|
SEMBLANÇA
D'ALBERT RÀFOLS-CASAMADA
CARLES HAC MOR
 Volia
fer -i tot seguit la faré- una semblança de l'Albert
Ràfols-Casamada. En començar-la a redactar, però,
al cap d'unes quantes pàgines, poques, em vaig bloquejar. No
m'agradava el to i no en trobava cap altre. I no podia agafar distància
tocant al personatge.
Per raons en gran part desconegudes i que deuen ser
psicoanalitzables, la seva figura m'imposava respecte, que és
el pitjor que em pot passar en posar-me a escriure sobre alguna persona
o cosa. I vaig esborrar tot allò gargotejat.
Segons com, puc tendir a mitòman, i, tot amb tot, no ho sóc
gens en absolut i miro de lluitar contra la mitomania; i aquelles
ratlles regalimaven nostàlgia mitificadora, mistificadora i
tòpica; i també massa afecte, impropi en un paper públic
i fins i tot en un de privat.
Tanmateix, d'aquell esborrany, me'n va sortir l'article següent,
que vaig publicar al diari Avui (el 8 de febrer del 2001).
I val a dir que, abans de començar l'esbòs de semblança,
ja m'havia proposat d'enviar alguna cosa a l'Avui sobre l'Albert
Ràfols. L'article, el vaig intitular La lliçó
d'Albert Ràfols-Casamada; i feia així:
"El cos existeix dins l'ànima, i no pas a l'inrevés;
les ànimes tenen cos, i tots els cossos, i no solament els
humans, habiten cada un en una ànima. I, a més a més,
les ànimes es barregen i es confonen entre sí i amb
llurs cossos, de manera que podem albirar una ànima-cos única
que pot ser perceptible en tot, des d'una pedra a una finestra, un
arbre o una persona.
Això,
que ja sabem i que no tenim mai en compte, és, més o
menys, el que ens ve a dir Albert Ràfols-Casamada. I no és
que ell ens ho vulgui fer avinent, sinó que, malgrat ell mateix,
ens ho acaba fent veure. I ho fa amb mitjans molt diversos, entre
els quals, ultra la poesia i la pintura, hi ha la seva mera presència
d'esperit.
Ell
no la imposa mai, aquesta presència, tan puixant que pot conviure
amb totes les altres presències i que àdhuc, de tan
discreta, pot passar desapercebuda. En efecte, el posat natural d'Albert
Ràfols és tan subtilment contundent i a l'encop tan
elegantment respectuós amb l'entorn, que ell ha pogut fer prodigis
tan extraordinaris, com, posem per cas, a vegades donar lliçons,
a classe, a Eina, amb la seva sola presència, sense dir res
ni fer res. I no us penséssiu que això és una
hipèrbole.
Ensenyaments
així de magistrals són llegendaris entre els seus alumnes
i li han aportat fama ben merescuda de carismàtic i de grandíssim
professor inigualable. La influència de la seva presència
sobre promocions i promocions d'alumnes ha estat enorme i molt més
important que no les explicacions i indicacions d'estols de professors
convencionals.
Ens
referim a un do que, és clar, no exclou pas la intel·ligència
racional. Ell, l'Albert Ràfols, precisament n'és molt,
de racional, intel·ligent, llest i cultíssim; la racionalitat,
emperò, hi roman supeditada a -digue-m'ho com cal- un nivell
superior de consciència.
La
poesia, la pintura i la presència d'Albert Ràfols-Casamada
són la plasmació de l'aurèola de l'existència
-així, tal com sona- i prou, que ja és molt per pair.
Ell no mostra pas l'halo de coses concretes, ni l'abstracció
de coses definides, sinó la de la vida, la qual, com ell ens
ha demostrat, també tenen els objectes, la matèria inorgànica,
perquè formen part d'un tot viu, del món.
Ara,
l'edició en un sol volum, significativament titulat Signe
d'aire, de tots els seus poemes publicats fins avui, ens permet
de fer més llum sobre una personalitat amb una saviesa cabdal,
la de l'actitud d'acceptar que la vida no és sinó un
seguit de detalls quotidians que ens poden sorprendre contínuament,
la de la capacitat, senzilla i difícil, d'enraonar amb les
coses, de mirar-les, escoltar-les, llegir-les i veure-les dins llurs
ànimes."
Fins aquí l'article de l'Avui, que té un precedent,
un altre article, publicat al Quadern del diari El País,
el 29 de desembre de 1985 i reproduït a l'Àlbum Ràfols-Casamada,
el 1994. Heus-lo aquí, aquest article, que té per títol
Els silencis heterodoxos de Ràfols-Casamada:
"Albert Ràfols-Casamada és un practicant del silenci.
El vol i el sap mantenir al llenç, als reguitzells de mots
i també en el tracte amb altri. En aquest darrer camp amb prou
feines conec dues persones que el superen: el realitzador de vídeo
i teòric del vídeo Eugeni Bonet i el pintor Patricio
Vélez.
Aquests dos, en Ràfols i jo -fa dos hiverns, a Cadaqués-
érem, tots quatre sols, a l'ampli menjador d'una fonda molt
tranquil·la, on, durant una estona llarguíssima de mutisme,
només s'hi sentien les xarrupades i els nyam-nyams de la mestressa
de l'establiment, que sopava lluny de nosaltres, a la cuina. Quan,
a l'últim, la bona dona va acabar la sopa i la resta de l'àpat,
el silenci va arribar a fer-se tan total i tan tens per a mi (i no
pas per als altres tres) que el vaig haver de trencar tot dient la
primera bajanada que em va passar pel cap, la qual cosa no va servir
de res.
Talment,
si fa no fa, devien ser els silencis famosos de James Joyce, la saviesa
dels quals va encomanar a un secretari eventual seu, Samuel Beckett,
i als personatges de les obres d'aquest, els pallassos apagògics
que no són sinó emblemes gloriosos del silenci, força
sepulcral, en aquest cas. I ara recordo que Pina Bausch, en la seva
estada recent a Barcelona, va desmentir un periodista francès
que havia publicat la notícia que, en conèixer-se ella
i Beckett, s'havien posat "d'acord en tot" (sic) -suposo
que es referia a l'existència- asseguts tots dos a una taula
i romanent, de cap a cap de la trobada, en el silenci més absolut.
Ben mirat, la Bausch no hauria pas hagut de negar aquesta feta ben
possible, i menys en nom de la sempre discutible, per inexistent,
Veritat, i, en canvi, podia haver pensat en allò de si
non è vero è ben trovato.
Pel que fa a la pintura d'Albert Ràfols, la
voluntat de mutisme pot no resultar evident a primer cop d'ull. Així,
en entrar als espais de la Fundació Miró, actualment
ocupats per l'Exposició Antològica Ràfols-Casamada,
hom hi pot restar enlluernat pel conjunt de "sensacions cromàtiques"
(que és com diu ell mateix que veu el món). I després,
nogensmenys, a través de "l'ordre serè dels elements",
del "sensualisme plàstic", de les "subtileses tonals", del
"lirisme intens", hom hi veurà la "meditació", l'"austeritat",
l'"ascesi", els "buits sonors" i el "silenci" (són mots de
la crítica). Un tal mutisme és més palès
en l'època actual, per bé que és present tot
al llarg de la seva trajectòria artística.
Quant
a l'escriptura de Ràfols, el silenci dels seus poemes tot just
és esberlat delicadament per les paraules que l'evoquen. És
ben apropiada la referència que Josep Maria Carandell fa de
Mallarmé -el líric de la passió freda pel silenci-
en glossar la poesia de Ràfols, al catàleg de l'antològica
esmentada.
Ara bé, és al dietari L'escorça
dels dies on el mutisme esdevé més protagonista.
Això també és difícil de veure d'antuvi.
I a desgrat d'això, i afirmat rotundament, es tracta d'un llibre
excel·lentment radical, en el sentit més literal: afecta l'arrel
mateixa de la literatura, l'artifici literari. És una obra
mestra del noucentisme portat a extrems avantguardistes per mà
d'uns apunts, agosarats, de la quotidianitat, de la coberta externa
de la vida. Per la porositat d'aquesta escorça, hi flueix permanentment,
al llibre, el silenci, allò que no és dit.
Radicalitat,
gosadia i avantguardisme es confonen correntment amb cridadissa, truculència
i efectisme. Em sembla que és per això que L'escorça
dels dies no ha estat ben entès i no ha tingut un gran
ressò. Al pròleg de Poesia rasa, de Joan Brossa,
Manuel Sacristan hi subratllava que aquest poeta lliurava coses a
la impremta que ni tan sols els surrealistes les hi haurien portades.
Ràfols-Casamada ha anat, en certa manera, encara més
lluny: va deixar a la impremta un seguit planer d'anotacions d'allò
que, des de la perspectiva literària tradicional, son "coses
de no res". El temps valorarà aquest dietari tan peculiar,
el qual, de fet, és molt més que una novel·la i, doncs,
per sort, molt menys que no un dietari."
Fins aquí l'article del Quadern d'El País.
|
A
través de la finestra, 1995
|
Entre els meus tresors, hi servo una lletra que en Ràfols
em va trametre, el gener de 1986, en resposta a l'article. Hi diu,
referint-se al sopar a la fonda de Cadaqués: "Ho recordo com
si ho hagués viscut".
Quan la semblança ja havia arribat a aquest punt, em vaig trobar,
un vespre, la Dolors Udina, que és qui m'havia esperonat a
fer-la. Li vaig comentar que estava bloquejat tocant a escriure sobre
en Ràfols i que, a despit d'això, me n'acabaria sortint,
tot i que no sabia pas com.
I justament aquella nit va venir el desbloqueig, amb
un somni, molt intens i sens dubte inspirat per la Dolors Udina, el
qual passo a relatar amb l'estil més fidedigne possible.
Jo era a les ruïnes ibèriques de Calaceit
i, a la barra d'una barraqueta de canyes, demanava un cafè
a la Dolors Udina, que era a l'altra banda de la barra. ¿Un cafè,
vol?, em preguntava ella. Sí, un cafè, si us
plau, responia jo. ¿Un cafè, vol?, repetia ella.
Sí, un cafè, tornava a dir jo. La sensació
del somni, en aquests moments, era de molta angúnia. De sobte,
però, jo m'enlairava horitzontalment alhora que igualment ho
feia la Dolors Udina. I la sensació d'angúnia desapareixia
completament substituïda per una altra, indefinida, de gran benestar.
Jo aterrava en un camí (la Dolors ja no hi era)
i l'Albert Ràfols caminava al meu costat; era ell i, això
no obstant, jo sabia que era així mateix el profeta Isaïes
i que jo era el profeta Eliseu. Una papallona gegant, de la mida d'una
persona, em va agafar per les aixelles amb les seves potes i se m'endugué
volant cap a la barraqueta de canyes, on la Dolors Udina ja m'havia
deixat el cafè a la barra. I jo li explicava: En comptes
de venir amb un carro de foc, m'ha portat una papallona i he fet d'Isaïes
en comptes d'Eliseu. La Dolors no m'escoltava, m'ignorava, fins
al punt que es va convertir en un llibre. El vaig agafar i hi llegia
-lletrejant molt a poc a poc i amb dificultat- una semblança
consonàntica (o sigui, amb supressió de vocals) de l'Albert
Ràfols que jo hi havia plasmat i que, poc ençà
poc enllà, era una cosa similar a aquesta:
FGR D L VN H PSSR N RC MG PRTT RR D MNGT
Q H FC BGD L BTLL LS BBS
L PRT D GM GM MNTR LS NNS TRRN
CGRNS ST SNS CM VL N CMCST
PLTR N MBTRN R BLDM-S DL V
SCD LGR L GR ML Q H PNGSSM LS
CCNTS S'N MSTGRN DBT CSTLLSHVNT-VS
DSPRTS PGT CNTR CM S N RS D RSPSTS
N H CB D'NTNDR MB CF D SSTRMRT
N'H SRTN FRÇ LG SBR N N'H H VST PS CP
L CS H SDVNGT TN FMT NTR LS NS LS
LTRS LTR X BN MRT S N'H HGU PTXNS
R PSSBLS TRPLLMNT D CRLLTS
PR DNRT N PRMTR LS LBS D FT SN
D'L MLGNYDS MS MS PR Q N L'NDMG
H NTFRSSS MLDSTR J BRXV MB SMFN MNBRS
TRSTQS Q PLGN GRGNC CM SSNT
PT Q T'N DSCDSSS Q M SNTS MB
Avergonyit del meu poema, compost tan sincerament (malament rai!), observava,
des d'un pedrís d'una ermita de les moltes que hi ha als voltants
de Calaceit, com l'Albert Ràfols anotava no sé què
en un bloc petit. Jo li tirava pedretes petites fins que tots dos ens
posàvem a redactar i dibuixar anuncis amb cal·ligrames. Eren
com els que -inspirats en els anuncis d'Arthur Cravan a la revista Maintenant-
fèiem tots dos i la Maria Girona per a la revista Ampit.
Fins aquí el somni. I just en despertar-me, em vaig adonar que
no m'havia pas desbloquejat, i, tanmateix, d'una revolada, vaig escriure
el poema vocàlic que ve a continuació, amb el qual pretenia
copsar un dels silencis eloqüents d'en Ràfols:
A A AA
E AI
A UAA E AIEA
EE O A I O OA
A UA EEA UAU E O AÍ
E IA
I A O O AUÍEU OU OA O I O E
A AIUAE
U OUE I E EUE
EAU E E AUEAIO ÉU OIA A AEA
EI-O A EU E O
AAA AE
OU UE E EEI O EAOEI AEE
EE E EE IAE IO A OA
UE E E
UA AIÒ
I AUÀ UA OA E AAU UE EUAAA
I avui, dos dies després, rellegeixo la semblança (és
a dir, els dos articles, el somni, els dos poemes i les explicacions
sobre el meu bloqueig) i comprenc que això de sentir-me engalavernat
era una meva argúcia inconscient contra mi mateix a fi de no
deixar-me anar, de cenyir-me a fer una semblança que em fes el
pes. I ho he aconseguit.
Passats un parell de dies, he tingut temptacions d'esborrar-ho
tot menys el darrer poema, el vocàlic, que penso que ho resumeix
tot. No ho faig perquè en resultaria una visió potser
massa essencialista de Ràfols-Casamada.
© 2001 Carles Hac Mor
Aquesta obra no pot ser arxivada
ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu
les condicions d'utilització
|
Antoni
Clapés
I
en aquest entreteixim és on reposen els elements comuns a tota
la seva poesia -tan visual!-: el marc urbà (façanes,
terrats, balcons, finestres, fums) i el marc de la natura (lluna,
estels, firmament, arbres, escorces, fulles) -i, encara, l'inquietant
món de les natures mortes. Així, cada poema (aquest
"naufragi feliç" de què parlava Ràfols a paranys
i raons...), adquireix una forma específica, que li és
pròpia i que condensa el seu propi dir: el pensament
resta amagat entre els versos per constituir un tot amb la forma.
Narrativa, Poesia, etc