 L’esgarriacries
jeu bocaterrosa
de Ramon Erra
Al comtat de Sligo, seguint l’ombra del poeta, et pots
trobar amb això: que no para de ploure i gairebé veus l’herba com et creix sota els
peus. El verd arrela a les tombes i xucla tant que al final entens per què
l’herbassar del cementiri de Drumcliff es mou en onades llargues, com si fossin
alexandrins. Acabes amb pell de gallina. En canvi, a la ciutat les finestres s’obren
el temps just de mirar els núvols i després es tanquen d’un cop sec. Les cortines
continuen voleiant.
Però, és clar, allà damunt la tomba de Yeats hi
havia algú jaient i a mi em va preocupar molt. Si era mort no caldrien gaires trasllats,
si era viu, què hi feia estirat a l’herba fresca i humida nascuda d’un
soterrat?
Em va tranquil·litzar molt veure que a la punta dels
dits, mig obert, tenia un petit llibres esgrogueït. Això volia dir persona civilitzada i
humana –qui si no llegeix poesia en aquests temps que corren?—i descartava de
ple ànimes en pena, ressuscitats, druides i crisi de mal de cap. La migranya no
m’havia emprenyat ni un dia des que aquells pescadors em van travessar amb la barca i
em van deixar a la costa oest d’Irlanda. Ni l’estranya nit que em va tocar viure
a la vila de Sligo. La por no existeix, ens la fem nosaltres, m’havia dit el pescador
més vell dalt la barca quan li vaig fer notar que no hi havia salvavides per a tothom, i
tenia raó.
Tot i les previsions, havia parat de ploure i
s’havia aixecat un ventet carregat d’olors de murtra, timó, sàlvia i herbes
provençals. L’airet també somovia les pàgines del llibre i l’home continuava
desmaiat o mort, de bocaterrosa. Els efluvis sortien del fons de la tomba del poeta…
Vull ara eixir i anar-me’n, i anar-me’n a
Innisfree
No gosava acostar-me a aquell ésser jacent, ni
destorbar la seva quietud. Em vaig asseure en un pedrís a recapitular amb una flor de
favera a la mà. De tant en tant sentia un crit molt llunyà que s’acostava. La meva
arribada a Sligo no havia estat gens senzilla, va ser un continu cop sec de finestra a
mesura que jo anava avançant per la vorera d’un carrer. «Això no és Sligo, això
és Sligeach», em va advertir una veterana de la Lliga Gaèlica amb un somriure franc i
acollidor. És a dir, que algú estava disposat a rebre’m bé! Però ella, de
passada, em volia vendre un diari en gaèlic i jo no entenia res, tot i que el vaig acabar
comprant, just a la cantonada del Salmon Hostel. Després vaig tombar a la dreta i ja vaig
ser a la recepció, si és que n’hi havia. El recepcionista era vell i tenia una cama
dreta, d’aquelles que no es poden blegar; era un coix dels que marxen amb el peu
avançat, vull dir que mentre amb una cama passegen, amb l’altra desfilen.
--No deus pas ser menor d’edat, tu?
Jo vinga explicar-li, amb bones paraules, que semblo
més jove del que sóc, tot i que és veritat que estic en ple viatge iniciàtic... pensi
que vinc de molt lluny, d’allà on la vida té un deix amargant. Sort que uns
pescadors molt amables m’han travessat en una barca i després he agafat el cotxe de
línia fins aquí. A l’entrada de la ciutat, just havent passat l’indicador que
diu Sligeach/Sligo, unes gambirotes de barriada obrera han llançat una pedra a un dels
vidres de l’autocar i han ferit una dona, una pagesa que havia pujat al cotxe en un
pas solitari i de gairell entremig de muntanyes i de llacs. Li han fet un trenc al cap i
una mica més i la deixen bòrnia. Sort que un turista panxut l’hi ha embolicat amb
una samarreta de la Texaco, i, pobre home, de seguida l’ha tinguda tacada de sang.
--I tot això què té a veure amb casa nostra?
Va fer el recepcionista camadret.
--Només volia dir que estic molt cansat, necessito
una dutxa i estirar-me una estona.
--Molt bé. La maleta l’ha de deixar aquí a
revisar, no se sap mai, podria dur-la carregada de síndries o vés a saber què. Demà la
hi tornarem... suposo que ja sap que en aquesta illa, cap al nord-est, hi ha una mica de
violència?
I em va donar la clau de l’habitació número
dos, una estança compartida on de moment no hi havia ningú, només una motxilla amb la
bandera del Quebec deixada de la mà de Déu, perquè allà tot era callat i no hi havia
ningú. Crec no equivocar-me si dic que estava ben sol a la pensió.
Jo, és clar, estava neguitós perquè mentre esperava
el bus urbà m’havien apuntat dues metralletes de cop, «només per precaució», van
justificar els policies quan van veure que m’arrambava a la paret d’una sucursal
bancària, mentre m’anava arronsant i arronsant fins a quedar assegut a terra.
--Això no és gaire normal aquí, això és cosa de
Belfast.
M’havia explicat el conductor del bus mig rient
del bigoti estant.
--Allà dalt, ratatatà, ratatatatà, i ja t’han
mort el germà!
I em van donar una tarja si per cas el necessitava
més tard –si de cas em necessites, vaja. «A les hores lliures faig el taxi, també.
Aquí res, però a Belfast entres en un taxi i no saps mai què passarà –va fer--,
oi que és apassionant?»
Vaig dutxar-me i descansar. Després vaig decidir
acostar-me al centre de Sligeach a veure més de prop aquell món. Tornava a fer vorerers
seguides, l’una darrere l’altra, connectades per passos de vianants; les
finestres queien d’un cop sec i algunes tenien nans de ceràmica de tots colors i
mares de Déu de Lorda per guarnir el pedrís: trencaven la grisor de tota la línia de
cases, allò tan avorrit de sempre el mateix. I tanta monotonia gairebé no em va deixar
veure que estava passant davant la porta d’una taverna. Es deia O’Casey i era
vella com la son. De dins sortien retalls de cançons més o menys mortes i una que
feia… I wish, I wish, I wish in vain…, catacrincs de gerres i alguna
riallada estrident.
--Hola. Què vol?
Jo només volia fer una cervesa però vam començar a
parlar de sexe i de religió. Hi havia un violinista, «de Dooney, de Dooney», va fer una
pèl-roja amb els ulls tèrbols de temporal a les illes Blasket. No era una dona, ni una
nena, era un enorme misteri en forma de far de tempesta il·luminat, que no es va poder
estar de posar-me la mà entre les cames... no crec que tingués ni quinze anys!
--Aquí o t’espaviles o has d’anar cap a
Amèrica, la majoria d’homes joves ja hi són, perquè allà de seguida ho tenen tot
solucionat. Aquí no, aquí t’has de ficar al llit amb forasters o amb capellans...
en fi, si no en tens ganes, res.
Quan el meu violí jo toco a Dooney,
Dansa la gent com ones de la mar;
El meu cosí es prevere a Kilvarnet,
A Macharabuiee ho és el meu germà.
Vaig beure dues Guinness i encara tenia set. La gola
m’havia quedat embussada dels nervis i de les ganes de fer que aquella mossa avancés
més ràpid i m’obrís d’una vegada la bragueta, tot i anar en contra de les
meves idees prèvies sobre l’amor tal com surt als manuals. Però com més set tenia
més vegades havia de fer el camí de l’urinari i tornar i això sol ja em provocava
més ganes de beure. Era una autèntica caminada plena d’obstacles: primer havia de
fer aixecar un vell que seia vora l’escalfapanxes, després demanava permís a tres
torrats barbuts. Passant per aquesta sala havia d’esquivar els jugadors, mirar que no
em deixessin sense atributs amb aquells pals enjogassats. Si un dels jugadors es preparava
per tirar jo m’esperava, si no, m’esquitllava ràpid arrambat a la paret. Tot
seguit, i ja a la recta dels vàters, passava pel davant d’un retrat de Sean
O’Casey, dramaturg amic de les classes populars.
--Saps per què Sean O’Casey té el retrat camí
de l’urinari? –em va preguntar el vell de l’escalfapanxes brandant un
atiador a la mà.
»...doncs perquè es pixava damunt la gent
benpensant, sí, noi, sí, els catòlics, apostòlics i romans. Abans ens crèiem que a
Irlanda no hi havia putes i O’Casey va enseyar a tothom que sí, en una de les seves
obres allà a l’Abbey Theatre de Dublin, que en fa d’anys! Tothom es va
esgarrifar. Noi, aquelles nits d’estrena! Una vegada la gent es va encendre perquè
sortia la nostra bandera tricolor dins d’una taverna; aquells temps eren així. Pensa
que en aquest país el teatre ho és tot, fins i tot la revolta de Pasqua va ser
teatral... jo no hi era, però el meu pare m’ho va explicar. De putes sempre
n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà, mira ara mateix el que ens està passant
aquí a Sligeach, ho has llegit als diaris? Fa basarda que fins i tot els capellans són
de poc fiar. Jo sóc catòlic perquè sóc irlandès, però no em veuràs mai a missa...
no he cregut mai en aquests que es tapen amb unes sotanes que són una bragueta de cap a
peus. Són pitjor que els escosesos, no duen mai calçotets! Però noi, has
d’aprendre a aguantar-te... m’entens?
--El què?
--La pixera, noi, la pixera. Un bon bevedor de cervesa
ho ha de saber fer. I ara, si em vols fer cas deixa que et llegeixi les ratlles de la
mà… Collons !
--Què m’heu vist ?
--Poca cosa. Vés, fes el teu camí. Creu-me, val més
que te’n vagis a dormir, truca un taxi… no, deixa, ja te’n trucaré un jo.
No et deixis ficar la mà damunt la bragueta per aquesta mossa: és una menor, ara ja
t’he avisat. Aquí s’hi pot llegir poca cosa, però n’hi ha una que es veu
ben clara, veus, aquesta cruïlla d’aquí? Noi, tens a les teves mans la possibilitat
de fer tornar a florir la veritat. No t’hi giris d’esquena, aquest és el teu
compromís amb la humanitat: primer de tot la gent del teu voltant. M’has entès?
Doncs au!
Vaig sortir davant la porta i dues rates negres van
saltar d’un pot d’escombraries que hi havia arraconat. Una em va passar per
damunt del peu i l’altra feia xiscles, semblava un senyal però no el vaig entendre.
Només començava a sentir ben a prop la por. Però por de què?
Arribat a la pensió de llit i esmorzar el camadret
pesava figues.
--Tingui, la seva bossa ja ha estat revisada. Ve del
centre?
--Si, he anat a fer una cervesa al pub O’Casey.
--El dramaturg...
--Ah, això.
I és clar, a l’habitació número dos encara hi
havia la motxilla del quebequès i ningú enlloc, perquè allò tan solitari també
semblava un cementiri, però per estrenar.
I will arise and go now, and go to Innisfree,
And a small cabin build there, of clat and wattles
mades…
Com que no podia dormir vaig obrir el llibret que
m’havia acompanyat durant tot el viatge. Una selecció de poemes de Yeats, bilingüe,
amb traduccions de Marià Villangómez. És curiós com es pot arribar a transformar una
poesia de xim-xim i prats immensos en una de fortes aromes de secà, només que la passis
al català d’Eivissa. Però ni seca ni humida, la poesia no et pot treure la por, de
manera que quan vaig sentir els crits i les corredisses al carrer, a pocs metres de la
pensió, vaig apujar el vidre de la finestra i vaig treure el cap a escoltar. Els genolls
em ballaven sols i l’estómac m’anava caient en picat.
--Ha deshonrat la meva filla. Li ha llevat
l’honra i jo el mataré de la manera més ferèstega. Li clavaré un ganivet al pit,
perquè no tinc bales de plata. Si en tingués li buidaria el cervell d’un tret.
Però com que només tinc el ganivet de pelar patates li penso clavar al mig del cor, si
l’hi trobo, perquè segur que no en té o el té molt petit.
Per un moment vaig pensar que no parlessin de mi. De
fet jo no havia pres l’honor a cap irlandesa, només m’havia deixat grapejar una
mica per una menor en un pub... i què? Si no m’ho feia a mi ho feia a un altre. La
qüestió és engrescar i després cobrar... Pels calés es fa tot aquí i a tot arreu,
és una de les poques coses que he après al llarg del meu viatge. També, tot s’ha
de dir, he trobat gent que fa accions pel sol gust de fer-les, però són una minoria en
extinció. I la poesia, la poesia també l’he acabat de descobrir aquí dalt. Fa un
any jo no sabia ni qui era Yeats! De totes maneres no era de mi que parlaven.
Ho vaig saber a l’hora de dinar. Per la
televisió feien el noticiari i tothom va deixar la gerra, la copa, el got o la forquilla
i va obrir una boca de pam. L’amo de la fonda estava indignat:
--Aquest coi de país no acabarà de canviar mai.
Aquí anirem vivint tots del tòpic fins qui sap quan. Sembla que no podem anar més
enllà de la vaca, la pastura i la sotana del rector, però aquesta terra és molt més
que una pel·lícula d’homes rudes traginant pedres per tancar un prat. Tenim
indústria, progrés, música, història i mitologia pròpia i una ànima que lliga la
terra i l’oceà, que per això som una illa. Hi ha un esperit que sembla que circuli
per damunt del bé i del mal com una boira espessa que es va aixecant d’un femer...
això també és Irlanda. Abans deien que entre nosaltres no hi havia prostitució, només
unes dones una mica més condescendents que les altres. Ara ja teniu el que volíeu. Visca
el tòpic! Als mossens els agrada el sexe aquí i a l’altre cantó de món… tinc
un cunyat a Boston i allà baix també en passen, de coses, com ara que ens entrin a les
escoles amb una metralleta. Aquí només hi ha entrat la cigala d’un capellà.
Aquest comentari va esgarrifar la meitat de la
clientela. L’altra meitat va treure una mirada maliciosa del fons dels ulls i va
callar. Després de sentir això vaig pujar a la meva habitació i vaig veure que el llit
del costat estava desfet i que la motxilla ja no hi era, de manera que vaig pensar que el
quebequès, o qui fos l’home que compartia habitació amb mi, devia dormir només als
matins.
Tot això em venia a la memòria aquella tarda mateix,
al cementiri de Drumcliff on havia anat a retre el meu petit homenatge a l’estimat
poeta William Butler Yeats –he de reconèixer, en honor a la veritat, que no sabia on
coi podia estar enterrat fins que al meu primer dia a Sligo m’ho van explicar. Havia
mort a Rocabruna, a la Provença, però, com tantes vegades passa, el podien haver
enterrat a qualsevol lloc, o no enterrar-lo, sinó llençar-lo al mar—i va ser quan
m’acostava a la tomba per deixar-hi una flor de favera, que vaig veure aquell cos
ajagut.
Al cap de poc vaig començar a sentir els xiscles
llunyans i la fressa d’una torba embogida de gent que cada cop era més a prop.
Pujaven cridant i esbufegant, com si les plantes de patatera els haguessin tornar a agafar
el míldiu, com si tornés la gran fam. En el moment de l’entrada al cementiri, de
portaestendard hi anava una dona armada amb un ganivet de pelar patates. Era la que havia
sentit cridar la nit abans. Ara estava histèrica, descentrada, encegada. La gent que li
venia al darrere va començar a estendre els paraigües perquè el vent s’havia
aturat i tornava el xim-xim, l’etern xim-xim de mai parar. Buscaven un capellà jove
que es deia que havia abusat, prostituït, corromput i empastifat una de les noietes més
santes del Sagrat Cor de Jesús.
La dona es va acostar a la tombra de Yeats, jo
m,’ho mirava d’un tros enllà. Va donar la volta a l’home, però ja era
mort. Amb una mà encarcarada aguantava un llibre del poeta i amb l’altra un punyalet
ple de sang clavat al cor.
--Te’l clavo igualment, esgarriacries malvat,
encara que tu mateix t’hagis mort abans i el teu cos estigui fred!
I li va clavar set cops el ganivet de pelar patates a
l’alçada del cor.
Algú va recollir el llibre de poemes, obert a la
plana d’«Oil and Blood».
En tombes d’or i lapislàtzuli
Cossos d’homes i dones sants exsuden
Oli miraculós, perfum de violeta.
Mes sota pesants càrregues d’argila trepitjada
Hi ha cossos ajaguts de vampirs plens de sang;
Són sagnants llurs mortalles, i llurs llavis, humits.
Suposo que jo no m’havia adonat de la sag
l’estona abans perquè la pluja la filtrava cap a dins l’herba que creixia de la
podridura o la pols del poeta. No era desmaiat, era mort, suïcidat. Una veu va sortir de
la colla, del poble, i va fer un d’aquells comentaris cruels, però encertats, que a
vegades surten del mig de la ràbia popular com un respir i una llum d’esperança.
--Quina terra no és aquesta, on fins els capellans, a
l’hora de treure’s la vida, quan ja es veuen amb un peu a l’altre món,
s’encomanen als poetes en comptes de fer-ho a Déu.
--Però aquest home no era pas irlandès?
I la majoria va contestar, com reconfortada.
--És clar que no.
Després vaig tornar caminant fins al taxi.
M’esperava com un gos a l’amo als rodals d’aquell cementiri de Drumcliff.
El taxista em va tornar a Sligeach, a la pensió. Quan vaig ser dalt l’habitació
número dos vaig començar a empaquetar... he d’anar cap a Amèrica, pensava, o més
enllà. Sobre el llit mig desfet pel quebequès hi havia alguna cosa en la qual no
m’havia fixat abans: un sobre. Una carta adreçada a una dona. La vaig llegir, tot i
que un terrible atac de migranya em començava a esquerdar el cap:
Estimada,
no ens perdonaran el nostre amor. L’empastifaran de mentides, li trauran la
innocència i ens condemnaran a l’infern. Però l’infern només és al cap
d’algunes persones i Déu ho sap. Plego de viure, perquè només farem que patir i
fer patir. Ens retrobarem algun dia allà dalt. Ara vaig a reunir-me amb el poeta... tu no
cal que vinguis, si us plau!
Aquesta terra verda m’agrada massa, gairebé tant com tu. Si no em volen al
cementiri, només demano un prat verd vora el mar i una vaca que vagi fent caure els seus
excrements sobre el meu cap... potser així un dia hi creixeran violetes i tu les podràs
collir.
Jean Renard, prevere
Al comtat de Sligo, seguint l’ombra de Yeats,
et pot passar això. Pot ser que visquis el darrer episodi romàntic d’Irlanda, entre
ruixat i ruixat, mentre veus que l’herba et creix sota els peus i el vent la pentina
fent ones i versos alexandrins. Se’t pot acabar posant la pell de gallina, però no
cal que en facis cas. Agafa la primera barca que surti cap a Amèrica... ells ho han fet
sempre que els ha convingut.
|
Narrativa