Frag mich warum
Preguntam el perquè daquell acord
que ens va tancar a tu dins, a mi dins
de les parets daquesta casa nostra,
pregunta-mho ara que retrobem,
mare, les claus de tantes inquietuds.
Res no han resolt els anys que ens han portat,
a tu, a esperar darrere la persiana,
a mi, a arribar sempre tard a les coses,
i aquella fam que has heretat dun temps
de por, de guerra i cues impossibles,
se tha instal·lat als ulls i ja no és fam
i ni tan sols és por, mare, què és?
Aquell silenci nou i antic alhora
ha trucat a la porta i et reclama
injustament o just quan passes comptes,
i la vida es remou inquieta i sola
davant de tu, present i contra tu,
amb un record irrevocable encès
que ha tornat com era o com et penses.
Obris els ulls i és la tarda qui ocupa
atentament el lloc daquella pausa
que tu reprens com una cosa teua
també sobre la tarda que conspira.
A MARU BENEDITO
In memoriam
Adormia amb el meu el teu dolor
i amb una veu que no sé don em treia,
recordava per tu tots els viatges
-aquella mar de sofre, el sol, el vent...
Et parlava sense poder parlar
i de la mà a la que tu tagarraves,
et guiava sense poder els somnis.
Eren quasi les dotze de la nit.
Al corredor de lhospital, la pena.
Teoria de les idees
Allò que hi ha de soledat als hòmens,
lúnica i la mateixa soledat
que hem sabut repetir com una Forma
definitiva, plena, previsible,
lúnica, la mateixa i immutable
que ha entès com habitar-nos entre lordre
més piadós, més inquiet, més inequívoc,
tan absurd com la mateixa i única
Forma de persistir entre les coses.
allò que sha obstinat a fer que el vespre
tinga el color del desconsol més íntim,
lúnica, la mateixa que acompanya,
amb la mort de la llum, la llum del dia.
Terra que acull i que crida a la terra,
impune finalment la voluntat,
absoltos bruscament els sentiments;
saba de sang que segueix a larrel,
travessat el capvespre dels camins,
definit el llindar de les ciutats.
Terra de vida que la vida obri i tanca
entre la llum i la cambra del dia,
vent afligit que sescampa en la terra,
cedit al temps la nostra realitat.
A laltra part, aquella part callada
de tu mateix, a la vora en què ignores,
estimes, agraeixes..., en aquella
que et guarda, temorosa, els temors,
desvalguda, la pena, compartits
els records, les passions, la confiança...,
els dictes tu el final a les preguntes
des dels motius que la terra exigeix,
terra que acull el sentiment de vida
-de quin alè han nascut les seues hores?-
terra vençuda dins els propis límits,
memòria del cos que en ella acaba.