|
Fa sol i el crític decideix com-
|
| © Màrius
Serra Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
Extracte|
'VERBÀLIA'
- EL XOC DEL JOC I EL FOC de Màrius Serra. Ed. Empúries,
Barcelona, 2000. Matthew Tree A mitjans de l'any passat, els de l'editorial Empúries devien haver començat a patir de valent: un autor seu, en Màrius Serra, els havia acabat d'informar que treballava en un llibre de no-ficció sobre el món de l'enigmística que tindria, com a mínim, unes cinc-centes cinquanta pàgines. Es devien preguntar com carai havien de promocionar una obra de referència ultraespecialitzada, en un mercat on els únics llibres que semblen funcionar són productes mediàtics o bé memòries gremials. No calia que patissin: des que va sortir a les llibreries al mes de novembre de l'any 2000, el Verbàlia de Màrius Serra no ha deixat de vendre's com xurros. Ara bé, no és que el públic catalanollegint hagi descobert de cop i volta que una enciclopèdia de l'enigmística li és indispensable. El secret de l'èxit del llibre rau, senzillament, en el fet que l'ha escrit qui l'ha escrit: el que hauria pogut ser una pallissa tremenda en mans d'un enigmista expert qualsevol, s'ha convertit en una lectura fascinant - a cavall entre la narrativa i la didàctica - en mans de Màrius Serra. (Curiosament, això sí, va guanyar el Premi Octavi Pallissa per a projectes literaris, el 1999). Perquè Serra és sobretot un escriptor de narrativa que ha forjat una obra original, atrevida i fresca des del primer llibre (Línia), publicat el 1987 -quan l'autor tenia tot just 24 anys- fins a la novel·la breu recent Ablanatanalba (1999), passant per la guardonada i elogiada novel·la Mon Oncle (1996). A més, ha fet diverses traduccions, incloent-hi una d'antològica dels guions radiofònics dels Germans Marx. A més de les qualitats diguem-ne convencionals que aquestes obres comparteixen amb les d'altres autors de narrativa de primera fila - qualitats estilístiques i argumentals, posem per cas - hi ha un element que només es pot descriure com a serranesc: una tendència constant a jugar amb el llenguatge com si fos un ioió o bé una bigarrada pilota de platja: els jocs de paraula, els palíndroms, els acròstics i molts altres mecanismes lúdics no deixen d'aparèixer, de vegades discretament i de vegades a crits, al llarg de tota la seva narrativa i li confereixen un tarannà únic, optimista i punyent alhora. Aquest ús conscient dels jocs lingüístics no és ni de bon tros gratuït: fa molts anys que Màrius Serra ha menat una mena de doble vida, al llarg de la qual ha compaginat el seu paper de narrador amb el d'enigmista professional. Un servidor recorda com si fos ahir un dels primers articles que Serra va escriure per al suplement cultural del diari AVUI -en una secció pròpia ("Enigmística"), que a hores d'ara ja té tot un exèrcit de seguidors fidels- en el qual va suggerir que el nom de la marca de cervesa Voll Damm no era casual sinó que s'havia inventat específicament per als catalanoparlants, de manera que es poguessin estalviar temps i esforços tot dient "Vull Damm", sense més preliminars, cada vegada que els tocava demanar la cervesa en qüestió. Per frívol que pugui semblar aquest petit exemple, s'ha de recordar que fa quinze anys ningú no jugava amb el català, perquè fa quinze anys el català encara no havia baixat del tot del pedestal on se l'havia posat durant quatre dècades per evitar que els franquistes hi arribessin i l'esmicolessin del tot. Llegir els articles del Màrius era una sorpresa agradable, una mostra que es podia fer bromes amb el llenguatge també en català i que no sempre s'havia de tractar aquest idioma com si fos un gerro de porcellana. El cost - si se'n pot dir així - que en Serra ha hagut de pagar per poder satisfer tant els seus anhels d'enigmista (o sigui, de jugador lingüístic) com els de narrador, ha estat una mena d'esquizofrènia laboral, per dir-ho d'alguna manera; ell mateix ho va plasmar en la seva última novel·la Ablanatanalba, la història desconcertant de dos germans bessons, un dels quals és un enamorat de l'enginy verbal mentre l'altre detesta els jocs de paraules. Aquest conflicte, present -es pot suposar- en la ment de l'autor, no es resol del tot en la novel·la. Podríem dir que Verbàlia, doncs, sí que n'és la resolució definitiva, un intent de "desfer-se" de la fascinació per l'enginy literari, tot erigint-li el millor monument imaginable. En aquesta obra magna, Serra ha abocat tots els coneixements enigmístics adquirits al llarg de vint anys, en format de llibre de referència; ara bé, és un llibre de referència que, com els grans diccionaris d'en Coromines, funciona a base d'un estil literari que crea addicció. El llibre comença amb una introducció global, que descriu el país imaginari de Verbàlia, un país que té les seves arrels en els textos sagrats de l'antiguitat i amb els anys ha anat eixamplant el seus terrenys de manera que avui en dia inclouen la publicitat, la pedagogia, la literatura i, com no?, els patis d'escola verbals que són les múltiples revistes i webs dedicades als jocs de paraules. Com si amb això no n'hi hagués prou, Serra ens recorda que ell ha investigat no només la zona catalanoparlant de Verbàlia, sinó també les que fan servir el castellà, l'italià, l'anglès i el francès (i de vegades el portuguès, l'holandès i el sànscrit i tot). La resta del llibre és un repàs -amb explicacions i exemples- de totes les maneres concebibles i de vegades no concebibles que els éssers humans han trobat al llarg dels anys per divertir-se mitjançant el llenguatge: anagrames, bifronts, palíndroms, contrapets, quadrats màgics, mots encreuats, argots additius, mots maleta, encasts, centons, heterogrames, descarts, logogrifs, lipogrames, ciclogrames, mots trigèmins, tautogrames, composicions amb eco, embarbussaments, poligrames, mots promiscus, calembours, lapsus, contraris, mots seriats, criptogrames, jeroglífics, xarades i aritmogrames, per esmentar-ne unes quantes. Lluny de ser una senzilla llista de tècniques verbals, però, el llibre de Màrius Serra ens mostra, amb una facilitat deliciosa, bona part de la història cultural de la humanitat des de l'antiquíssim enigma de l'esfinx fins a l'Obrador de Literatura Potencial del segle vint, incloent-hi sempre que pugui exemplars trets de la literatura catalana -tot des d'un enfocament enigmístic, és clar- amb l'habilitat d'un gran narrador, el narrador que segurament se'ns apareixerà pròximament en la seva manifestació més pura: la de novel·lista, un novel·lista, en aquest cas, que ha tingut la satisfacció de retre un homenatge prou important a la seva fascinació per l'enigmística i que fins i tot potser ja se'n sent, com si diguéssim, alliberat. © 2001 Matthew Tree/The Barcelona ReviewExtracte de Verbàlia |
Verbàlia,
| navegació: |
barcelona review número 23 març -abril 2001 |
|
|
Màrius
Serra: extracte de Verbàlia. |
 Especial |
Albert
Ràfols- Casamada: |
| crítiques breus (en anglès sobre llibres
de publicació recent)números anteriorsAudioenllaços (Links) |
|
|
www.BarcelonaReview.com anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il |
|