| Ruptura,
límit i precipici Precipici, límit i no fer mal Carole Maso No tinguis por, que tota l’illa és plena de sons, WILLIAM SHAKESPEARE
Tens por. Tens por, com sempre, que la novel·la mori. Et sembla que saps què és un novel·la: és la mena de cosa que escrius tu. Et fa por estar-te morint. Et preguntes on se n’ha anat l’heroi. Et preguntes com se’t poden haver escapat tant les coses de les mans. Demanes: On hi ha un personatge comprensiu i creïble? Demanes: On és l’argument? Et preguntes on dimonis és el conflicte. La resolució. El dénouement. T’imagines posseïdor d’una veritat última. T’imagines en un bressol de civilització que s’enfonsa, noble, cobert d’or. Dones un aire romàntic al teu fin de siècle, i l’imbueixes de sentit, d’intenció, d’implicacions. Encara et preocupa la televisió. Encara et preocupa l’ansietat de la influència. Dius que en el futur no hi haurà lectors, que a penes hi ha lectors ara. Calcules que en tens, pel cap baix, uns 15.000... però sempre ho has infravalorat tot. Dius que la llengua perdrà els seus encants, la capacitat d’encisar, el poder de captivar. Dius que el món gira, que dóna voltes, o que en fugim. Estàs més aviat desolat. Remugues per les coses de sempre. Dius: "...estan rovellats", "...són buits", "...estan desfets". Penses que saps què és un llibre, què és llegir, què constitueix una experiència literària. De fet, durant tots aquests anys et feia feliç legislar l’experiència literària. Massa feliç d’escriure’n les normes. Penses que saps què fa l’escriptor, què fa el lector. Ho dius amb molta petulància. Penses que saps què vol el lector: una bona història com les d’abans. Penses que saps què vol una dona: una bona... Em trobes detestable, amb aires de superioritat. Mires de descartar-me per histèrica, reaccionària o distant, perquè no vull tornar a establir cap pacte d’allò més convenient amb tu. Escriure feliç amb el meu servilisme "la meva" novel·la, la que fa tants anys que em dictes. Confies en la meva dependència de tu pel que fa a favors, publicació, $$$$$$$$, canonització. Tens por. Ets massa suficient en el teu terreny mitjà amb el teu intel·lecte mitjà. Tot t’amenaça. Dius que la música era millor abans: els Rolling Stones, els Who, els Beatles, Fleetwood Mac. M’avorreixes. Dius que l’hipertext matarà la ficció impresa. Els enfrontes l’un a l’altra amb tot el cinisme i transparència que pots, amb l’esperança que es facin miques mentre tu t’ho mires. T’agrada mirar. Tenir-nos sota la teva mirada. Igual que mires d’enfrontar l’escriure contra la teoria, la prosa contra la poesia, el cinema contra el vídeo, etc., igual que mires d’aferrar-te al teu tros de món que desapareix. Però t’asseguro que a mi no m’enganyes. El teu gust per la sang, el teu amor de la competència, la teva necessitat de sentir-te en perill, assetjat, superior. La teva necessitat de reiterar, de refermar el teu poder, el teu privilegi, perquè es debilita. Acceptem-ho, et mors de pànic. Penses que un assaig ha de tenir una hipòtesi, una conclusió, que ha de debatre punts. Realment m’avorreixes. T’agradaria posar a una banda els signes miraculosos i relluents d’una pantalla i a l’altra la tinta modesta sobre un paper blanc. Planteges, una i altra vegada, falses dicotomies. Objectius fàcils. Ho redueixes pràcticament tot, com jo et redueixo ara. Digues, què se sent? Et preocupes de debò. Dius que el sexe serà virtual. El sofà dels càstings, virtual. Però saps tan bé com jo que tota la resta continuarà, és evident, per què tanta preocupació, doncs? Et fa por que les teves posicions favorites corrin perill. Que es tornin obsoletes. Creus que tens més a perdre que la gent d’altres temps. Idealitzes els vells temps: aquell bé de Déu de discos de les nits de fa tant temps mentre feies l’amor, mentre tenies relacions sexuals de veritat amb... Ei, era jo? Els Rolling Stones cantant: "I see a red door and I want it painted black, painted black..." La vull pintada de negre. O: "Brown Sugar, how come you dance so good, dance so good, dance so good...???" Ho vols conservar tot. Adores falsos profetes. Et capfica la teva reputació (decreixent). Ets tan galant, oferint la mà... Jenny Holzer: "El futur és estúpid". Recordo els poetes dinosaures aquell vespre a la taula menjant les seves fulles verdes, extingint-se gairebé alhora que parlaven, xiuxiuejant "language poetry" (era el dimoni d’aquella nit), tremolant. Et fa por el món electrònic de mestresses de casa. El vols pintat de negre. Et fa por el menjar insà. El menjar insà de debò i el menjar insà metafòric amb què t’alimenten els mitjans de comunicació. Els vols pintats de negre... pintats de negre. Et fa por que l’estilista (d’acord amb la teva definició d’estil) mori. Consideres que certes formes d’art estan corrompudes i creus que en el futur desapareixeran tots els artistes de debò. Per què creus que altres formes d’art són inferiors a la teva? Consideres que determinades maneres de pensar en la literatura estan corrompudes. No acabes de saber si és que són massa rigoroses o massa insensates, o les dues coses. Edmund Wilson, Alfred Kazin, Harold Bloom et fils... m’alegren la vida. Et sembla que sóc poc fina. Histèrica. Potser boja. Il·legible. Em poses al prestatge dels il·legibles on estic segura. On estic callada. Més fina. En el vostre prestatge despectiu amb l’etiqueta d’"experimental". Amb l’etiqueta de "no obrir". Amb l’etiqueta de "no fer crítiques". Veus una porta vermella i la vols pintada de negre. Prou de monòlits. Tu que deies "hegemonia" i "teoria del dòmino" i "pau amb honor". Tants morts per a res. Tants camins foscos pels quals ens has portat. Prou. El futur: on sempre ens preparem per a la següent manera monstruosament inenarrable de morir... o de matar. Tots els foscos camins deserts pels quals m’has portat, grapejant-me els pits, traient-me la camisa, el cinturó: primera cita. Segona cita: així és com s’escriu un llibre. Tercera cita: bona noia! Publiquem-ho! Brown Sugar, com és que balles tan bé? Quarta cita: et vols casar amb mi? Et fa por el futur, molt bé. Et fa por tot el que és nou. Tot el que altera el teu sentit de seguretat i possessió. Tot el que t’amenaça. On és el canvi en el protagonista al llarg del camí? On és el protagonista? On és el conflicte? On dimonis és el dénouement? Ja entenc què dius. Però no fa ja massa temps que ens demanes que escriguem la teva ficció? No podríem... No podríem, potser només com a possibilitat, coexistir? Per què la meva existència amenaça la teva? Ja fa massa temps que em demanes que sigui tu. Que insisteixes que sigui tu. Anima’t. No tinguis tanta por. Aixeca la mà. Digues: Bunny, Alfred, Harold, adéu-siau. Tens por. Et fa por la televisió. Detestes i adores la televisió. Tanta electrònica et deixa balb i estabornit. Balb i estabornit per tant de futur. Això del "tu" i "jo" comença a cansar-me una mica. Però he après unes quantes coses noves de tu... i de mi. El futur de la literatura. La mort de la novel·la. Per alguna raó t’agraden les grans qüestions i declaracions enlluernadores. Però a mi tot això m’avorreix, i totes les maneres habituals de pensar, de parlar i d’escriure. Em sap greu que tinguis tanta por. Voldria que fos semblant a la pel·lícula 2001, el futur. Vols que sigui ridícul, el futur, fàcilment rebutjable. Com jo. Tant de bo no ballés tan bé. Exigeixes saber com és que balles tan bé, balles tan bé, balles tan bé...??? No hi pots veure lloc per a tu, i això t’espanta. Com a resultat, t’enreveixines. Gastes tota la teva considerable intel·ligència i energia amb conservar, mantenir, retenir els teus admiradors, amb fer postures, amb resistir-te amb tenacitat, mentre mastegues les últimes fulles verdes, nyam. On és la resolució del conflicte? On coi és el conflicte? I si un llibre també pogués incloure, també pogués ser, la prova, la vacil·lació, el dubte que més tems i menysprees? Lyn Hejinian: "La cloenda és misantròpica". Por de créixer, por de canviar, por de trencar el motlle, por d’afectar el producte, por del ridícul, por de la indiferència, por al fracàs, por de la invisibilitat, por de, por de, por de... Dius que la llengua deixarà de ser respectada, que ja no ens commourà. Però ja estem mig balbs per culpa d’allò que a tu et fa por d’abandonar. Allò amb què inundes el mercat. Soyinka: "Em preocupa mantenir un nivell especial de comunicació, un nivell molt diferent del d’Oprah Winfrey." Desig: que tota la ficció de l’estil dels magazins de televisió deixi d’existir. La seva psicologia fraudulenta, el seu "realisme". És 2 més 2 patètic. És clar que la llengua té una capacitat enorme de mentir, de fer formes falses, de ser insubstancial, de fer receptes comunes, tres parts d’això i dues d’allò. Desig: que tota la ficció de mentides deixi d’existir. Que la deshonestedat que campa a pleret en gran part de la ficció contemporània sigui reconeguda com a tal. A què m’hauria d’avenir per tal que em publiquessis? Quina postura, tracte, actitud, és la que he d’adoptar ara amb tu? Quin motlle vols fer de mi per abocar-hi el teu elixir, el teu líquid, i després la recompensa? El motlle del conillet? El motlle de la flor? El motlle de la flor pansida? Prenyada als dotze, analfabeta, però amb talent? El motlle gai? El motlle de l’escòria? El motlle de l’infant apallissat? El motlle de la nena trapella? Pinta’m de negre. Pinta’m llatina. Pinta’m índia americana. Pinta’m asiàtica i després aboca’m al teu motlle. Utilitza’m. Presenta’m. Posa’m al mercat. Corromp-me i en el futur tornaré a brollar del teu cinisme i escarni: somrient, encantadora, lliure. Sé un lloc que resplendeix més que un milió de sols. Llista de desigs: que els negociants que s’han apoderat de les editorials es dediquin a una altra cosa i tornin a deixar les arts en pau. Deixar de posseir, de colonitzar o dominar... Malgrat tots els esforços per domesticar-la, manejar-la, controlar-la, burlar-la, la llengua es resisteix als nostres millors esforços; la llengua encara és un garbuix d’encants sòlids i relluents a la mà meravellada. Una utopia de possibilitat. Una utopia d’elecció. I estic arraulida al voltant del foc de l’alfabet, encara. Encara que diguis que això de posar una paraula rere l’altra deixarà de tenir valor. Dius que la música rap és verí. L’hipertext és verí. Encara que em diguis sentimental --per una banda massa femenina, per l’altra una bruixa descarada, per una banda escriptora interessant i de talent, per l’altra absolutament idealista i romàntica--, ets tu qui vols que torni el segle XIX. Quan les coses t’anaven bé, quan eres un dandi. Vols que cregui en les velles coordenades, en les velles formes. Que cregui en el que sigui que tu creies llavors. Tu eres un d’aquells homes que dictaven la història, és clar, me’n recordo. Que inventàveu la història que ara expliques pertot arreu. Però tampoc llavors, quan et dedicaves a inventar-la, ni tan sols llavors, amic meu, no tenia res a veure amb mi. Amb el meu món. Amb el que jo veia i sentia. Desig: que tots els programes d’escriptura de postgrau amb els seus títols terminals deixin de promoure receptes d’èxit tan avorrides o que facin fallida (financera). Els teus crescendos falsos. Els teus clímax. Falsos per a mi, en tot cas. El futur és tota aquella gent que s’ha deixat sempre a fora, cantant. En el futur tot serà permès. I per tant el futur també és per a tu. No pateixis. Però no només per a tu. Per a tu, però no només per a tu. No rebutjar el cànon, sinó ampliar-lo. No més monòlits. No més Mick Jaggers. No més O.J. Simpsons. No més James Joyces. No més herois. Tot t’amenaça. Els crítics i els pirates informàtics, els negligents i els mandrosos, les ciberdones amb els seus ciberrínxols i estratagemes, els poetes de tota mena. Els grups de rock amb noies. Creus que la teva època (que desapareix) representa una última edat d’or de la il·lustració que s’hauria de conservar, protegir, reproduir contra els estats electrònics imminents de ceguesa i depravació d’Amèrica. Però potser a mesura que et vagin amenaçant, t’animaràs a arriscar-te més. Qui sap? Tot és possible en el futur. Llista de desigs: que acabi l’homogeneïtat. Que el corrent dominant arribi a reconèixer, per començar, el miler de belleses refractades, dispars, al defora. Que els escriptors i els lectors deixin de ser tractats per les editorials dominants com criatures idiotes. Que els negociants se’n vagin i deixin d’imposar el seu "gust" a tothom. Desig: que com a escriptors siguem conscients del nostre desig d’incorporar, encara que sigui inconscientment, les demandes i ansietats dels editors, i que rebutgem les demandes i ansietats del mercat. Que els negociants se’n vagin a una altra banda. Posa’m al mercat. Promou-me. Desinfecta’m. Presenta’m. Copia’m. Posa’m més al mercat. Llista de desigs: que s’aturi la inflació gradual de certa manera d’escriure, i que els escriptors de nivell intel·lectual mitjà assumeixin la seva posició mitjana de manera que al final tothom arribi a tenir un lloc. Ser considerada de manera seriosa, també. Ser llegida, també. Pinta’m de negre. Pinta’m latina. Pinta’m xinesa. Aboca’m al teu motlle i ven-me més. Folla’m (com un gos) més. Aquells de nosaltres que competim per una posició als cels, decidits a assolir reputacions millors i per sempre, grans pel·lícules i $$$$$$$$, la vida després de la vida després de la vida després de la mort, oblidem-nos-en. Desig: que els blancs heterosexuals reconsiderin l’impuls de cobrir tot el món amb les seves paraules, d’omplir totes les pàgines, totes les superfícies, pertot arreu. Novel·les d’un miler de pàgines, desenes de desenes de vollmanns, vull dir de volums. Deixar de posseir, de colonitzar o dominar. "En fi, fa massa temps que no ens ocupem de nosaltres mateixos, no trobes?", li diu una dona al seu amic a Central Park. Dues dones en el parc al vespre. Canvi de ritme: Les pauses, ritmes i llicències de Laurie Anderson. La resplendor de Jenny Holzer. La declamació i passió de Courtney Love. La brillantor de Susan Howe. La brillantor d’Erin Mouré. Theresa Cha. Visionari P.J.Harvey. Suzan-Lori Parks. El futur és femení, aquest cop de debò. El futur és Emily Dickinson i Emily Brontë i Gertrude Stein encara. El futur és encara Maya Deren i Billie Holiday. La llengua és una rosa i el futur encara és una rosa, obrint-se. És bonic això del futur. Irreverent, salvatge. El futur és les dones, aquest cop de debò. Ho sento, però ja t’hi pots anar acostumant. Llegeixo en un tren a la llum que emet el riu. La dona del meu costat dorm. Té dues bosses de plàstic als peus. Un món bressolat, encantador. I jo sóc testimoni de tot --del seu somni profund-- i després del seu despertar --tan vulnerable, la sensació que torna, el món que torna, el riu i la llum que emet el riu, la llengua, el tacte i l’olor que tornen. El món recuperat. Tinc el privilegi d’estar al seu costat mentre passa graciosament d’un estat al següent, amb un lleuger somriure. Reconec el seu plaer. Li és pres i li és tornat. El miracle i misteri d’aquesta vida en una dona negra de mitjana edat que viatja al metro en direcció al nord al meu costat. El riu Hudson s’eixampla. Que tot això sigui part de la història, també. Una dona somniant al costat de l’aigua. El futur: tots els somnis que ens han estat prohibits. Totes les coses encara per somniar. Una bretxa de possibilitat. Una terra d’un miler de danses. Vull sexe, hipersexe i cibersexe, per què no? El riu s’eixampla misteriosament, mentre ella obre els ulls. Podem dir, si volem, que el futur serà plural. Les nostres veus processades a través de molts sistemes... o de cap en absolut. Un lloc on canten un miler d’ocells. "Tota l’illa és plena de sons..." Un lloc sense les dicotomies habituals. Sense divisions falses entre ment i cos, intel·ligència i passió, naturalesa i tecnologia, privat i públic, amb i sense, mascle i femella. A veure si podem començar un diàleg en el futur. A veure si aprenem l’un de l’altre. L’escriptura electrònica ens ajudarà a pensar sobre la fugacitat, la facilitat, la fragilitat i la llibertat, les intensitats espacials, les irreverències, l’experimentació, nous mons, fulles de servei immaculades. L’escriptura impresa ens permetrà un nou respecte pels senyals a la pàgina, la mà humana, la ratllada, la vacil·lació, l’error. L’escriptura electrònica ens permetrà comprendre més profundament la inestabilitat dels textos, dels mons. L’escriptura impresa ens recordarà el nostre amor pel món físic, sensual. I per la llum que només pot donar un llibre que tens a les mans. El llibre que t’emportes al llit o a la platja --les paraules ballen amb la calor i el mar-- i ara de sobte la boca al meu coll salat. L’escriptura electrònica inspirarà la màgia. L’escriptura impresa inspirarà la màgia. Maneres de guarir. "Confós per la propaganda nacionalista sèrbia, l’acusació diu que X va participar en l’assassinat d’un civil musulmà, F, obligant un altre musulmà a arrencar-li, a F, els testicles a mossegades." Què és un llibre i com es podria tornar a imaginar, obrir, transformar per acomodar tot el que hem vist, tot el que ens ha ferit, tot els que ens ha estat donat, tot el que ens ha estat pres: "...que deliberadament han infectat subjectes amb malalties fatals, que han matat 275.000 d’ancians, deformats i altres "boques inútils" amb la disfressa de l’eutanàsia, i que han matat 112 jueus simplement per completar una col·lecció d’esquelets de la universitat." No més monòlits. No més déus. "Marxem doncs, tu i jo..." Prou lleialtat avergonyida i insensata. Prou súpliques calmades. Prou de tots els foscos camins pels quals ens has portat. Pots dir-me innocent, infantil, irreverent, idealista, insultant, indignant, desafiant de vegades, perquè no crec en una literatura de limitació, en un futur de limitació. T’empipa que parli d’aquesta manera, ja ho sé. M’ho has dit moltes vegades. T’agradaria que em fiqués a la meva caixa silenciosa. Ets tan galant, quan ofereixes la mà. El futur. Regnarà la possibilitat. Els meus alumnes es trobaran en un nou llindar. Estem massa diversificats, massa fracturats, en una proximitat sobtada massa estreta: un món. Un món salvatge, lliure de categories, lliure de denominacions, dansa i ficció i actuació i instal·lació i vídeo i poesia i pintura --un món-- tot hiper i ciber. I al nord de Nova York, una dona veu camps de lli, lliris i boga, i somnia amb fer paper. I somnia amb crear un Centre d’Art: un lloc només per experimentar amb fibres indígenes poc habituals, un espai real per a l’enquadernació, un arxiu, una biblioteca, una galeria. Somni: que aquesta nova tolerància pugui marcar un to, servir d’exemple. Aquesta transparència en l’acceptació de textos, de formes, aquesta llibertat, aquesta comprensió serviran com a models de com viure. Serà el model d’un nou ordre mundial... en el meu somni. Una manera de viure millor junts... en el meu somni. Godard: "Una pel·lícula com aquesta és una mica com si pretengués escriure un assaig sociològic en forma de novel·la i no disposés de res més que de notes de música. És això el que és el cinema? I faig bé de continuar-ho fent?" Però crec, sens dubte puerilment, sense qüestionar-m’ho, en la supremacia de la bellesa, en el model, en la llengua, com un nen creu en la llengua, en la diversitat, en la possibilitat de justícia --fins i tot després de tot el que hem vist-- en l’impuls de parlar, malgrat tot. "Peder Davis, un nen de cinc anys belluguet i ros, va moure el cap i va dir: ‘Jo li diria: has tirat a terra aquest edifici? Doncs torna’l a aixecar. I jo diria: Doncs torna a fer aquesta gent." Cent seixanta vuit morts a l’atemptat d’Oklahoma. "Peder deia que dibuixava ‘una casa amb ulls que era blava pels costats’. S’explicava: "És l’edifici que va explotar, al cel." Desig: que tornar a escriure, per mitjà de l’audàcia, la generositat, la possibilitat, la irreverència, la naturalitat, ens ensenyi a viure millor. El món no s’acaba. L’olor de l’aire. La sensació del vent a finals d’abril. Només es pot tenir una experiència genuïna de la naturalesa a la naturalesa. Només es pot tenir una experiència genuïna de la llengua a la llengua. I aquells per als quals la llengua és el drama central, l’acte captivador, imaginatiu, obert i flexible, no poden trobar mai res que la substitueixi o ocupi el seu lloc. La llengua obre contínuament nous espais dins meu. Una fotografia d’un ocell no serà mai un ocell. I un ocell no serà mai una fotografia d’un ocell. O sigui que tranquil·litza’t. El món no s’acaba, amic meu. Deixa córrer d’un cop la cançoneta del judici final. O Matthew Arnold: "La fi és pertot: l’Art encara té veritat, refugieu-vos-hi." Tot morirà, però això no: la llengua obrint-se com una rosa. I moltes vegades m’he desesperat pels límits de la llengua, per l’obstinació de paraules que es neguen a cedir, que no resplendeixen, que no funcionen. Totes les formes passades de moda. Tanmateix sé que n’és part, ara ja ho sé; és part del misteri essencial del mitjà... i que tots els que hi som de debò ens hi hem d’enfrontar, d’adreçar, d’estimar-ho fins i tot. La lluita amb la forma, amb el silenci, amb la complaença. La impossibilitat de la tasca. Dius destinada a morir, mort de la novel·la, fi de la ficció, una i altra vegada. Però Matthew Arnold, a la cúspide d’un altre segle, somnia: l’art. I jo dic que, davant els misteris eterns, si t’abelleix, faràs formes fictícies. Quina sensació feia ser aquí. Donar-te la mà. Un impuls antic, després de tot. Mentre assolim, mirant de recuperar una felicitat original, el plaer, la pau... Assolir... Les necessitats que la llengua emmiralla, engendra i satisfà no desapareixen. I no són substituïbles. El cos amb el seu alfabet cel·lular. I, en un altre alfabet, el desig de posar aquest cos a la pàgina. Hi haurà obres de sexualitat femenina, finalment. Formes femenines. Tota mena de noves formes. La llengua, una rosa, obrint-se. És superior a nosaltres, al que nosaltres serem mai. Per això l‘estimem. Agenollats a l’altar de l’impossible. El jo col·locat novament al lloc que li pertoca. El miracle de la llengua. El repte i la màgia de la llengua. Diferent de la màgia antiga. Recordo que t’agradava serrar les dones per la meitat i tornar-les a ajuntar, abans. Configurar-les de les maneres que més et plaïen. Una vegada vas mirar de fer que la llengua s’adaptés. Que obeís. Vas mirar de domesticar-la. Vas mirar de fer-la seure, posar-se de puntetes, saltar entre anelles. T’agrada dir que sóc imprudent. T’agrada dir que em falta disciplina. Dius que la meva obra no té estructura. Ho he sentit més de cent vegades. Però res no és més lluny de la veritat. Malgrat tot, em nego a odiar-te, a prendre’t massa seriosament, a acceptar la teva condescendència... Tanmateix, massa sovint m’he encaparrat per coses mundanes. Massa sovint m’he encaparrat per publicar, per la meva diguem-ne carrera, m’he inquietat per tal i tal escriptors aclamats per rutina, recompensats, acollits amb canapès i altres delícies... aquesta presó massa petita del jo que de vegades habito. Massa sovint he deixat que els llagoters em molestessin. El perill del cel. El perill d’abril. Si dius que la llengua està morint... Susan Howe: "La poesia és la redempció del pessimisme". Abril al camp. Ja tant de verd! Tanta vida! Tanta! Encara que la meitat dels arbres son nus. S’obren pas entre la terra que s’escalfa lentament, els tendres brins dels espàrrecs. El safrà de primavera. La sanguinària. Aquest cor vulnerable i trencadís. Mentre gosem expressar alguna cosa, comprometre’ns, fer una marca a la pàgina o un camp de llum. Incorporar aquest món perillós i fràgil. Tota la seva bellesa. Tot el seu dolor. Tu que deies "hegemonia" i "teoria del dòmino" i "pau sense honor". No només tolerar sinó agrair una obra d’una mena diferent de la que fem nosaltres. Incorporar el dolor de Vietnam, l’error comès, impossible d’esborrar o de canviar. Inventar formes que podrien deixar enrere la ferida... Si és que hem après alguna cosa, tanmateix. Estiu del 1885 Amic de germà i germana: "Dolça terra de llibertat" és una nadala supèrflua fins que ens
concerneix; llavors supera el reialme de les Aus... "No tinguis por, que tota l’illa és plena de sons, i de brogit i dolços aires, que t’afalaguen sense fer cap mal." Cinquanta anys ja des de la segona guerra mundial. Ella seu al racó i plora. I no fer mal. Sis milions de morts. "En fi, fa massa temps que no ens ocupem de nosaltres mateixos, no trobes?" Gosem parlar. Tremolant, i al límit. S’han escrit coses extraordinàries. Es continuaran escrivint coses extraordinàries. 1995: el vinil fa una discreta tornada. Per als afeccionats a la música dels adolescents, per a l’enemic de la música clàssica, i per a la reina de l’òpera, ara es menysprea els CD perquè fan un so massa fred, massa sanitari. Busquen el vinil perquè té una qualitat més càlida, més rica. Desig: que siguem oberts d’actitud i generosos. Que no tinguem por. Que la pàgina electrònica entengui els seus límits i limitacions. Res no substitueix el desconcert que provoca el potencial de l’hipertext. Es podrien crear formes totalment noves, maneres diferents de pensar, de percebre. Kevin Kelly, director executiu de la revista Wired: "La primera cosa que va descobrir Jaron Lanier [pioner de la realitat virtual] va ser dir: què és la realitat? Ens dediquem a formular les grans preguntes de tots els temps: què és la vida? Què és humà? Què és la civilització? I no ho preguntem tal com ho feien els vells filòsofs, asseguts a les seves butaques, sinó que ho provem realment. Ens hi posem i mirem de fer la vida. Ens hi posem i fem la comunitat." I ara els extropians, que diuen que poden assolir la immortalitat baixant els continguts del cervell humà al disc dur... Fixem-nos en els estudiants. Joves visionaris. Que cliquegen a Internet, al món cibernètic, quan dormen. Alvin Lu: ciutadà de l’univers, el món sencer a les puntes dels seus dits. Enamorat de la llum encegadora d’allà fora, la possibilitat, el món sense fi, el seu amor de tot el que és el futur. Que les ficcions canviïn de forma, que creixin i s’acomodin. Que el medi canviï si cal; l’artista persisteix. Dius que tot està sentenciat, però jo dic Julio Cortázar. Dic Samuel Beckett. Dic Marcel Proust. Virginia Woolf. Dic García Lorca i Walt Whitman. Dic Mallarmé. Dic Ingeborg Bachmann. The Apu Trilogy jaurà al costat de Hamlet. Vivre Sa Vie viurà al costat de Texts for Nothing. Aquestes pregàries fragmentades. Fer l’amor al voltant del foc de l’alfabet. Desig: que no ens fem més mal l’un a l’altre a propòsit. Una literatura d’amor. Una literatura de tolerància. Una literatura de diferència. Guardar el millor del que era bo de l’antigor. No descartar indiscriminadament, però tampoc aferrar-s’hi massa. Anar junts cap endavant, aquest cop sense amenaces. El futur és Robert Wilson i JLG. El futur és Hou Hsiao-hsien. El futur és Martha Graham, encara. Els vocabularis de la dansa, del cinema, de la representació. La desintegració de les categories. Si dius que la llengua s’està morint, què saps de la llengua? Això de tu i jo m’està començant a cansar una mica. Però n’aprenc una cosa important: que no vull que sigui d’aquesta manera. No crec que hagi de continuar d’aquesta manera, tu allà, alternativament en plena tempesta i encongint-te, i jo aquí, a la defensiva i amb ràbia. Desig: un cel que no estigui dividit. Una manera de mirar la pantalla del cel amb tota la seva grandesa, el seu clima, el seu color, les formes dels vols dels ocells, els avions, els accidents i verins, els núvols com bolets. Un fresc de caderneres contra la volta blava del cel. Desig: que el cel continuï per sempre. Que deixem de matar-nos l’un a l’altre. Que ens permetem viure l’un a l’altre. Abril del 1995 a New York City i comença el llargament esperat Festival Satyajit Ray. L’han mantingut lluny de nosaltres anys i anys. Qui decideix, finalment, què es veu, què es llegeix i per què? I quantes coses han estat esborrades, omeses, negligides, ignorades, enterrades, tractades amb profunda indiferència o menyspreu? I en conversa amb l’home, amic meu, un poeta famós, de fet, vam passar al tema d’algú que tots dos coneixíem, que l’acabaven d’operar, i ell va dir "masectomia" i jo vaig dir: "Sí, una mastectomia, una mastectomia", i ell deia "masectomia" com "vasectomia", i jo deia, sense esma: "És mastectomia, idiota", avergonyida, molesta, i una mica intimidada, que era el pitjor, una mica insegura. Que em fes qüestionar el que era evident que sabia, això era el pitjor... per culpa de la seva seguretat en dir "masectomia", la seva arrogància, no s’havia pres la molèstia ni d’aprendre bé la paraula, un poeta, per l’amor de Déu, un home que treballava amb paraules, que havia de saber la paraula correcta per quan et treuen un pit... no trobes? Mastectomia. El perill innegable del cel. Adrienne Rich: "Poesia vol dir rebutjar l’elecció de morir o matar." Desig: que els blancs heterosexuals cedeixin amb un mica més de gràcia. Que cridin a capítol els seus aires de Michael Douglas, el seu Hollywood imaginat, els seus sentiments ferits, el seu temor... que cridin a capítol unes quantes coses. Després d’un miler d’anys d’acció afirmativa, dóna una opció a algú altre... només una opció. El desig és de gentilesa. El desig és de llicències. "Quina frase defineix la lluna? I quina frase l’amor? Quin nom hem de posar a la mort? No ho sé. Necessito un llenguatge menut com el que fan servir els amants..." Desig: que la típica història del New Yorker esdevingui l’artefacte que és i assumeixi el lloc que li pertoca en el museu d’artefactes, i que no es confongui amb res encara viu. Ja en tenim prou, de tantes bestieses, no trobes? Que el conte i la novel·la, a mesura que evolucionen i assumeixen formes noves i profundament originals, siguin tractats amb amabilitat. I amb optimisme. Aquest és el desig. Que l’hipertext i tots els textos electrònics encara a la infància rebin un tracte diferent del teu temor i menyspreu. Que, arribats al proper segle, no tinguem por. Que no fem grans pronunciaments. Dius que la llengua s’està morint, que morirà. I jo de vegades t’he escoltat, fins i tot t’he estimat. Però mai no he cregut en tu. Ara és el virus Èbola. El virus Hanta. El VIH. I aquell de reserva, la malària. Viu mentre puguis. Aquesta nit, qui sap, potser serà la darrera. Qui sap si arribarem a la fi del mil·lenni, o sigui que no cal que et preocupis tant. Tots els meus amics que han mort amb la llengua al coll, fins al final. Tots els meus amics estimats. De tant en tant els cibernautes tornen i volen veure un somriure en comptes de dos punts seguits d’un parèntesi tancat, el signe del somriure a la xarxa. Quan algú riu en veu alta, vol sentir rialles de debò a l’aire real, no veure unes inicials al seu davant. Ah, sí. El món mentre hi hagi món. Un ocell de debò en el cel de debò i després potser un petit poema en prosa o alguna cosa en el cel de debò, o a la pàgina, la pantalla o el cor humà, que bategui. No sé què prefereixo Un món. El futur de la literatura és utòpic. Tan segur com que els meus amics Ed i Alan ens vindran a veure aquest cap de setmana amb llenties roses. Ja que puc dir "rosa", dic "llentia". Gary morint, i dient "Kappa maki". Tu dius: prou. Però jo dic: no. Dic fe, esperança, confiança i sempre, just al costat de desgràcia, odi, misèria i desesperança. En el futur, per fi, se’ns permetrà viure, tal com som, imaginar, resplendir, bategar. Deixem que els gèneres es difuminin si volen. Deixem que els gèneres es redefineixin. La llengua és una dona, una rosa en procés constant d’obrir-se. Vibrant, irresistible, incandescent. Tots aquells que han permès que la villanelle o el sonet entressin dins d’ells. Tots aquells que han deixat entrar una frase genuïna, un paràgraf, que n’han sentit la seducció com un fil d’or estirat amb suavitat a través d’un... Desig: que puguin aparèixer i celebrar-se formes diferents de les que has inventat o sancionat tu al llarg dels teus milers d’anys de privilegi. "Dit d’una altra manera, em sembla que hem de redescobrir-ho tot sobre tot. Només hi ha una solució, i és girar l’esquena al cinema americà... Fins ara hem viscut en un món tancat. El cinema s’alimentava del cinema, s’imitava ell mateix. Ara veig que a les meves primeres pel·lícules vaig fer coses perquè ja les havia vistes al cinema. Si feia sortir un inspector de policia traient-se un revòlver de la butxaca, no era perquè m’ho demanés la lògica de la situació que volia descriure, sinó perquè havia vist en altres pel·lícules que els inspectors de policia es treien el revòlver just en aquest moment i d’aquella manera precisa. Passa igual a la pintura. Hi ha hagut períodes d’organització i imitació i períodes de ruptura. Ara som en un període de ruptura. Hem de tornar a la vida. Hem de ficar-nos a la vida moderna amb l’ull verge." -Jean-Luc Godard, 1966 Desig: que Alvin Lu pugui passejar-se per la increïble aula del món a través del temps i l’espai, i que el que hi trobi l’inspiri sense fi i el captivi sense fi. Que se li permeti reinventar lliurement, delectar-se lliurement. Barbara Page, abans professora i ara gran amiga meva, també al món, afamada, furiosa i sense por, inventa mons nous, maneres d’experimentar el text. Noves llibertats. El món no acaba, diu Charles Simic. Gravat amb cendra al nostre front, convertit en una llengua d’estrelles o en cant d’ocells a través de l’ample cel, el món continua. La literatura no acaba, però pot canviar de formes, assolir coses que ni tan sols podem imaginar encara. Woolf: "Quina frase defineix la lluna? I quina frase l’amor? Quin nom hem de posar a la mort? No ho sé. Necesito un llenguatge menut com el que fan servir els amants, paraules d’una sola síl·laba com les que diuen els nens quan entren a l’habitació i troben la seva mare cosint i collint punts de llana brillant, una ploma, un fil o un teixit d’indiana. Necessito un esgarip; un crit." Charlotte Brontë: "A la meva germana Emily, li encantaven els erms. Flors més brillants que la rosa florien en la negror del bruguerar per a ella; d’un petit forat al rost morat el seu pensament en podia fer un Edén. En la fosca solitud hi trobava moltes meravelles; i no era la menor ni menys estimada la llibertat." El futur serà esplèndid i insensat, i les paraules, aquests joiells lluminosos, ens tornaran a fer lliures. Encara que només sigui un moment. Aquells que han permès que entrés dins d’ells la llengua dels amants, la llengua de la ferida i del dolor, de la solitud i l’esperança. Aquells que han cavat en el miracle de la terra. Pols, terra i paraula fascinants. Que han deixat entrar l’amor. Que han deixat entrar la desesperació. Les paraules són caramels de gingebre que han llepat els meus amics morts. O un bàlsam d’aigua. Paraules precioses, emmotllades pel silenci. Inspirades per la pressió de la fi. Les paraules són les potes de gall incrustades a la pell del pare que estimo. Les paraules són això per a mi, encara. Les paraules són la música dels seus cabells al coixí. Les paraules són les línies que vibren al bosc o a la pintura. Pressions que entren dins nostre, que ens bisseccionen, ens ordenen, ens desordenen, ens uneixen, ens alliberen, ens ajuden, ens fan mal, ens provoquen ansietat, plaer, dolor. Les paraules són les petjades quan s’allunyen a la neu. No hi ha substitut per a la llengua que estimo. El meu pare, que viu en un altre estat però no gaire lluny, em demana que faci una foto d’aquest gaig blau, el primer que he vist mai, perquè s’adona per telèfon de com m’omple de meravella la visió del seu vol. Però és tan petit, vola tan de pressa, és tan difícil de veure! Tan lluny! Jo, amb el meu bocí de tecnologia, apunto. Amb la meva màquina de la nostàlgia. La caixa que diu fugaç, la caixa que diu futur. La meva màquina de plaer. La meva màquina de plorar que somnia: conserva. Aquesta novel·la que diu desig i fugaç i inacabat. Inacabat i deixat així. Inacabat, no abandonat. Inacabat, no per causa de mort, indiferència o pèrdua de fe, o valor, simplement inacabat. No treure conclusions falses mai més. No plantejar polaritats falses. Inacabat i deixat així, si cal. Permetre que tothom escrigui, prosperi, visqui. L’oriol de Baltimore va tornar dels seus tròpics americans, ara al marge d’aquest quadre. Jo espero. En aquest precipici deliciós. I res no substitueix aquesta mà que es mou per la pàgina, com fa ara, decidida a fer una petita marca i a destacar-la en aquesta superfície enyoradissa. Escriure oriol. Imaginar la llibertat. Tot això és possible. L’abril al camp. Les meves mans a la terra fosca, o el cos d’una dona, o qualsevol frase ordinària i magnífica. Qui ha deixat romandre la mà sobre una cuixa ardent, o un riu relluent de llum... Qui s’ha deixat enlluernar pel moviment de l’alfabet, o ha deixat entrar la música al seu cos. O ha fet que la música caigués a la pàgina. Desig: viure i deixar viure els altres. Cantar i deixar cantar els altres... mentre puguin. I no fer mal. Moments fugaços i d’enyorament en aquesta terra. Vam tenir sort de ser aquí. Cloc els ulls i sento la intricada cambra de música del món. Una conversa íntima, complicada i bella en totes les llengües, en tots els temps verbals, en tots els mitjans i formes possibles... incandescent. -per a Alvin, Barbara i Judith 1 de juny del 1995 Com el clarinet amb la flauta, com el corn francès amb l’oboè, com el violí i el piano, tragueu de mi la melodia quan sigui l’hora.
25 d’abril del 1995 Una passejada per la corba i veig que la sanguinària ha començat a florir. Un
gaig blau, dos gaigs blaus! Els primers que he vist mai, a la vora del convent. Davant els
meus ulls veig un infant que agafa un ocellet tal com els pintaven als quadres i
escultures del Renaixement. El món torna a començar. En aquesta visió. A les paraules sanguinària
i gaig blau. I de sobte també han tornat les caderneres. Avui he vist tres
tortugues enormes assolellant-se a l’estany. La joia d’estar alliberada de les
classes és impossible de descriure. Recordo que la Dickinson deia, quan algú cavil·lava
que el temps li devia passar molt a poc a poc: "Temps! Temps era tot el que
volia!" Doncs això. Temps benaurat. Escriure, caminar cada dia. Mantinc la
depressió a ratlla, control·lada l’obsessió. D’alguna manera, tots els
sofriments i mals íntims són més manejables aquí en solitud. Ara el moment sembla
ser-ho tot. L’esdeveniment imaginatiu, l’esdeveniment natural (dos ànecs
salvatges als boscos), l’esdeveniment sexual, i les formes constantment canviants i
en evolució a la llengua pel que fa a tot això. En John m’envia una nota per
recordar-me que he de lliurar l’assaig per a la Review of Contemporary Fiction
l’1 de maig, però que mirarà d’allargar el termini. M’hauria de posar a
acabar Defiance, però no penso en res més que en els meus estudis eròtics: em
trobo un altre cop al llindar d’alguna cosa increïble i lluny del meu abast. Estic
d’allò més excitada --difícil de descriure-- el cervell trastornat... |
| © 2000 Carole Maso ©Traduït per: Dolors Udina original en anglès | espanyol Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
 CAROLE MASO és autora de sis novel·les: Ghost Chance, The Art
Lover, AVA, Aureole, The American Woman in the Chinese Hat i Defiance.
Els assaigs reunits a Break Every Rule ha aparegut enguany i el diari The Room
Lit by Roses serà publicat al novembre del 2000. Ha rebut diversos premis, inclosos,
recentment, la Lannan Literary Fellowship per a narrativa. Actualment és professora de
literatura anglesa a la universitat de Brown. foto: Helen Lang |
| navegació: barcelona review número 20 setembre - octobre 2000 |
|
 crítiques breus (en anglès
sobre llibres de publicació recent)números anteriorsAudioenllaços (Links) |
www.BarcelonaReview.com anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il |