Carles Hac Mor/Antoni Clapés

DE IN NUCE, D’ANTONI CLAPÉS:
"RERE EL MORMOL D’UNA AIGUA QUE RECITA".
per Carles Hac Mor

in nuce
Antoni Clapés
Edicions Proa
Barcelona, 2000
_________________________

aquest silenci
que ja ni és ni paraula

aquest poema
que és un no dir

aquest ni no-res

***

si el vent ni el vent no trasllada
si tot és ben res
si el mínim comença a ser excés

Antoni Clapés
(Els dos darrers poemes de in nuce)

Si el mínim comença a ser excés, si tot és ben res, si el vent no trasllada aquest ni no-res, que és un no dir aquest poema, que ja ni és paraula, aquest silenci, llavors, aquest emmudiment, oh paradoxa! (o potser no hi ha paradoxa), demana mots: els dos poemes de Clapés que encapçalen el text present clouen el llibre i la seva lírica sobre el silenci amb un refús de la retòrica sobre el silenci. I tanmateix escriure ja és exagerar, i la retòrica és immanent a l’escriptura.

Tot amb tot, n’hi ha una, d’escriptura -i Antoni Clapés se la fa seva- que, com diu ell també a in nuce, és "a frec del no-coneixement". La poesia, doncs, aquesta poesia de Clapés, com a mitjà de desconeixement racional, com a camí d’anticoneixement racional, com a pràctica per a un altre coneixement, per a un contraconeixement que supera la negació de tot allò que és únicament raó. Per tant, poesia sense finalitat: la irracionalitat o les arracionalitats tampoc no són ni fonament ni objectiu d’aquesta poesia a què aboca -i de què participa- in nuce (i així mateix el poema de Víctor Sunyol que el prolonga). En efecte, heus aquí, en aquests versos, una crida a desaprendre, a desescriure i fins i tot a despensar.

L’excés, en aquesta poesia, comença a ser-hi mímim, el ben res ja gairebé ho és tot i, per consegüent, només és no-res des de la poesia en què encara el mínim comença a ser excés.

Antoni Clapés poetitza i profetitza una manera nova d’entendre la pràctica de la poesia, amb el benentès que res no és nou sinó relativament. Es tracta d’una pràctica que brolla de l’oposició a l’excés del dir, a l’abús del voler dir, a la paraula massa redita. Al meu parer, d’aquí -i d’altres llocs- prové, en part (solament en part), la invocació del silenci feta per in nuce.

Escrit altrament, amb mots de in nuce disposats així per mi:

silenci aquest
paraula és
ni ja que
poema aquest
dir no
un
que és
ni no-res
aquest trasllada
no vent si el
tot si excés
ser a comença
mínim el

O albirat diferentment:

Silenci aquest, paraula és.
Dir no: no vent
si el poema aquest trasllada.

Que no hi hagi empenta si un sol vers ha de transportar alguna cosa. Dir no o no dir res. I nogensmenys aquest silenci és paraula, verb que ens duu a una paràfrasi de l’evangelista Joan:

Tot pel verb fou fet,
i sense el verb ni una cosa no fou feta
del que ha estat fet.
En el verb la vida és,
i la vida és llum,
i la llum resplendeix en la tenebra,
i la tenebra no la pren.
I el verb, així, és acció
que ens fa veure la tenebra,
que també és vida, llum
que no pren la tenebra.
Llum i tenebra són acció del verb.

Perquè fer silenci no és callar, car l’emmudiment, com el silenci, no existeix sinó com a metàfora que remet a allò que hom silencia. Per això podem dir que algú o alguna cosa fa parlar el silenci, que el silenci diu coses, que Clapés, en apel.lar el silenci, diu. I diu, per sort,sense voluntat de dir, malgrat la seva voluntat de callar, que el porta a la voluntat de no-voluntat, a la utopia, al "miratge d’una quimera. / Pura escriptura", com llegim a in nuce.

I si el silenci no existeix sinó com a metàfora -de fet no explícita ni implícita enlloc- que remet a allò que hom (Antoni Clapés a in nuce ) silencia, no cal tenir por del silenci i sí d’allò silenciat i que ha incitat al silenci. És a dir, cal témer allò que impedeix la pràctica de la poesia nova -i, doncs, antiquíssima- que va apareixent mentre hom va escrivint, "que progressa a mesura / que l’escrius, que el descrius" (quart i cinquè vers de in nuce).

(En aquest punt cal llegir o rellegir tot el primer poema de in nuce i, a continuació mateix, tots els altres d’aquest llibre tan unitari, quinta essència de l’aspiració al no-ésser, i després cal mirar una altra quinta essència ontològica, el film Film, de Samuel Becket, on el pallasso apagògic Buster Keaton, tot cercant el no-ésser, existencialitza l’apotegma berkeleià Esse est percipere et percipi, "Ser és percebre i ser percebut")

Un cop acabada la relectura de in nuce i revist Film, fem una rectificació a la definició, esbossada més amunt, del silenci com a metàfora: el silenci invocat per in nuce, i, en general, per la poesia de Clapés, remet no només a allò que silencia, sinó a allò que fa tornar al silenci, a allò que és inefable abans de ser escrit, a allò que hom pot escriure des del silenci i després del silenci (Ni gosar enllà (després de ‘ in nuce’) és el títol del postfaci poètic de Víctor Sunyol).

O sigui, no es tracta pas de superar el silenci, la tenebra, el caos, sinó d’habitar-los i de fer-los enraonar, d’escriure’n, de descriure’ls, de dir, o de no dir res (que ja és dir), sense voler dir i alhora, com escriu Sunyol, sense "ni gosar enllà". L’enllà del silenci, si de cas, ja és aquí, en l’escriptura, en els versos d’Antoni Clapés. No hi ha religió possible, ni la del silenci ni la del verb. Això ens ve a dir -sense dir-nos-ho- in nuce.

Expressat encara d’una altra manera: a in nuce, entre moltes més coses, hi ha inherent una lliçó al capdavall inaprehensible, mal que -o gràcies al fet que- no pretén ser cap lliçó de res. Poesia de i en els límits -que són molts i distints- de la poesia.

Dubto que l’autor dels poemes (que és i no és ensems Antoni Clapés, com passa en tots els poetes diguem-ne veritables) i que els altres lectors de in nuce estiguin d’acord amb cadascuna de les ratlles del text present. I és que una cosa és escriure els poemes, una altra llegir-los i una altra escriure sobre els poemes.

in nuce creix més i més amb les relectures, i aquest relector que ara escriu ha acabat passant a l’altra banda del silenci apuntat pel poeta Clapés. Cada relector, però, hi fa el seu camí, divergent dels camins d’altri. La lliçó de in nuce aquí asenyalada no és gens unidireccional. I tal vegada hauríem d’enraonar de lliçons, en plural, i d’absència de lliçó de cap mena.

I, és clar, hi ha força coses més a dir-hi, entre les quals les del meu text sobre in nuce, intitulat Una lírica que no s’atura pas en silenci, publicat al número 12 de la revista Transversal i escrit arran de la presentació de in nuce (en la qual participaren també Isidor Cònsul i Sam Abrams). Hi remeto, a aquell text.

I hi ha força poemes a escriure (a més del de Víctor Sunyol) després de in nuce i sense contradir el seu silenci, o bé impugnant-lo amb altres formes de silenci, amb altres maneres de negar-se a dir obvietats, per bé que tot pot començar a ser indefectiblement obvi en el moment mateix d’escriure-ho.

Malgrat ell, Antoni Clapés ha dit coses que mai havien estat dites, si més no com ell les ha dites. El seu llibre, més ençà dels seus versos, i això precisament a causa d’aquests, inaugura de nou una possible poesia de sempre: l’antipoesia feta poesia, germana de la poesia feta antipoesia.

UNA LÍRICA QUE NO S’ATURA PAS EN SILENCI
Aquest text va ser publicat a la núm. 12 de la revista Transversal, Lleida, juny del 2000.

      Un artista es va posar ple de delit a pintar caps. Aviat, emperò, em va dir: «Ja no en pinto, de caps, perquè si no la gent diria de mi: "Ah, aquell qui pinta caps!".» Un altre artista m’explicava que estava amoïnat perquè no parava de repetir les mateixes formes. Tot amb tot, vaig veure que als seus quadres hi havia tota una evolució. Ell no se’n adonava, i això el dessassossegava, i aquest neguit anava transformant la seva pintura.
      Al cap d’un temps, el primer artista m’explicà que, després dels caps, havia pintat peus i que, perquè la gent no l’anomenés «aquell qui pinta peus», havia començat a pintar mans.
      Quant al segon artista, em va dir que les formes que feia s’havien reduït a una, i que tot just la plasmava molt de tant en tant, ja que, turmentat per aquella forma, s’havia acabat dedicant, més que res, a conrear un hort.
      D’altra banda, ara que he rellegit els versos tan destil?lats d’in nuce, encapçalats per una citació de John Cage, recordo una anècdota escrita per aquest: «Isamu Nogushi va venir a la meva habitació, on no hi havia ni mobles ni res, i va exclamar: "Una sabata vella es veuria bonica en aquesta cambra!".»
      El comentari de Nogushi pressuposa la idea que una sabata vella, en si, és lletja, o bé que, perquè hom vegi la seva bellesa amagada, cal posar-la en un espai que ajudi a modificar la mirada. Ara bé, una mirada educada a prescindir de prejudicis pot veure, independentment de l’entorn, la bellesa --o diguem-li interès-- d’una sabata vella.
      La poesia d’Antoni Clapés --la qual en principi no té res de res a veure amb cap sabata vella i sí, de totes totes, amb una habitació buida-- gira sempre --a in nuce també-- al voltant del silenci, com l’obra de John Cage, tot salvant les perspectives distintes.
      Clapés diu, escriu, sobre el no-dir, sobre el no-escriure; parla paradoxalment sobre la necessitat de callar a fi de tenir buida la cambra, o de no tenir-ne («tu no tens, no pots tenir, un indret on habitar, llevat d’aquesta escriptura», llegim als primers versos d’in nuce).
      I quina moral podem extreure de les trajectòries d’aquells dos artistes: que són dos camins tan respectables, o no, com qualsevol altre camí. I per continuar amb la imatge del camí, el d’Antoni Clapés no va pas cap al silenci, el voreja, l’assenyala; podria fins i tot arribar a deixar enrere el silenci; i tal vegada ja ho ha fet: va cap a l’alliberament d’unes veus seves que, tanmateix, ja se senten a in nuce.
      I potser ni tan sols va per cap camí, Clapés, que escriu: «I en no voler seguir cap camí / en vas fressant un de nou». O, com diu Víctor Sunyol a l’epíleg d’in nuce, «Deixar passar, i passar amb el pas que ens porta».
      Per sort, gràcies a aquestes veus d’Antoni Clapés que emergeixen del silenci, la seva poesia no es clou pas eixorcament en si mateixa (com en el cas de l’obra respectiva de cadascun d’aquells dos artistes, l’un per frivolitat i l’altre per excés de rigor); i això malgrat --i gràcies a-- la insistència de Clapés en el silenci, que nogensmenys per ell és una metàfora que s’enlaira i que no acaba, un desideràtum inconcret, o --amb mots seus-- «el miratge d’una quimera», és a dir, el respectabilíssim, sublim i exquisit contrari d’una respectabilíssima i vulgaríssima sabata vella.
      El veritable interès --o si voleu, digueu-li bellesa-- d’una cosa --ja sigui una sabata vella abandonada, d’alta orfebreria, ja sigui un dels pulcres poemes d’Antoni Clapés-- rau en la impossibilitat d’entendre en què consisteix exactament aquest interès.
      Expressat tot plegat d’una altra manera, no hi ha obres mestres --o, per no jerarquitzar, deixem-ho en interessants-- que no siguin sinó les materialitzacions de l’albirament d’unes altres obres interessants o mestres, que poden ser aquestes materialitzacions mateixes.
      Així, tots els poemes d’Antoni Clapés albiren poemes seus escrits i encara no escrits, els quals, al seu torn, han albirat i albiraran poemes seus no escrits i ja escrits, com aquests --els d’in nuce--, els quals ataüllen i ataüllaran poemes seus pretèrits i futurs per tal d’albirar els d’in nuce, els quals n’ataüllen d’altres que...
      I per mirar d’acabar-ho de capir, llegiu --amb interès i sense prejudicis-- in nuce i tota l’obra de Clapés, i ho rellegireu i rellegireu i entrareu en un procés que, per interessant, no tindrà fi.

      CARLES HAC MOR
      Aquest text va ser publicat a la núm. 12 de la revista Transversal, Lleida, juny del 2000.
extracte de In nuce

© 2000 Carles Hac Mor/The Barcelona Review

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització