CARTA DE LA CAMARGA
Un viatge magnífic, estimada.
En tren. Increïble, oi?
No obstant, passat Ventimiglia,
tot ha estat camí planer,
agradable, entusiasmador,
amb aquell mar que tornava
-cala rere cala-
a brillar-te en els ulls
amb la seva pell maragda.
Després, un àrid repartiment de noms:
Toulon, Marseille, Miramas,
el Roine amb les seves aigües
arrissades per un vent
gèlid i obstinat.
Entre Marsella i Avinyó
ens han vingut de cara
el molí de vent de Daudet,
l’Abadia de Montmajour,
els buits gegants endormiscats
de Les Baux, la Catedral des images
amb els seus expatriats i evanescents
déus de pedra, Arles i l’ombra
suïcida de Van Gogh, la Camarga
i l’oblidat cant de Mistral,
la planura amb falcons
de vol baix. La resta
la deixo a la teva fantasia,
o al record de tot allò que
llegim sobre el tema.
Ara sóc aquí, a la llum
minvant d’aquesta cambra
d’hotel i t’escric envoltat
d’una dolça aroma d’herbes seques.
A la Place du Forum les taules
arrenglerades són blancs llençols
al sol. I em sento com aquell
que escriu paraules a la sorra,
senzilles com el vent del vespre.
Aviat tornaré a dipositar
en el cristall de les teves mans
no pas un record de xifres
que mesurin els contorns
del món, sinó la lívida
agonia del jorn que ja
enfosqueix la cambra, mentre
una negra papallona entra
per la finestra i es perd
en el reflex estel·lat del mirall.
LETTERA DALLA CAMARGUE
Un viaggio magnifico, cara.
In treno. Incredibile, vero?
Eppure, lasciata Ventimiglia,
tutto è filato via liscio,
piacevole, entusiasmante,
con quel mare che tornava
-insenatura dopo insenatura-
a brillarti negli occhi
con la sua pelle smeraldina.
Poi un arido elenco di nomi:
Toulon, Marseille, Miramas,
il Rodano con le sue acque
increspate da un vento
gelido e insistente.
Tra Marsiglia ed Avignone
ci sono venuti incontro
il mulino di Daudet,
l’Abazia de Montmajour,
i vuoti giganti addormentati
di Les Baux, la Catedral des images
con i suoi esuli ed evanescenti
dèi di pietra, Arles e l’ombra
suicida di Van Gogh, la Camargue
e il dimenticato canto di Mistral,
la pianura con i suoi falchi
dal basso volo. Il resto
lo lascio alla tua fantasia,
o al ricordo di quanto
leggemmo sul tema.
SEDUCCIÓ DE LES LLUMS
5
Els ulls en la falena que circumvola
la llum de la cambra: res més
no m’afecta de tot allò que m’envolta.
Encara que tu, a frec, estàs com distant
en una llunyania sense fi, mentre
evoco, no sé per quin engany,
la bella faula de la teva adolescència,
dolça violència que desfà la trama
de la teva vida, teixint-ne una altra
més inquieta i brillant. Així, una nova
gràcia sembla néixer-te, felicitat
de les coses que no moren, brillant
so on precipita tota aflicció
i només enfureix el vent de la
memòria. El crepuscle deixa
un rastre de foc en les parets i tu li ofrenes
el rostre que resplendeix completament
com quan en el verd dels trèvols
brillava el sol de biaix i els teus vestits
semblaven encendre’s damunt teu.
SEDUZIONE DELLA LUCE
5
Gli occhi all’atropo, che circumnaviga
il lume della stanza, più nulla
mi tocca di quanto mi è intorno.
Anche tu, daccanto, sei come ritratta
in una lontananza senza fine, mentre
evochi, non so per quale inganno,
la favola bella della tua adolescenza,
dolce violenza che disfa la trama
della tua vita, tessendone un’altra
più inquieta e lucente. Così, una nuova
grazia sembra nascere in te, felicità
delle cose che non periscono, lucido
sonno in cui precipita ogni afflizione
e solo imperversa il vento della
memoria. Strisce di fuoco depone
la sera sulle pareti e tu offri loro
il viso e ne risplendi per intero,
come quando nel verde dei trifogli
brillavi al sole obliquo e le tue vesti
parevano accendersi sulla tua persona.
L’ÒLIBA
Els nois la duien a la mà,
l’òliba, pels carrers de la contrada,
amb les ales obertes com un ventall.
Tenia a les pupil·les esbatanades
(gotes vítries de color plom)
tristor de calumniada solitud,
l’insomni de lúgrubes nits en la
màscara ganxuda. La deixaren al bell mig
del carrer i allí, estarrufant les plomes,
l’ocell rodolà com una pilota
de draps damunt el brut empedrat.
La vaig veure tot passant i, per poques lires,
vaig comprar-la a aquells nois.
LA CIVETTA
La portavano, in mano, dei ragazzi,
la civetta, per le vie del paese,
con le ali aperte a ventaglio.
Aveva nelle pupille spalancate
(vitree gocce colore del piombo)
tristezze di calunniate solitudini,
l’insonnia di lugubri notti nella
maschera adunca. La posarono in mezzo
alla via e qui, arruffando le penne,
l’uccello rotolò come una palla
di cenci sullo sporco acciottolato.
Io la vidi passando, la comprai
da quei ragazzi per poche lire.
Tres poemes
crítiques breus (en anglès sobre llibres de
publicació recent)