 UN DE CADA TRES
Oscar Gil
Jo m'haig de bellugar molt, per la feina. De fet, em passo el dia amunt
i avall. I tot sovint agafo el metro; és prou ràpid i t'estalvies de buscar aparcament.
Excepte quan hi ha avaria o fan vaga, és clar. L'altre dia, ja era tard i jo tornava cap
a casa, quan en una de les estacions va pujar un vell, va plantar-se al bell mig del vagó
i va començar:
-Buenos días, señoras y señores, y perdonen por
la molestia. Es triste pedir...
El mateix de sempre, vaja. Vaig posar-me la mà a
la butxaca, per mirar de pescar alguna moneda. De fa un temps, he agafat la política de
donar alguna cosa a un de cada tres. I aquell era el que feia tres. N'hi ha tants,
darrerament, que tampoc pots fer més del que et toca.
El vell recorria el vagó, però no se'm va acostar, i
no vaig poder donar-li res. Tot i això, mentre me'l mirava d'esquena, em va fer l'efecte
que el coneixia, que m'era d'allò més familiar. Bé, si era un conegut, encara que
només fos algú que tingués vist del barri, la cosa ja era diferent. M'hi sentia
obligat, fins i tot una mica incòmode que no vingués. Però se'n va anar fins al davant
de tot, vam arribar a la parada, i el vaig perdre de vista.
En baixar a la meva estació, el vaig tornar a veure a
l'andana, allà lluny. Ben segur que havia anat canviant de vagó per tal d'aconseguir
més diners. M'hi vaig acostar, o més aviat, vaig anar cap a la meva sortida, i ell
s'estava allà, assegut en un banc, sense mirar enlloc. Duia un abric molt llarg, molt
vell i molt brut, però el seu posat i la seva cara no eren rònecs i pansits, sinó més
aviat els d'algú que ha pogut envellir plàcidament. Cada cop tenia més clar que el
coneixia. Quan ja era a prop, em va mirar, i els seus ulls, jo els havia vist abans. No em
vaig poder estar de preguntar-li:
-Perdoni, no és Déu, vostè?
Va fer mig somriure i va dir:
-I tant que sí. Vine, seu.
Vaig seure al seu costat. Em va tornar a mirar, amb un
posat una mica burleta, i va dir:
-T'has quedat parat de veure'm, oi?
No sabia pas què dir.
-Bé, jo... en Nietszche va dir que éreu mort.
No era el més adient, però era el primer que se
m'havia acudit.
-Doncs ja ho veus -va respondre-. Ell sí que és ben
mort, ja t'ho dic jo. Un bon ensurt que es va endur, quan em va veure. Em va fer tanta
llàstima, que vam organitzar el meu funeral: triar el taüt, la baixa al Registre Civil,
les flors, la trucada als de "El Ocaso", les misses, tot. Fins i tot va sortir
la meva esquela a "La Vanguardia".
Jo estava ben perdut. Tanmateix, encara vaig tenir
esma de preguntar:
-I què hi feu, aquí?
De sobte, es va posar seriós i va dir:
-M'he quedat sense feina.
van passar pel davant nostre sense ni tan sols mirar-nos. Quan el metro ja era fora, va
seguir:
-Ja es veia venir. De mica en mica, anava perdent
parròquia. Clients de tota la vida, no et pensis, que un bon dia no en sabies res més, i
a la llarga t'arribava que s'havien passat a la competència. O que s'ho feien ells
mateixos.
-Què es feien? -vaig preguntar.
-Sí, home! Jutjar-se, perdonar-se, mirar
d'esmenar-ho, tot plegat. El cas era que perdia mercat. Les sectes oferien més
espectacle, o bé vivències més primàries; els psiquiatres, més rigor científic. Ara
l'un, ara l'altre, tots s'anaven convencent que la consciència, que els havia servit de
sempre per tirar endavant, no era més que una malformació psíquica, una mena de defecte
de fabricació, i que se'n podien sortir sense. Només calia l'ajut d'un especialista,
d'un professional, i prou. Algú que estigués al dia, que seguís els últims
descobriments que es feien als Estats Units.
»El sentit de culpa va esdevenir tan antiquat i
pintoresc com els tramvies de cavalls. I va arribar el moment que vaig haver de
plantejar-me de tancar la barraca. Home, si hagués pogut fer una reestructuració i
reduir la plantilla, encara. Però no ho podia fer. Qui volies que fes fora? Sant Agustí,
amb tots els anys que feia que hi era? O bé la mare Teresa de Calcuta? Feia poc que hi
era, però no s'ho mereixia. Posats a dir, ningú no s'ho mereixia. Ni tan sols el pobre
Sant Eudosi, que ningú es recordava que hi era. Mira, l'última vegada que van posar el
seu nom a algú, va ser per allà al setembre del trenta-quatre. I això que ni tan sols
era el sant del dia.
Va fer una pausa, com si rumiés. Vaig gosar de
preguntar:
-I què veu fer?
-Els vaig explicar com estaven les coses. I molts van
decidir d'anar a provar sort en un altre lloc, sobretot els sants. Al capdavall, la
majoria eren patrons d'un lloc o altre, i van pensar que això els podria anar bé. Santa
Eulàlia, Sant Gervasi i Sant Andreu van anar cap a Barcelona; San Francisco i San Diego,
als Estats Units. Sant Quirze dubtava entre el Vallés i el Berguedà. Sant Pancràs deia
que potser el voldrien al INEM. Santa Rita, amb més moral que ningú, parlava
d’establir-se pel seu compte. Parlar per parlar, tot plegat, perquè si ja no creien
en nosaltres, què podíem fer?
-Però ningú hi podia fer res? No sé, el Papa...
-Vaja, amb quina em surts tu, ara! El Papa! Em vaig
fer farts de trucar-lo al seu mòbil, però no sé, sempre era fora de cobertura. I ben
mirat, n'hauria pogut tirar un tros a l'olla, del que em digués. Havíem de plegar,
vet-ho aquí, i em vaig estimar més fer-ho abans no es desnonessin per no pagar el
lloguer.
»Al principi, no sabia on anar. On van els déus
descartats? Què se n’ha fet, de Jupiter o de Thor? No en tinc ni idea. Vosaltres,
quan algú es moria, dèieu que se'n havia anat al cel. Jo, com que ja hi era, al cel,
me'n vaig anar al metro.
-Però, algú com Vos, trobar-vos així, demanant
caritat...
-Què et pensaves, que m'empaitarien els paparazzi? Ja
no interesso a ningú, jo. Ara en teniu d'altres, de déus: els diners, l'èxit, el
sistema capitalista. Entenem-nos, cadascú és ben lliure de creure el que vulgui, però
déus com aquests, que exigeixen sacrificis humans... ho trobo de mal gust, què vols que
et digui.
»Ara no en teniu, de pecats; com a molt, el que és
políticament incorrecte. Ara, tot és eficiència, rendibilitat, flexibilitat. Vosaltres
mateixos.
-Al capdavall -vaig comentar-, el dimoni ha guanyat la
partida.
Va esclafir una rialla.
-El dimoni! Mira, ara m'has fet riure, i pensa que no
en tenia ganes. Saps on és, el dimoni? Te'l trobaràs a la línia tres del metro,
demanant caritat com jo. Si jo ja no compto, què et penses que li passarà, a ell?
Va arribar un altre metro, i de la munió de gent que
va baixar, una noia de cabell fosc, molt bufona, es va asseure al nostre costat i es va
posar a fumar. Fa dies que és prohibit de fumar, al metro, però, què volies que li
digués? Altra feina tenia, jo. Vaig dir:
-Però, voleu dir que no teniu cap més sortida que
viure de la caritat?
-I què vols que faci? Qui vols que em llogui, a la
meva edat? D'experiència, en tinc un cabàs, però tant els és. Suposo que no em veuen
prou dinàmic, o bé que no se'n refien, d'algú com jo.
»D'altra banda, no sé de què t'estranyes. Et penses
que és la primera vegada que em veus així? Qui et penses que són, els que van com jo,
pidolant pels carrers? Són Jo mateix, i tu ho hauries de saber, que bé que t'ho van
ensenyar. Jo, aquesta vegada, he sigut el qui en feia tres, però també el numero u i el
dos.
La noia que fumava ens va mirar com si fóssim bojos,
va recollir discretament la bossa que duia i va marxar. És clar, com se'n podia fer el
càrrec, d'una cosa així.
-I tu -va dir Ell-, encara et penses que fas prou.
Em vaig alarmar. No les tenia totes. Ja me'l coneixia,
quan es posava així; eren massa vegades les que m'hi havia trobat. Sense embuts, sense
concessions, anant directe al gra, era ben capaç de retallar-te, a tu i les teves falles,
i de destriar, de tots els problemes que tenies, la part de culpa que et pertocava.
-Què me'n diries -va continuar-, si només poguessis
sortir-te'n una de cada tres vegades? Que només et responguessin una de cada tres
preguntes? Que només et reconegués un de cada tres amics? Què passaria si tan sols
poguessis beure, menjar o dormir una de cada tres vegades que tens set, gana o son? Què
te'n semblaria, viure només un dia de cada tres?
S'havia girat cap a mi. Les seves mans, que fins
llavors havia amagat a les butxaques, m'agafaven per les solapes, i em sacsejaven. Encara
deia:
-Què penses fer? Què penses fer?
Els batzacs eren cada cop més forts; tant, que al
final vaig despertar-me, assegut al vagó. Era un treballador del metro qui em sacsejava.
En veure que obria els ulls, va dir-me:
-Perdoni, però és que s'havia adormit.
Vaig mirar al meu voltant. El vagó era buit. Havíem
arribat al final de la línia, i aquella gent devia voler plegar. Més valia que
m'afanyés. Vaig demanar excuses, vaig sortir al carrer i vaig mirar de trobar un taxi que
em portés a casa.
Mai més em quedaré fins tan tard mirant-me la tele.
I potser també m'ho rumiarè, això de fer-ne un de cada tres.
|
Ressenyes