índice    número 25: juliol - agost 2001

MICHAEL ONDAATJE

Durant una breu estada a Barcelona amb motiu de la presentació de les traduccions catalana i espanyola de la seva darrera novel·la, El fantasma d’Anil (Destino), Michael Ondaatje es mostrà interessat a reunir-se amb els seus traductors -Isabel Ferrer ( a l’espanyol) i Melcion Mateu (al català)-, que van estar encantats de conèixer l’autor. El text següent és l'extracte de la conversa que van mantenir a l'hotel Condes de Barcelona.

Michael Ondaatje: Així doncs, us va semblar un llibre difícil, o difícil de traduir?

Isabel Ferrer: Molt. (Michael riu) És per la manera com utilitzes la llengua, la manera com fas servir el llenguatge, sobretot això.

Melcion Mateu: És aquesta mena de sintaxi trencada amb què escrius, de vegades amb frases extremadament breus. Segurament funciona millor en anglès que en una llengua romànica. I es fa difícil de trobar el ritme adequat.

MO: Doncs llavors deu ser per aquesta mena d’oscil·lació que hi ha entre un registre formal i un de col·loquial al llarg del llibre...

IF: No, això forma part de la novel·la. Sobretot es tracta de la sintaxi, especialment per mi, perquè potser en el cas del català funciona d’una altra manera. La dificultat en el cas de l’espanyol es troba en l’ús que fas del llenguatge, la manera com jugues amb el significat de les paraules, és gairebé com si travessessis les paraules. I hi ha imatges que funcionen perfectament en anglès però que l’equivalent exacte en espanyol no funciona, de manera que hem de buscar unes altres paraules per traslladar la mateixa imatge.

MO: I per tant heu d’afegir més elements a la imatge.

MM: Sí. És un dels principals problemes de la traducció: què fer amb les metàfores i les imatges? S’ha de traduir, una metàfora? En principi un diria que no, però algunes metàfores no funcionen en un altre idioma. I de vegades pot ser que funcionin en català, i en castellà no.            

IF: Hem de jugar amb les imatges.  També hi ha moltes maneres d’interpretar les coses, tot plegat és molt subjectiu. No he volgut llegir la traducció d’en Melcion per aquesta raó. No et limites a descriure fets objectius, com ara «va obrir la porta i va entrar en l’habitació», de manera que resulti impossible interpretar una altra cosa.

MM: Hi ha un problema de referencialitat, una certa vaguetat.

MO: De suggerència.

MM i IF: Sí, és un llenguatge suggerent.

MM: Crec que és un llibre que un ha de llegir amb molta atenció abans de traduir-lo. No és un llibre que puguis posar-t’hi tot d’una, l’has de llegir amb molt de compte i entendre molt bé com funciona, perquè moltes vegades la resposta a aquestes ambigüitats es troba en el llibre mateix, detalls que es poden perdre en una lectura superficial.

MO: Així doncs, es tracta de descobrir una manera de fer, no?

IF: No tan sols això, perquè jo he traduït algun altre llibre teu i ja conec el teu estil, però sempre he tingut el mateix problema. No és tan sols una manera de fer, ni un costum -encara que, és clar, sempre hi ajuda, el fet de conèixer l’autor i  el seu estil--, és que quan traduïm, ens hem de ficar dins la pell de l’autor, i això, amb tu, resulta molt difícil (riu). Per això quan traduïa Cosas de familia o El fantasma de Anil, he acabat somiant el llibre, perquè cal ficar-s’hi a dins.

MO: Bé, a mi em resulta difícil d’entendre això, tot i que entenc que pugui passar en llibres com Coming Through Slaughter o Billy the Kid, que reprodueixen l’estat mental d’un personatge en concret, però pensava que en els darrers, incloent-hi El pacient anglès, la perspectiva, tot i que no deixa de ser obliqua, va projectant-se sobre diferents personatges. Mirem a través dels ulls de Hana o dels de Billy el Nen. La narració és un fet compartit. I aquestes juxtaposicions creen la tensió, abans la tensió només es trobava en la veu de Billy.

IF: És cert que Cosas de familia i El fantasma d'Anil són més homogenis i fàcils que els altres, però encara així...

MM: Però són precisament aquests els aspectes positius de la feina del traductor, m’agraden aquesta mena de reptes, la traducció com a activitat creativa, el fet de provar d’aconseguir el mateix efecte en una llengua diferent. És difícil, però per mi és el més interessant.

MO: Però això deu ser molt fàcil després d’haver traduït John Ashbery, no?

MM: Sí, dit i fet (riu).

IF: Però fins a quin punt aquest ús que fas del llenguatge es deu al fet que l’anglès per tu és en realitat un llenguatge adoptat?

MO: No crec que sigui un llenguatge adoptat. De petit, a Sri Lanka, ja parlava l’anglès, el vaig aprendre alhora que el singalès, i després, més endavant, vaig aprendre una mica de tamil. Quan vaig marxar de Sri Lanka parlava l’anglès d’una manera acceptable, amb molt d’accent, és clar, el singalès prou bé, i el tamil més o menys. No vaig substituir el singalès per l’anglès, no va anar així, els tenia tots dos, i el que va passar és que vaig anar perdent el singalès i em vaig passar a l’anglès sense adonar-me’n.  Potser hi va haver un aspecte sonor o un intent de mestissatge que va convertir els dos idiomes en un de sol. No ho sé, potser són fantasies meves.

MM: Però l’anglès és la teva llengua, és clar; penses en anglès, hi somies...

IF: I a la vegada no.

MO: Potser sí, potser no, no ho sabem del cert. En una ocasió van preguntar a l’escriptor indi   R.K.Narayan  per què escrivia en anglès, i ell va respondre: «Saps què? Tinc vuitanta anys i no he tingut temps per dedicar-me a una altra llengua. Però, aquesta, la podia aprendre com cal». A mi em costen els idiomes, vaig  aprendre una mica de francès a l’escola, però en veritat sóc una persona que parla una sola llengua.

IF: Però vas marxar de Sri Lanka quan tenies onze anys, més o menys la mateixa edat que quan jo vaig marxar d’Uruguai, i jo em sento com si no fos ni d’un lloc ni de l’altre.

MM: A mi també em passa una cosa per l’estil: la meva família és mallorquina, però vaig néixer aquí. Tenc un accent barrejat i, quan som aquí em prenen per mallorquí, i quan som allà me diuen que venc de Barcelona.

MO: I aquí tots teniu aquesta barreja de llengües.

MM i IF: Sí.

MO: Tornant al tema de les metàfores, un fet que em resulta interessant és que en el meu status com a escriptor o la manera com la faig servir, la metàfora és gairebé un mecanisme a defugir perquè és massa empalagós, massa obvi o resulta massa incòmode. Pots escriure una metàfora a l’estil de les imatges abarrocades de la poesia antiga, de manera que el cigne i el clar de lluna continuen essent els mateixos deu versos més avall, de manera que hi ha molt més que un simple cop d’ull, una insinuació; hi ha metàfores que poden ser molt directes, sens dubte, però moltes vegades funcionen com una broma privada entre dues persones. Em pregunto si aquesta és una de les raons per les quals les metàfores sembla que no hi acaben de ser, com si els calgués de ser completades.

MM: A la novel·la hi ha una imatge en concret que em va cridar l’atenció, quan Anil balla tota sola i la descrius «Com un lladre untat d’oli».

MO: Un lladre untat d’oli és una imatge de Sri Lanka, on totes les cases tenen barrots metàl·lics per evitar que hi entrin els lladres, i estan separades uns trenta centímetres. Però si el lladre s’unta d’oli pot esmunyir-s’hi; amb aquesta llibertat utilitzo la meva imatgeria. És una imatge que qualsevol persona de Sri Lanka entendria, però ningú més. Com que l’escena està escrita en una mena de deliri, aturar-me i explicar la imatge hauria trencat el ritme considerablement.

MM: Una altra cosa que em sorprèn és l’ús que fas dels paràgrafs, que funcionen com vinyetes amb diferents escenes. Crec que contribueix molt al ritme de la narració. Gran part de la novel·la es construeix a partir de petites escenes, paràgrafs curts, com els mateixos capítols. Això ajuda a donar un ritme ràpid de lectura.

MO: Penso que la utilització de l’espai és molt important en l’escriptura.  Jo tenia relació amb una petita editorial i hi vaig aprendre tipografia. Nichol [Barrie Nichol], el poeta visual canadenc, quan estava fent Billy the Kid, em va ensenyar a fer servir l’espai en blanc. Vaig passar una còpia de Billy the Kid a l’editorial, l’estaven compaginant, i els vaig dir  que posaria una foto de Billy allí on hi ha el poema titulat “Us enviaré una foto de Billy el Nen feta amb un obturador de pera”. Però en Barrie Nichol em va respondre: «Per què no t’estàs de posar la foto, hi deixes un rectangle en blanc i així ens la imaginem?». Hi vaig estar d’acord: esborrem-ho. No diguem res. A l’editorial vaig aprendre de fer servir l’espai en blanc, sobretot, i de manera molt evident, a Billy the Kid. De manera que quan van arribar les altres novel·les, em va interessar la manera com l’espai en blanc es pot integrar en la narració.

IF: (fullejant un joc de proves de l’original anglès d’Anil’s Ghost). Aquí veig un exemple de metàfora: «They were hungry in their search for a pose» [literalment: «Cercaven afamats una actitud»].

MO: Però vosaltres heu de provar de fer el llibre accessible als vostres lectors, no a mi. Traduïu, però no heu de fer una traducció literal del llibre. Crec que és un fet important.

IF: També, a part de la teva manera d’utilitzar la llengua, hi ha la idiosincràsia de l’anglès i de l’espanyol com a idiomes. L’anglès és molt més sintètic.

MO: En quin sentit?

MM: En anglès pots dir més coses amb menys elements que en espanyol. En català hi ha menys diferència.

IF: Per dir el que en anglès dius en tres paraules, potser te’n calen deu en espanyol.

MM: I, també, en espanyol les paraules són molt més llargues. En català no tant, però encara són més llargues que en anglès.

IF: Per exemple, en espanyol és impossible de traduir amb una frase curta aquesta que veig aquí (llegeix): “[traduït aproximadament] li va treure les arrugues de dolor que tenia al voltant de l’ull”. De manera que aquí vaig haver de reduir la frase i suggerir la imatge de manera que el lector la pugui veure.

MM: Sí, en anglès es poden dir coses amb menys elements.

IF: En anglès una simple preposició altera completament el significat d’un verb, i en castellà això no ho podem fer; en molts casos hem d’explicar el significat d’aquella preposició.

MO: El català i el castellà, donen molta importància al so, en l’ús artístic del llenguatge?

IF: No tant com l’anglès, almenys en castellà. L’anglès em sembla molt més sonor.

MM: Penso que la fonètica catalana és molt semblant a l’anglesa. No crec que a aquest nivell hi hagi cap problema. Entre les llengües romàniques potser el català és la més propera a l’anglès, tenim sons semblants.            

MO: A la resta d’Espanya, entenen el català parlat, més o menys?

MM: No gaire, a les regions de parla catalana, és clar que sí, però no aniria a Madrid parlant català i amb esperances que m’entenguessin.

MO: Així doncs, és una llengua prou diferent. 

IF: Sí, si saps francès, entens alguna cosa, però no tot. (Pausa.) Hi ha una cosa que ahir comentàvem a l’hora de dinar i és el fet que tendeixes a no fer cap mena de descripció física. Tot el que sabem d’Anil és que té la pell morena i els cabells negres. Sarath també és fosc de pell i ample de pit, però la descripció més llarga la fas quan ja és mort.

MM: Hi ha una foto d’Anil i tota la família la veu, fins i tot els parents que té a l’estranger, però de fet no ens la descrius. Em sembla que potser això la fa més interessant al lector.

MO: Bé, realment no vaig ser concient d’això fins que ja anava per la meitat i em vaig adonar que estava descrivint els personatges per dins. Evidentment tinc molt clar quin aspecte té l’Anil i, si me la trobés pel carrer, la reconeixeria, però dir-ho al lector em sembla una manera de limitar-lo; així ell també pot participar d’alguna manera en la creació.

IF: Vaig llegir En la piel del león i El pacient anglès ja fa temps i no ho recordo, però hi ha descripcions físiques?

MO: No gaires, no. Crec que hi ha una cicatriu a la boca d’Alice,  i això és tot. És com un escenari on només hi posen una cadira per suggerir una habitació.

MM: Crec que té molt a veure amb amb el que parlàvem abans sobre la referencialitat, la manera com funciona aquesta ambigüitat en l’ús del llenguatge.

IF: Suggereixes, suggereixes contínuament sense arribar a afirmar.

MO: Potser perquè al principi no sé gaire coses sobre els personatges, no sé com són físicament, i quan ho sé és com si ja fos massa tard per dir-ho.

MM: Tenies tota la novel·la al cap abans de posar-te a escriure, o va ser un procés?

MO: Va ser un procés, no en sabia res en absolut. Vaig començar a treballar-hi sense saber de què aniria la història. I amb Kip, a El pacient anglès, no vaig saber que hi seria fins que de sobte va aparèixer en un passatge, i vaig haver de decidir si deixar-lo o treure’l. En aquest llibre la sorpresa va ser Gamini.

IF: Ahir ens comentaves que en una entrevista havies dit que el personatge amb el qual t’identificaves més era Gamini. És per la seva opció apolítica, pel fet que no es posicioni políticament i que es limiti a treballar i ajudar la gent?

MO: No ho crec, no crec que fos una qüestió política, més aviat té a veure amb el seu caràcter. I no crec que pugui dir que m’identifico amb ell, penso que som molt diferents, però va ser un personatge que va fer que m’ho passés molt bé escrivint. Tots m’agraden, tots em resulten interessants, perquè, si no ho fossin, miraria de fer-los interessants, però Gamini és una ànima sense salvació.

IF: El Ratolí.

MO: A El pacient anglès hi ha un passatge en el qual Hannah fa una llista de tots els personatges de novel·la que li agraden i aquells amb qui es casaria i amb qui no, i el seu favorit és Ezra Jennings, de The Moonstone, un drogoaddicte que acaba morint-se entre bastidors. Sens dubte no és la millor elecció. Els bales perdudes tenen el seu atractiu en les obres de ficció, cosa que en la realitat no funciona de la mateixa manera. Així que em va interessar, tot i que era un personatge inesperat i quan apareix dóna certa empenta a la novel·la.

IF: Però tots els personatges són una mica bales perdudes: Ananda, el mestre...

MM: A mi em va interessar molt la relació entre els dos germans, no tan sols el personate de Gamini, sinó la seva relació amb Sarath. Tenen una relació difícil, molt tensa, però també estan molt units a la seva manera.

MO: Vaig inventar-me el personatge de Gamini quan condueixen cap a l’hospital i abans d’arribar-hi, amb ells al cotxe, Sarath diu: «Bé, hi tinc un germà, aquí», i em va semblar un bon començament, quan ja portava 150 pàgines de la novel·la. És un llibre sobre aquests dos personatges i els seus debats en certa manera, però això va ser una manera de dir: Bé, hi haurem d’afegir alguna cosa més, i més endavant, encara apareix Ananda. Entren en una habitació i ella està enutjada perquè Sarath no li ha dit que té un germà fins aquell moment i el joc d’aquesta situació entre Sarath i Anil em va semblar interessant.

MM: O sigui que va ser una mena de truc per part teva, això de mostrar que Anil està enfadada perquè no sabia que Sarath tenia un germà, quan ni tu mateix ho sabies? Havies de trobar una excusa per explicar la sobtada aparició de Gamini en la novel·la.

MO: Bé, ella no ho arriba a dir, però en certa manera deixa Sarath de banda i es limita a parlar amb Gamini, i el moment que més m’agrada del llibre és quan entren al cotxe i Gamini, sense pensar-hi, seu al seient de davant, i ella queda exclosa del clan, de manera que diu una cosa com «Oh, vaja, els hauré de mirar des del darrere», però queda clar que està enfadada, i això fa que la història d’Anil s’allargui en aquesta tensió, i també afegeix una veu nova a la novel·la.

IF: També hi ha una dona que els dos germans comparteixen.

MO: Sí, això ho sabem més endavant. Potser integrar tota aquesta història hauria estat massa, has de decidir quantes històries pots contar en una novel·la. Aquesta dona és molt important des del punt de vista de les emocions. En certa manera és com un fantasma.

MM: Vas començar el llibre pel principi?

MO: No el vaig començar amb l’escena de Guatemala, començava quan Anil aterra a Sri Lanka i, de fet, aquest va ser el principi durant molt de temps, i l’escena de Guatemala quedava en algun lloc enmig del llibre, tot i que jo no sabia ben bé si fer que passés a Guatemala, a Sri Lanka o a un altre lloc. Em va semblar que podia induir a confusions i la vaig eliminar durant uns sis mesos, fins que algú em va comentar: «El llibre comença massa de pressa», Anil aterra i de sobte comença a discutir amb tothom; vaig estar-hi rumiant, em vaig tornar a mirar el passatge, el vaig posar al principi i em va semblar que solucionava molts problemes: li donava un passat professional, un paisatge, la descrivia com a nòmada que ara s’havia d’enfrontar a una altra feina, la seva angoixa i la seva compassió ja hi apareixen, cosa que vol dir que formen part de la seva manera de ser; no es passa les deu primeres pàgines del llibre lladrant a tothom. És curiós com un detall com aquest pot ajudar a la novel·la.

(Pausa)

No he llegit res sobre escriptors que parlin amb els seus traductors.

IF: Hi ha coses, no se m'acut res concret ara mateix, però t’ho puc buscar.

MM: Sé que hi ha autors que els agrada estar a sobre dels seus traductors. Em consta que Günter Grass es reuneix amb els seus traductors i els dóna els noms científics de les plantes, els aclareix algunes dificultats i claus de la novel·la.

IF: I Kundera.

MM: Kundera no està gaire content de les traduccions que li han fet.

IF: El problema és que sap francès, ha tingut problemes amb les seves traduccions al francès. Estic segur que qualsevol persona que veiés la seva obra traduïda per un altre no li agradaria perquè, com he dit abans, un traductor s’ha de posar en la pell de l’autor, i qui sap què pensava realment l’autor? És impossible.

MM: És una interpretació, hi ha un moment que qualsevol traducció és una interpretació.

IF: Ja el simple fet de llegir ho és.

MM: Un ha d’escollir i potser en alguns casos...

MO: Quan hi penses és sorprenent. En aquests llibres hi ha decisions preses en un espai tan difícil i perillós com una fulla d’afaitar. Hi ha matisos delicats, sobretot en els personatges. Al final, quan Sarath és al túnel i ha de decidir què farà: és un moment que inclou tota la resta.

IF: No ho havia decidit, ja?

MO: Bé, ell fa veure com si ho tingués decidit i després ha de pensar què era que havia decidit. Però és com si estigués desordenat: primer hauria d’haver pensat què havia de fer.

MO: De vegades escrius sense adonar-te que hi ha una metàfora. Hi ha jocs de paraules totalment inconscients. És com la fusta que surt d’un arbre, descrita amb molt de detall. Heu llegit W.G. Sebald? Ho hauríeu de fer, és molt bo. Escriu en alemany i viu a Anglaterra i les seves traduccions són genials, tot i que Sebald sempre se’n queixa.

MM: També hi ha un nivell en el qual sembla que aquestes coses no afectin la traducció, com quan vas afegir algunes correccions a la versió definitiva de la novel·la:. De fet, la majoria no afectaven en res la traducció...

MO: No eren canvis estilístics sinó més aviat coses tècniques, com ara allò de la la mascareta o l’espai entre paràgrafs... Considereu que els traductors tenen trets de caràcter propis?

MM i IF: Sí.

MO: Quins serien?

IF: Bé, per començar, un traductor ha de ser molt obsessiu, és important. I també molt solitari.

MO: Però no estàs tot sol perquè hi ha algú més, no? Estàs amb el llibre i amb l’autor, hi ha un diàleg constant, en certa manera.

IF: Sí, però físicament estàs sol, has de prendre les decisions tu sol.

MM: Penso que un traductor pot traïr un llibre, però també n'és el lector més acurat, i tot depèn de si tens una bona relació amb el llibre o no.

IF: A mi el que em passa quan treballo en un llibre és que m’hi fico completament i la meva vida gira entorn del llibre, del tema i, quan s’acaba, faig una mena de tabula rasa.

MO: M’he adonat que els traductors de veritat són molt obsessius, i que també s’obsessionen per la persona. Vaig fer un viatge en tren amb un traductor, per Alemanya, i passada una setmana no podia agafar una novel·la sense que em preguntés què llegia, era com si volgués ficar-se dins del meu cap. Suposo que si jo fos traductor hauria fet el mateix.

Narrativa, Poesia, etc

Albert Mestres: La mort de l’imbècil
Biel Mesquida: El rei de la fesomia pròpia...
Michael Ondaatje: Conversa amb els seus traductors
María Durán i Carles Hac Mor:Gènere Pamfletari Ester Xargay: Hi havia una vegada...
Joan Josep Camacho: Vindrà la llum
Brane Mozetic:4 poemes
Svetlana Makarovic:4 poemes
Tim Turnbull:Cavall Cru
ressenya: L’art d’enganyar...
ressenya de l'exposició de Barbara Held

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il