 Rescatant
en Moon
Pinckney Benedict
Traducció de Joan Gayà i Sunyer
La senyora Tencher em
passa revista de dalt a baix. És la senyora que du el local, i té ferro a la mirada.
"L'horari de visites ha acabat", diu. "Torni una altra vegada de dia i
veurem si li deixem visitar el senyor Potterfield." No li agrada gaire el meu
aspecte, a dir veritat. Sóc un home gros i realment no he estat mai allò que en diríem
presentable. A més, el viatge ha estat calorós i dur i he suat fins mullar-me la roba
davall els braços i esquena avall, i això mai no diu res a favor de l'aspecte d'un.
"Vinc de molt lluny, senyora Tencher", li
dic. Ella mira per sobre de la meva espatlla on el meu vell Dodge Dart està aparcat a la
calçada de grava. Si fos un Buick nou i bonic, o alguna mena de cotxe estranger, em
deixaria passar, però sé pel rictus de la seva boca que no li agrada l'única mà de
pintura ni els llocs on el crom té l'aspecte esmorteït i lletós, com un ull amb una
cataracta.
Hi ha un parell de gallines esquifides i llardoses que
furguen vora el cotxe. Mentre les miro, un gall petit amb la cua com un espolsador de
plomes surt de darrere un cobert i salta sobre una d'elles. Ella l'esbatussa l'hòstia,
però ell li fica aquelles ungles llargues dins les plomes de l'espatlla i li pica el
bescoll amb el bec curt i l'empeny fins a terra mentre l'acobla. La gallina xiscla i
intenta batre les ales que té subjectades, perd un parell de plomes. L'altra gallina ha
trobat un cuc gras o una cosa així dins la terra un parell de peus lluny i no sembla
adonar-se de res.
"Vaja un puta viatge per les muntanyes, sap què
li vull dir", dic. Encara estic tot garratibat d'estar en la mateixa postura tant de
temps. Em componc les espatlles. A la senyora Tencher no li agrada gaire el so d'aquest
"puta", i les celles gruixudes se li ajunten. Ha estat mirant l'aviram en la
terra del pati, i ara em mira amb aquells ulls foscos i penetrants. Es una senyora grossa,
ampla d'espatlles i gruixuda de cintura. Du un davantal de lli que està fet un desastre a
la part de baix, és com si hagués estat matant porcs allà dins.
"Em va escriure, em va demanar que
vingués", dic, i li mostro la carta, té el meu nom al davant escrit de la mà d'en
Moon -Grady Bell, Rural Route 4, Gilchrist- i em prega que el tregui d'aquí. La tinc
alçada davant meu com si fos una ordre judicial o això. M’has de treure
d’aquí, Grady, diu la carta. Amb el menjar d’aquesta dona i la seva xerrameca
sobre Déu i amb això de tenir-me fermat tot el temps a la cadira perquè no caigui,
aviat acabarà amb mi. No duraré gaire en aquest món si no m’ajudes, diu.
Això és suficient per a mi. No surto de casa per
res, però aquesta carta ho ha aconseguit i he partit. Així que em quedo on sóc,
encarant la senyora Tencher damunt els escalons de la Llar de Gent Cran de la senyora
Tencher. Ella no sembla que hagi de fer-se enrera, he d'admetre.
Un home vell en una cadira de rodes compareix al
porxo. Té els cabells blancs i les galtes enfonsades. Du un paladar del dentat postis que
no para d'alçapremar dins i fora de la boca. Unes dents grogues ben grosses, unes dents
falses, grogues i quadrades i ben grosses es el que té. Quasi atropella la senyora
Tencher amb la cadira quan se li acosta, fent-la rodar molt bé amb els braços vells i
escanyolits. Sota el plec pulcre de la bata d’hospital veig que li falta una cama.
"Senyora Tencher", diu, molt esverat. Fa
rodar la cadira entorn d'ella fent un semicercle, i ella es gira per mirar-se'l, també
intenta no perdre'm de vista. Les llandes de goma dura de la cadira cruixen damunt els
taulons balders del porxo. "Ei, senyora Tencher , diu", diu, girant la cadira
enrere cap a ella amb una mà. Jo encara tinc la carta alçada davant meu i ella ni tan
sols l’ha mirada. La plego per la meitat, me la fico a la butxaca.
"Qué hi ha, Coronel Combs?", diu a
l’home de la cadira, i diria pel to amb que ho fa que aquest tal Coronel Combs es
quedarà sense panses amb els cereals calents durant una temporada. Ha emprenyat la
senyora Tencher en importunar-la, no hi ha dubte.
"No veu que estic parlant amb algú?", diu.
Amb un peu falca la llanda de la cadira de rodes del vell Combs per tenir-lo en un lloc
fix. "El Coronel Combs és un veterà de la Primera Guerra Mundial", em diu, com
si necessités explicar on ha desaparegut la seva cama, com si m'hagués de pensar que va
ser ella qui la hi va amputar o una cosa així.
"Ho ha tornat a fer, senyora Tencher", diu
en Combs. "S'ha desfermat i s'ha aixecat de la cadira i ara és a terra i no es pot
aixecar. Em penso que pot ser que s'hagi romput el maluc aquesta vegada. Tot aquest renou
que fa, un renouer." Això sembla la cosa més excitant que li ha passat a en Combs
durant una temporada. Suposo que quan ets així de vell i has perdut una cama en una
guerra fa molt de temps, les coses esdevenen solemnes durant períodes molt llargs de
temps.
La senyora Tencher es gira cap a mi com si m'hagués
de matar amb aquesta mirada als ulls. Diria que m'ha d'escopir. "Deu ser el seu
senyor Potterfield", diu. "No para de fer aquesta mena de coses, i això
acabarà amb ell, amb ell i amb mi també", diu. I comença a moure aquell cossot pel
porxo. Volta entorn d'en Combs i fa cap a la casa, i la porta mosquitera rebat al seu
darrere. La sento caminar feixugament per dins la casa i no estic segur del que he de fer.
Durant un parell de minuts som només jo i el vell
Combs aquí fora al porxo. Jo el miro i ell em mira. Està fent carrisquejar aquell
paladar postís dins la boca. No ha mogut la cadira d'ençà que la senyora Tencher l'ha
aturat.
La tarda és càlida. Hi ha granots per tots els
voltants de la casa, allà dalt als turons de Dwyer County, i foten un escàndol de
l'hòstia. Sonen a estiu, aquells granots. El gall se n'ha anat a l'altra gallina ara,
però és més tranquil·la i se li consent sense cap problema. La primera gallina ha
tornat a la seva feina de furgar el pati.
"Bé, Coronel Combs", dic, "em penso
que entraré a veure què ha passat amb el senyor Potterfield."
El vell Combs no hi té res a dir. Encara està
mastegant aquell paladar postís. "No s'hauria d'aixecar de la cadira d'aquesta
manera", em diu. "M'hi jugaria el que sigui que s'ha romput el maluc aqueesta
vegada", diu. Els seus ulls són d'un blau lluent sobre la cara desgastada. Em mira
com si em volgués dir alguna cosa realment important, però no se'n sap desfer perquè li
surti.
"Podria ser", dic. Passo a tocar d'ell. La
porta mosquitera balla damunt les frontisses i fa molt de soroll quan entro. Un corrent
d'aire la tanca d'una portada al meu darrere. Quan miro a fora, veig que en Combs ha girat
la cadira cap als escalons, ha estirat el cap per poder veure-hi dins el pati. Potser són
els pollastres que el tenen tan interessat.
Cap a la part del darrere de la casa sento la veu de
la senyora Tencher intimidant algú, i m'imagino que deu ser en Moon. Espero que no s'hagi
esberlat el maluc i a sobre hagi de sentir la senyora Tencher. La casa està fosca, com si
estiguessin estalviant electricitat o potser esperant que sigui nit plena per engegar-la.
Deixo una habitació a l'esquerra i veig que hi ha una
parella d'ancians allà dins, mirant-me, un en un llit d’una plaça vora la paret,
l’altra en una cadira amb el respatller de vímet al cantó.
"Ei, O. John", em diu el del llit quan
passo. M’acosto a l'habitació. "No sóc n’O John", li dic. Té un
braç llarg estès cap a mi. "Ho sento", dic. La de la cadira és una dona amb
una cofa a la falda. Està fent mitja, movent les agulles enrere i endavant enrere i
endavant en les mans velles i encarcarades. No sé com hi veu per fer mitja amb
l'habitació tan fosca com està.
"Ei, O. John", em toma a dir el vell.
"No l'escolti , diu l’anciana de la cadira,
i les mans no paren el seu vaivé, no s'aturen ni un moment. "No sap què diu. Tampoc
no sap a qui ho diu."
"Vine aquí, O. John", diu el vell. Té la
veu com paper de vidre damunt fusta dura, tan sols un brunzit i un soroll aspre a la
gorja. És com el fantasma d'una veu.
"Se'n va del cap, eh", dic a la dona. Ni tan
sols estic segur que el vell m’estigui mirant, sembla com si mirés per sobre de la
meva espatlla ara, cap a la sala buida, on només hi ha ombres que s’allarguen.
"Té orelles, però, o no?", diu la dona.
Para de fer mitja i em fita amb duresa, i suposo que te raó. No hi ha cap motiu per
parlar de la gent d'aquesta manera. "Ho sento", torno a dir i m'esmunyo de
l'habitació ràpidament.
Encara sento la senyora Tencher al darrere de la casa
i vaig cap on sona la seva veu. Ara que he conegut part del personal amb qui està, estic
més disposat que mai a treure el vell Moon d'aquí. Això no és lloc per a un home com
en Moon, llenyataire i caçador com era, amb vells bojos que parlen a gent que ni tan sols
hi és i amb la senyora Tencher tot el temps al damunt.
Entro a l'habitació on hi ha la senyora Tencher, i en
Moon també hi és, instal·lat sobre la cadira de rodes i mirant-la amb les celles
arrufades. Té el llum de l'habitació encès, una làmpada de peu amb una tulipa de roba
amb borles. Hi ha un petit esqueix triangular a la pantalla de la làmpada que llança un
raig fort de llum sobre el seu pit. Encara no em veu. L'inspecciono, veig que es frega la
cama amb la mà, però no hi ha res que sembli romput. Estic content de veure-ho.
És el que té millor, però. Ha perdut pes d'ençà
que va pujar aquí, molt de pes, i la pell se li ha tornat groga. Això no m'agrada gens.
Té la boca xuclada i amb mal aspecte, i ella li ha tallat els cabells al zero, com si fos
un recluta de l'exèrcit. Les orelles li surten del cap com les dels nois que tenen a la
garjola a Huttonsville o a la presó de maxima seguretat de Moundsville.
"Per controlar els paràsits del cos", és
el que em va contar en una carta, i sé que és així com ella ho va provar de vendre.
Vaig veure per la manera com la cal·ligrafia s'inclinava per la pàgina amb lletres grans
i fosques que l’emprenyava l'hòstia haver de seure fins i tot per una cosa com
aquesta.
"Tu, puta banyuda", diu en Moon, i mai no
l'havia sentit parlar així a una dona. "Com és que sempre t'estàs ficant amb
mi?" La seva veu és fluixa, com si ni tan sols pogués treure l'alè per cridar-li.
Penso, aquest és l'home que solia cridar d'un comellar a l'altre, solia cridar els porcs
amb una veu tan forta i viva que et pensaves que era alguna mena d'orgue d'església, tot
s'aturava.
"Heu de seure a la cadira, senyor
Potterfield", li diu ella, amb un to ben raonable. A grapades l'ha tornat a asseure
al seu seient, cap os romput ni cap problema. Tampoc no em veu al seu darrere, no sembla
que estigui pensant en mi.
"Les cames no us fan cap servei, així que heu de
seure. Ho heu d'entendre. Per això us tenim aquí fermat, perqué no caigueu." Veig
on tenen cordada la bata a la cadira. Fa tornar boig en Moon, ho sé, fa que s’hi
afanyi i se’n preocupi fins que finalment s’amolla.
Avanço per l’habitació, i la senyora Tencher
retrocedeix, de sorpresa que està de veure’m. "Ei, Moon", dic. "He
vingut a cercar-te." Envesteixo directament, no cal anar amb històries. Em penso que
ho podem enllestir i sortir d'aquí aviat, anit. Veient la manera com la senyora Tencher
té el queix, però, no estic segur que sigui tan fàcil com això. Encara porta el
davantal de lli llardós, i la fa semblar com si anés per feina de debò.
"Grady", diu ell. "Grady,
cago’ndeu, Grady." No és ben bé una salutació, però jo l’entenc. Està
content de veure'm, però no s’ho esperava mai. D’alguna manera em sap greu que
no m’esperés. Alça una mà i jo la hi agafo. La carn és freda i prima damunt els
ossos, a dures penes els encoixina. Tot i així, els calls de tant de caçar amb arc
encara hi són, aspres i durs com un nus d'arbre. Recordo aquells calls com si fossin de
les meves pròpies mans.
Quan era un nen, en Moon m'ho va ensenyar tot, de
l'arc; em va ensenyar com estar quiet entre els arbres i estirar-lo fins al màxim sense
tremolar. Em va ensenyar la postura, el llançament, me'ls va mostrar. En Moon podia
clavar una fletxa al cor d'un cèrvol a setanta iardes, un blanc perfecte, i seguir el
rastre de l'animal anés per on anés, per esllavissades d'esquist, a través de rierols,
per pendents poblats d'heures salvatges. No hi havia cap home blanc que se semblés tant a
un rastrejador sahwnee com ell. Era una cosa de veure, ell i el seu arc d'un negre lluent,
el guant a la mà dreta amb el palmell tallat.
Era amb mi quan vaig rompre l'esquena del meu primer
cérvol decent, em va veure clavar-li de ple aquella fletxa de cap gros de quatre talls a
l'espinada enmig de la creuera. Em va fer uns copets a l'esquena amb aquella mà, tan
plena de força i tan ferma. Recordo l'olor que feia aquell cèrvol quan m'hi vaig
agenollar devora, aquell gran cos calent en aquell dia tan i tan fred, i en Moon dret al
meu costat. No era més que un infant aleshores. Em va mostrar les puces que abandonaven
el cadàver, dirigint-se qui sap on, cap a algun altre cérvol, potser, de qui poguessin
viure.
"Com els fomuts Marines", em diu en Moon,
llepant-se els llavis secs, sense mirar la senyora Tencher. "Sabia que no llançaries
aquelles cartes. Sabia que vindries." No és veritat. No sabia que jo compareixeria.
La manera amb què va dir allò a la senyora Tencher -"puta banyuda"- era com un
home que lluita per la seva vida, intentant aferrar-se a alguna cosa. No tant com un home
que creu que és a punt de ser rescatat.
"Ja ho pots dir", dic.
La senyora Tencher és ara just al meu darrere.
"Em pensava que ja li ho havia dit, no són hores de visita", em diu al bescoll.
"Em trauràs d'aquí?", diu en Moon. Em
sembla que té llàgrimes als cantons dels ulls, i no vull veure plorar el vell. Ha estat
prou temps aquí dalt com per ara haver de plorar en públic com una dona, davant meu i de
la senyora Tencher i tot plegat. Em fa sentir empegueït per ell, com si l'hagués vist
pixar-se als pantalons o una cosa així.
És estrany sentir això d'en Moon Potterfield, que
és un home a qui he admirat tota la vida i de qui he après un munter de coses, més que
les que he après mai a l'escola. Per a mi és una lliçó sobre el que els anys poden fer
tornar un home. És fràgil i està malalt, i de sobte em ve al cap que potser aquí és
on li cal estar al cap i a la fi, potser necessita l'esment que una llar com aquesta li
pot donar. Massa tard per a aquesta mena de pensaments, tanmateix. Ja li he parlat de
marxar.
"Vinc a emportar-te amb mi", dic.
"No ho pot fer, això", diu la senyora
Tencher. Es manté ferma entre mi i la porta, té els braços plegats sobre el pit.
"No ho pot fer", diu a en Moon. Després torna a dirigir-se a mi. "Qui s'ha
cregut que és, que entra aquí i es pensa que pot fer això? Això és casa meva",
diu.
M'imagino que en Moon li suposa uns dòlars cada mes,
alguns de la seva filla de Memphis que va trobar aquest lloc quan les cames se li van
posar malament i l'hi va dur, alguns altres de l’estat. La senyora Tencher deu trobar
que té dret a aquests diners. Probablement també es queda la petita pensió de
ferroviari d’en Moon que cobra cada mes, posats a filar.
"Vaig provar de telefonar-te, Grady", diu en
Moon. "Vaig agafar el telèfon per mirar de trobar-te, però no hi va haver
manera." Es mira la senyora Tencher. "Sempre m' aturava."
"La quota no inclou despeses de
conferències", diu la senyora Tencher. "Si deixés que tothom fes servir el
telèfon tota l’estona, aleshores on seria, jo? No ha pagat per tenir privilegis amb
el telèfon", diu, assenyalant en Moon.
"No feia falta, Moon", dic. "Tanmateix
no tinc telèfon al campament ara. Se'l van endur."
La senyora Tencher riu com si tot el que ha estat
pensant de mi s'acabés de confirmar. "Un home que ni tan sols té telèfon",
diu.
"És el meu noi", li diu en Moon amb aquesta
veu tranquil·la i gastada. No vol dir que sóc el seu fill, perquè no ho sóc, sinó
algú que va créixer devora ell i va aprendre d'ell. És estrany sentir-ho, trenta-quatre
anys i encara un noi per a aquest vell de la cadira.
"Ah sí", diu, i els ulls se li estrenyen.
"No sabia res d'un noi. El vostre fill, voleu dir?"
Cap dels dos no li respon, i ella no s’aparta del
portal. Veig algú que es mou a la sala darrere d’ella. És una noia que es mou per
dins la casa fosca, que ve de la cuina. Entra dins l'habitació fregant la senyora
Tencher, i veig que també du un d'aquests davantals gruixuts, amb sang pel davant i sobre
el pit. Penso, Què cony foten allà dins?
La noia és jove, potser encara no ha fet els vint, i
ben rossa. Darrere el davantal -el té ben fermat a la cintura- veig que té el cos
terriblement madur, la mena de maduresa que fa que un home miri dues vegades, pensi dues
vegades. Porta alguna cosa en direcció a mi, un cosset petit sense pèl, com una cosa
treta d'un somni. De primer em penso que és un bebé.
"Tenim conill, senyor Potterfield", diu a en
Moon, i veig que no em mira per res. "Sé que us agrada la carn de caça, senyor
Potterfield. Sempre m'heu dit que us agradava. No em dèieu mentides, senyor
Potterfield."
"Toma a la cuina, Ellen", li diu la senyora
Tencher. "Això és entre el senyor Potterfield i jo", diu.
"Un noi que parava trampes els ha caçat i ha
vingut a vendre'ls. El vostre amic pot quedar a sopar si vol", diu n'Ellen, però
encara no em mira. "Tenim un munt de conills d'aquests allà darrere."
Me la imagino escorxant un conill, amb el ganivet
d'escorxar prim i esmolat ben agafat amb la mà. Fins i tot fent això m'agrada, aquesta
noieta fina amb la sang pel davant. Em dóna una sensació d'estretor a la gorja, tan
rodona com té la cara, tan nets com són els seus cabells desats darrere les orelles. Em
demano què fa en aquestes muntanyes amb tota aquesta gent vella a les fosques. Hauria de
ser a alguna altra banda, que jo sàpiga, però on exactament i com hi hauria d'arribar no
ho sabria dir.
"És guapa, eh, Grady?", em diu en Moon. Sap
el que estic pensant. Sempre ho sap, sembla. "Em penso que és tot el que enyoraré
d’aquest lloc, Grady, n’Ellen i els seus darreres preciosos." Em fa sentir
avergonyit sentir en Moon parlar així d’una dona que és a l’habitació amb
nosaltres, però ella li somriu com si fos una broma que ve d’enrere entre ells.
"El seu amic no queda", diu la senyora
Tencher a n’Ellen.
"I tant que no", dic. M’arrambo a la
cadira de rodes d'en Moon, miro d'empènyer-la cap a la porta, però no roda. Les llandes
de goma xiriguegen sobre el trespol de fusta. En Moon allarga un braç cap avall, destrava
les rodes. Faig rodar la cadira cap a la senyora Tencher, i de primer ella no es mou.
Penso que hauré de passar per damunt d'ella o a través d'ella o una cosa així per
sortir d'aquí. Al darrer moment, es fa fora del camí. N'Ellen també.
"No aneu enlloc", diu la senyora Tencher.
M'estira el darrere de la camisa, però ara l’hem deixada enrere, fem cap al davant
de la casa. Així que passem la primera habitació, sento el clic, clic, clic constant
de les agulles de fer mitja de l'anciana. "O. John", diu el vell, però sé que
no es dirigeix a ningú que sigui prop.
"És n'O. John i sa mare que hi ha allà
dins", diu en Moon. "És un bon tipus."
"Sa mare", dic. "Vaja, em pensava que
tots dos tenien devers cent anys."
"No es pot dir mai", diu en Moon. "Ella
ni tan sols ha de menester ser aquí. Hi és per cuidar n'O. John."
Després trec la cadira d'en Moon per la porta del
davant i sortim a l'aire de la tarda, on sentim els granots cantant. "Bon noi",
em diu en Moon. Mirant cap a baix, li veig la pell del crani a través dels cabells
tallats com si fossin un raspall, tan groga i malsana com la resta d'ell. "I ara què
en dius, Tencher, puta vella", diu per damunt l'espatlla, i és la cosa més forta
que li he sentit dir fins ara.
"Està matant aquest vell, és clar com
l'aigua", diu la senyora Tencher darrere meu. El vell Combs, assegut al porxo tot el
temps, fa rodar la seva cadira per encarar-nos a mi i a en Moon. Ens mira i té la cara
llarga. "Aneu enlloc?", demana.
"Marxem", diu en Moon. "Marxem d'una
puta vegada."
"Vaja", diu en Combs. "Que tinguis
sort", diu. Aturo la cadira, perquè pugui parlar, i la senyora Tencher alenteix el
pas darrere nostre, alenant fort. En Combs mira els taulons de terra. "No trauràs
gaire cosa d'enlloc, diria jo, però per descomptat et desitjo sort."
"Sempre donant ànims, eh, fill de puta?",
diu en Moon. Pica damunt els braços de la cadira. "Posa en marxa aquest carro,
Grady", diu.
Em costa un minut menar la cadira d'en Moon pels
escalons desiguals del porxo. Tenir la senyora Tencher així ben al meu darrere em posa
nerviós. Un dels escalons cedeix una mica i tinc por de caure-li al damunt, de tombar-lo
de la cadira. A dalt del porxo en Combs ens està vigilant, acariciant-se el monyó de la
cama.
La senyora Tencher encara ve darrere nostre, passat en
Combs, escales avall. "Entra el Coronel Combs", diu a n'Ellen, que ve darrere
d'ella. N'Ellen queda a l’escaló de dalt, mirant. Encara té el conill a la mà,
agafat per les cames del darrere.
"Vostè li donarà les pastilles?", em diu
la senyora Tencher. "Qui li donarà les pastilles, a aquest home? Vostè no, vet
aquí", diu. "Vuit classes distintes dc pastilles ha de prendre, diu el metge,
quatre vegades al dia. Vostè farà això per ell?"
Jo no dic res, només continuo fent rodar la cadira
cap al cotxe. No vull cap brega amb ella. "Capsigrany", li diu en Moon.
"Colla de capsigranys", torna a dir, més fluix.
"Au", dic. "Anem d'aquí."
"Ajuda'm a pujar al cotxe", diu en Moon.
"Les cames no em serveixen. M’hi has de pujar a pes."
"I això de les pastilles, Moon? , dic. De sobte
m’adono que no hi havia pensat.
"No he de menester pastilles", diu.
"Puja’m al cotxe."
"No ha de menester pastilles", diu la
senyora Ten cher. "Serà ben mort d’aquí a quinze dies, una setmana, això és
el que passarà. Mort i podrit. Ja ho veurà."
Desfermo la bata, alço en Moon de la cadira. És
lleuger com una noia, i veig que el cap li ve feixuc al coll. No té ni força ni pes. Té
la carn seca i freda, com la pell d'una serp. No és bo de fer, obrir la porta del cotxe,
però ho faig, poso en Moon al seient de l'acompanyant. Ell es deixa anar, i el fermo tan
fort com puc per mantenir-lo assegut. "Un puta jornal", em diu.
"Continua." Tanco la porta del cotxe.
"Ho portarà a la consciència", diu ella.
"Quan s'agafi el pit i tussi sang, aixo li pesarà. Haurà de portar aquest crim
davant Déu Tot Poderós", em diu ella.
No li faig atenció, malgrat que m'ho està dient a
crits a l’orella. Per un moment no sé què fer amb la cadira de rodes. Veig que
s'aplega i penso si l'he de posar dins el portaequipatge.
"Ni s'ho pensi", diu la senyora Tencher.
"Porti-se'n el vell si vol, però la cadira és meva. Ningú no m’ha pagat la
cadira." La deixo on és.
"No pateixi, senyora Tencher", li dic. Amb
en Moon fora d'escena i sense que la maleeixi per un moment, se m'acut de calmar-la una
mica d'una manera o altra. "Estarà bé."
"No pateixo", diu ella, i té la cara
deformada i lletja, d'emprenyada que està. Li surten els músculs del coll. "És
vosté qui ha de patir. És vostè qui l'està matant."
Pujo al seient del conductor, arrenco el cotxe. La
senyora Tencher és vora la cadira de rodes, fitant-nos a mi i a en Moon dins el cotxe.
Sento la seva olor, assegut al seient del meu costat. Per molt que ho provi, un home no
pot anar sempre net de debò en un lloc com aquest, sense poder-se banyar com cal ni res.
Fa olor de suor de malalt i de fregues d'alcohol. Fa olor de sala d'espera d’un
veterinari.
Mentre faig marxa enrere, veig que n’Ellen encara
és al porxo, vora el coronel Combs. Ell gronxa la cadira endavant i enrere com si
estigués nerviós, remenant el peu. N'Ellen està tan empipada com la senyora Tencher ara
que veu que no podrà tenir cura de nosaltres, ara que ens hem sortit amb la nostra. Em ve
de nou veure-ho, una noia tan maca i tan enfurismada. Remena el cap, amb les celles
arrufades. No ens menjarem la seva carn de caça que li ha dut tanta feina.
D'una boleia llança el conill escorxat al cotxe, i
s'estampa en el parabrisa ben davant de la meva cara, sona com una pilota de softball. Rebota,
queda damunt la grava vora el cotxe, pàl·lid contra les pedres. Un parell d'ossos
romputs surten de la carn. Hi ha suc al parabrisa allà on ha pegat.
"Déu", dic, posant el cotxe en marxa.
"Vaja una cosa de fer."
El pneumàtic posterior de l'esquerre passa per sobre
d'alguna cosa petita, alguna cosa que fa un cruixit. La senyora Tencher crida. Per un
moment estic segur que li he atropellat el peu. Clava un cop de puny al darrere del cotxe.
Mirant pel retrovisor, la veig inclinada sobre les
plomes, les plomes lluents de la cua del gall esprimatxat. Li he passat la roda per sobre
sense voler. Veig com una lleugera brisa fa tremolar les plomes mentre la senyora Tencher
plora a sobre d'elles. Estic sorprès de veure-li les llàgrimes a la cara. Freno,
començo a sortir del cotxe.
"Estàs boig?", em diu en Moon. "No hi
vagis. Et matarà. Estimava aquell puta pollastre."
"Sí", dic. Té raó en això. En sortir del
pati, cap a l’asfalt de nou peus d’amplària, veig que la senyora Tencher
s’ha aixecat, remena el puny darrere nosaltres, cridant. No puc sentir el que diu.
"Òndia", diu en Moon. Riu. Ho ha vist tot
i, malalt com està, riu com per partir-s’hi el cul.
"Cago’ndéu", diu. S’eixuga els
ulls i m’agrada veure’l tan content, malgrat jo no n’estigui segur de què
és tan divertit. Mirant darrere nostre, veig n’Ellen que entra en Combs dins la
Llar. La senyora Tencher és a baix al pati, té la mà en el petit munt de plomes, sense
mirar-nos més. Surto amb el cotxe a la carretera i el poso a tanta velocitat com puc.
"No sé si mataràs aquest vell", diu en
Moon, i encara riu, "però el que és cert és que has deixat el pati d’aquella
dona ple d’animalons morts, eh?"
Col·loca el cap enrere sobre el seient com si
s’hagués de posar a dormir. Mirant-lo, amb aquests ulls enfonsats i la pell
ressecada com una mòmia, em ve la imatge de l’aspecte que tindrà en ser mort. La
carretera s’allarga al meu davant, camí endins a través de les muntanyes i del gran
pla fins al campament sobre el Jackson.
I després què, vull demanar a en Moon, però tremola
una mica com si estigués rient per dintre. I després què quan arribem al campament,
vull dir, però no hi ha cap resposta correcta que em pugui donar. És una pregunta que
d’una manera o altra m’hauré de respondre a mi mateix, en un altre moment. I
penso, El que he de fer ara és conduir.
|
Ressenyes