Josep-Francesc Delgado
Després d’un incendi
(1994)
Vam mirar el bosc,
els arbres negres guixaven el cel:
cotó cremat, carbó de núvols.
Dies després, sota la terra,
les soques encara cremaven somnis
de verd, ferien tots el rius
amb les seves arrels de foc...
Casserres (Berguedà), agost del 2000
Sorolls de poble 1
El disc d’un ferrer que talla el metall
i m’arriba adormit després de perdre’s
per un octubre amb tous gruixuts de molsa.
Unes campanades al llunyedar
–que reboten contra núvols inflats,
carregats de ploms, de malves, de somnis...–
i m’arriben com el dring d’unes copes.
El parrupeig inquiet d’una garsa
quan mira la negror del cel que es fa
a poc a poc, i mai de cop i volta;
com els camins de llum triats que lentament
es tornen foscos, la vida que et porta...
Sorolls de poble 2
Tot això m’arriba avui al terrat
on encara esclaten els gladiols
amb un fons reblert d’olor i de silencis;
on ara, per fi, sento les primeres
imperceptibles gotes d’aigua que van
caient als rajols, amb el mateix so
que el so d’un petó net de maquillatges
als llavis secs d’un estiu sense pluges:
Ara un,
i adés un altre,
i un altre...,
fins que deixa despullada i humida
tota la pell de l’amant,
i la terra
exhala un bleix de boira gairebé
calent,
un bleix amb set, que manifesta
desig de mullar-se per tot, per tota..
Quilometratge
Em desperto amb els cabells bruts, elèctrics...
Fa dies que no tinc temps de rentar-me'ls.
És d’hora...
Em miro al mirall. No és que no em cuidi.
És que han passat els anys ràpidament,
com les planes quan fulleges un llibre;
més aviat amb força, com les rodes
d’un munt de camions damunt de l’asfalt...
Omplo la banyera d’aigua calenta:
el vapor entela el mirall del temps.
Mentre em banyo em miro el Sol a les mans,
penso que, si més no, el temps no hi pesa:
les mans continuen gairebé igual.
Sento la porta. Algú ha entrat al bany
on em rento els dies, la pell del temps....
Somriuen sobre el clar mirall de l’aigua
els cinc anys nous, acabats d’estrenar,
de la meva filla. I ara em saluda
Les seves dues mans menudes caben
en una de les meves mans més grans.
Biografia:
Josep-Francesc Delgado (Barcelona, 1960) és poeta, contista i novel·lista. Ha guanyat diversos premis, com ara el Joaquim Ruyra (1988) per la novel·la Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent; el Segon Premi Itnernacional Europa (1992) per Nima, el xerpa; el Premi Nacional de Literatura (1994) per Sota el signe de Durga,i el premi Recull de Blanes de novel·la Breu (2002) per El concertista d’ocells, entre molts d’altres. El fil conductor de la seva obra ha estat tot sovint el viatge i el contrast de pensament que suposa, així com la fascinació pel coneixement d’altres cultures diferents de l’occidental. Com a poeta, vessant amb què s’inicià en el món literari, ha publicat Autopista púrpura (El Mall, 1988), El temps dels poderosos (Columna, 1998) i El fum que tot ho enterboleix (Brosquil Edicions, 2003). Enguany ha guanyat el premi Ciutat d’Elx de poesia amb el llibre Arrel de foc, del qual en presentem aquests poemes, encara inèdits, a mode d’avançament editorial.
© Josep-Francesc Delgado
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització