 Abans morta que
deshonrada
Patricia Duncker
Traducció: Dolors Udina
El primer que vaig pensar va ser que la meva dona devia tenir una història. Normalment
no sóc un home gelós, però he llegit els llibres que cal. En conec els símptomes. Sé
a quins detalls he d’estar atent: a qualsevol canvi en el seu comportament habitual,
roba nova, un pentinat diferent, silencis sense explicacions. De vegades aquestes coses
comencen molt abans que passi res més greu, irrevocable, com si diguéssim. La primera
vegada que vaig notar coses estranyes va ser la nit que va apagar la llum.
Tenim un pis petit al divuitième, a la rue
Ordener. Els dissabtes hi ha mercat al carrer i ella hi fa la compra. Aquell dia havia
comprat flors, uns clavells vermells com la sang, i els va posar a l’habitació.
Compra flors cada dissabte, però normalment les posa sobre la taula. Li vaig preguntar
per què les havia posades a l’habitació i em va dir que des de la sala també es
podien veure si les portes estaven obertes, i sempre ho estan. En total tenim
cinquanta-cinc metres quadrats, comptant el rebedor, i deixem les portes de
l’habitació obertes per tenir més sensació d’amplitud. És un apartament gran
comparat amb els altres de l’edifici i el lavabo està separat del bany, encara que
és estret, són dos espais llargs i estrets de costat, i la cuina és una simple finestra
a la paret de la sala. A la cuina només hi ha espai per a un. Però prefereix ser ella
qui se n’ocupa. Governa la nevera amb mà de ferro. Bé doncs, el dia que va posar
els clavells a l’habitació va ser el mateix dia que va apagar la llum.
La seva mare i la seva tia havien vingut a sopar. Vam
menjar entrecöte grillée, amb aquella salsa especial que a la tia li encanta,
feta amb pebre verd, nou moscada i crème fraîche. La típica conversa de
família: la seva mare vinga parlar dels néts. Nosaltres no tenim fills; la seva germana
en té tres. Com que tinc una bona bodega al celler, vaig servir una ampolla de Côtes de
Bourg. Se la van beure tota i, cap a mitjanit, les vaig acompanyar de retorn a Vitry. Quan
vaig tornar, la meva dona ho havia rentat i arreglat tot, i ja era al llit llegint una
novel·la policíaca japonesa amb el renou llunyà del rentaplats. Els clavells
resplendien sota el llum de la tauleta de nit. Vaig parlar una estona amb ella mentre em
despullava. De fet, no em contestava, de tant en tant deia que sí, però és que estava
concentrada en la novel·la. Em vaig ficar al llit i em vaig quedar pensant. Com que fa
deu anys que estem casats, no he d’abordar determinades coses de manera indirecta. Em
vaig inclinar sota el llençols i li vaig apujar la camisa de dormir per sobre els
genolls. Com que no es va moure, li vaig acariciar la part superior de la cuixa esquerra.
Ella va continuar llegint una estona i després va fer una cosa bastant extraordinària.
Es va treure les ulleres, les va posar en el llibre per marcar el punt i va apagar la
llum.
Val a dir que jo prefereixo fer l’amor amb la
llum encesa. Així veig el que tinc entre mans. Ella encara té un cos de molt bon veure
pels anys que té. Com que no ha tingut fills, té la panxa ferma; rodona però ferma. Té
els pits grossos i els mugrons grans i rosats. Ja us dic que m’agrada veure què tinc
a sota. No és que em donés a entendre que no volia, perquè tan bon punt va apagar la
llum es va girar de cara a mi i es va aixecar la camisa fins a la barbeta. Jo no vaig
saber ben bé què dir, i el llum era al seu costat. M’hi vaig posar doncs amb
resolució per fer-li veure que no em molestava. En tot cas, la llum dels fanals entra a
l’habitació i produeix una mitja llum fantasmal. Però no es nota quan els llums
estan encesos. En acabat, vaig allargar el braç i li vaig acariciar el cap. Li vaig
preguntar per què havia apagat la llum. No em va donar cap resposta. Però em penso que
s’estava adormint.
L’endemà tot era normal. Es va aixecar per fer
cafè a dos quarts de nou. Va sortir amb sabatilles per anar a la boulangerie. Va
omplir les butlletes de la loteria. Va netejar el bany després que m’hagués dutxat
jo. A dos quarts de dotze tornava a cuinar. No és exactament que me n’oblidés,
d’allò de la llum, però ho vaig deixar en algun racó de la memòria.
Normalment, els dies de cada dia sortim de casa junts.
Jo treballo en un garatge al périférique, a prop de la Porte de Pantin. És una
feina bona, d’horari regular i un sou correcte. Com que sóc mecànic en cap, tinc la
responsabilitat de fer els pressupostos. Sóc un home prudent i no prenc decisions de
pressa. M’agrada sospesar les coses. La meva dona mai no em pregunta per la feina,
però tampoc és habitual que les dones s’interessin pels cotxes, oi que no? Ella
treballa amb la seva germana a l’Ile St-Louis. La seva germana dirigeix un hotel i la
meva dona fa els comptes; a l’estiu s’ocupa de la recepció i supervisa la
neteja. Tot sovint és ella mateixa qui fa la neteja. No pot suportar que algú altre ho
faci a mitges i s’hagi de tornar a fer. Fa servir productes d’una olor violenta
per als quals s’aconsella fer servir guants. No fan olor de pi o d’espígol,
només de desinfectant. I de vegades ella també. És una olor molt agressiva. Una vegada
n’hi vaig parlar. Va accedir a posar-se un perfum més fort si jo trobava l’olor
desagradable.
Dina amb la seva germana i a l’hivern sempre
arriba a casa abans que jo. A l’estiu, s’està a la recepció de l’hotel
tres nits per setmana i arriba a casa a les onze. Mai no fa els caps de setmana. Jo sempre
li pregunto per la seva germana. Ella em parla dels fills. De què fan. Ara el gran va a
pescar al riu, però no es mengen mai res del que pesca perquè l’aigua està massa
poluïda. S’ha fet amic d’un paio que té una gavarra i surten a pescar a les
tardes. La filla està punt d’entrar a sixième, i el petit, a l’estiu,
el tenen tot el dia entre les cames. La seva germana no el vol deixar a la garderie.
Sembla que li agraden força, els fills de la seva germana. No n’oblida mai els
aniversaris. Però no és el que diríem maternal. Els primers anys del nostre matrimoni,
jo em moria de ganes de tenir nens. Volia tenir un fill propi. Prou natural, això. Però
no va passar res. Vam anar a l’hospital i ens van fer totes les proves i ens van
donar consells. Ens van dir que havíem de ser pacients. No teníem cap problema concret.
Només que de moment no havia funcionat. Quan ella va fer quaranta anys, ja ho havíem
deixat córrer.
Va ser un mes després de l’incident de la llum
que vaig tornar a casa cap a les set i ella no hi era. El pis estava desert. La seva bossa
no hi era, el paraigües no estava al racó. Arribava tard. Vaig engegar la televisió i
vaig mirar les notícies. Però passaven ja de dos quarts de nou quan vaig sentir la clau
al pany. Devien ser més de dos quarts de nou, perquè Laurent Cabrol encara parlava per
disculpar-se del mal temps i per mostrar-nos un clin d’oeil d’eriçons en
un ritual d’aparellament.
Jo estava una mica empipat. Per això no vaig dir res;
vaig continuar prenent-me la cervesa i mirant el començament de la pel·lícula. Ella es
va disculpar per arribar tard, però no va donar cap raó. Si no m’ho volia dir, era
cosa seva. Però aquella nit va tornar a apagar la llum just quan li vaig fer avinent que
em venia de gust una mica d’amor. I la va apagar una mica massa bruscament.
Normalment no sóc un home gelós. Però tampoc no
sóc innocent. I no és fàcil enganyar-me. A més a més, estava en guàrdia. Tot va
continuar com de costum durant la primavera, només que ella no volia fer l’amor amb
la llum encesa. Es va convertir en una mena de cavall de batalla. Vaig decidir retirar-me
una mica. Jo no li demanava que féssim l’amor. I ella no s’arraulia als meus
braços com solia fer. Però no vam dir res. Si ella no en volia parlar, jo tampoc.
Però ella no semblava voler parlar de res. Una nit li
vaig preguntar on volia que plantéssim la caravana aquell any. La guardem al jardí de
casa la meva mare, a un barri dels afores. I cada any busquem un lloc diferent a la costa
oest o al Midi. M’encanta mirar-me els prospectes i descobrir quin càmping ofereix
la millor relació de qualitat-preu. En tot cas, no va manifestar cap interès pels
prospectes, i em va dir que encara no havia pensat en les vacances. No estava segura de
voler-ne fer. He d’admetre que em vaig empipar una mica amb això. Suposo que no
l’hauria d’haver escridassat. Es va aixecar amb calma i se’n va anar
directa al llit. I l’endemà a la nit no va tornar fins les nou tocades. Jo havia
perdut les esperances de sopar i havia baixat al cafè. Vaig treure un tall de peix de la
nevera per a ella i el vaig deixar a descongelar sobre el marbre. Com dic, ja sé que no
l’hauria d’haver escridassat, però és que va deixar de col·laborar. Jo estava
disposat a disculpar-me i tornar a fer les paus. Però, quan la vaig veure, no em va
sortir ni una sola paraula. Estava blanca com un paper, com si estigués en estat de xoc
després d’un accident, i li tremolaven les mans. Va dir que sí, que no es trobava
gaire bé, però que al matí ja li hauria passat, i que no, que no volia menjar res i se
n’anava directament al llit. Em va semblar sentir-la perbocant al lavabo, però com
que havia tancat la porta del bany, no en podia estar segur.
L’endemà al matí feia unes ulleres molt
fosques, però es va llevar i va anar a treballar com sempre. No va dir gairebé res i no
va ficar els plats de l’esmorzar al rentaplats com feia habitualment. Va ser llavors
quan me’n vaig adonar. Es veia amb algú altre. I ell la pressionava.
L’endemà vaig trucar a la seva germana quan la
meva dona ja devia haver sortit de la feina i li vaig dir que estava preocupat. Que la
veia cansada, malalta i tot, però que ella insistia que no passava res. Val a dir que
tenia previst que la germana em sortís amb evasives, cosa que demostraria que
n’estava al corrent, però no. Al contrari, es va acalorar molt, preocupada de debò.
La conec bé, i no fingia. Devia dir-li alguna cosa a la meva dona, perquè l’endemà
al vespre em va dir que m’ocupés de les meves coses i la deixés en pau quan va
tornar a casa. Tard. Encara estava una mica blanca, però enlairava la barbeta com un
gladiador. Ja t’ho faràs, vaig pensar. I en aquell instant va acabar alguna cosa
entre nosaltres. No puc dir què va ser exactament, però no em va fer feliç. Ella havia
deixat de confiar en mi. Es va quedar callada.
I llavors va deixar de tornar a casa. Va deixar de fer
el sopar com a mínim tres nits per setmana. De vegades tornava a les nou, de vegades a
mitjanit. Si jo li parlava, ella em contestava amb monosíl·labs. Vaig decidir descobrir
qui era l’altre home abans de fer les acusacions definitives.
Un dia no vaig anar a treballar. La vaig seguir.
Va ser difícil no perdre-la de vista al metro. Anava
tothom atapeït en una intimitat aclaparadora, però ella és més aviat baixeta.
S’esmunyia entre la gent sense molestar ningú, amb el llibre a les mans i llegint
tot el camí. Caminava a bon ritme sense entretenir-se, però jo no li treia l’ull de
sobre i m’hi vaig acostar gairebé a a vint metres pels carrers menys transitats, i
la vaig veure taconejar amb energia el quais i travessar el pont. No va vacil·lar
ni un instant ni va mirar mai enrere. Va esquivar les aigües clares que corrien pels
canals amb l’elegància d’una heroïna, es va aturar un moment a la llum del sol
sobre el Pont St-Louis i jo em vaig amagar al darrere d’un quiosc amb forma de
taronja gegantina. Però no es va girar, només va alçar els ulls, cap al sol. I en els
seus cabells foscos resplendia una brillantor nova, estranya, sinistra, relluent.
S’havia convertit en una estranya per a mi, tots els seus gestos com secrets
revelats. Va baixar per la rue St-Louis, va entrar a l’hotel amb un moviment onejant
de la vora de la faldilla i em va deixar amb la resta del dia per matar el temps
controlant les portes.
Com que no era una de les tardes que li tocava
ocupar-se de recepció, hauria de sortir a les cinc. I ho va fer. Va sortir amb la seva
germana i es va quedar un moment parlant al carrer abans d’anar-se’n. Jo em vaig
amagar darrere d’un cartell de cinema perquè havia de passar pel meu costat per anar
al pont. Però no ho va fer. Va enfilar cap a l’altra banda, cap al Pont de Sully.
M’ho esperava, però tot i així se’m va regirar l’estómac de la ràbia i
l’espant. Era veritat que sortia amb un altre home. I jo ben aviat sabria on vivia.
Em vaig posar a seguir-la, disposat a matar:
No es va girar. Ni una sola vegada: I caminava de
pressa, amb una precisió devastadora. Jo mirava de mantenir el seu ritme mentre ella
avançava per Cardinal Lemoine. Va passar entre les bastides amb la certesa de qui fa tot
sovint el mateix camí, i va pujar el carrer sense aturar-se ni un moment a agafar aire.
Estava més en forma que jo, però no la perdia de vista. Quan va arribar a la Place de la
Contrescarpe, la vaig perdre. De cop i volta. Hi havia molta gent als cafès, música
d’un organista de maneta instal·lat sota els arbres, els restaurants amb les taules
parades per a sopar: devia haver entrat a un dels edificis. Hi havia diverses portes
immenses amb interfon. Si se sabia el codi, ni tan sols hauria hagut de trucar. Vaig seure
a un cafè, a esperar. Em mirava amb ànsia i ràbia totes les finestres que donaven a la
plaça. Era allà? O allà? O darrere d’aquelles persianes tancades i polsoses? Vaig
ser incapaç de tastar la cervesa que havia demanat.
Cap a les deu, estava desesperat. La foscor havia
calmat la plaça. No sentia res més que els seus gemecs de desig satisfet i d’amor
xiuxiuejat. La gent em mirava: un home que havia tingut una esposa desitjable. L’home
al qual ella havia abandonat. I llavors la vaig veure, pulcra, tranquil·la, amb el xal
sobre les espatlles, sortint per les grans portes de l’altra banda de la plaça. La
cara blanca desprenia llum a la foscor. Hi havia algú darrere seu. El cor em va fer un
bot i se’m va aturar del tot quan es va girar per acomiadar-se.
Ell era petit, gairebé nan, calb, d’uns
cinquanta anys, amb un vestit fosc gastat. Tenia una cara grossa com la lluna, era lleig,
poc agraciat. No vaig mirar d’amagar-me. Vaig continuar assegut, mirant. Ell li va
agafar la mà i li va dir alguna cosa, però jo era massa lluny per sentir-ne les
paraules, i després li va besar els dits amb reverència com si ella fos la seva santa
patrona. Ella va inclinar el cap i va fer mitja volta. Se’n va anar per l’altra
banda de la plaça buida, cap a la foscor grisa.
Jo em vaig quedar tot sol molta estona, molta, mirant
els perfils grisos dels edificis, els arbres grisos desprovistos de color i els llums que
s’encenien a les finestres més altes. Finalment em vaig beure la cervesa d’un
glop. Però no em veia amb cor de moure’m. Em vaig quedar assegut mentre tota la
gelosia i la ràbia es desintegraven per convertir-se en pur menyspreu.
Llavors, cap a les onze, em vaig aixecar i me’n
vaig anar a casa.
Ella ja era al llit, el llum de la tauleta de nit li
projectava ombres a la cara. Com sempre, llegia. Jo me la vaig quedar mirant incrèdul.
Perquè en aquell moment realment em semblava veure una dona que mai no havia conegut ni
entès, un monstre que buscava el plaer sexual en la perversió, que buscava homes
extrafets en carrers de mala mort. Ella no va dir res ni va aixecar els ulls.
Li vaig dir que era una puta. Que ho sabia tot: Que
l’havia seguida. Que per fi havia entès el seu comportament tan extraordinari. Que
l’havia vista com s’acomiadava a la porta. Què era inútil mentir o dissimular
més. Em vaig posar a cridar.
Ella va deixar el llibre, hi va posar el punt amb les
ulleres, va enretirar els llençols i es va aixecar del llit. Llavors va passar pel meu
costat, tan a la vora que la podria haver tocat, i va encendre tots els llums: els del
sostre, els de la paret del rebedor, l’halogen del costat de la televisió. Va fer un
pas enrere amb gest desafiant, es va ajupir amb delicadesa de ballarina i es va treure la
llarga camisa de dormir.
Jo em vaig repenjar a la porta.
Tenia el cos absolutament transformat. Li travessava
els mugrons l’empunyadura d’una daga les volutes de la qual li envoltaven les
rosades aurèoles mentre la fulla li partia la panxa amb línies rectes fermes i blaves
que remuntaven les corbes dels seus pits, però, a més a més, des de la massa fosca i
arrissada dels pèls púbics, enrotllada a la fulla de la daga, s’erguia sinistra una
rosa roja. A la resplendor de tots els llums, vaig veure tots els detalls, vaig veure-hi
l’agressió amb terrible claredat. A l’empunyadora de la daga, desplegant-se com
un pergamí medieval, hi havia les paraules: Abans morta que deshonrada. Els
tatuatges replendien amenaçadors sota la llum dura i blanca.
Aleshores va parlar.
"Fa molt, molt temps que ho planejava. Ho he
fet en somnis una i altra vegada i ara per fi ja està acabat. Sí, de vegades m’he
posat malalta. Era una feina llarga. Però, per mi, el dolor, fins i tot les infeccions
eren importants. Era la meva manera de transformar el meu cos, irrevocablement i per
sempre. Potser pensaràs que tu m’has canviat. Però no és veritat. Sóc com
l’arena sota els teus peus. Cada nova onada m’allibera. Però m’he sentit
deshonrada cada cop que m’has tocat. No deixaré que em toquis mai més."
|
© Patricia Duncker
crítiques breus (en anglès sobre llibres de
publicació recent)