 Una estada a l’infern
Josep Lluís Seguí
-Un dia, de matinada –va començar a dir Daison-,
em vaig trobar que algú havia escrit, supose que amb el dit, a la rosada blanca que
cobria el vidre posterior del cotxe, una inscripció que deia: Abandoneu ací tota
esperança. Infern. Què li pareix?
-Ho entenc –va contestar el psicoanalista, i no
semblava estar marcant-se una faroneria. Ho entenia.
-Els escrits anònims... –Daison va dubtar. Va
moure el cap vers un costat i un altre. No sabia què dir? Va dir-: Suposant que allò
fóra anònim. A mi més aviat se m’acudeix pensar que fou un d'aquests petits
mestres desficiosos que sempre tenen la citació a punt qui ho va escriure sobre la rosada
blanca del vidre del meu cotxe. Infern! Ningú no sap allò que és l'infern fins
que no ha estat allí.
-Vostè? –va insinuar, més que preguntar,
Deumann.
Daison va pegar tres cabotades, tres, de forma
afirmativa. Anava a explicar-li al psicoanalista que... Que sí, que ell havia baixat a
l’infern, i més d’una temporada, a l’infern, que és certament en bas
–et le ciel en haut-, si havia de creure-hi l’enfant poète, maudit
poète, que ell sí que s’ho creia, creia en ell. Les seues sessions a
l’infern. Li ho digué una nit, tendra era la nit –i sabem que la tendresa
demana una mica de desesperació, perquè allò que no produeix tendresa provoca una
buidor desesperada-, aquell jove, ¿Eli, li deien?, a qui se’n dugué una nit, llarga
nit, de moderada borratxera, jazz marginal i filosofia i lletres fins a trenc de
l’albada. Li digué, el jovenet, Eli, amb la tremolor sexual de qui dubta del seu
objecte de desig i la tendència filosofal a triar: "Tu... veig que ets capaç de
fer... de fer-me pujar al cel, però els teus descensos als inferns deuen ser
fatals". Això, en una nit, nit de paraules per boca de Daison i de mirades del jove
Eli, maleït aprenent de les estades al Cel i a l’Infern, dubtant entre la
transmigració a la nirvana i la fatalista caiguda a l’avern. "C’est
l’enfer, l’éternell peien... Et je brûle comme il faut", potser li
arribà a sentir dir a Daison, mentre un quartet de saxo, clarinet, teclat i baix
acústic, amb la veu trencada d’una subtil Eve Dénia, interpretava morosament,
càlida, The First Time Ever I Saw Your Face. Eli dubtava, li vacil·lava la copa
de mistela a la mà, que veia com Daison tenia els ulls, ferms, no com els d’ell que
devien, humits com se’ls sentia, trobar-se puerilment trontolladissos, els de
l’home posats en la figura de la cantant, Eve, vestida de negre, seda negra sobre el
seu cos magre, sense cenyir-lo, dibuixant-li ací i allà, en un moment i un altre, la
forma d’una cuixa, de l’altra, lleument les natges, la rodonesa fugissera del
ventre, els diminuts pits, tot el blues que duia al cos, una black note
entre la consistència del saxo alt, la fluïdesa del clarinet, el precís contrapunt del
teclat i del greu, profund, del contrabaix. I la mirada d’Eve, que es perdia per la
imprecisió de la sala, l’equívoc dels oients, la troballa d’un ulls que la
fitaven a ella i només a ella des de la penombra, més aviat la fosquedat dels mateixos
ulls, per a replegar-se la mirada en ella mateixa, en la consciència de la seua veu, tot
el blues que hi havia. "¿Que la coneixes?", tremolà la veu d’Eli,
com si es disculpara de ser allí amb l’home que escoltava jazz i mirava de manera
tan pregona la mena d’escenari on actuava el grup musical, l’escena. "Hi ha
una història", féu Daison, i s’adonà que duia molt de bourbon endins i
que a més la mateixa embriaguesa li’n demanava un altre. Eli anà a la barra del
club pel whisky de sègol, sense gel ni aigua. Hi havia hagut una història amb una
cantant de jazz. Al Perdido Club, una anit hi hagué un assassinat; algú havia fet un
tret de pistola i la pianista, Simone, una xica de Baton Rouge, de la color de
l’eben, caigué abatuda". Eli, amb els ulls dilatats, colpit, exclamà: "De
veres? I tenies, tu, alguna relació amb ella? Vull dir si la coneixies molt". Daison
es féu un glop del Four Roses que li havia dut el jovenet. Va sentir cremor
a la gola. "El tret no anava dirigit a ella. Va ser una errada, una víctima errada.
I la vaig veure morir davant meu". Eli li agafà el got de bourbon a Daison;
l’ensumà només. Féu: "¿Anaves al club de jazz per la pianista? Era la teua
xica?" Daison va somriure, potser per primera vegada en la nit. "No, no; res
d’això. En realitat anava perquè m’agrada la cantant, una xica de Texas,
d’algun lloc de San Antonio, que començà cantant rythm and blues fins que
descobrí que tenia la veu negra i començà a cantar blues a la manera de Lady Day. Un
cas semblant a Peggy Lee, se li assemblava i tot. M’agradava. Per això hi anava. I
perquè m’agrada escoltar jazz. La cantant supose que també hauria sigut una dona
errada, per a mi". Un altre glop del dubtós bourbon de Kentucky. "Totes
són les dones errades, les dones de la meua vida", es digué Daison, amb un eructe
etílic que no deixà que se li sentiren les paraules, i pensà: "¿Dones errades, o
dones dolentes?, ¿que no havien sigut bones xiques, com li manà la mare? O era ell
l’errat, que s’errava per simple, o ximple, dolenteria. El dolent, alhora que el
ximple". Tornà a eructar, i va sentir com si el bourbon li negava els ulls. Guaità
Eli, el jovenet el mirava, als ulls; què hi buscava, podia preguntar-se Daison. Li
arribà al cap el final d’un conte infantil que repetien cada dia per la ràdio, quan
de xiquet, un d’aquests que tenien un missatge moralista final: "Lo cual viene a
demostrarnos que ciertas amistades son peligrosas". I Eli: "I aquesta, Sandra,
¿era la teua xica?" Eve Dénia finia en aquell moment un dels temes clàssics de les
ladies del blues allargant, per damunt i més enllà de la darrera nota del teclat,
la frase que deia you get me in between the devil and the deep blue sea. Eli,
commogut, el seu jove cos trèmul, insistí: "¿De veres has viscut, tu, a Nova
Orleans?" Daison acabava de creuar, per primera volta en la nit, la mirada amb la
cantant; es posà dempeus, alhora que mormolava: "Anem-hi, let’s go, let’s
go". I afegí: "Tots hem estat a l’Easy Lady alguna vegada". Sabia
que fóra hi havia l’Infern, però necessitaven prendre una mica d’aire fresc.
Mentre eixien del club, anava sentint en la veu d’Eve, pausada, greu, allò de:
"no… nobody knows you... when you’re down and out... no, no, nobody wants
you... no, no, body needs you…", mentre abaixaven les escales...
"no, no, nobody knows you…", i es capbussaven a la nit... "when
you’re down and out…"
|
Narrativa