|
Il·lustració de Cristina Losantos
HI HA SOMRIURES
Ring Lardner
Traducció de Joan Sellent
L'estiu passat, a la bulliciosa cruïlla de la Cinquena Avinguda
amb el Carrer 46, hi havia un guàrdia que et feia pensar que
el seu ofici, al capdavall, potser no era tan horrorós com
això. Molts guàrdies urbans sembla que trobin gust a
maltractar-te, una tendència sàdica induïda per
l'exposició al mal temps i a uns automobilistes encara pitjors,
i, possiblement, a unes esposes brutals. Però Ben Collins sempre
feia l'efecte que s'ho estava passant la mar de bé, tant si
et renyava com si no; la seva cara grossa i pigada resplendia de jovialitat
i es negava a emboirar-se fins i tot en les condicions més
adverses.
Observar-lo t'animava. Sentir-lo
parlar et divertia. Si bé allò que deia no era sempre
excessivament brillant, la manera com ho deia sí.
Tenia uns trenta anys. Feia un
metre noranta-tres d'alçada i pesava noranta-nou quilos. Aquesta
descripció encaixa amb un vuitanta per cent dels policies de
trànsit que hi ha entre el Carrer 32 i Central Park, però
Ben es distingia de tots els altres pel seu habitual bon humor i per
la seva... subtilesa, suposo que en podríem dir.
Per exemple: allà on Noonan,
Wurtz o Carmody s'acontentaven amb fòrmules estereotipades
com ara «Ei! Torna-te'n a casa!», o «¿Es pot saber on vas, desgraciat?»,
ell optava per la delicadesa.
--¿Com anem, Barney? --li deia
a una víctima que havia fet parar arran de vorera.
--Jo no em dic Barney.
--Ah, perdoni. És que,
amb l'empenta que duia, m'he imaginat que era el Barney Oldfield.
O bé:
--No deu haver vist el semàfor
vermell, ¿oi?
--No.
--¿Doncs per què creia
que s'havien parat, els altres cotxes? ¿Que es pensava que s'havien
quedat tots sense benzina al mateix temps?
O bé:
--¿A què es dedica, vostè?
--Sóc contractista.
--Doncs és un ofici prou
honrat. No veig perquè se n'ha d'avergonyir i voler fer creure
que treballa al cos de bombers.
O bé:
--¿Què, li va agradar
Londres?
--¿A mi? Si no hi he estat mai.
--Em pensava que era allà
on havia adquirit l'hàbit de circular per la banda que no toca.
A la cruïlla de Ben, els
càstigs a les transgressions --si no és que tenien conseqüències
greus-- rarament anaven més enllà d'aquestes enginyoses
reprimendes, formulades amb tanta simpatia que gairebé t'alegraves
d'haver comès la infracció.
Quan no estava de servei era
un «xicotàs amable i bondadós», sempre disposat a dur
Grace a veure una pel·lícula, a anar a casa dels Arnold a jugar
a cartes o, senzillament, a quedar-se a casa sense fer res.
Llavors, un matí de setembre,
un espectacular Cadillac de dues places, nou de trinca, blau i amb
ornaments de color groc, va baixar disparat per l'avinguda, violant
totes les lleis del sentit comú i de l'estat i el municipi
de Nova York. Els crits i els tocs de xiulet de Carmody i de Noonan,
als carrers 48 i 47, no havien pogut detenir la seva evolució
frenètica, però Ben, primer plantant la seva enorme
còrpora al mig del pas i obligant l'automobilista a triar entre
reduir la velocitat o atropellar-lo, i després, amb una agilitat
sorprenent en una persona tan corpulenta, esquivant el vehicle i saltant
sobre l'estrep, va aconseguir forçar una rendició a
la vorera a mig camí entre la seva cruïlla i el Carrer
55.
Estava gairebé enfadat
i a punt de dir el que pensava amb paraules començades amb
majúscula quan va mirar per primera vegada la cara de l'automobilista
sense escrúpols. Era la cara més atractiva que hagués
vist mai i exhibia un somriure absolutament impúdic, intempestiu
i irresistible, un somriure que deixava en ridícul immediatament
i per sempre tots els altres somriures.
--D'això... --va començar
a dir, titubejant; després, recuperant en part la seva habitual
presència escènica, va afegir:-- ¿On ha deixat el casc?
Ella no va contestar, però
no deixava de somriure.
--Si és del cos de bombers
--va dir ell--, hauria de portar casc i una insígnia. O pintar
el cotxe de color vermell i posar-hi una sirena.
Seguia sense contestar.
--Potser és que semblo
un bobby, jo. Potser es pensava que era a Londres, on la
gent circula per l'esquerra.
--Ai que és pallasset...
--va dir ella, i la veu era tan seductora com el somriure--. Em quedaria
aquí tot el matí escoltant-lo. Si pogués, esclar.
Perquè tinc una cita al Carrer 8 i ja faig tard. I, com que
sé que vostè també té molta feina, potser
que no l'entretingui més. Però algun dia m'agradaria
sentir tot el repertori sencer.
--No em digui.
--¿On viu?
--A casa meva.
--No sigui tan antipàtic...
Jo només ho deia perquè, si per casualitat vivia al
Bronx...
--Hi visc.
--...com que queda de pas anant
cap a Rye, que és on visc jo, l'hi podria dur:
--Gràcies, però
em vull morir de vell.
--No sóc tan mala conductora,
no es pensi. M'agrada córrer, però vigilo molt. A Buffalo,
que és on vivíem abans, tots els guàrdies sabien
que era una persona responsable i normalment em deixaven anar tan
de pressa com volgués.
--No som a Buffalo. I això
no és un circuit de carreres. Si vol córrer, no s'acosti
per la Cinquena Avinguda.
Se'l va mirar directament als
ulls.
--¿Li agradaria? --va dir.
--No.
Li va tornar a somriure.
--¿A quina hora plega?
--A les quatre --va dir Ben.
--Doncs una tarda d'aquestes
--va dir ella-- pot ser que vagi capa casa a aquesta hora i...
--Ja li he dit que no estic preparat
per morir.
--Vigilaré més
que mai.
De cop i volta, Ben es va adonar
que tenien un públic nombrós i expectant i que, per
una vegada, ell no era el protagonista.
--Engegui! --va dir, en el seu
to més brusc--. La deixo marxar perquè és una
desconeguda, però una altra vegada no se'n sortirà tan
bé.
--Li estic agraïdíssima,
de veritat --va dir la noia--. Però també li haig de
dir que no m'agrada ser una desconeguda; i espero que la pròxima
vegada no em perdoni per aquest motiu.
Un comentari que, acompanyat
del seu somriure radiant, va induir l'agent Ben Collins, que fins
aleshores només havia cantat a la dutxa, a passar la resta
de la seva jornada laboral cantussejant, bastant fort, fragments diversos
d'un alegre disc d'Ohman i Arden que la seva dona havia fet sonar
amb insistència la nit abans.
El seu relleu, Tim Martin, va
aparèixer puntualment a les quatre, però Ben no semblava
que tingués cap pressa per anar-se'n a casa. Feia veure que
escoltava dos acudits nous que Tim havia sentit quan venia de Flushing,
un d'un escocès i unes tovalloles d'hotel i un altre sobre
dos jueus en un night club. Va aconseguir riure allà on tocava,
però la seva atenció estava posada en el trànsit
que anava cap al nord, cosa que ja havia deixat de ser de la seva
incumbència.
A les quatre i vint minuts va
dir adéu a Martin i se'n va anar xino-sano cap al sud, pel
cantó est del carrer. Va arribar fins al Carrer 36, però
no va servir de res. Acostumava a tornar a casa amb algun automobilista
del Bronx o d'algun barri del nord, però ara havia fet tard,
i pel seu mal cap, va haver de córrer cap a l'estació
Grand Central, agafar el metro i anar dret tot el viatge.
--Sóc un imbècil
--va pensar--. Segur que ha pujat per algun altre carrer expressament,
per no trobar-me. O qui sap si ha agafat algun dels carrers transversals
després de passar-hi jo. M'hauria d'haver quedat més
estona al Carrer 44. O potser un altre col·lega ha complert el seu
deure i l'ha enviada a la comissaria. No pas si ella li ha somrigut,
per això.
Però no somreia pas a
tothom d'aquella manera. A ell li havia somrigut perquè li
havia caigut bé, perquè pensava de debò que era
un «pallasset». Sí, és clar que sí! Així
és com es devia comportar amb els col·legues de Buffalo. «Pallasset!»
Bona parauleta, per definir aquell Empire State humà. Ho deia
de broma. No, no ho deia de broma; no del tot. Li havia agradat la
seva planta, com els agradava a moltes altres noies, i potser li havia
fet gràcia allò del cos de bombers i allò de
Londres.
El cas és que havia vist
el somriure més meravellós del món i encara en
conservava l'escalfor quan va arribar a casa; en conservava tant l'escalfor
que la seva dona va quedar sorpresa del fervor amb què la besava
aquell vespre.
Quan feia el torn de dia, solia
entretenir Grace a l'hora de sopar amb un parell d'anècdotes
divertides de la feina. De vegades eren pura ficció i ella
s'ho ensumava perfectament, però ¿quina importància
tenia que fossin reals o inventades? Eren coses que, si no havien
passat, haurien d'haver passat.
En aquesta ocasió es moria
de ganes de parlar de la noia de Rye, però, com que sabia per
experiència que la seva dona no era gaire amant de les anècdotes
on hi sortien noies atractives, va relatar unes discussions unilaterals
amb conductors ineptes del seu mateix sexe que estaven molt poc fonamentades
en fets reals.
--N'hi havia un que baixava amb
un Buick del 1922 i el semàfor s'ha posat vermell i quan ha
agut el moment de tornar a arrencar s'ha pensat que engegava amb segona
i resulta que havia posat la marxa enrere, i ha xocat amb un Pierce
de Greenwich que en feia dos com ell. Al Pierce no li ha passat res,
i ell només tenia un petit bony: però s'haurien estat
allà deu minuts discutint la jugada, amb tot el trànsit
encallat, si jo no hi hagués intervingut.
»He fet aparcar al del Buick
i li he dit: "¿Què passa? ¿Que s'enyora, potser?", i quan ell
m'ha dit que per què ho deia, jo li he dit: "Oh, perquè
estava tan desesperat per tornar al lloc d'on ha vingut que ni tan
sols li ha vagat de fer mitja volta."
»Després ha intentat explicar-me
el que passava, com si jo no ho sabés. M'ha dit que era la
primera vegada que conduïa un Buick i que estava acostumat als
canvis de marxa normals:
«"Molt bé", li he dit
jo, "però això no és un camp d'entrenament. El
lloc per fer pràctiques de conduir és quatre cantonades
més avall, al Carrer 42. Allà hi trobarà més
cotxes i el doble de vianants i de policies, i, a més, tenen
tramvies i una torre per poder-hi xocar fent marxa enrere."
»Dic: "En un desert com aquest
no hi aprendrà res." Hauries d'haver sentit la gent com reia:
--M'ho imagino --va dir Grace.
--Llavors hi havia un tal Jordan,
un vell amb una barba grisa. Volia aparcar davant mateix de Kaskel's.
M'ha dit que no trigaria més de mitja hora: «Si ens hagués
avisat que venia li hauríem organitzat una festa.», i ell m'ha
dit: «Estic temptat de denunciar-lo per impertinent.»
»"Doncs si ho fa", li he dit
jo, "el faré arrestar per conduir sense el consentiment dels
seus pares." Els hauries d'haver sentit com reien. Dic: "Va, passi.
Tiri milles, Jordan." Els hauries d'haver sentit.
--Ja m'hi trobo --va dir Grace.
Ben va quedar sumit en un llarg
i desacostumat silenci.
--¿En què penses?
Li va sortir sense rumiar-s'ho:
--També hi havia una noia amb un Cadillac blau.
--¿Ah sí? Fixa't. ¿I què?
--No res. Només que semblava
que l'avinguda fos seva i jo les hi he cantades.
--¿Què li has dit?
--No me'n recordo.
--¿Era bufona?
--No m'hi he fixat. Estava de
mal humor.
--¿Tu?
--Una mica més i em mata.
--I tu segur que li has somrigut.
--No. La que somreia era ella.
Ha somrigut... --Va callar en sec i es va aixecar de taula.-- Va,
nena: anem al Franklin. Hi ha el Joe Frisco. I fan una pel·lícula
del Charlot:
No va tornar a veure el Cadillac
blau ni la seva propietària la resta d'aquella setmana, però
en totes les seves polèmiques assajava frases destinades a
reforçar la imatge de «pallasset» que li havia produït.
Però, quan de cop i volta va tornar a aparèixer, a última
hora de la tarda del dimarts següent, estava tan emocionat que
no va poder fer altra cosa que quedar-se-la mirant en silenci, i hauria
perdut l'oportunitat de tornar a sentir la seva veu encantadora si
ella no hagués pres la iniciativa. Anava en direcció
al nord, i es va aturar arran de vorera a pocs metres de la seva cantonada
i li va fer un senyal per cridar-li l'atenció.
--Són més de les
quatre --va dir--. ¿Vol que l'acompanyi a casa?
Quina ràbia! Aquella setmana
feia el torn de vespre.
--M'hi acabo de posar. No plego
fins a mitjanit.
--Ja està bé...
No m'ho va dir, que canviaria de torn.
--Canvio cada setmana. La setmana
passada, de vuit a quatre; aquesta setmana, de quatre a dotze.
--¿I la setmana que ve farà
de vuit a quatre?
--Sí.
--Doncs quin remei: m'hauré
d'esperar.
No podia articular ni mitja paraula:
--¿Dilluns que ve?
Va fer un esforç:
--Si encara és viva.
Ella va somriure d'aquella manera.
--Encara ho seré --va
dir--. Tinc un incentiu.
Se'n va anar i ell va tornar
al seu lloc. li rodava una mica el cap.
--Un incentiu, un incentiu, un
incentiu... --S'anava repetint la paraula per poder-la memoritzar,
però quan va arribar a casa no la va trobar al Webster abreujat
de Grace; es pensava que s'escrivia amb s.
I per fi es va acabar la setmana
més llarga de la història. El dilluns, una mica abans
del migdia, el Cadillac li va passar pel costat com una fletxa i ell
va poder caçar la paraula «després». A l'hora de plegar,
mentre Tim Martin encara estava a mig explicar un acudit nou sobre
dos o més jueus, Ben es va adonar de cop i volta que ella havia
parat just al costat seu i l'estava esperant, bloquejant el trànsit.
Al cap d'un moment ja era a dins
del cotxe, estrenyent la seva enorme còrpora per encabir-s'hi
i rient com una criatura en sentir la indelicada exclamació
de sorpresa de Tim.
--¿De què riu?
--No, de res. És que no
em sento bé.
--¿Està content d'haver
plegat?
--Sí. Avui sí.
--¿No ho està sempre?
--Normalment tant me fa.
--No m'estranya. Es nota que
s'ho passa bé, a la feina, cosa que no acabo d'entendre, la
veritat, perquè trobo que ha de ser una feina molt dura. Li
demanaré que me'n parli així que hàgim sortit
d'aquest embús.
Un semàfor vermell els
va obligar a aturar-se al Carrer 51, i ella es va girar i se'l va
mirar amb expressió divertida.
--Sort que no està abaixada
la capota --va dir--. Encara hauria hagut d'anar més ajupit,
i li hauria resultat horriblement incòmode.
--Quan em compri un cotxe -va
dir ell-- haurà de ser un Mack, i així i tot hauré
de llogar un home perquè el condueixi.
--¿Per què un home?
--Els homes no estan bojos.
--Jo no estic boja, l'hi juro.
¿Que potser he estat a punt de topar amb alguna cosa?
--Amb totes. Corre massa i és
massa atrevida. Però jo ja ho sabia abans de pujar, o sigui
que no puc badar boca.
--Va tan encaixonat que tampoc
no podria. ¿Vol baixar?
--No.
--No crec que pogués.
¿On viu?
--Carrer 164, a prop del Concourse
--va dir Ben.
--¿Com torna a casa, normalment?
--Així.
--Jo que em pensava que li estava
estalviant un avorrit trajecte en metro, o què sé jo.
Ja m'ho podia haver imaginat que no li falten invitacions. ¿Oi que
no?
--Gairebé mai.
--¿I la gent li fa tota mena
de preguntes?
--Sí.
--Quina llàstima. perquè
això és el que volia fer jo, i ara no podré.
--¿Per què no?
--Ja en deu estar tip.
--No sempre contesto igual.
--¿Què vol dir, que diu
mentides per divertir-se?
--De vegades.
--Que bo! Va, digui'm mentides!
Jo li faré preguntes, segurament les mateixes que li fa tothom,
i vostè me les contesta com si jo fos imbècil. ¿D'acord?
--Ho intentaré.
--A veure. ¿Per quina començo?
Ah, sí. ¿No passa un fred terrible, a l'hivern?
Va repetir una resposta que havia
fet servir una vegada amb una senyora gran, sens dubte forastera,
que es moria de curiositat per saber coses d'un dels dies més
atrafegats que havia tingut mai i es va estar vint minuts interrogant-lo.
--No. Quan tinc fred, faig parar
un cotxe i m'arrambo al radiador.
La seva entrevistadora actual
el va recompensar amb una rialla més generosa del que es mereixia.
--Això és fantàstic!
--va dir--. I suposo que, quan té fred a les orelles, fa parar
un altre cotxe i li demana que li deixi ficar el cap a dins del capó.
--Me l'apuntaré, aquesta.
--A veure, què més...
¿No l'atropellen mai?
--Contínuament, però
només amb la mirada. Atropellar-me de debò, rares vegades.
--¿I no és mortal haver-se
d'estar allà a peu dret tot el dia?
--Pitjor seria que m'hi hagués
d'estar fent la vertical. Bromes a part, senyoreta: hi estic tan acostumat
que a les nits dormo d'aquesta manera:
--¿No el maregen els fums dels
cotxes?
--Al principi sí, però
no podria viure sense ells. Visc en un pis al costat d'un garatge
públic per poder anar-hi a respirar sempre que vulgui.
--¿Quant fa d'alçada?
--Dos metres deu.
--No pot ser!
--A vostè no puc enredar-la,
¿oi? Faig metre noranta-tres, però quan les dones m'ho pregunten
dic qualsevol talla entre dos metres i dos metres vint. I sempre diuen:
«Déu del cel!»
--¿Amb qui té més
problemes, amb els conductors o amb les conductores?
--Amb els conductors.
--¿De debò?
--Sí. Hi ha cinquanta
vegada més conductors que conductores.
--¿Li fa preguntes molta gent?
--No. Vostè és
la primera.
--¿Es va enfadar, l'altre dia,
perquè li vaig dir pallasset?
--Amb vostè no em puc
enfadar.
Es va fer un silenci que va durar
unes quantes cantonades. Aquella noia, francament, corria molt, i
si Ben no tenia més por era perquè en comptes de mirar
endavant tenia els ulls clavats en el seu perfil, que només
era una mica menys seductor que el seu somriure.
--Miri on som! --va exclamar
ella, quan s'acostaven a Fordham Road--. I vostè viu al carrer
164! ¿Per què no m'avisava?
--No me n'he adonat.
--No baixi. Tornarem enrere.
--No, no. Hi aniré a peu.
Haig de veure una persona que viu per aquí dalt.
--Ha estat tot un detall que
s'atrevís a pujar i no s'espantés ni res. ¿Ho tornarà
fer?
--Sempre que vulgui.
--Passo per allà un cop
per setmana. Baixo a Greenwich Village a veure la meva germana. Els
dilluns, normalment.
--Dilluns que ve faig el torn
del vespre.
--Doncs l'altre dilluns.
--Queda molt lluny.
--El temps passarà. No
falla mai.
I va passar, però amb
quina lentitud... I el dia assenyalat va arribar amb una amenaça
de pluja que va fer que Ben tingués por que ella no vingués.
Més tard, quan l'amenaça es va complir i els perills
del trànsit rodat es triplicaven a causa d'un plugim constant
i d'un asfalt relliscós, el que li feia por era que vingués.
Sabia que la prudència no formava part del seu temperament
i, si havia quedat amb la seva germana, només un diluvi li
faria cancel·lar la cita.
Just abans de l'hora de dinar
va passar el Cadillac, en direcció al sud. Duia la capota abaixada,
i l'eixugaparabrisa oscil·lava sense parar sobre el vidre de davant.
A través de la pluja va
veure com li somreia i li feia una breu salutació amb la mà.
El trànsit era dens i traïdor, i tant ell com ella havien
d'estar per la feina.
Encara plovisquejava quan va
aparèixer a les quatre i es va aturar al seu costat.
--Quin dia més horrible,
¿oi? --va dir.
--Ara ja no.
Ella va somriure, i en un instant
li va fer oblidar tots els mals humors i les incomoditats de les hores
precedents.
--Si deixem la capota posada
es tornarà geperut, i si l'aixequem ens podem ofegar.
--Deixi-la posada. Jo vaig bé.
--¿Li fa res si no enraonem gaire?
Em ve de gust estar en silenci.
Ell no va contestar, i cap dels
dos va dir res més fins que no van girar per Morris Park, en
direcció a l'est. Llavors:
--Puc saber com es diu --va dir
ella-- aprenent-me el seu número i demanant a algú que
m'ho busqui. Però si m'ho diu m'estalviarà la molèstia.
--Em dic Ben Collins. I el seu
nom el puc saber exigint-li que m'ensenyi el permís de conduir.
--No, per favor! No ho faci,
que no en tinc! Però em dic Edith Dole.
--Edith Dole. Edith Dole --va
dir Ben.
--¿Li agrada?
--És bonic.
--És una combinació
curiosa. Edith vol dir felicitat i Dole significa dol, aflicció,
disgust.
--Doncs miri --va dir ell--,
si condueix sense permís en pot tenir més d'un, de disgust.
I, a la velocitat que va per aquests carrers, en tindrà de
totes maneres. No hi ha res més perillós que les marques
dels pneumàtics quan plou.
Eren a la part alta de Madison
Avenue i l'estat de la calçada era perillós. Però
no era només per això que ell volia que anés
més a poc a poc.
Silenci altra vegada, fins que
van arribar al Concourse.
--¿Està casat? --li va
preguntar ella, de cop i volta.
--No --va mentir ell--. ¿I vostè?
--Aviat ho estaré.
--¿Amb qui?
--Amb un home de Buffalo.
--¿N'està molt enamorada?
--No ho sé. Però
ell vol que ens casem, i el meu pare també:
--¿Anirà a viure a Buffalo?
--No. Vindrà ell aquí
i s'associarà amb el meu pare:
--I amb vostè.
--Sí. Ei, miri! Ja som
al Carrer 164, i avui, amb aquest temps, no convé pas que passem
de llarg. ¿Li sembla que podrà sortir d'aquí dins?
Va poder, però amb una
certa dificultat:
--Suposo que fins d'aquí
a quinze dies no la tornaré a veure.
--No, em sembla molt que no --va
dir ella.
Ben es va enviar coll avall unes
paraules que li volien sortir.
--Senyoreta Dole --va dir--,
no intenti batre rècords de velocitat tornant a casa, cregui'm.
Vostè prengui-s'ho amb tranquil·litat, i haurà arribat
una hora abans que el sopar sigui a taula. ¿Em farà cas? Faci-ho
per aquell que l'espera a Buffalo.
--No pateixi.
--I per mi, també.
Uf! Quin somriure per recordar!
S'ho havia d'agafar amb calma,
per tenir temps de tranquil·litzar-se abans de veure Grace. ¿Per què
li havia dit que no estava casat? ¿Què se li'n donava, a ella?
Grace el va saludar amb una ordre
contundent:
--Fica't a la banyera ara mateix,
i després et poses el barnús. Aquest vespre no anem
enlloc.
Ella i Mary Arnold havien anat
a fer unes partides de cartes a Mount Vernon, i tornant a casa havien
quedat xopes de cap a peus. Durant tot el sopar no va parlar de res
més, gràcies a la Divina Providència:
Havent sopat va intentar llegir,
però no podia. Mentrestant escoltava el disc d'Ohman i Arden
que la seva dona no es cansava mai de posar. Se'n va anar al llit
amb ganes de poder dormir i somiar, amb ganes de poder somiar dues
setmanes seguides.
Es va llevar d'hora i va tenir
temps de mirar el diari abans d'esmorzar. «Un tramvia mata una automobilista
al Bronx.» Va notar una sensació estranya als ulls mentre llegia:
«La senyoreta Edith Dole, de vint-i-dos anys i resident a Rye, va
morir a l'acte quan l'automòbil que conduïa va derrapar
i va col·lisionar amb un tramvia al Bronx, a la cruïlla de Fordham
Road amb Webster Avenue, ahir a la tarda, poc després de dos
quarts de cinc.»
--Grace --va dir, amb una veu
que no era la seva--, ja no me'n recordava. Aquest matí haig
d'entrar a treballar a les set. Hi ha una desfilada de no sé
què.
Quan va ser al carrer, va parlar
sol en veu alta per primera vegada des que era petit.
--No pot ser que em senti tan
malament com em penso. Només l'havia vista quatre o cinc vegades.
No pot ser que em senti tan malament.
I una tarda, dues o tres setmanes
després, un home de White Plains que es deia Hughes i conduïa
un Studebaker va travessar el Carrer 46 quan no tocava i va aparcar
a la vorera obeint una severa ordre.
--¿Què són aquestes
presses? --va inquirir un guàrdia urbà malcarat--. ¿Es
pot saber on vas? ¿Què fas, desgraciat?
--No sé què m'ha
passat, perdoni --va dir el senyor Hughes--. Si fa com si no ho hagués
vist, quan torni cap a casa l'acompanyaré fins al Bronx. ¿Se'n
recorda que un dia el vaig acompanyar a casa, el mes passat? ¿Se'n
recorda? O potser era un que s'assemblava molt a vostè. S'hi
assemblava una mica, vaja. Ara ja veig que no era vostè. Era
un altre.
|
Especial
No
és infreqüent que un traductor professional hagi d'haver-se-les
amb textos que han estat escrits amb l'afany prioritari -i sovint
únic- de passar a la història de la literatura. El resultat
d'aquest afany solen ser uns productes inflats, pedants i artificiosos,
que poden arribar a amargar bastant el traductor si no combrega amb
aquest concepte impostat de l'expressió literària. 
Ring
Lardner ha passat a la història com un escriptor menor, però
ningú podrà negar-li el mèrit d'haver estat el
pare d'un dels trets estilístics més definitoris i atractius
de la narrativa nord-americana del segle XX: la versemblança
idiomàtica, l'oralitat sense artificis convertida en matèria
literària. Des de Dorothy Parker fins a Hemingway, passant
per James Thurber, S.J. Perelman o tota la legió d'humoristes
vinculats a la revista New Yorker, la llista d'escriptors
que -al marge de les diferències de to, de temàtica
o d'objectius literaris- són en certa mesura deutors del camí
que ell va iniciar resultaria inacabable. En paraules de Jonathan
Yardley, un dels seus biògrafs, Lardner "encara és present
en gairebé cada línia que escriu un nord-americà.
És l'home que ens va ensenyar com parlem".