 Extracte de
IN NUCE
Antoni ClapésEdicions Proa 2000
III
No parlis del visible i de l’invisible
de la llum que recrea cada dia el món,
de l’or de les roselles
de la sang del bladar.
Mostra anvers i revers
amb un sol mot:
l’opacitat del dir.
Atura el poema,
aquesta escriptura,
no escrita.
Creuar la plana infinita
de la seda on desplegues somnis,
resseguir amb la mirada
els rebrecs, les comes
que la cal·ligrafia perfila.
Travessar el riu, la frontera
que fendeix els dos mons que habites
--el del coneixement, el de la contemplació.
Separar consisteix, potser,
tan sols a ajuntar.
L’alè del traç expandeix
la llum de la tenebra
desvela l’ombra del no-res
en tota cosa.
Il·lumina l’absència
de traces en el camí.
T’atanses al límit: entreveus
l’indret on s’esborra temps i espai
la raó. El mot que enceta l’ara.
Ah, el fatigant somni de viure.
Segueixes un itinerari
ple de revolts, d’artificis,
sense saber on et mena.
Voreges límits
--limiten, de debò, els límits?--
fins a adonar-te que el camí
només existeix en la ment,
el portes a dins: el dius
amb mots, amb silencis
amb allò que escrius.
 El camí el fas i et va fent.
El traç aparenta flotar
travessar la transparent
llum del món: t’il·lumina.
Prova d’interpretar
el sentit d’aquesta cal·ligrafia,
el seu dir. No usis però
ni la ment ni el cor ni
--menys encara-- els sentits:
el traç és més enllà de tota comprensió.
Buida’t del tot, de tot,
per entendre els grafismes
que el gest va dibuixant
damunt la seda de la teva pell.
Fes el camí caminant-lo.
Com la vida.
Com la mort.
Tots els camins, ¿no són el mateix camí?
Canvies tu, no pas el camí.
Rere el mormol d’una aigua que recita
mots inintel·ligibles, mans núbils
percudeixen tambors.
Un teixit roig, amb ondulacions
cal·ligràfiques, vela el mur
d’orient, i fa
de tots els espais un únic espai,
de tots els temps un únic temps.
Litúrgia pretèrita
per cercar l’ànima bessona,
per oficiar el goig de res posseir.
Amb transparències de seda filtres la llum, tractes d’atrapar-ne l’enigma.
Insinues camins, rases sinuoses per on el llevant alça un invisible polsim: esquitxos,
grafismes, estels.
Perfils d’idees que descrius amb traç únic.
Evoques un paisatge que només existeix en la teva ment: la pura emoció que
t’habita.
No t’adones de com ha anat canviant, el paisatge.
No sols per l’acció dels elements sinó, i sobretot, perquè la teva mirada és ja
una altra.
(De qui és la mirada?)
Hoste i invitat són tu mateix.
Signes que es desplacen, a poc a poc, com ombres
alliberades.
Que es cerquen a si mateixos.
Que són.
El rastre, a penes visible, es reprodueix fins a l’horitzó
com un sembrat de miralls.
Descriu una cal·ligrafia que dóna vida a una escriptura
complexa i simple, alhora.
Que habita en el fons de la ment.
De vegades, anar enrere és una forma d’avançar.
Evita paraules, conceptes,
camins fressats. Observa
el lament de la llum
per existir. Aprèn
per oblidar, per ésser
--tot just.
Traces el traç amb la convicció que tot és pur gest, que el gest ho és tot.
Radical materialitat del pensament.
Balbuceig, remor --indicis de llenguatge.
Poema.
|
crítiques breus (en anglès
sobre llibres de publicació recent)