 Què és la paraparèmia?
Carles Hac Mor
La paraparèmia tot just resulta entenedora paraparèmicament, no admet sinó
indefinicions i es va transformant contínuament.
Les manifestacions paraparaparèmiques es fan invisibles durant
períodes llargs. Si no fos talment, la paraparèmia es convertiria en un mètode, un
recurs, un procediment, una tècnica, una fórmula, que són crosses del tot
antiparaparèmiques.
Tampoc assenyalant allò no paraparèmic podem acostar-nos a una
descripció hiposeptimínica. A mesura que intentem delimitar el camp de la paraparèmia,
aquest es va esfumant.
La paraparèmia suprema s'amaga sota la necessitat absoluta, un
impost que hom afegeix a les nostres vides: fer babarotes a qui té fam i no vol menjar,
funeral d'un bonastre important, precepte carregós que sovint i menut jeu a la roda de
tallamar, botó de l'univers món, etcètera.
La taleia de l'escriptor paraparèmic consisteix a escriure un mot
rere un altre bo i escarrassant-se perquè es vagin esborrant els sentits que hi van
emergint.
El ‘no’ acaba essent paraparèmic, i el ‘sí’,
acceptació de la realitat. El ‘no’, el podem interpretar com a ‘si’
condicional a condició de no transmutar-lo en ‘sí’ afirmatiu. El corol.lari
aboca indefectiblement a un ‘no’. I la paròdia del ‘no’ ens reafirma
encara més en el ‘no’. No hi ha cap ‘sí’ que pugui ser
‘Sí’ i, en contrapartida, tots els ‘nos’ es poden metamorfosar en
‘No’. Ho copsaríem en mixturar els ‘sis’ i els ‘nos’ en uns
‘no però sí’ o ‘sí però no’, els quals, per sort, ens engegarien
al botavant qualsevol discurs amb un ‘Sí’ -no gens ètic- a les coses estables
i venerades.
Rere les afirmacions hi ha, ineluctablement, una tira de negacions
d'una sens fi d'articles de fe que vénen de tot de refutacions que erigeixenel
‘Sí’ com a catedral del nihilisme vitalista, positiu i ple d'humor.
Caldria tenir amarat l'esperit de vi ben agre per raonar bé sobre
principis tan petits com són els paraparèmics, tan deslligats i en tan gran nombre que
gairebé és menyspreable de pretendre que no es facin escàpols.
Prou de girar el cap i fer-se violència; simplement es tracta de
no tenir bona vista i no portar ulleres. L'omissió d'una mentida mena a l'error; així,
més val triar la mirada ben fosca per no veure el començament i tot seguit mirar de
tenir l'enteniment ben injust per poder elucubrar falsament sobre qüestions conegudes.
Metaparaparèmia: dicotomia del coll simbolitzada per una àliga
bicèfala que demostra que la bifurcació de les actituds esdevé l'única manera de ser
ultraparaparèmic.
El rau-rau paraparèmic denota el ròssec d'una malatia provinent
de l'acte innoble de voler paraparemitzar. Cal una orella molt poc delicada per parar
esment als batecs de les paraparèmies.
Vertigen de l'embrutiment instantani: maldar per capir
paraparèmicament quelcom fóra una feinada eviterna. Hom les ha d'esguardar d'esquena,
les paraparèmies, i d’una revolada, i no pas per progressió de raonament.
La paraparèmia (‘para’: a la vora de la parèmia o
contra la parèmia) no té pas bocins. La paradoxa (‘para’: contra;
‘doxa’: l'opinió comuna) només té dos paràmetres similars als de la
paraparèmia: la pàgina en blanc i la plena de gargots i tacada d'oli, és a dir, el
silenci o l'estrèpit del tumult, el desert o l'eixordadissa del centre de la gran urbs, o
bé tot plegat a l'encop, almenys fins a un cert grau i amb alguna cabriola dialèctica.
En efecte, no sembla pas corrent que els xocolataires de l'art i
de les lletres siguin fins i que els fins siguin exemplars d'aquesta categoria tan servil,
per la raó que tant els uns com els altres defugen rigorosament les assercions
categòriques, i fan el ridícul en començar pel final per, a corre-cuita, passar al nus
de la historieta.
La paraparèmia rebutja la coherència, aquesta empaita la
paraparèmia i, en aconseguir-la, la desvirtua. La paraparèmia bona -i, doncs, execrable-
seria aquella que no es deixés agafar pel seny ni aigualir per la lògica. Aquest joc
d’ous apareix com l'únic permès per la hipòtesi sense argument segregada pel
concepte sense cap ni peus de l'abnegació postparaparèmica. Una conjectura sense solta
ni volta no equival pas, en absolut, a una ateoria bufa.
La paraparèmia resplendeix com un retrat dels qui -i un retret
als qui- després d'haver pintat, encara hi afegeixen i fan, en comptes d'una natura
morta, un paisatge.
La mística de la matèria estronca o esbatana tota immanència a
fi de deixar anar una pulsió. La paraparèmia suposa una epifania materialista. El seu
verí, llançat al cos social, el desagrega a tall d'una epidèmia salvadora. L'evulsió
del rosari de l'esquena remet a la concepció d’una ontologia foraviada que, sense
espina dorsal, s'arrossega espasmòdicament i paraparèmicament entre un cúmul de
contradiccions.
Les paraparèmies escapçades ensenyen llurs androceus en el
moment de l'esclat del xarrampió grafòman: fluïditat, contingència, indeterminació,
pluralitat de discursos, accidents, discontinuïtat, hibridisme a ultrança.
Entre ètica i paraparèmia hi ha l’ull del cul de la
política, el melic de la filosofia, els peus de la literatura, les mans dels dies de cada
dia, els hiposeptimins que engeguen no-figures de dicció, o sigui, de pensament.
|
Ressenyes