Margarita Ballester

RESSENYA
Entre dues espases
Margarita Ballester
Jardins de Samarcanda
Cafè Central – Eumo, 2005

ENTRE DUES ESPASES, LA VIDA

Àngel Mifsud Ciscar

(Aquest text va ser llegit pel seu autor a la presentació del llibre a l’Ateneu de Maó el 5 de març de 2005)

Margarita Ballester 2005

Senyores, senyors, la meva presència avui en aquesta entranyable tribuna es deu a un encàrrec: el de presentar-los el llibre Entre dues espases. No cal dir que el faig de bon grat, tot i que tenir al davant un públic com el de 1'Ateneu, com vostès, intel·ligent i bregat en mil i una conferències, sempre imposa. El cas es que l'autora, Margarita Ballester, no sé per quins camins -perqué els camins de la bondat, com els del Senyor, son inescrutables- ha arribat a la conclusió que unes paraules meves farien per a l'ocasió. I jo, en justa correspondència, voldria amb aquest discurs no decebre cap de les parts: ni a ella, l'autora, que ha estat tan amable de confiar en mi, ni encara menys a vostés, que, per dir-ho clar, s'ho han trobat tot dat i beneit.

Em permetran que, com en els treballs escolars, comenci parlant de l'autora. Margarita Ballester, que tots vostès segurament coneixen, és una escriptora amb una trajectòria feta; com a poeta, tres llibres l'avalen: el primer, L 'infant i la mort, editat el 1989 per Columna i distingit l'any anterior amb el Premi Rosa Leveroni; el segon, Els ulls, que guanyà una menció honorífica als Jocs Florals de Barcelona del 1994 i que li publicà l'any següent la mateixa editorial, i ara aquest, Entre dues espases, que li han editat -molt bellament, per cert- a Jardins de Samarcanda i que també ha merescut un reconeixement: el Premi Cavall verd, concedit per la Associació d'escriptors en llengua catalana al millor llibre de poesia editat el 2004. En quinze anys, doncs, tres llibres. Aquesta lentitud en la publicació s'explica en part per l'autoexigència de l'autora, que fa i refà els seus textos fins que els sent com a definitius, pero també hi té a veure el fet que Margarita Ballester consideri la poesia com un art de coneixement del món i d'un mateix intuïtiu i reflexiu alhora; i profund, sempre profund. Avís, doncs, per a possibles lectors: no hi ha en els seus llibres res que sigui gratui't, i, en absolut, res de banal.

Acò que hem dit per a tots els seus llibres regeix encara mes en aquest, fins a 1'extrem que si l'hagués de qualificar amb poques paraules diria que es un llibre de consagració; perqué m'entenguin: a Entre dues espases., la nostra poeta reestructura el material temàtic, referencial i recursiu que apareixia ja als llibres anteriors, n'hi afegeix algun de nou i important, i, fínalment, ho transforma tot plegat en un univers poètic

personal perfectament identificable; tan personal i identificable com la veu amb què l'expressa. Som -i ho podem dir amb tota tranquil-litat- davant d'un llibre important. La seva solidesa neix, en bona part -crec-, de l'estructura que li ha sabut donar l'autora. Així, a la base tenim dotze proses breus -més les tres de l'Epíleg- que conformen una poética, es a dir, una reflexió personal sobre què és i per a què serveix la poesía; sobre aquesta base, trenant-se amb ella, Margarita Ballester hi superposa un canemàs de trenta-sis composicions en vers, llevat d'una, "Cinética IV", que es en prosa poética, el qual canemàs té la doble gràcia de, per una banda, il·lustrar la poètica, i, per l'altra, de ser susceptible d'una lectura independent; finalment, l'autora agrupa aquest ric tramat de poemes i proses al voltant dels quatre apartats temàtics que vostès poden observar amb una simple fullejada al llibre.

No és aquest, emperò, un llibre per escatar amb una fullejada; ben al contrari: la seva densitat -que l'estructura palesa- i el fet que no contengui res de sobrer -la seva profunditat, per tant-, forcen el lector a llegir-lo i rellegir-lo atentament si vol trobar-ne el gust. Els posaré un exemple d'açò que dic: podríem tenir la temptació de saltar-nos el fragment de Hölderlin que encapçala el llibre...

Passen enllà primaveres, entre combats i mudances,
I un any engega un altre any, tan agitat passa el temps Damunt el cap dels mortals; no, pero, als ulls dels pacífics,
I una vida tota altra és concedida als amants.

La vida, el que de bell hi ha en la vida -"les primaveres"-, passa veloc per als mortals; això tan senzill ens ve a dir el poeta de Tubinga al principi del fragment. Doncs fantàstic: i què? Doncs que si no l'haguéssim llegit, ara no entendríem la pregunta que doóna títol a la primera part del llibre de Margarita Ballester: "Què en queda?", es titula; i tot d'una ens preguntam: ¿què en queda, de què? De la vida, evidentment, d'aquella que segons Hölderlin passava agitadament: de la vida quan acaba. I aquesta pregunta té una ràpida resposta en el bell i inquietant poema inicial que du el mateix títol (pàg. 13): diu la veu poética...

Queda la sort de l'hàbit de morir
Els fulls dispersos
el ciment damunt la tomba
a la boca del nínxol
Queda la sorra enganxada al mecanisme
que ha elevat l'home que m’enterra.

L'enumeració breu que inicia el primer "Queda..." i que progressa accentuant el dramatisme, desemboca en la magistral síntesi final -també iniciada amb el mot "Queda"-, que es clou amb l'impacte de l'inesperat verb en present dit per la veu que veu que t’estan enterrant. Ja ho veuen: Margarita Ballester ha creat un crescendo colpidor amb uns pocs recursos senzills, que no fàcils. Com els grans, com els clàssics.

Tornarem a aquest poema tot d'una; abans, pero, em permetran que entri a tractar de la intertextualitat, un element d'aquest llibre que ja era molt present en els anteriors. Com vostès saben i per simplificar, la intertextualitat és el conjunt de connexions i referències a altres obres i autors que és present en tota obra literaria. Amb ella passa que, tant com és font inesgotable de complicitats entre l’autor i els lectors experimentats, per a les persones de lectures esporàdiques pot ser-ho de dificultats descoratjadores. Així, les referències explícites a diversos autors que conté Entre dues espases poden impacientar algún lector a qui, per desconèixer aquells, se li escapi el sentít global del text en què apareixen. Es tracta, pero, d'un problema relatiu, resoluble, la majoria de les vegades, amb una consulta a una bona enciclopèdia. Convé recordar, tanmateix, que les connexions intertextuals no sempre són explícites, sinó que, més sovint, es manifesten en forma d'ecos tènues de la veu d'altres autors en l'obra que llegim. ¿Què passa, posem per cas, si llegim el poema núm. 4 de "Tardor a Binibordellet"? (pàg. 50)...

La paret blanca
sorprén entre els matolls
la mort m 'espera

Hi ha unes ressonàncies espriuanes evidents en la temàtica (la mort), en la iconografía (la paret/el mur) i en la forma (el tipus de composició breu, el haikú), les quals, certament, passaran desapercebudes ails lectors que no sovintegin l’autor de Sinera; aixó, tanmateix, no els impedirà ni la comprensió del poema de Margarita Ballester, ni la percepció de la impactant serenitat amb qué esta dit. Cap problema, doncs, tampoc, en aquesta segona forma d'intertextualitat. On sí que pot haver-n'hi, de problemes, és en aquells altres casos en què la comprensió cabal d'un poema s'amaga en un detall subtil que remet al coneixement previ d'un altre text. Perqué entenguin el que els vull dir, tornarem, com havíem promés, al primer poema del llibre, concretament als dos versos del final (pàg. 13):

Queda la sorra enganxada al mecanisme
que ha elevat I 'home que m 'enterra.

Havíem comentat quan el llegíem 1'impacte que ens feia el verb final en present, pero no havíem dit res del sentit global de la frase que el conté, que, despullada de complements, és estrictament aquesta: ''Queda la sorra". I doncs, ¿qué hi pot haver d'important, en aquesta sorra? Millor dit: què hi fa, allà, en un cementeri, aquella sorra? Doncs molta cosa, perquè, per als antics grecs, el vell Caront era qui, amb la seva barca, traginava les ànimes dels morts des del món dels vius fins a l'altra riba de la llacuna Estígia, on hi havia l'Hades, el lloc que a partir de llavors seria llur estatge. I és clar: dels viatges de Caront a la riba dels morts, sempre en quedava, en tornar, el record d'alguns grans d'arena aferrats al fustam de la seva barca. Consegüentment, són aquestes minúscules partícules les que, en el poema de Margarita Ballester, ens permetran reconèixer en l’anónim empleat municipal que clausura el nínxol el mític barquer. Què en queda, de la vida?, ens demanàvem; doncs, comptat i debatut, el mite que n'hàgim sabut fer: la literatura. La poesía és, benvolgut públic, un ofici savi i subtil, dens i auster; precisament les qualitats que, com hem pogut veure, caracteritzen l'estil de la nostra autora. Si em permeten la broma, podríem dir parafrasejant el poeta sevillà: Margarita, "Poesía eres tú ".

Parlem ara d'un dels components que hem dit que tenia el llibre: la poética, una àgil i autoritzada reflexió de Margarita Ballester sobre algunes de les qüestions crucials que el fet literari planteja; il·luminada, a més, aquesta reflexió, amb la vivència concreta que la nostra autora en té, de tals qüestions. El resultat són les dotze breus proses (quinze, si hi incloem l'Epíleg), que van numerades amb xifres romanes i que, per a mi, tenen l'enginy de les màximes o pensaments que tant agradaven als escriptors del XVIII francés -Chamfort, La Rochefoucauld, etc-, pero amb un regust mes punyent. Vegem un d'aquests textos (el III, pàg. 22), en què l'autora ens parla dels clàssics:

La diferencia entre els clàssics antics i moderns i els clàssics contemporanis és que els contemporanis et curtcircuïten i els moderns i antics et catapulten. Per damunt de tots i entre tots ells Montaigne et reconcilia. Una prova literaria de reconciliació a través de Montaigne la trobem en el Zibaldone de Leopardi.

Casualitats de la vida: no he llegit el Zibaldone, per consegüent, així, d'entrada, se m' escapa fins a quin punt aquest llibre prova la capacitat conciliadora de Montaigne; per contra, la comparació que fa la nostra autora entre els clàssics d'abans i els d'ara tot d'una l'entenc: res de més lógic que associar els vells pensadors a una màquina bél·lica de l'antigor i, en canvi, relacionar els actuals amb situacions tecnològiques més del dia.

Pero mirat així, tot resulta un pur divertimento, cosa que no encaixa en el to del llibre: alguna cosa hi falla. I efectivament, pensant-hi una mica més, no costa de veure que el text resumeix la història de les idees a Occident amb la fulgéncia instantània d'un flaix. Fixin-se: fins al segle XIX, cada pensador elabora la seva concepció global del món, dins la qual hi haurà prevista la resposta a cadascun dels grans problemes que planteja l’existència; és cert que els diversos autors discrepen sobre si convé agafar aquest camí o l'altre, pero tots ells ens empenyen a seguir-ne un: ens hi catapulten, doncs. A partir del romanticisme, per contra, els pensadors se n'adonen que la raó no explica segons què, que les solucions als problemes humans, quan n'hi ha, son sempre fragmentàries... per aquest camí, ben prest arribaran a la conclusió que la seva feina no és donar solucions, sinó plantejar dubtes: se'ns ha fus la bombeta, ens hem quedat a les fosques. A l'entremig, ben cert, hi ha Montaigne, el creador de l'assaig, el gènere que proposa camins -en plural- sense empènyer-nos a seguir-ne cap. No és en va que Margarita Ballester hagi estat una excel·lent professora d'Història; ¿i què mes podríem demanar-li com a poeta, si amb poques paraules sap dir-nos més del que diu? No era això mateix el que feien -i fan- els clàssics?

Girem fiíll i passem a l'altre component del llibre, els poemes, que, com hem dit, estan concebuts amb la doble finalitat de constituir un bloc autònom i, alhora, d'il·lustrar la poètica A mi m'agraden sobretot els del final, els inclosos a l’apartat de "L'últim reducte". Per què? Per dos rnotius: pel seu to contingudament elegíac, i perquè, amb ells, Margarita Ballester hi desenvolupa un espai poétic que, iniciat en els llibres anteriors, marcarà fermament -crec- els que vindran: em referesc a la mitificació de la infantesa emmarcada en el paisatge de 1'Alforja, el poble del Camp de Tarragona on de petita passava els estius. Valdrà d'exemple d'aquest tipus de poema el titulat ALFORJA IV, que continua una serie de tres d'anteriors del llibre Els ulls (pàg. 68):

Que dolç és tenir els ulls
a l'aigua de la font
que mulla el brollador
per on l’estíu s 'escola,
i al vas de zenc
caigut en el bassot
per amagar-se.
Aigua i estiu retroben
elpas del caminet
i el salt dels marges sols queda el vas de zenc
al fons del llim dins dins l’ombra de la infància

Centrem-nos un moment en el paisatge ideal de locus amoenus que se'ns dibuixa: una persona es mira en una font on hi ha, al fons, un vas de zenc, i fer-ho li resulta agradable ("Que dolc... " ). L'hi degué caure, el vas, un dia d'estiu; ara, en tornar-hi molts anys després, s'emociona en sentir que l'aigua i el temps continuen passant marges avall, mes la seva infantesa queda allà, amagada com el got. La delicadesa de sentiments no pot estar millor suggerida, pero parem atenció ara a una de les característiques d'aquest llibre que era absent en els anteriors: em referesc a l’experimentació -sòbria, com tot en la nostra autora- a l'entorn de la composició gràfica del poema com un element actiu més en la construcció del seu sentit. I no parlam de l'absència de signes de puntuació, concessió evident a una lectura creativa per part del lector que ja hi era als seus llibres anteriors; ara parlam d'un element notòriament nou: els versos sagnats cap a la dreta. No es tracta de versos trencats, perquè, si ho fossin, el segon fragment del vers hauria de comencar gràficament a l’alçada d'on s'ha acabat el primer; i no és així. Com els hem d'interpretar? Després d'haver observat que el contingut de tots els versos sagnats és accessori, l’única hipòtesi que se m'acut és la de pensar que, possiblement, aquest artifici tipogràfic no ens vol dir altra cosa que això, que els versos sagnats podrien ser eliminats sense que se'n ressentís la captació del significat global de la composició; llegit sense ells, però, el poema prendria un to més concís, més rotund: seria un altre. El lector tindria, per tant -si fos certa la meva elucubració-, dues opcions de lectura, dos poemes en un; el primer seria el que hem llegit; l'altre, aquest:

Que dolç es tenir els ulls
a 1 'aigua de la font
que mulla el brollador
per on l'estíu s 'escola
i al vas de zenc
caigut en el bassot.
Aigua i estiu retroben
elpas del caminet,
sols queda el vas de zenc
dins l’ombra de la infància

No sempre, emperò, les innovacions tipogràfiques d'aquest poemari són, com en el cas hipotètic que hem vist, concessions al lector; n'hi ha d'altres que actuen en sentit invers, vull dir que marquen clarament la lectura a fer dels versos. M'estic referint a l'espai interlineal dels poemes, que no és el mateix per a tots ells: alguns, com el que acabam de llegir, tenen l'interlineat habitual, el senzill; d'altres, en canvi, com el poema

que encetava l'obra (el de "Què en queda?"), el tenen doble. Per què, això? Pens que el desllorigador ha de ser al magnífíc poema que clou el llibre, ja que és 1'únic que té els dos tipus d'interlineat. Llegim-lo, i que la seva lectura tanqui també aquest ja llarg discurs de presentació (pàg. 71):

He fet dels dies un passar discret
sobre mapes de la nostra joventut
He fet retaules de brodats vermells sobre altars que derrueixen murs
He fet dels teus herois els meus
-actor que s 'ha tornat rebec-
He fet escarni del sagrat que mira
que no hi hagi sacríleg sense fe
He fet rodar les copes d'un verí
que son paraules, només paraules
ara i aquí
em trobo nua de tot allò que he fet
¿així em vols cruel i esbojarrada mort?
Així em tens\
Però...
alguna cosa s 'escaparà de tu
i fugiré a ulls que m'han sentit a prop
a llavis que donaran la veu a l'eco d'un narcís trencat

El poema s'inicia amb cinc estrofes anafòriques de dos versos -totes comencen amb l’"He fet..."- en què la veu poètica fa una enumeració, davant algú que encara no sabem qui es, de tot el que ha fet. En aquesta enumeració, llarga i repetitiva, els versos tenen interlineat senzill, i per tant -crec- cal llegir-los amb certa rapidesa. A mitjan composició, però, amb el pas sobtat al present ("ara i aquí"), ens apareix l'interlineat doble, que cal llegir més majestuosament en consonància amb la importància d'allò que se'ns diu i la categoria de 1'interlocutor, que ara ja coneixem. Així, la veu poètica és davant la mort, despullada de tot el que ha fet durant la vida, pero sap, com ja sabien els clássics, que 1'inevitable triomf de la mort no s'ho endurà tot, que contra ella hi ha, per a aquell qui se l'ha sabut guanyar, un últim reducte, per això la veu poética es dreça altiva

davant ella i en futur i amb les belles paraules de Margarita Ballester li diu: "fugiré a ulls que m 'han sentit a prop..." L'últim reducte és, per tant, la memòria dels altres, la d'aquells que hauràs sabut captivar amb la teva literatura.

I arribam al final. La bona literatura, estimat públic, venç la mort, com la vostra gentil paciència ha sabut vencer les mancances i la durada del meu discurs; ben mirat, l'únic que pretenia explicar es que a Entre dues espases Margarita Ballester ha sabut dir, com nosaltres no sabríem, alló que ignoràvem que habités al nostre cor d'humans. Que per molts anys, doncs, en justa correspondència, trobi la nostra autora... trobis tu, Margarita, de pertot, ulls que et sentin a prop i llavis que et donin la veu.

Ateneu de Maó, 5 de març de 2005

© Àngel Mifsud Ciscar

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització