| Sara Martin Alegre La
darrera edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya va tancar les seves
portes dissabte dia 13 d’octubre, desprès de 10 intenses jornades. L’atorgament
del premi principal del festival a la interessant pel·lícula francesa Vidocq de
Pitof va ser rebut amb aplaudiments unànims, reacció molt diferent als xiulets del
públic en contra de la presència de l’indescriptible Ricardo Bofill jr. com a jurat
de la popular secció Brigadoon. Que un festival de cinema que es preui de ser capdavanter
de tots els que es fan a Catalunya caigui en l’error de demanar a un personatge
d’aquesta mena la seva participació és un senyal preocupant. Potser és només un
petit detall dins el mar de xifres amb que l’organització fa balanç del seus
èxits, però és, a la fi, una indicació d’una certa indecisió sobre si el
festival hauria de ser una festa popular --potser populista-- o un esdeveniment de primera
línia.
El Festival ha presentat enguany 219 llargmetratges i 328
curts, repartits en 10 seccions, de les quals la principal és Fantàstic, seguida per
Gran Angular. Segons fonts del mateix Festival, han seguit les projeccions 110.000
espectadors --que podien haver estat més, en vista de les cares de frustració que es
veien davant les guixetes, sobre tot els caps de setmana-- i s’han acreditat 669
periodistes de 16 països. Aquestes dades, presentades com a prova de l’èxit del
Festival, es poden llegir, però, de manera diferent quan aquest es viu per dins.
Vist de prop, el Festival és com una de les criatures
mutants gegants de les pel·lícules del Fantàstic. L’espectador més incansable
--un periodista molt professional o un cinèfil amb uns dies de vacances-- pot arribar a
veure com a màxim 5 o 6 pel·lícules diàries, sempre que gaudeixi d’una gran
resistència física; en total, no més de 50/60 títols, aproximadament 20-25% del
programat. L’afeccionat amb menys temps potser veu entre 10 i 15 títols;
l’espectador mig, 5 o menys. Retrospectives tan atractives com ara la dedicada als
falsos documentals (15 cintes) o al cinema fantàstic francès (20 cintes), totes dues
acompanyant volums editats pel festival, ja són en si mateixes petites mostres que deixen
temps per poc més. Cal, doncs, preguntar-se d’entrada a qui es dirigeix aquesta
massa de projeccions. I cal somriure’s una mica en vista d’un reportatge de la
primera etapa del festival en què un dels 60 periodistes convidats es queixava del
difícil que era seguir les 22 pel·lícules programades!
La sensació de qui vol seguir el festival a fons, no
cal dir-ho, és d’aclaparament total i, en vista de la modesta qualitat dels títols
programats enguany --que no és culpa de l’organització sinó del pobre estat del
cinema ara mateix-- s’acompanya de la impressió que un s’està perdent el que
de veritat val la pena, és a dir, el que fan a l’altra sala. La necessitat
d’encabir tanta oferta ha fet, a més, que els organitzadors no hagin deixat marge de
temps per als pobres espectadors que han volgut veure dues pel·lícules seguides, de
manera que s’han hagut de fer atlètiques carreres d’un cinema a l’altra,
sovint concloses per un antipàtic guàrdia jurat que ha barrat el pas a qui ha arribat
tard, fos un professional fent la seva feina o un espectador que havia pagat la seva
entrada religiosament.
La qüestió de les sales de cinema que acullen el
Festival és un altre senyal inequívoc dels problemes que arrossega. Sitges,
irònicament, no és una població amb una gran afecció al cinema. Les dues sales que
ofereixen programació són cinemes autènticament de poble lligats a les societats rivals
del Casino Prado i el Casino Retiro. Totes dues sales són del tot inadequades per a un
festival d’aquest tipus: potser tenen l’encant del que és vell, però el perden
quan el sofert espectador passa més de dues hores a les seves rígides butaques, o vol
fer ús del servei (sobretot el que les estoiques senyores hem d’utilitzar al
Retiro). No cal dir que tota aquesta modèstia xoca frontalment amb el luxe una mica
hortera de l’Hotel Melià i del seu imponent auditori, seu oficial des del 1993. Les
carreres dels atabalats espectadors i l’allunyament progressiu del festival dels fans
a peu --mai millor dit-- s’expliquen precisament per l’entrada en joc del Melià
i pel que ha significat en l’intent de fer del festival una festa amb més glamour
mediàtic i institucional. El Prado i el Retiro estan ben a prop, al bell mig del poble,
però calen uns 15 minuts a bon pas per arribar a l’Auditori --tant se val anar en
cotxe perquè no es gens fàcil trobar aparcament dins de Sitges--. Els convidats --pocs
aquest any degut a l’efecte dels atemptats al Estats Units-- rarament es mouen del
Mèlia, mentre que abans de la seva inauguració era possible poder fer una copa amb ells
al bar del propi Retiro.
Seguint el fil dels qui han estat els seus directors,
es pot dir que el festival ha passat per cinc etapes: 1968-1981, sota la direcció
d’Antonio Ráfales, el seu fundador; 1982-1992 amb Joan Lluís Goas, més el curt
interval amb Xavier Catafal (1993); 1993-1998, dirigit per Àlex Gorina; el bienni
1999-2000 de l’etapa de Roc Vilas i la nova etapa que ha començat enguany amb el
nomenament de l’Àngel Sala com a director. La Semana de Cine Fantástico va néixer
al 68 (al 69 es va afegir ‘y de Terror’ al títol) com a simpàtica celebració
d’un gènere no gaire ben vist pels cinèfils. Les limitacions de l’entusiaste
però amateur equip gestor inicial, format per Ráfales i un petit grup de socis del
Casino Prado, i les creixents necessitats de pressupost creades per l’èxit del
festival entre els fans de les pel·lícules de sang i fetge, va fer necessari el següent
pas: la professionalització mitjançant l’entrada en la direcció d’un grup de
periodistes cinematogràfics encapçalats per en Goas.
En l’any de la seva arribada, 1982, el festival
es va transformar en Festival Internacional de Cine Fantástico y de Terror per ser
rebatejat a l’any següent Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges.
L’etapa Goas, recordada amb nostàlgia per molts fans del cinema de gènere, va tocar
sostre, segons ha escrit el seu successor Àlex Gorina en els diaris del propi festival,
amb la projecció de la pel·lícula pseudo-històrica de Ridley Scott, 1492: La
Conquesta del Paradís, feta per complaure la distribuïdora que la presentava a
Espanya. Aquest i altres factors, sobretot la sensació d’estancament, varen fer
necessari un canvi d’orientació que fes possible el manteniment d’un criteri de
qualitat propi en les projeccions i que, a més, pogués refermar el prestigi
internacional del festival de Sitges. Seguint les primeres passes donades per Catafal,
Gorina va donar entrada al festival pel·lícules que se sortien estrictament del
fantàstic, fins al punt que el 1996 va guanyar el premi principal la pel·lícula de
Peter Greenaway, The Pillow Book, cinta amb una perspectiva poc habitual sobre el
món real, però realista a la fi. L’etapa Gorina és potser la més controvertida de
la història del festival, sobretot perquè va dividir el seu públic entre els puristes
del fantàstic i els qui varen rebre bé l’entrada d’altres opcions, pas que en
Gorina considera lògic i necessari. Sense menysprear, ni molt menys, el que va aconseguir
en Goas --consolidar un festival amb un grup prou gran d’incondicionals--, Gorina va
apostar fort, potser amb l’ombra de San Sebastián al damunt, per fer de Sitges la
seu de la celebració més completa possible del cinema a Catalunya.
 El
seu objectiu, com es pot veure en el canvi de nom del 1997 pel qual el festival va passar
a anomenar-se Festival Internacional de Cinema de Catalunya sense referència al
fantàstic, no era pas, com podria semblar, treure-li terreny al cinema de gènere
--l’acusació més freqüent contra el projecte Gorina-- sinó donar cabuda a moltes
altres manifestacions dins el que és el cinema, sobretot per tal d’evitar el risc
d’estancament. Així doncs el 1993 es va establir la secció de cinema no fantàstic
Première (Gran Angular des de 1997), però també Anima’t, dedicada al cinema
d’animació, majoritàriament fantàstic. L’altre objectiu de l’equip
Gorina, encara per assolir, era consolidar el festival com a espai on es poguessin reunir
tots els sectors de la indústria audiovisual catalana.
Qui financia el Festival --amb un pressupost enguany
de 365 milions de pessetes-- és el Patronat de l’Ajuntament de Sitges, amb la
col·laboració de la Generalitat de Catalunya i de TVC. És evident que una població com
Sitges, de només 17.000 habitants, difícilment pot fer- se’n càrrec d’un
pressupost tant elevat. Els canvis introduïts per Gorina i la gestió de Roc Vilas
podrien suggerir que la Generalitat està marcant la trajectòria del festival, donat que
ha esdevingut una important plataforma per al llançament de títols en català i per
publicitar les inversions de la Generalitat en l’audiovisual. Com és públic i
notori, el govern català es partidari d’una política de subvencions per als
productes audiovisuals locals i pel doblatge de productes estrangers --americans
principalment-- al català. L’any 2000, sense anar més lluny, la Generalitat va
gastar prop de 1.000 milions de pessetes en aquestes subvencions. Enguany, el propi
conseller en cap Artur Mas va anunciar a Sitges l’augment de les quantitats
destinades a l’audiovisual català - -fins a 20.000 milions a partir del 2002--
desprès de felicitar-se, per a sorpresa dels presents, pel bon estat del cinema català.
El que el festival reflecteix, però, és que la
voluntat d’ajudar a la indústria del cinema a Catalunya per part de les institucions
no té criteris fiables ni consistents. Gorina no va renovar els seus vincles contractuals
per desavinences relacionades amb la impossibilitat de consolidar el pressupost del
festival. Enguany, el mal enteniment entre el gerent del Patronat de Sitges, Ramón
Buxès, i el director del Festival Internacional de Teatre, Joan Ollé, va portar a la
dimissió d’Ollé i, en solidaritat, a la del director del Festival de Cinema, Roc
Vilas. La crisi es va tancar amb les sortides d’Ollé i Vilas i la seva substitució,
respectivament, per Magda Puyo i Àngel Sala al març, però no pas amb una revisió a
fons de la tasca d’en Buxé ni amb la intervenció de la Generalitat per garantir el
futur del festival.
Fa uns anys el criteri de la Generalitat quant les
subvencions primava el cinema artístic per damunt del comercial, amb els mals resultats
que tots coneixem. Desprès de diverses ensopegades i diverses substitucions a llocs claus
del Departament de Cultura --per exemple, el conseller Pujals a causa de la crisi del 1999
amb les distribuïdores de Hollywood que no volien doblar al català-- s’ha arribat a
un criteri nou que defensa l’èxit mercantil per sobre dels criteris artístics i que
té els productors catalans força desorientats. Una de les vies en què el cinema català
comercial mira de consolidar-se és, sorprenentment, la productora Fantastic Factory,
nascuda a Sitges de la trobada entre Julio Fernández de Filmax (la principal
distribuïdora de capital català) i Brian Yuzna, un director americà admirat en certs
cercles per les seves sagnants pel·lícules.
Tots dos varen concebre el projecte de fer
pel·lícules de terror que permetessin una mena de fertilització de la indústria catalana a través dels
contactes amb autors americans d’un cert renom. La primera d’aquestes
pel·lícules va ser Fausto del mateix Yuzna (vista a Sitges l’any passat), la
segona ha estat Arachnid de Jack Sholder --fracassada aquest estiu a sales
comercials- - i la tercera Dagon de Stuart Gordon, presentada enguany al festival
sense gaire èxit. L’altra gran esperança del cinema català, Jaume Balagueró
(també associat a la Factory) va presentar la seva primera obra Els sense nom
--segons el relat de Ramsey Campbell, enguany jurat del festival-- al Sitges de 1999. La
Bíblia Negra de David Pujol i Fausto 5.0 de La Fura dels Baus, no lligades a
la Factory però també gòtiques, han completat la llista d’estrenes catalanes a
Sitges del 2001, la segona amb més ressò que no pas la primera.
Julio Fernández espera fer de Barcelona la capital
del fantàstic europeu en número de rodatges amb projecció comercial internacional. De
moment, però, Fantastic Factory porta camí de convertir-se, en paraules d’un
col·lega que es mira el cinema català des de Madrid, en una versió moderna dels antics
Hammer Studios de Londres, coneguts pel seu terror de culte però no per això menys
cutre. Tant de bo, si fos així. El cinema català, que ha aconseguit col·locar una obra
intimista com Pau i el seu germà a la secció oficial de Cannes, ha presentat en
canvi a Sitges productes d’escassísim interès dins i fora de Catalunya, no pas
perquè siguin cinema fantàstic sinó perquè són cinema de baixa qualitat. Les bones
relacions entre Fernández i la Generalitat confirmen, però, que aquestes pel·lícules
han estat ben rebudes pels òrgans oficials.
Aquesta acceptació demostra de manera planera la
confusió sobre la situació del cinema català i la manca de criteris seriosos de
recolzament del cinema per part de les institucions. Els productes de la Hammer ocupaven
un lloc determinat en un ventall que anava des del Free Cinema més compromès a les
comèdies de la sèrie Carry On. El mateix es pot dir de les pel·lícules de l’altre
gran referent de Julio Fernández, Roger Corman, dins el panorama americà.
L’existència de la Fantastic Factory seria un fet molt positiu en una indústria que
pogués oferir la mateixa varietat de productes, però en la situació actual el que el
seu exemple fa és reduir les possibilitats del cinema a Catalunya en lloc
d’ampliar-les. ‘Cinema català’ podria ser aviat sinònim de subproducte
del gènere de terror --en anglès-- i és difícil dir a qui pot beneficiar això.
Sitges li serveix en part a la Generalitat per oferir
mecanismes de compensació a aquesta evident manca de producció cinematogràfica catalana
consolidada. La secció presentada al Festival s’anomena "Audiovisual
Català" per així poder incloure la producció de telefilms i de documentals per la
TVC. Enguany, per exemple, s’han presentat Germanes de gang de Jesús Garay y Freetown
de Javier Arazola. Sense treure cap mèrit a aquestes obres, cal demanar-se què fan a un
festival de cinema. Una altra secció, Nova Autoria, dedicada a presentar a càrrec de la
SGAE els treballs dels alumnes de les Escoles de cinema de Catalunya --cosa que ja es feia
des del 1996 a Sitges-- va aconseguir atreure a 300 persones en una de les sessions
gratuïtes, que projectava 15 treballs. Aquestes xifres, contrastades amb els 110.000
espectadors del festival, clarament suggereixen que aquesta secció no va gaire més
enllà de circles molt reduïts.
Potser la gran sort que té el govern basc comparat
amb el català és que pot encaixar la producció audiovisual basca dins el prestigiós
Festival de Cine de San Sebastián. Aquesta encantadora ciutat és, a més, la seu de la
Semana de Cine Fantástico y de Terror de San Sebastián, que es celebra a finals
d’octubre i que s’ha convertit per molts dels antics fans del Sitges dels 80 en
un punt de referència important. Als bascos no els cal reconvertir la seva Semana en una
altra cosa perquè ja tenen el Festival de Cine. A Catalunya, la falta d’un festival
general de primera línia ha portat a aquesta estranya esquizofrènia de Sitges, forçat a
complaure els fans del fantàstic i els admiradors del cinema artístic sense acabar de
complaure ningú, incloent-hi les institucions que el financen. No és pas un cas únic.
Fantasporto, el certamen més semblat a Sitges en volum i objectius, també inclou
seccions que no són de gènere. No per això, però, cal deixar de fer un necessari
replantejament dels objectius del festival de Sitges i, en tota l’extensió de la
paraula, de la política a la seva rebotiga.
El nou director, Àngel Sala, ha confirmat
públicament diverses vegades la seva intenció que el Festival torni a les seves arrels i
al seu públic jove dins un pressupost ajustat. La seva llarga experiència de deu anys
com a director de la secció Brigadoon --la defensora més clara de l’esperit de
gènere-- fa esperar que complirà la seva paraula, encara que potser li calgui prendre
unes quantes decisions dràstiques i doloroses sobre la presència de seccions i
pel·lícules fora i dins del Fantàstic.
La grandària excessiva del festival és ara mateix el
seu problema principal. El que sembla tota una demostració de força, sobre tot pensant
en les limitacions del pressupost, és de fet una demostració de debilitat per part del
festival per seleccionar el que li cal. L’estrena en la mateixa setmana del festival
de títols comercials clau en la seva programació com Le Pacte des Loups suggereix
que l’organització no te prou força o prestigi com perquè les distribuïdores
vegin l’interès de donar-li una certa exclusivitat al festival. El pas dels
convidats és també erràtic. Enguany, els atemptats de Nova York n’han acovardit
molts, com ara Kevin Smith, però, estranyament, Sitges no va tenir prou atractiu per qui
sí va venir: Woody Allen va estar a Barcelona per presentar la seva nova pel·lícula --The
Curse of the Jade Scorpion-- la mateixa setmana que es va veure al festival, però no
va passar pels salons del Melià.
Els criteris de programació també trontollen. No és
només un problema de com encabir dins el festival seccions menys populars com Seven
Chances (set pel·lícules no fantàstiques minoritàries escollides pels crítics), sinó
de clarificar els criteris de selecció. Més d’una pel·lícula de Gran Angular cau
dins del sub-gènere del thriller --The Pledge o The Deep End, per exemple--
inclòs segons com dins la secció Fantàstic (Donnie Darko o Mullholland Drive).
Més enllà de la qüestió de gènere, aquest any s’ha obert a més un nou front
geogràfic en afegir-se al festival, malgrat la existència de la Muestra de Cinema
Asiàtico de Barcelona, una nova secció anomenada Orient Express dedicada al cinema
oriental en general. Tocant el pur racisme, Sitges s’ha inventat un premi específic
per aquestes obres. Quin efecte, cal pensar, li faria a un director català que un
festival de cinema fantàstic a qualsevol nació inclosa a l’Orient Exprés tingués
un premi per la  millor obra europea? Una mostra més de la desorientació vers el cinema
oriental, si se’m permet la broma fàcil, és el fet que les pel·lícules Inugami,
Satorare, Batoru Rowaiaru, Kaïro, Metropolis
(d’animació) i Bi Mil han concursat al Fantàstic i a l’Orient Express.
Irònicament, ha guanyat el guardó de l’Orient la preciosa pel·lícula Millennium
Actress de Satoshi Kon, pel·lícula d’animació presentada dins la secció
Anima’t, on no podia guanyar cap premi perquè Anima’t només premia
curtmetratges.
Donar una impressió acurada del que ha estat enguany
el Sitges Festival Internacional de Cinema de Catalunya és, doncs, en vista de la gran
oferta, poc més que impossible. Cadascú haurà vist un festival diferent segons els
gustos propis. Com és lògic, dins d’aquesta immensa programació hi ha hagut de
tot, amb una certa tendència a la desil·lusió amb els productes dels mestres --com 8
and _ Women, l’última pel·lícula de l’homenatjat Peter Greenaway-- i una
creixent inclinació cap a l’esplendor visual del fantàstic francès, tal com
demostra l’èxit de Vidocq.
A Sitges es pot anar amb la tranquil·litat que els
programadors tracten d’evitar els subproductes, cosa que no es pot dir sempre de les
sales comercials, però s’ha d’anar també mentalitzat a córrer el risc de ser
ensorrat per una veritable allau de tota mena de cinema. El seu èxit és la mostra més
palpable del nostre amor masoquista per un medi que, fantàstic o no, mediocre o brillant,
mai no deixa de captivar. Cal, en tot cas, que les institucions entenguin la necessitat de
recolzar el festival i que els espectadors tinguin l’última paraula sobre la seva
continuïtat i continguts.
Web Oficial
http://www.sitges.com/cinema
Premis Sitges 2001
Premis Fantàstic:
- Millor pel·lícula: Vidocq, de Pitof
- Millor Director: Brad Anderson, per Session 9
- Millor Actor: Eduard Fernández, per Fausto
5.0
- Millor Actriu: Yuki Amami, per Inugami
- Millor Guió: Richard Kelly, per Donnie Darko
- Millor Fotografia: Grzegorz Kedzierski, per Avalon
- Millor Efectes de Maquillatge: Vidocq
- Millor Efectes Visuals: Pitof, per Vidocq
- Millor Banda Sonora Original: Bruno Colais, per Vidocq
- Millor Curtmetratge: In Absentia, de Quay
Brothers i Brasil, de Francisco Javier Gutiérrez Díaz
- Premi del públic a la Millor Pel·lícula de la
secció Gran Angular: The Curse of the Jade Scorpion, de Woody Allen
- Premi del públic al Millor Curtmetratge de las
sessions d'Anima't: Strange Invaders, de Cordell Barker
- Premi al Director del Millor Curtmetratge
d'Animació: Le Processus, de Xavier de l'Hermuziere & Philippe
Grammaticopoulos
- Premi Orient Express: Millennium Actress, de
Satoshi Kon
- Premi de la Crítica José Luis Guarner: Kairo,
de Kiyoshi Kurosawa, pel seu tractament innovador d'una clàssica història de fantasmes
- Premi Citizane Kane, al Director Revelació: Pitof,
per Vidocq, per la seva enlluernadora concepció visual i per l'ús de les noves
tecnologies
- Premi Méliès d'Argent: Le pacte des loups,
de Christophe Gans
Premis Nova Autoria:
- Millor Director-Realitzador: Javier Ruiz, de
l'ESCAC, per Treitum
- Millor Guionista: Luis Antonio Pérez Paadin, de
la UAB, per 53
- Millor Música Original: Ramon Salvia, de la
UPF, per Opción incorrecta
|
crítiques breus (en anglès sobre llibres de
publicació recent)
SITGES 2001
-