 EXTRACTE
DE LA NOVEL·LA
MELALCOR 1.
EL XOC ENTRE LES CLAUS I EL CASC
S’ HAVIA PASSAT mitja vida intentant trobar les respostes
correctes i, a la fi, s'adonava que el que importava era deduir-ne la pregunta. La
interrogació era el desig. La contesta era la mort. Com en un joc. Cara o creu. Cara
significava mirar-te a l'espill. Creu significava creu.
Aquell descobriment sense cap ni peus,
el feia un dia aparentment normal. S'havia aixecat, dutxat, vestit, havia esmorzat i, tot
just en el moment d'agafar les claus de la moto i sentir com repicaven contra la
superfície plàstica del casc, vés a saber per què, una frase li va envair la ment: el
secret és en la pregunta.
Per descomptat, no era pas el primer
cop que rebia un pensament com aquell. En general, els atribuÎ a als somnis. Considerava
els somnis una part essencial de la vida, una part irreductible, doncs, de la realitat de
l'existència.
Aquell era un matí qualsevol fins que
va deixar de ser-ho, perquè aviat es va adonar que el pensament no procedia del somni
d'aquella nit, ni de cap altra nit, ni de cap estat d'endormiscament, sinó d'una exòtica
lucidesa produïda pel so indescriptible del xoc entre les claus i el casc. La deducció
va ser immediata: ha de ser, per consegüent, un record.
¿Però quin? ¿Quin record dec tenir
amagat en un plec invisible de la memòria?
Aquell 50 era el 50 que despertava
l'ésser adormit que hi havia dins seu.
Però anem a pams.
Llavors, va obrir la mà tant com va
poder i va mesurar la pròpia vida com si es tractés d'uns quants metres de roba. No hi
va trobar res.
Una experiència passada que em deu
provocar rebuig. Mai no sabem qui som.
S'ho va confessar. Li va sortir de la
gola un soroll animal, com d'ocell rapinyaire o de hiena. Se'n va anar al lavabo per veure
quina cara feia.
Ave Maria!
Aquells ulls, aquella mena de bec en
forma de llavis endurits per la cruesa d'una trajectòria difícil, aquelles plomes al cap
que semblaven pèls humans...
Va agafar la pinta i se la va passar un
parell de vegades pel cap, sense aprofundir-hi gaire. Després es va raspallar les dents.
Notava que l'avorriment li pujava per
les cames i li arribava fins al cul. Es va asseure a la tassa del vàter per aixafar-lo.
Havia arribat l'hora de sortir de casa
i d'intentar entendre, per enèsima vegada, el funcionament del món i de la gent que s'hi
bellugava.
Veurà Cor, primer de tot. Entrarà a
l'estanc i se la trobarà darrere el taulell, davant d'aquella quantitat incomprensible de
paquets de colors. Quieta i muda. Li farà senyals perquè li'n doni dos de la seva marca
i tot seguit li dedicarà un gest de comiat.
Mai no parla amb ella. El fet que Cor
s'estigui muda coarta la seva tendència a una loquacitat desmesurada. Somriures,
moviments, com a molt sospirs de l'ànima; silenciosos. La remor del que va per dins, amb
la sang i amb els fluxos que fan que un esperit sigui un organisme el procés invers és
més complicat. El cop de les claus contra el casc és tan sols un accident sense
importància, que puc oblidar tan bon punt surti de casa i tanqui la porta i, darrere la
porta, algunes cabòries que fan tant de mal com els ulls de poll. O més.
Baixa per les escales. Pensa que els
ascensors no li agraden. Veu que de la bústia sobresurt un paper. L'agafa sense
necessitat d'obrir la porteta. Llegeix: «Quan ens afecta la solitud, l'angoixa, la
depressió o qualsevol conflicte tots necessitem. . .» Ha de desplegar el fullet.
Continua en veu alta: «Una veu amiga.» ¡No te jode! «Telèfon de
l'Esperança.» La mirada li passa ràpidament per sobre de l'escrit, llarg i verd. Al
final, veu que hi posa: «Aquest imprès ha estat editat amb la col.laboració de
Telefônica.» Que cabrons!, diu. Que cabrons!, repeteix. Recorda un dels pitjors dies de
la seva vida. Amb desesperació total i absoluta, la mateixa mena de desorientació i
enlloc on anar per preguntar no sabia què, es va treure el microscòpic mòbil de la
butxaca més petita de la indumentària que portava, va marcar el llarguíssim número de
l'Esperança i... cap resposta, no li van donar cap resposta, tot i que les preguntes eren
d'allò més fàcils: «Per la meva esperança dels pròxims tres dies, digui'm noms de
batalles que comencin per la lletra W, como por ejemplo Waterloo, un dos tres
responda otra vez; Waterloo.» I au! Ja s'ha acabat l'ajuda. Mòbil i esperança a les
escombraries, tot junt. Que cabrons! Torna a plegar el fullet i el fica a la bústia del
costat de la seva. Veu l'altra cara del paper, on diu: «Cuando nos afecta la soledad, la
angustia, la depresión o cualquier conflicto, todos necesitamos. . .» ¡Qué
cabronazos! ¿Tú te crees?
2.
¿SÓC UNA MÀQUINA?
DE VEGADES pensa que és una màquina. Sobretot en moments com aquell, que
va pel carrer sense que ningú li adreci cap paraula, cap mirada.
Pensa que és una màquina, però
defectuosa.
Té la convicció que hi ha un parell
de peces que o bé li falten o bé no li funcionen. Sosté la teoria que, per aquest
motiu, la vida li resulta més senzilla i més avorrida.
La constatació d'aquesta mancança es
produeix d'una manera prou significativa: mai no acaba els mots encreuats, per exemple,
tot i que ho intenta; els programes dels ordinadors se li resisteixen i fan el que volen;
és incapaç de taral.lejar ni una sola cançó; li cau la cendra del cigarret abans
d'arribar al cendrer (pitjor encara: fuma); li agrada molt el sexe, però no creu en
l'amor. Ni en Déu, que ve a ser el mateix, tot i que Déu li sembla un personatge
interessant i polèmic. Antic.
Coneix altres persones de les quals
també pensa que son màquines. Per exemple, Mel. Un dos tres responda otra vez. Mel.
Es un brètol. L'única gràcia que té
és que sap explicar acudits. I dels bons! Com reia, amb Mel!
Però no pel fet de saber explicar
acudits s'havia de guanyar el cel. Ni mucho menos.
Mel pertanyia a les matemàtiques,
però tenia aspecte de carnisser. ¿I quin aspecte tenen els carnissers? De matemàtics
equivocats. Mel hauria estat més feliç degollant conills que resolent abstraccions.
Però no. Havíem de passar per la
universitat, havíem de mostrar la brillantor indiscutible del nostre intel.lecte sempre
en flor.
Me'l trobaré més tard – diu en
veu baixa– , al Casino. I farem la nostra partida de cartes, i la molt canalla
guanyarà perquè farà trampes, i jo la perdonaré perquè és germà meu, no de sang
però sí de fetge, perquè el que hem begut plegades no cap ni al celler de la reina
borratxa.
|
Flavia Company va néixer a Buenos Aires (1963) i viu entre Barcelona i
Sant Carles de la Ràpita des de 1973. Ha publicat en castellà les novel.les Querida
Nélida (1988), Fuga y contrapunto (1989), Círculos en acíbar (1992), Saurios
en el asfalto (1997) i Dame placer (1999). La seva producció en llengua
catalana consta del recull de contes Viatges subterranis (1993), del llibre de
proses poètiques Retrat de la Ràpita (1996) il.lustrat per Rosa Querol, i de les
novel.les Llum de gel (1989) i Ni tu, ni jo, ni ningú (Premi Documenta
1997). 