Martina Escoda
A
La lletra comença sempre
amb fúria i il·lusió,
però clavada i sorda a la paret
té ganes de créixer,
de fer-se poma
i es deslliga de l’obscura
presència de l’alfabet,
de l’escriptura.
ARMÈNIA
Quina mirada, Anna,
tan àrida com el teu país sense rius,
i ara que compartim una pluja
què passa amb el teu cor
que no s’obre ni vol escoltar el so de l’aigua?
Quina mirada, Anna,
envoltada de vides estranyes que no puc saber,
un llenguatge d’armes que no sé fer boca,
quina mirada, Anna,
que em desertifica i se’m moren les plantes,
amb un cos erosionat, perdut i tan jove,
quina mirada, Anna,
que no travessa el meu mar
i em gasifica la pell, el plor,
si sabessis parlar amb les paraules, Anna,
si toquessis la dent de la gana, Anna,
aprendríem les dolces pors
de totes les músiques, de totes les terres,
cultivades i estèrils com tu i com jo,
la vida a l’altra banda de les lletres
que espera ser coneguda, estimada,
cultures soterrades que reclamen
ser carn i abraçar-se, Anna.
LLENGUATGE
Cada vegada que fujo del llenguatge mirada molla mirada sempre molla sempre mirada molla cada vegada que fujo del llenguatge i a glops lents me’l bec mirada molla mirada sempre molla sempre mirada molla cada vegada de cada vegada mirada molla mirada sempre molla sempre mirada molla cada vegada de cada vegada mirada molla cada vegada de cada vegada mirada molla que em tatua el llavi cada vegada mirada de vegada molla que mira i es rendeix molla vegada callada mirada sense llenguatge
AQUEST DIMARTS
A Wolfang Borchert
Tremolo, tremoloro
per fondre aquest dimarts.
Se’m tomben els mots
i vinc descosida,
sense callar-me la lluita
del silenci per la sal i el pa.
MARTINA ESCODA
Una dona a l’escenari contempla el públic una llarga estona. Sense dir res. Talment com si el silenci li tibés la boca i els mots restessin lligats. Entre els espectadors i ella existeix una convenció que imposa l’espectacle: gesticular, parpellejar i afectar-se en el moment que toca. Però si el teló representa el teló i la dona representa la dona, no hi pot haver espectacle que no representi espectacle. Es pot parlar de tantes coses de la mateixa manera que se’ns moren a dintre. I sostenim la paraula. Sostenim la paraula. Sostenim la paraula.
Martina Escoda (Barcelona, 1980) busca sempre la boca de la paraula, ja sigui escrita (el llibre de poemes En vermell publicata l’editorial Emboscall i l’obra de teatre Blanca) ja sigui fusionada amb el silenci escènic (espectacles com Llavi al mar, De viva carn i Mans estranyes;aquest darrer, que desgrana amb poesia i arpa fragments de la vida de l’immigrant, el representa actualment arreu de Catalunya ).
“Arran de la pell fràgil de la vida”, com diu ella en un poema.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització