| Un autor
de l’Amèrica profunda  Hilari de Cara
El cementiri de cotxes
Pinckney Benedict
Edicions Documenta Balear, 2001
Rescatant en Moon
Quan Pinckney Benedict va publicar el seu primer recull de contes,
Town Smokes (Tabac de marca) tenia vint-i-tres anys, i va ser rebut amb una
crítica excel.lent, una de les més memorables de l’època dispensades a un
escriptor tan jove. L’univers que dibuixaven els seus personatges i els seus
paisatges, diferia un tant de la imatge idíl.lica que molts nord-americans solen tenir
(és clar que bona part de la millor literatura i del cinema nord-americans no
comparteixen aquesta visió) de les seves regions rurals, del mig oest o del sud-est, com
és el cas de West Virginia, el país nadiu de l’autor, allà on ell havia nascut i
crescut, allà on la seva família tenia i té una granja i allà on torna de tant en tant
a viure temporades. En aquella època, quan l’èxit de Tabac de marca
l’havia sorprès, en una entrevista telefònica amb un crític del New York Times
descrivia el seu entorn, Greenbrier Valle, com una vall agradable amb una agricultura poc
menys que agraïda, en contrast amb el paisatge de les muntanyes que l’envolten, dur
i hostil, ple de gent solitària, esquerpa i dura com la mateixa terra. Ell mateix, en el
pròleg que va escriure especialment per a l’edició catalana de Tabac de marca
(publicat el 1997 a la col.lecció Varoic de Documenta Balear), descrivia la duresa de la
gent de les muntanyes, la seva ferotge independència i el seu orgull salvatge. En els
seus contes, són aquests els personatges i els escenaris que queden descrits i evocats.
[...]
 La
de Pinckney Benedict és una mirada moderna, crítica, conscient, solidària com la
d’Agee o Caldwell, Dos Passos o el primer Kazan i Wellman, o Steinbeck o Scott
Fitzgerald, cercant la mateixa realitat que cercaven els pintors i artistes regionalistes
que reaccionaven contra l’art avantguardista europeu. Aquesta realitat enèrgica,
tèrbola, violenta, fosca, gòtica, de l’Amèrica profunda, la de Hawthorne,
Melville, Twain, Whitman, Emily Dickinson, Hart Crane, Carson McCullers, Faulkner,
Flannery O’Connor, Arthur Miller o Hammet o Chandler, de La nit del caçador i
de tant d’altres.
En Tabac de marca ens trobàvem entre altres
coses amb joies de l’estil de Carver com "El rebostet Sutton", en què
també són visibles les traces d’un escriptor aparegut i desaparegut com un meteor,
Bruce D’J Pankake (1952-1979), autor d’un sol recull de contes magnífics, The
Stories of Breece D’J Pankake (no es perdin, si el troben. els contes
"Trilobites" o "Time and Again", per exemple) per qui Benedict
confessa una gran admiració. "Booze" era un dels millor relats de la primera
obra de Benedict. L’aprenentatge en la caça i en la mort d’una bèstia per part
de dos joves cobra dimensiones al.legòriques, gairebé melvillianes. També en el relat Tabac
de marca, que donava el títol i tancava el volum, les peripècies d’un jove que
acaba de perdre son pare en un accident --percebut pel jove com un greuge que el seu
progenitor li ha infligit-- prenen un aire que recorda a estones Huckleberry Finn,
i tota la desolació que l’esperança en una nova vida pot suscitar queda revelada,
encoberta alhora, en la visió d’un paisatge devastat per una torrentada desmesurada
i bíblica. També, quan llegim aquell primer volum, quedam corpresos per aquella estranya
grandesa del final de "Tots els morts", que es dessagna al peu d’una
estàtua heroica, el referent de la qual és la irònica i buida bellesa d’un
saltataulells del poble. O la sòrdida atmosfera, gairebé del David Lynch de Blue
Velvet (1986), de l’habitació on Brunty espera la visita dels homes del seu
matador, Paxco, una mena de Misfit del conte de Flannery O’Connor "Un home bo
és mal de trobar", que, juntament amb "Sang sàvia" i dos relats més,
acaben d’aparèixer en aquesta col.lecció.
Tot aquest món i aquest to el tornam a trobar en
aquest nou llibre. Amb escreix. Amb l’escreix de la continuïtat en la creació
d’un món tibant i espès, en el to obert, suggeridor, aparentment inacabat, amb
històries aparentment segmentades d’una manera arbitrària en el seu
desenvolupament, però també amb l’escreix de la morbositat i la viscositat i la
inversemblança dels relats sobrenaturals, com ara "La pantera". La història
"Washman" té en certa mesura un to semblant a "Gos", del llibre
anterior, però és infinitament més hiperbòlica, amb una violència de mort i de
flames, de deformitats grotesques, que assoleixen una textura macbethiana, o la foscor de
la pel.lícula de William A. Wellman The Ox-Bow Incident (1943), un dels westerns
més desoladors de la història del cinema. I com el western, l’escenari i el
llenguatge i els personatges d’El cementiri de cotxes, tots els esmentats i
molts dels altres, com n’Odom, transcendeixen el seu aspecte "regional" per
a convertir-se en universals, en la mesura que parlen de i parlen per tota la immensa
foscor i l’esquinçament de l’ànima humana.
Hilari de Cara és director de la col.lecció
Varoic d’Edicions Documenta Balear. Aquest text és un extracte de la introducció
que ha escrit enguany a El cementiri de cotxes. Rescatant en Moon
____________________________________
Històries de bèsties i
gentilhomes
Cristina Junyent
 Bestiari
Martí Domínguez
Edicions 3 i 4
València, 2000
Hi ha moltes menes de col.leccionistes. A Martí Domínguez, la curiositat l’ha
dut a col.leccionar curiositats de la natura. Anècdotes. Allà on va cerca minúcies,
detalls que a molts altres ens passarien desapercebuts. Explica que li ve de petit, quan
els pares el duien a veure exposicions d’art renaixentista; per a distreure’l,
li deien que mirés l’ocellet (pardalet en diuen a València). I que
d’això li queda el gust de fixar-s’hi. Després, amb les noves anècdotes de la
natura cerca què hi ha al darrera d’una imatge, què explica segons la simbologia
cristiana, si s’escau, o la històrica.
Bestiari es un recull d’articles que va
publicar majoritàriament al setmanari El Temps, en els quals es recreava en
l’observació de la natura, en entorns naturals com ara les comarques valencianes, o
en llocs tan poc naturalístics com els quadres renaixentistes, posem per cas. La seva
formació de naturalista li permet de reconèixer les herbes o els animals que hi surten.
En els articles de Bestiari, en Martí ens duu seguint les reflexions que va fent.
Ja avisa, en començar el llibre, que el seu bestiari és singular, que les quimeres que
hi apareixen no són només animals fantàstics, sinó pensaments propis, subjectius. I
aclareix que les dades s’han emprat de manera informal, desimbolta i, fins i tot,
insolent. En tots els casos, malgrat la seva advertència, es pot trobar un respecte per
les petites coses que ens envolten, com es pot aconseguir veure més enllà sense que
calgui un gran dispendi o un gran desplegament tècnic. És la bellesa de les coses
petites, poc transcendents en el seu coneixement, però molt reveladores de situacions
caracterològiques desconegudes.
M’estic referint a l’explicació de la mort
de Charles Darwin, un dels científics del segle XIX, dels qui més s’ha parlat al
llarg de la història, que va desenvolupar una teoria que sustenta tota la biologia
actual. Segurament, sense Darwin, el darvinisme s’hauria desenvolupat igual (darrere
d’ell ja empenyia Wallace), però els dubtes i la personalitat de Darwin el van fer
ajornar vint-i-cinc anys la publicació de la seva teoria: a més de documentat amb proves
d’evidència, Charles Darwin volia estar preparat per a rebre el rebuig d’una
societat que no estava preparada per comprendre la magnitud de la seva teoria; en ella,
com en un trencaclosques, hi encaixaven molts fets, cosa que la feia creïble, però
allunyava l’espècie humana encara més del centre de l’Univers, de la creació,
cosa que no era fàcilment assimilable.
Entre les moltes pàgines escrites sobre Darwin, no
n’hi ha gaires que expliquin que, com Marie Curie, va donar la vida pels seus
estudis, pel seu motor primer, per allò que li omplí la vida. És ben conegut que Marie
Curie va deixar literalment les mans en l’afany de treballar amb minerals radiactius,
i va contraure una leucèmia molt probablement associada també a la radiactivitat. És
ben conegut també que Charles Darwin, en tornar del viatge a l’entorn del món a
bord del Beagle, va anar a viure al camp i no es va moure més, afectat d’una
dolència que el prostrà.
En aquell viatge pel món, quan era a Iquique (nord de
Xile), la curiositat del naturalista el dugué a observar com les vinxuques (xinxes que
vivien a les cabanyes) s’omplien amb la sang dels mamífers que picaven (en aquell
cas, la seva). El que Darwin no sabia, ni segurament ningú altre, és que, mentre la
vinxuca el picava, li transferia tripanosomes, els paràsits causants de la malaltia de
Chagas (descoberta per Carlos Chagas, metge brasiler, el 1909). Darwin, però, va patir la
malaltia sense conèixer-la, i en el seu diari descriu els atacs de febre; la resta de la
seva vida va tenir una salut tan precària, que no va poder tornar a viatjar més. Martí
també recull altres anècdotes d’aquest altre curiós de la natura, Darwin: com que
tot menjant una estruç a Puerto Deseado, Patagònia, la va detectar com a nova espècie i
la va descriure, va ser batejada com Rhea darwini.
Martí descriu i relaciona personatges, organismes i
herbes. Entre aquests dos darrers detecta les herbes que simbolitzen la fertilitat
femenina (o la masculinitat dels nadons) als naixements renaixentistes, o les caderneres i
la significació en la passió cristiana. També ha estudiat la part més humana
d’altres personatges notables en la història de la ciència. A més de molts
articles (sobretot a la revista El Temps i al diari El País), Martí
Domínguez ha escrit dues novel.les ambientades en sengles figures europees de la
Il.lustració: Buffon i Goethe. Les confidències del comte Buffon (1997) va rebre
el premi Andròmina i el premi Crexells; El secret de Goethe (1999) va rebre el
premi Prudenci Bertrana i el premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de
Filologia Valenciana. Martí Domínguez ja havia aplegat un recull anterior
d’articles on es recreava en l’estudi de la natura, Peiximinuti, abans de
publicar aquest Bestiari.
Cristina Junyent és biòloga i autora, amb Jaume
Bertranpetit, de Viatge als orígens, Una història biològica de
l’espècie humana, Premi Europeu de Divulgació Científica 1997, publicat a
Bromera, i en castellà a Península al 2000. Actualment és directora adjunta del
servidor de notícies Biomedia, www.biomeds.net/biomedia,
de l’Observatori de la Comunicació Científica, Universitat Pompeu Fabra. Col.labora
habitualment a Transversal.
____________________________________
El traductor recomana:
El fantasma d’Anil,
de Michael Ondaatje
Melcion Mateu i Adrover
Per un bon grapat de raons, la tasca de traduir un llibre de Michael Ondaatje no pot
ser mai una feina fàcil, i de les dificultats que envolten la traducció d’aquest
autor nascut a l’antic Ceilan (i actual Sri Lanka) el 1943 en parlàvem amb ell
mateix i amb Isabel Ferrer, que l’ha traduït al castellà, en una conversa que
apareixerà pròximament publicada en aquesta mateixa revista. L’escriptura
d’Ondaatje és plena de dificultats que el responsable de la seva traducció haurà
de vèncer o convertir en plaer si vol portar la seva feina a bon terme. Deixant de banda
els detalls, bona part d’aquestes dificultats estan relacionades amb la naturalesa
pròpia del seu estil, un estil eclèctic i evocador, que pot resultar tan obscur com
suggestiu.
I és que per començar, Ondaatje té tant de novel×lista com de poeta tot i que i, com sol passar, la popularitat que
l’autor ha obtingut a partir de l’èxit d’El pacient anglès ha fet
una mica d’ombra a una obra poètica no gens negligible. El volum The Cinnamon
Peeler (1963-1990) recull bona part de la seva obra lírica, que es caracteritza per
unes imatges quotidianes, un llenguatge col×loquial i una gran
varietat de formes i tons. Recentment, l’autor ens donava una nova mostra de la
importància que té per a ell aquest gènere amb Handwriting (1998), un poemari
escrit a mà i publicat en la cal×ligrafia de l’autor.
Així s’entén, per exemple, que una bona part de la seva novel×la
primerenca, The Collected Works of Billy the Kid (1970), estigui escrita en vers o
que contingui fotografies i materials històrics que s’integren en la narració; Running
in the Family (1982, apareguda en castellà amb el títol Cosas de familia)
confirma l’eclecticisme d’un autor que es desafia les fronteres dels gèneres i,
en aquesta obra que queda entre el llibre de viatges i les memòries familiars, hi trobem
novament fotografies i poemes. In the Skin of the Lion (1987, en castellà
traduïda com En la piel del león) és el veritable precedent d’El pacient
anglès (1992), novel×la amb la qual comparteix
estratègies formals i alguns personatges: el tema de la identitat, individual i col×lectiva, apareix dibuixat en un calidoscopi de fragments narratius
difícils d’encaixar per a un lector no prou atent.
El fantasma d’Anil apareix vuit anys
després d’El pacient anglès. L’estil no traeix el de les obres
anteriors, tot i que s’hi endevina una voluntat de depuració. La protagonista, Anil,
és un ésser que, potser com el mateix autor en algun moment, s’ha de retrobar amb
el seu país d’origen després d’haver-se adaptat a una cultura occidental. Anil
torna a Sri Lanka provinent d’Amèrica, on treballa com a antropòloga forense, per
integrar-se en un equip que ha de furgar en les ferides recents de la història del seu
país natal: Sri Lanka es veu dividida en una guerra a tres bàndols -el govern, els
rebels del sud i les guerrilles separatistes-, i els cadàvers que la protagonista ha
d’analitzar estan sembrats pertot el territori. La novel×la
no deixa d’incorporar materials històrics, com ara informes d’Amnistia
Internacional, al costat de passatges de prosa poètica i elements de suspens dignes
d’una novel×la policíaca. Ondaatje escriu una prosa més
estilitzada que mai, amb una gran riquesa d’imatges que es desprenen de dos móns
diferents, Orient i Occident. Als lectors d’El pacient anglès potser els
semblarà una novel×la més cenyida i depurada, tal vegada
menys ambiciosa des del punt de vista formal. Als qui no coneguin l’autor, potser els
resultarà un bon lloc per on començar, que a més té l’avantatge de ser una
novetat editorial i estar ben a l’abast a totes les llibreries. Per als seus lectors
fidels, entre els quals s’inclou el traductor que signa aquestes ratlles, l’obra
és senzillament una altra peça imprescindible (i Ondaatje no en té gaires, no se’n
pot dir un novel×lista prolífic) d’un dels narradors
contemporanis més interessants en llengua anglesa.
Melcion Mateu i Adrover és traductor i col×laborador habitual de la Barcelona Review.
|
Ressenyes