fa amb cos i ànima, amb plena dedicació. És aleshores que l’obra fa la persona tant com la persona fa l’obra. La nostra creativitat comporta un fort compromís amb la realitat.

Cometem l’error, quan parlem d’art, de pensar només en els genis, els que han arribat als cims més alts de l’expressivitat humana, però d’una manera o altra tots estem pujant la muntanya, tots som en una part o altra del vessant d’aquesta muntanya, d’aquest cim, tots som poc o molt artistes. Certament que la majoria de nosaltres ens mourem majorment per la vall, però en un moment o altre fem l’excursió fins a un determinat nivell de dificultat o d’alçada.

L’art de viure, l’art de treballar amb qualitat, l’art d’aportar més qualitat a allò que fem, sigui el que sigui, és a l’abast de tots nosaltres, i la veritat és que aportar qualitat al que fem és sempre gratificant, per a nosaltres mateixos i per als altres. Un simple somriure ens pot fer canviar la textura d’un dia qualsevol. El somriure de la persona que ens atén darrere el taulell és més gratificant que el de la Gioconda.

Hem parlat del buit, però el desig requereix un objecte, no podem crear des del buit, necessitem la matèria per manipular i el reconeixement dels altres, necessitem tenir límits per poder imaginar i treballar. Només podem entendre les coses si tenim les dues cares, la llum i la foscor, el so i el silenci, el blanc i el negre, masculí i femení; la nostra estructura mental –i física– es conforma a partir de la dualitat. Només podem adonar-nos del buit en els seus límits, en equilibri permanent amb el ple, i aquest equilibri no es pot trencar, seria incomprensible, inaferrable.

Lao Tsé deia que si una casa és habitable és només perquè és buida per dintre i perquè té obertures. També podem dir també que l’habitem perquè les parets i la teulada ens protegeixen de la pluja i el fred. Tots dos són fonamentals, són a l’origen de tot, i no podríem viure sense l’un o l’altre, ni en la realitat ni en la metàfora.

El primer objecte creat per la mà de l’home va ser el vas, que imita el gest de les mans per agafar l’aigua. Aquest objecte ho té ja tot, el buit i el ple, i és el més senzill i perdurable de tots. I aquí arribem on l’art amb a minúscula (digueu-n’hi artesania, digueu-n’hi disseny, digueu-n’hi aportar qualitat a la vida quotidiana) es fa d’allò més important per a les nostres vides, perquè dóna forma a la vida, fa possible la vida amb mitjans més enginyosos, més útils, més humans, dóna forma a la realitat quotidiana, la fa assequible i compartible.

El vas reconcilia la funció estètica amb la funció utilitària; reconcilia el buit i el ple, i això és el que l’escultura ha estat buscant sempre, aquest equilibri ideal que tenen els objectes perdurables.

El mateix es pot aplicar a les nostres vides: l’home que busca el buit absolut acaba d’eremita en una cova: no es pot permetre tenir família, ni amics, ni possessions de cap mena; potser serà un sant, però no deixa de ser una persona asocial, només vol arribar al seu límit per aconseguir un desig impossible.

Podem dir el mateix de l’home que busca el ple absolut, l’home que ho vol tot; aquest cas queda molt ben exemplificat en la pel·lícula d’Orson Welles, Ciutadà Kane, que relata la història d’un home que ho va aconseguir tot. Tenia un desig enorme, i podia satisfer-lo amb tot el que es podia comprar amb diners... Però no va poder satisfer el seu desig últim. El desig últim de Kane es deia Rosebud i era el nom d’un trineu infantil. Però per a ell no era un només un trineu, de fet era la innocència, la seguretat, la vitalitat i la capacitat de la infantesa de veure el món com si fos sempre nou, era tot allò que Kane va perdre quan se’l van endur a l’internat i que, en el fons, és el que volia recuperar durant tota una vida de lluita i d’acumulació de poder. Ciutadà Kane és un exemple del que ens passa a tots, tots volem recuperar el nostre Rosebud particular i per això ens sentim impulsats a l’acció i a la creació.

Ni el sant que viu aïllat, ni el poderós enmig de les seves possessions ens serveixen de model a nosaltres, ciutadans que aspirem a la dosi justa d’art i de bellesa en les nostres vides. Nosaltres no volem ser ni servidors ni adoradors de l’Art en majúscules, això ho deixem per als genis que li dediquen la vida. A nosaltres ens interessa més aviat servir-nos de l’art en minúscules per fer les nostres vides més agradables i més plenes.

Nosaltres ens servirem d’un llibre en blanc per escriure els nostres poemes o el nostre diari; ens servirem de la imatge d’un marc buit per recordar-nos de mirar la realitat sense prejudicis, com si acabéssim d’arribar, com una obra d’art. I això ens portarà a adonar-nos de l’harmonia que té un vas qualsevol, ens recordarà l’harmonia que hi ha tot el que ens envolta, sigui natural o fet per la mà de l’home.

© Miquel Tuneu

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització