 La mort de l'imbècil
(conte de Sant Jordi)
Albert Mestres
Tot
va començar el dia que van entrar-hi, més ben dit, el dia que, després d'acudir-hi cinc
vegades amb l'advocat de l'editorial La Mitjana, van aconseguir entrar-hi. Dos guàrdies
jurats descomunals els acompanyaven a l'ascensor. Des de l'ascensor es veia tot el port.
L'aventura havia començat.
A la sala els esperaven el jutge i el secretari. A.
acabava de publicar la seva última novel·la, La mort de l'imbècil, i se
l'acusava de plagi.
En Plini, l'advocat de l'editorial La Mitjana que el
representava, un conill sense toga, el va fer seure al seu costat.
El jutge, un vell escardalenc, un ocell rapinyaire, va
demanar a l'acusació que procedís.
Un jove alt, prim, com un corb, va desplegar una capa
negra i va començar a parlar en to sinistre:
--Ego ergum ergo cargo --va dir.
La mirada ferotge del jutge va planar per la sala fins
que va veure el conill, i llavors es va tirar en picat directe als arguments de la
defensa. En Plini, el conill advocat de l'editorial La Mitjana, va deixar de menjar el
llapis que tenia a la boca, va recollir la ploma i els papers que havia repartit per sobre
la taula, s'ho va posar tot a la butxaca de l'infern, va aixecar-se amb tota calma i es va
escurar la gargamella. Llavors:
--Sa senyoria --va dir inclinant el cap.
El jutge va obrir el bec ganxut i va dir:
--Molt bé, senyors, s'aixeca la sessió. Demà
passat, 23 d'abril, a tres quarts d'una veurem les al·legacions davant del jurat i a la
una dictaré sentència.
A. no se'n sabia avenir. Tot just feia uns dies que
havia tornat d'un llarg viatge quan va rebre la citació del jutge. Preocupat va trucar a
en Polidor, el director de l'editorial La Mitjana, la seva des de feia un parell d'anys, i
després de passar per la secretària C, la secretària B i la secretària A va aconseguir
parlar amb ell. En Polidor li va dir:
--Sí, noi, les coses no pinten bé. El problema és
que l'editorial de la denunciant, edicions La Pubilla, és més potent que la nostra. Ja
saps què vol dir això. Però haver-t'ho rumiat, home, abans de fer una cosa així. No
cal dir que l'editorial se'n renta les mans. Al contracte que vas signar amb nosaltres
juraves sobre el Fabra en tres clàusules que l'obra no era cap plagi. Però, si vols,
t'oferim el nostre equip d'advocats. Però ja et dic, prepara't per al pitjor. No estan
per brocs, aquests de La Pubilla.
Encara més preocupat, A. va anar a veure en Plini. La
citació que havia rebut deia: «Jordana domina vobiscum museum quod more sunt dominus
A.» A. no hi entenia res, tot i haver fet el seu llatí de jove, però en Plini li ho va
explicar:
--La Joana Jordana t'acusa d'haver plagiat la seva
novel·la L'amor del bacil.
--¿Ah sí? --va dir A.--. Però si ni l'he llegit.
--És clar, encara no s'ha publicat. Ha de sortir per
Sant Jordi. Fumuda l'hem, nano. La Jordana no perdona, i és molt més coneguda que tu.
--Però... no ho entenc.
--Ho sento, nano, menja-t'ho com vulguis. La teva
carrera d'escriptor s'ha acabat. No seràs el primer...
--Però...
--Mira, nano, deixa'm treballar. Tinc molta feina, els
autors sou molt murris. Però jo de tu no em faria il·lusions. Senyoreta C, sisplau --va
dir en Plini i va aixecar les orelles com si flairés un coniller--, acompanyi el senyor.
La senyoreta C, un home cepat i caraample amb el morro
inclinat endavant i una panxa protuberant, va engrapar A. pel coll i se'l va endur a pols
fins a la porta de l'escala, que li va tancar a l'esquena.
A. estava perplex. ¿Com podia haver plagiat una obra
que encara estava per publicar, d'una autora que no coneixia personalment?
Quan va arribar a casa, al bonic barri que li permetia
la seva relativament florent carrera, tan allunyat del centre que per arribar-hi calia fer
set canvis de metro, passant tres cops per l'estació d'Iràs-i-no-tornaràs de la línia
goscomfuig, va intentar expressar la seva perplexitat a la seva dona, la Rosa:
--Digues, Rosa que l'amor s'hi posa, perfecció dels
meus ulls ¿creus que es pot viatjar en una direcció equivocada del temps? ¿Tu creus que
això és real, flor meva, o era real quan el món estava del dret? Aquesta és la meva
confusió. Tu saps, com a perfecta doctora en física quàntica, que els vectors del temps
tenen diferents direccions i que el nostre món va embarcat en un d'aquests vectors.
D'altra banda, és cert i ben cert, Rosa meva, que el que mou la teranyina de trens a
través de l'espai i el temps és un complex sistema d'agulles que determina les
direccions dels combois. El meu tren, tendra mestressa del meu cor i de la casa, venia des
d'aquella realitat a aquesta irrealitat o potser d'aquella irrealitat a aquesta realitat
via Ginebra, on havia de desenganxar els vagons que van cap a Milà i deixar els que van
cap a la costa Blava. Però, i aquest és el problema, mare dels meus fills, M.
Aiguilleur, el responsable de tot l'afer, es va equivocar al moment decisiu i en comptes
d'agafar les agulles va agafar els vectors espaciotemporals i em va engegar de pet a una
irrealitat. ¿Tu què en penses, cor meu?
La seva dona va obrir tots els pètals de la seva
cara, amb una gota penjant-li del nas com una perla, i va dir:
--Per l'amor de Déu ¿creus que podria viure amb un
plagiari? ¡Quin horror!
Va dir a A., punxant-lo amb les espines, que no podia
viure de cap manera amb un plagiari, mai de la vida, que quina vergonya, i que se n'anava.
S'enduria els nens, dos, una monada, el nen A i la nena B. Ella se sentia solidària amb
la Joana Jordana, i ara que ho deia se n'adonava que la seva vida, la d'ell, era una
autèntica vida de plagiari, era una vida plagiada, i ell era un plagi, plagia que
plagiaràs, i ella no volia que la plagiessin, ja en tenia prou d'haver estat durant deu
anys el plagi de la dona perfecta que hi ha darrere tot escriptor, el plagi d'un plagiari
sense orgasmes ni rentar plats i plagia que plagiaràs fer burilles i plagi i plagi i
deixar de fumar i deu quilos més i mira quina panxa i tot plegat, i que ara se n'adonava
que en realitat estava enamorada de la Joana Jordana, que era més coneguda que ell, i que
la coneixieria i se n'aniria a viure amb ella, i si vols res parla amb en Florí, el meu
advocat.
A., desfet, però alhora alliberat, per què no
dir-ho, va tornar a trucar a en Plini, i després de passar per la secretària C, la
secretària B i la secretària A, va aconseguir parlar-hi:
--Ja t'ho deia jo, nano, aquí hi pedràs bous i
esquelles --va dir en Plini com qui rosega una pastanaga--. I no et dic que et busquis un
bon advocat perquè estàs en bones mans.
--Però... --va dir A., i llavors es va sentir la veu
de la senyoreta C, la del morro endavant i la panxa voluminosa:
--Vol fotre el fotut favor de penjar, cony de tio.
De tot això en feia quinze dies, però seguia
sumint-se cada cop més en la perplexitat, cada cop més convençut que M. Aiguilleur no
havia errat la fletxa del temps, sinó la de la realitat. Que la Rosa el deixés, mira,
això passava, què hi farem: mala cara quan morirem. Al capdavall, a un ésser humà com
ell de carn i ossos, fins i tot si es pessigava, a un escriptor mitjanet amb virtuts i
defectes, ni dels més coneguts ni dels menys coneguts, com ell, conviure amb la bellesa
personificada, conviure amb una perfecció immarcescible i sense orgasmes que es llevava
cada dia fresca com ella mateixa, era una realitat insuportable, era reduir la pròpia
vida a la d'escriptor-escarabat de cuina. I si feia temps que alguna cosa el meravellava
era haver tingut aquells dos fills, una monada, el nen A i la nena B, haver vist sortir
d'aquelles cames sedoses i inorgàsmiques, entre espines vaginals, aquells dos capolls
muts però adorables. Per més que A. va afanyar-se a posar-los en aigua no van parlar mai
i es van limitar a una vida contemplativa en la més absoluta inactivitat. Això la Rosa
no li ho va perdonar mai, com si hagués estat culpa seva engendrar éssers passius en
comptes de criatures ploraneres, caganeres, pixaneres, bavejadores, vomitaneres, mocoses,
escopidores, belluguetes, toquetes, saltaires i cridaires. Van visitar una rastellera de
psicòlegs i assistents socials, tant per al nen A i la nena B com per al seu matrimoni,
que feia aigües o més aviat es pansia en un silenci vegetal. No hi havia res a fer. Els
menuts A i B van continuar en la seva feliç paràlisi clorofíl·lica mentre el matrimoni
s'arrugava i s'assecava, faltat de qui el regués. Però A. adorava aquells nens i això
sí que el desesperava, els enyoraria amb tota l'ànima. En canvi, no sabia imaginar de
quina utilitat podien ser a la Rosa, si no era una pèrfida venjança i una autotortura
inorgàsmica (o qui sap si amb la Joana Jordana esdevindria una flor orgàsmica). A. havia
passat moltes llargues hores de la seva vida professional, buit d'idees, contemplant els
seus dos plançons, emulant-ne la immobilitat i l'èxtasi meditatiu, havia arribat a una
plena comunicació d'esperit amb ells, i d'aquell no-res blanc i llis havien sortit les
seves millors idees, mitjanetes, és cert, per respectar la jerarquia, però mai plagis.
Era el cas, per exemple, de la gènesi de La mort de l'imbècil, que ara, ironia,
resultava ser un plagi. I això era el que el desencaixava. Ell sabia amb tota certesa que
aquell llibre era fruit d'un diàleg intensíssim però mut amb els seus fills, aquell
llibre era un regal del nen A i la nena B.
Mentre va ser de viatge, va estar convençut que
allò, el viatge, era una experiència real en un món real, però ara començava a pensar
que, malgrat la seva consciència desencaixada, el viatge havia estat irreal i era
l'experiència present el que era real. O sigui, el que ell havia cregut la seva vida, des
del seu naixement a Sant Pompeu, els seus pares, els seus avis, l'escola, els amics, la
selectivitat, la Morena de la Serra (la seva primera experiència sentimental i sexual
inorgàsmica), la universitat, les altres noies, els primers anys de matrimoni amb la Rosa
que l'amor s'hi posa, el viatge a l'estranger, tota aquesta seqüència d'esdeveniments
encadenats era una irrealitat que s'havia plantificat a la seva consciència en algun
moment del viatge, quan M. Aiguilleur, o potser el tren, o potser ell, havia equivocat les
fletxes. I llavors el que tenia era un esvoranc en el passat, una inconsciència
retrospectiva, uns capítols arrencats de la narrativa en acció del seu esdevenir en cos
i esperit.
Tot això pensava A. mentre remenava el cafè al bar
dels jutjats, quan el jutge li acabava de clavar el bec a l'ànima i en Plini l'havia
deixat per anar a perdre un altre cas (el cas d'un poeta que havia tingut els pebrots de
suïcidar-se, nano, incomplint la promesa de versos futurs que el crític denunciant, en
Jaume Malacara, havia pronosticat). Llavors va veure entrar l'O, amb el seu caminar
bambolejant i la mirada de paté. L'O Ca era una escriptora d'infantils, menys coneguda
que A., dintre la categoria de les diguem-ne pràcticament ignorades per la crítica i el
lectorat, les instàncies oficials a què se sotmet el destí dels escriptors. A. la
coneixia de la seva anterior editorial, La Provinciana, abans que el crític
Lliura-i-mitja utilitzés les seves connexions per fer-lo pujar de celebritat. Sempre
havia trobat entendridors els seus ulls que deien talla'm aixafa'm menja'm. A més a més,
l'O tenia la virtut de ser una imperfecció personificada que per a A. era pur
afrodisíac: una cara acabada en punxa sobre un coll llargarut sobre uns bracets i uns
pitets remenuts sobre uns malucs i un cul descomunals, com Déu mana, caminava com si a
cada pas calgués transferir tot el pes del món d'una cama a l'altra.
--Ho sé tot --va dir l'O.
--Estic acabat --va dir A.
--Tot és mentida, jo ho sé.
--Gràcies.
--¿Què són aquests morats als braços?
--¿Això? Ah, no res. Sóc de carn i ossos, saps.
--Sí, clar, ja ho sé. Saps, A., sempre m'he
enrecordat de tu. Ets l'únic escriptor més conegut que sempre m'ha tractat amb dignitat.
Sempre has tingut alguna paraula amable o alguna atenció. Per això he vingut al judici.
Mai no t'ha importat que fos una escriptora menys coneguda.
No. Mai. Era veritat. Mai no li havia importat, al
contrari, l'O sempre li havia provocat un afecte compassiu protoorgàsmic. Mai no. L'O
deia mai no, per això sempre seria una escriptora menys coneguda. A. es va adonar que els
ulls de l'O s'havien tornat ploma'm obre'm en canal tritura'm desfés-me acariciada per
les teves papil·les gustatives sóc menys coneguda però fes-ho per favor fes-ho. A. es
va posar vermell com un pebrot perquè sense voler li feia venir salivera. Va preguntar,
per dir alguna cosa:
--¿Escrius res?
--Sí, ara mateix estic escrivint un recull de contes
infantils per a La Minsa. Es diu La meva mareta bufona l'Oca.
--¿La Minsa? ¿Com? --va dir A.--. ¿Ja no estàs amb
La Provinciana?
L'O va acotar el cap.
--No. Em van despatxar. Van dir que no feia la talla.
En Capdecarabassa em va defensar, però... --va dir l'O, però el seu clatell llargarut
com un dia sense pa deia llepa'm per l'amor de Déu degluteix-me sí sóc menys que menys
coneguda però per favor sóc tota gelatina teva fes-ho.
Es va fer un silenci carregat d'emocions
feronòmiques. La situació es feia insostenible. Al final l'O, amb un filet de veu, va
preguntar:
--¿Tens on anar?
Ara va ser A. qui va acotar el cap.
--No, l'Alt Gremi d'Editors m'ha desnonat i la
Sacrosanta Associació d'Escriptors en Llengua Postfabriana m'ha donat de baixa i no em
vol acollir.
L'O va tornar a acotar el cap i va dir amb un filet
invisible de veu:
--Pots venir a casa.
I es va afanyar a afegir:
--Si vols.
Tots dos amb el cap cot semblaven buscar alguna cosa a
terra, hagués pensat algú que els hagués vist, si els escriptors, excepte els
arxiconeguts, no fossin socialment invisibles. ¡Qui hagués pogut mai percebre amb cap
sentit una escriptora menys que menys coneguda i un escriptor plagiari sense carnet de la
Sacrosanta Associació d'Escriptors en Llengua Postfabriana! D'altra banda, a aquest algú
li hagués semblat impossible que A. hagués sentit aquelles emissions verbals en una
freqüència quasi zero, però A. va aixecar els ulls i l'O va aixecar els ulls i no van
caldre pas més paraules. Eren les primeres paraules acollidores que A. ha havia sentit
des que M. Aiguilleur va equivocar les agulles de la realitat durant el seu viatge irreal.
Al piset de l'O van fer un mos de pa amb formatge i
llavors l'O amb el cap cot li va dir a A. vine i li va agafar la mà i A. amb el cap cot
la va seguir al dormitori i l'O es va obrir com una llauna de paté i es va desfer com
foie gras.
Va ser una nit multiorgàsmica. A cada orgasme, l'O
ponia un ou.
L'endemà A. es va despertar amb moderat optimisme.
Era evident que missenyora realitat havia perdut els papers. Que A. fos acusat de plagi
d'una novel·la que encara no s'havia publicat, que hagués perdut els seus nens A i B,
una monada, editorial, dona, pis i carnet de la Sacrosanta Associació d'Escriptors en
Llengua Postfabriana no podia passar-li a ell en un món real. D'altra banda, que se
n'hagués anat al llit amb una multiorgàsmica i lletja com un pecat escriptora menys que
menys coneguda, que hagués gaudit del sexe com mai abans en cap irrealitat anterior, ni
amb la Morena de la Serra ni amb la inorgàsmica Rosa que l'amor s'hi posa, de perfecció
absoluta, amb aquesta escriptora digna de tota llàstima, que sentís un devessall d'amor
i tendresa en direcció de sortida però també d'entrada i que estimés aquells ous
orgàsmics tant o més que els seus capolls adorats, el nen A i la nena B, tot això no
semblava poder formar part d'una realitat real, però era bo, sí senyor, era bo.
L'O va sortir del llit i mentre es posava els
sostenidor sobre aquelles cassoletes encantadores va acotar el cap i va dir:
--T'estimo.
A. va acotar el cap i, amb llàgrimes als ulls, va
dir:
--Jo...
Però l'O va córrer, sempre amb el cap cot, i li va
posar un dit als llavis.
--Xxxxxt. No diguis res. Ja ho sé. Els deu ous
orgàsmics seran dignes de tu.
A. va plorar una estona, mentre sentia l'O feinejant
per la cuina, i mirava els seus deu ous orgàsmics. Allò només era un moment de
felicitat. Un respir. Un moment que passaria i ja està. El món estava a punt de caure-li
a sobre, pobre escarabat de cuina-escriptor. Ho sabia. Gràcies O Ca, va pensar.
Mentre esmorzaven va trucar a la porta un missatger
amb una carta per a l'O. Era una invitació per a la festa literària anual dels Duvobski
aquell vespre, vigília de Sant Jordi.
L'O va somriure remenant el coll llargarut i va dir:
--¿Vols que hi anem?
A. anava a contestar que sí però va acotar el cap i
va dir:
--Jo...
L'O també va acotar el cap i va dir:
--Pots venir d'acompanyant meu.
I va afanyar-se a afegir amb un brusc moviment lateral
del cap:
--Si vols. Ja sé que per a tu deu ser denigrant
anar-hi com a acompanyant d'una escriptora d'infantils menys que menys coneguda, quan
altres anys... però...
Van decidir anar-hi. A. estava agraït a l'O. Sabia
que no hi havia d'anar, a la festa dels Duvobski, que no podia funcionar de cap de les
maneres, que seria un desastre, però volia tornar-li d'alguna manera l'agraïment.
Va passar la resta del dia gaudint de la felicitat amb
l'O i els deu ous orgàsmics i intentant no deixar surar la preocupació.
Al vespre van deixar els deu ous orgàsmics al seu
cove i van agafar el metro. La majoria d'escriptors hi anaven en taxi, és clar, això els
que no disposaven de la limusina de la seva editorial, però ells no tenien mitjans. Com
que el piset de l'O era més cèntric que l'antiga casa desnonada d'A., només van haver
de fer tres canvis i passar dos cops per l'estació d'Iràs-i-no-tornaràs de la línia
goscomfuig.
A la festa dels Duvobski hi era tothom. Des dels
supereditors fins als editors dialectals, des d'escriptors arxiconeguts i candidats al
Nobel, com en Pere Gimpere i en Melcior Senglar, fins als menys coneguts com ell o els
ultraradicals automarginals com en Pere de la Figuera. És clar, era el 22 d'abril, la
prèvia de Sant Jordi, i tothom volia estar a la graella de sortida.
Tots saludaven condescentment l'O i ignoraven A. Cada
vegada que això succeïa, l'O acotava el cap, agafava la mà d'A. i se l'enduia
bambolejant.
A. va veure els tres editors bessons de La Pubilla, en
Mamorta, en Picalaporta i en Picalajà, que van fer veure que no el veien. El crític
Lliura-i-mitja, amb la seva cara de duro i les ulleres de cul de got, va girar-li
l'esquena. En Capdecarabassa, gerent de La Provinciana, que havia apostat per ell en
altres temps, va mirar-lo amb ulls plorosos i un encongiment d'espatlles ho sento no hi
puc fer res. I el seu editor, en Polidor, s'escapolia tota l'estona. I la Caramella,
l'agent literària d'escriptors arxiconeguts com la Regaqueregaràs, els va mirar a tots
dos amb menyspreu (¿pot existir res més repulsiu que un escriptor plagiari sense carnet
de la SAELP (Sacrosanta Associació d'Escriptors en Llengua Postfabriana) fent
d'acompanyant d'una escriptora d'infantils menys coneguda devaluada?).
El pitjor, per això, va ser quan va veure la Joana
Jordana, l'autora de L'amor del bacil, que l'havia demandat. A. no la coneixia
personalment, sinó només dels cartells publicitaris, les entrevistes als diaris del
corral i els anuncis de televisió. Encara que li va saber greu, no el va sorprendre
veure-la acompanyada de la Rosa, vestida amb magnífica perfecció absoluta, tot i que no
podia evitar l'eterna gota perlada penjant-li del nas. La Rosa estava esplendorosa i
sucosa, i li va clavar una mirada de vellut arxiorgàsmica seguida d'un gest de pètal
veusmacopujaaquidaltiballa que era la quinta essència de l'erotisme pistíl·lic. Les
dues dones, agafades de la cintura, encantadores, menjamons, cosmopolites i
interorgàsmiques semblaven Pierrot i Arlequí amb les copes d'un líquid blau a les mans.
Però llavors va veure amb horror que la Joana
Jordana, que, alta i difusa, li feia l'efecte d'una ànima sense cos, un simple buit a
l'espai, la petja d'un cos, pura boira al cent per cent, portava als dos traus de la
jaqueta metropolitana Bozzelli els seus nens A i nena B, una monada, els seus capolls
estimadíssims, arrencats a aquelles hores de la nit dels seus vasos d'aigua i exhibits
impúdicament sobre els pits immaterials d'una escriptora més coneguda, un Pierrot
incorpori de la pitjor estofa.
La sang va pujar-li al cap i li va fer perdre el món
de vista. Va separar-se de l'O per córrer a arrencar-li a aquella massa de no-aire,
aquell bluf físic, els seus dos plançons.
I va ser llavors que es va fer un silenci sobtat i com
una rotllana d'horror al voltant d'A. I va sortir de la rotllana avançant penosament,
arrossegant els peus encorbada sobre dos bastons, movent el cul com una lloca, la vella
Duvobski Dolç. La vella Duvobski Dolç era bòrnia, portava barba de dos dies i tenia les
ungles brutes. L'acompanyava del colze la seva germana Molècula Lassagna, una dona
baixeta, de cara rodona i amb un puro a la boca. Van assenyalar-lo les dues i la vella
Duvosbki Dolç va dir:
--¡Gos, moriràs! ¡Co-co-co-co!
A. va quedar com fulminat on era, i llavors va sortir
el poeta mallorquí i va dir:
--¡És mort es ca que va parlar!
I llavors va esclatar una tempesta de crits i
improperis i li va caure a sobre un xàfec de cava del corral, olives, croquetes i tota
mena de canapès.
Després l'únic que recordava era que algú l'havia
agafat i se l'havia emportat bambolejant.
Van tornar tristament al piset de l'O. Mentre passaven
per segona vegada per l'estació d'Iràs-i-no-tornaràs de la línia goscomfuig, l'O va
acotar el cap i va dir:
--Ho sento. Ha estat culpa meva.
A. no va dir res, i no va acotar el cap perquè ja el
tenia cot. El dipòsit d'esma se li estava quedant sec.
Però el pitjor encara havia d'arribar. Quan A.
pensava en l'O i els ous orgàsmics com l'únic consol i ja eren al piset de l'O, els
esperaven a la porta dos goril·les jurats com uns sants Paus que no van deixar passar A.
--Ho sento --van dir--, el comerç entre escriptors de
diferent difusió no és permès. I menys sense carnet.
I van expulsar A. de l'edifici mentre sentia l'O:
--Adéu, amor meu, t'estimo, els teus ous orgàsmics
seran dignes de tu.
A. va quedar tirat al mig del carrer, sota la pluja
que el diluïa. Va observar, tot ell borrós, el trist edifici escrostonat que ell havia
cregut el seu últim refugi en aquell món real i els dos goril·les jurats com uns sants
Paus, que es van quedar a la porta per si un cas. Li va semblar veure ombres darrere les
persianes, ombres de curiosos amb les vides assegurades, calentons i secs a les seves
cases no desnonades, que es protegien dels escriptors pàries. El pis de l'O donava al
pati, on, a part d'escritors quasi desconeguts, només hi vivien roba estesa i tallers
mecànics. No va poder dir-li adéu, doncs.
En la més penosa de les situacions, mig lavat, ja
més escarabat de cuina que no escriptor, A. va passar la nit més llarga de la seva vida
al portal del jutjat entre dos cartrons humits que li havia donat gentilment un sense
sostre, un escriptor que en altre temps havia estat arxiconegut i que ara es cosia els
poemes al folre de l'abric, i tot perquè al seu moment de glòria havia tingut la gosadia
de no dependre de cap editorial ni agent literari. Els somnis d'A. van ser plens de gemecs
de les gavines que passaven anant i tornant del port veí.
L'endemà, brut i sense afaitar, tot ell esborrall, A.
seia al banc dels acusats. En Plini estava concentrat rosegant un llapis i de tant en tant
es quedava immòbil aixecant les orelles i la cua mentre escoltava el jutge. El jove
fiscal va desplegar les negres ales per tota la sala i va deixar-los mig en penombra. A.
va veure al galliner l'O, apartada i abatuda en un racó, amb la seva mirada paté, en
Polidor, el seu editor, disfressat de mantis tricoteuse, i una cadira tan
angoixosament buida que només podia ser la Joana Jordana.
A l'esquerra, un grup de maniquís despullats, sense
rostre ni anatomia, units per una barra, componia el jurat.
El jutge, que amb el seu bec ganxut i regalimós es
llepava els dits amb les tripes de l'ànima d'A., deia:
--Adquem vulgo aliquis rubor est domina Jordana ex
corporis quod rem dominis A.
I al final va afegir:
--¿Té res a dir l'acusat en la seva defensa?
--Sí, sa senyoria --va contestar A.--. Tot això és
un terrible error, un malentès colossal. Vull dir, el problema és el guardaagulles.
--¿El guardaagulles? --va exclamar el jutge
enfonsant-li el bec al fetge.
--Sí, sa senyoria. M. Aiguilleur, doctor en
metafísica i guardaagulles de Ginebra. Si s'hi fixa bé, tot això és un absurd. ¿Com
és possible que hagi plagiat una obra que no he llegit mai, que no podia físicament
llegir, donada la seva inexistència material? Ben mirat, haurà de reconèixer sa
senyoria que no té ni cap ni peus.
--Desacatament al tribunal --va cridar el jutge amb
ulls espurnejants i estirant el budell prim--. Tinc cap i peus, senyor culpable. I bec. Va
per mal camí, senyor A. Continuï, si vol fer el favor.
A. es va escurar la gargamella i va veure al galliner
l'O tremolosa, reduïda a un paral·lelepípede de color marró i cobert de gelatina. Va
empassar saliva i va continuar:
--El problema, sa senyoria, és que jo vinc d'una
altra realitat. O sigui, vull dir, jo tenia una vida d'escriptor normal en una altra
irrealitat, i una dona, la Rosa que l'amor s'hi posa, que era la dona perfecta que hi ha
darrere tot escriptor, tot i el seu inorgasmisme crònic (o precisament gràcies a
aquest), i tenia dos nens, una monada, la parelleta, sap, el nen A i la nena B, i tot
anava com una seda fins que...
--¿N'hi ha per gaire d'aquest color?--va interrompre
el jutge rebentant-li la melsa--. Vagi al gra, jove plagiari, que tots tenim coses a fer.
--Sí, perdó, sa senyoria, només una mica de
paciència --va dir A. i es notava les llàgrimes a la punta de la parpella quitinosa--.
En Polidor, el meu editor --i A. va assenyalar la mantis tricoteuse de la tercera
fila del galliner--, em va donar un bitllet per anar a la fira del llibre de Frankfurt, on
es feia una presentació de la meva última novel·la, La mort de l'imbècil. De
tornada, però, el guardaagulles de Ginebra, M. Aiguilleur, doctor en metafísica, es va
equivocar i em va situar en un vector de la realitat que no és el meu. Vull dir, sí que
és el meu, però no en aquesta realitat. O sigui, sa senyoria sap que hi ha tantes
realitats com vectors possibles espaciotemporals des de qualsevol punt de l'univers, i que
conviuen totes però no es pot passar d'una a l'altra. Doncs vet aquí el que a mi m'ha
succeït. A la meva realitat irreal, on vaig néixer, vaig cursar estudis, vaig tenir els
primers amors, vaig sortir amb la Morena de la Serra, vaig conèixer la Rosa que l'amor
s'hi posa, en aquesta realitat irreal jo no podria mai ser plagiari d'una obra que encara
no hagués llegit ni estigués escrita, malgrat que la seva autora fos insubstancial,
perquè el passat precedia invariablement el present, i aquest el futur, i calia que abans
d'un possible plagi l'obra objecte de tal crim fos publicada i del domini públic. Però
vet aquí que a Ginebra, en comptes del canvi de comboi dels vagons que la companyia de
tren suïssa tenia previst fer abans de passar la fontera amb França, va haver-hi un
error per part de M. Aiguilleur, i en aquest moment de canvi, en aquest moment incert de
trànsit en què s'obre una clivella a la cruïlla espaciotemporal, en aquest instant
d'indefinició, M. Aiguilleur, el guardaagulles, eminent doctor...
--Escolti, jove plagiari, m'està fent pujar la mosca
al nas --el va tornar a interrompre el jutge arrencant-li un ull--, tot això no té ni
cap ni peus...
--Veu --va animar-se A.--, ja l'hi deia jo...
--Desacatament al tribunal. S'ha acabat el bròquil.
Segui, jove plagiari.
Derrotat, conscient del seu final, A. va dirigir-se
cap al seu lloc al banquet amb els budells pengim-penjam. Amb l'ull que li quedava va
mirar l'O, que era tota gelatina, al costat d'un senyor ganivetàs que se la mirava amb
ulls de fer-ne bocins i untar-los en una llesca de pa.
--Molt bé --va dir el jutge--, senyors membres del
jurat, poden sortir a deliberar. El senyor secretari els donarà la moneda per tirar,
degudament jurada. Només em queda recordar-los que el veredicte ha de ser unànime i que
si surt cara és culpable, i si surt creu, innocent.
Els maniquís van sortir tots a l'una i van tornar a
la una tots a l'una. Mentrestant l'O s'havia acostat bambolejant al banquet de l'acusat i
havia donat la mà a A., que esperava amb el cap cot. Quan el jurat va entrar a la sala a
l'una i va seure a l'una a la seva estrada, l'O es va enretirar bambolejant.
--Senyors --va dir el jutge sense poder evitar el to
de luxúria desfermada davant d'aquell bé de Déu de tripes i menuts espirituals exposats
a la seva mercè--, llur veredicte...
Els membres del jurat van aixecar-se a l'una, van
desplegar un paperet a l'una i van dir a l'una:
--Ha sortit cara, sa senyoria: culpable.
La paraula va caure com una maça al cervell mig
menjat d'A. Culpable. El jutge, rabejant-se en un festival de detritus anímics, va llegir
la sentència:
--El senyor A., escriptor mitjà, adscrit a
l'editorial La Mitjana, acusat de plagi de l'obra literària L'amor del bacil per
la denunciant Joana Jordana, és trobat culpable per aquest tribunal legalment i
lingüísticament constituït, d'acord amb la justícia del Codi Fractal. Aquest tribunal
considera que si l'acusat tenia tanta familiaritat amb un home tan docte en el maneig dels
vectors espaciotemporals com l'al·ludit M. Aiguilleur, bé podria haver-se desplaçat al
futur, haver llegit l'obra en qüestió, haver tornat al present i haver comès el crim de
lesa autoria, en aquest cas amb l'agreujant de frau premeditat. Aquest tribunal, doncs,
condemna A. a ser expulsat d'aquesta realitat. A més, la seva obra plagi La mort de
l'imbècil serà lliurada a l'Acadèmia Postfabriana perquè els seus ínclits membres
la desmuntin paraula per paraula al més deconstructivament possible amb els més varis
estudis fins a no deixar-ne lletra sobre lletra, com també tota l'obra anterior serà
degradada a la llengua prefabriana. La sentència s'executarà avui, 23 d'abril, a l'hora
que el lector disposi.
A. es va quedar desfet, paralitzat. La pena capital.
La destrucció i la humiliació del seu llegat artístic. Ser expulsat d'aquesta realitat.
Alguns pretenen que hi ha altres realitats, que si ets expulsat d'aquesta vas a parar a
una altra. Però ningú ha tornat mai d'una altra realitat per confirmar-ho. Encara que en
aquesta realitat sembla haver-hi un maneig diferent de les múltiples realitats. Sigui com
sigui si passes a una altra realitat deixes aquí tot el d'aquesta. A. no en sap res. La
seva experiència es limita a irrealitats vectorials, que no impliquen deixar d'existir en
cap realitat. Tot s'ha acabat. La seva obra. El nen A i la nena B, una monada. Els ous
orgàsmics. L'O. Oh, ara que per fi havia trobat algú realment. Ara que tot semblava.
¿Per què? ¿I què pensaran els seus estimats capolls, els seus estimats ous de l'obra
del seu pare, d'una obra en una llengua pobra i penosa, sense depurar, només digna de
llàstima i menyspreu per a la tradició que representa, o desmembrada i repartida en
infinits estudis psicoanalítics, estadístics, històrics, estructurals, lingüístics,
semiòtics? ¿I l'O? Pobrissona. ¿Què serà de l'O? Tendra, adorable, patedefoica,
multiorgàsmica. ¿Com podrà pujar ella sola deu ous? Després de tot això ¿podrà
continuar escrivint infantils per a La Minsa? ¿I d'ell, què serà d'ell?
Més tard, A. plorava desconsolat. No podia suportar,
ni tan sols concebre la idea de deixar d'existir en aquesta realitat. Sóc tan jove, deia.
L'O li feia companyia en les últimes hores i el consolava com podia.
--Els deu ous orgàsmics seran dignes del seu pare
--deia, i es penedia de no haver-los portat, però ja era massa tard. El temps volava i
d'un moment a l'altre s'acabaria tot.
El que quedava d'A. gemegava:
--¿Però com, com m'expulsaran d'aquesta realitat?
Al cap d'una estona es va presentar la Rosa,
tràgicament perfecta, amb el nen A i la nena B, una monada. La Rosa floria amb tota la
força de la maduresa arasiorgàsmica, els seus pètals i estams lluïen ufanosos com mai,
però els capolls semblaven pansits abans d'hora.
--He vingut a dir-te adéu --va dir la Rosa amb ulls
petàlics de mira'm-però-no-em-toquis--. T'he portat els nens perquè te n'acomiadis.
--Els meus dos capolls estan fets totes unes flors
--va dir fent el cor fort i va pensar, inundat per dins de llàgrimes, que segurament la
nova realitat s'assemblaria molt a la dels seus plançons, farcida de quietud i silenci--.
Avui és el teu dia, Rosa.
--No, el teu --va contestar la Rosa i els seus pètals
labials van dibuixar una ganyota sarcàstica--. La Joana és un sol, la Joana és una dona
sensible, la Joana és un encant, la Joana sap on, quan i com, la Joana no tinc paraules,
la Joana és una persona madura, la Joana és una dona moderna, la Joana és una gran
escriptora, la Joana m'estima per mi mateixa, la Joana portarà sempre el nen A i la nena
B, una monada, al trau, la Joana és tota esperit, la Joana és tota llengua, la Joana
m'ha donat això per a tu. Ha sortit avui.
I la Rosa va donar un llibre a A., va agafar els
capolls muts de tendresa i se'n van anar.
A. va mirar el llibre. Joana Jordana. L'amor del
bacil. Faixa: «La novel·la de la novel·lista insusbstancial més plagiada.» Enmig
de la desesperació més total, va obrir el llibre i va llegir:
«Tot va començar el dia que van entrar-hi, més ben
dit, el dia que, després d'acudir-hi cinc vegades amb el cacaolat de marca catalana, van
aconseguir entrar-hi. Dos bells joves assistents els acompanyaven a l'ascensor. De
l'ascensor, quin bon record. Per fi eren a Port Aventura.
»Al hall els esperava el gran amic, el jutge Garsó.
Va dir:
»--No sóc sectari. Ho diré tal com ragi.»
De cop A. va agafar el llibre, tremolós, va buscar
l'última pàgina i, entre sanglots, el va donar a l'O, marcant el final:
--Té, llegeix, amor meu. Així ho sabrem. Per favor.
Jo no puc.
A. es va agenollar i va posar el cap, parant el coll,
sobre la immensa falda de l'O. Ella, amb una mirada que contenia tot l'amor del món, va
localitzar el punt i va llegir:
«El lector agafa i gira el full.»
|
crítiques breus (en anglès sobre llibres de
publicació recent)