índice   no. 29: març - abril 2002

Miquel Bauçà
Els estats de connivència
Antoni Clapès
Llavors abandonaries Greifswald

CATALUNYA?
Òscar Rocabert

Els estats de connivència
Miquel Bauçà

Després de la seva publicació ara fa uns mesos, els pocs diaris del país que parlen de literatura han tractat Els estats de connivència, l’últim llibre de Miquel Bauçà. Hom parla de mite i hom parla de bona escriptura. Recollint les opinions emeses, hem deduït que ens podem basar en unes premisses semblants a: 1) Bauçà és un escriptor bo i, per tant, normal; 2) El mite Bauçà també és bo, però impedeix veure (o fins i tot llegir) l’escriptor que dèiem a la proposició 1). No volem embrancar-nos en si tot això és bo o dolent (per por que tenim de fer judicis, una cosa una mica lletja, donades les circumstàncies, en les quals hi ha gent que pot tenir la justícia a favor i d’altra que (ai las!) no). La cosa en qüestió de veritat és la cosa del mite, de si Bauçà és un mite o no. Parlem-ne.

Hi ha gent de la que acostuma a llegir o es troba ficada en el món de l’escriure sobre el llegir (volem dir: escriptors, periodistes culturals, professors, estudiants, i fins i tot algun bohemi que es pot incloure en alguna d’aquestes partions socials), hi ha gent d’aquesta dèiem, que del mallorquí del 40 en diu «el Salinger català», i dir o pensar això pensem que és quedar-se a la superfície de l’assumpte. Primera i potser única, perquè en Salinger té més mala llet, volem dir la mala llet dolenta, és a dir la una mica destructora, la que fa que hom tan aviat odiï com estimi el jovencell del Vigilant en el camp de sègol o la que fa també que Seymour Glass faci el que fa tant a la vida com a l’hora de la mort. D’aquesta mala llet que diem, desenganyem-nos, Miquel Bauçà o no la té, o no la mostra. Almenys avui dia. O potser, i ho veurem més endavant, la supera en responsabilitat. L’altra analogia, la de l’apartat de correus, doncs ens sembla que no és exclusiva ni d’ells dos ni de les altres persones del món que el fan servir. A més, a efectes de correspondència, l’apartat d’en Bauçà és tan vàlid com si hi hagués un carrer amb un número en el sobre, en el sentit que el poeta respon la demanda que se li pugui fer de la mateixa manera que si hom anés a ca seva o el truqués per telèfon. Amb tot açò diem que: 1) que és un home tan normal com tu i com jo; 2) que la possible categoria de mite o de fet superior li vindrà de l’estricta escriptura, i no de qüestions que no són de l’escriure, com la vida que cadascú porta com li és més plaent o fàcil; i 3) que la mala llet d’en Bauçà és d’una altra mena. Vegem-ho.

A la novel·la-diccionari El Canvi, del 1998, Bauçà dedica com qui no vol la cosa sis pàgines gairebé senceres a una entrada que té una connexió bastant directa amb la mala llet d’alguns habitants d’aquesta terra. L’article se’n diu Catalanitat, La, i recull i amplifica diversos aspectes d’aquest pelut tema, que es troben ja apuntats en la resta del volum. La seva primera definició és «Conflicte de lloc. Prefereixo dir-ho així. ‘Conflicte d’identitat’ és massa abstracte pel meu gust». Llegint això, i llegint la resta, podrà veure el lector que el poeta no s’està, o prefereix no estar-se, per qüestions gairebé de discurs nacional oficial que puguin enterbolir la catalanitat en el seu aspecte més urgent, el real, i no l’imaginari. Podríem estar davant una crida a la responsabilitat, mitjançant l’expressió clara de l’obvietat: «Els meus paisans, no solament no hi veuen res d’especial o sospitós en llur situació o condició, ans de la ‘deformitat’ se’n fan un collaret o una medalla que exhibeixen ben cofois». Vet aquí la mala llet de Bauçà. Una mala llet continguda i exacta, aparentment serena, sarcàsticament irònica, que fa, de l’absurd de la realitat nostra de cada dia, una escriptura destinada, creiem, a remoure consciències. Amb això volem dir: 1) que Bauçà és un escriptor molt atent al que passa aquí i al món, és a dir, 2) que és un escriptor molt despert, i 3) que al nostre món (diguem-ne país) aquest escriptor destaca per sobre de molta gent dramàticament adormida, que poden escriure, o fer política, o senzillament anar a treballar cada dia, i que podrien arribar a trivialitzar les paraules de Bauçà si les llegissin, per aquesta mateixa son que diem que porten a sobre.

Fent una mica d’història, Jordi Castellanos ha aprofitat la recuperació en llibre del diguem-ne ranci crític del dinou Francesc Miquel i Badia per carregar una mica (que ja és molt) contra la nostra mentalitat de catalans que parlàvem ara. L’article en qüestió se’n diu Un crític narcòtic d’un país narcòtic. Bauçà n’és un escriptor despèrtic d’aquest mateix país que diu en Castellanos, un país que sembla que amb tants anys d’història estranya i anormal encara no s’ha tret les lleganyes del uis. La seva mala llet, la de Bauçà, tot i algunes coincidències admirables, la veiem més constructora que la de Salinger. Repetim: Miquel Bauçà és un home tan normal com tu i com jo, i un escriptor verament excepcional. Com menys sigui un mite i més una realitat cultural normal, coneguda per tothom, doncs molt millor.

I, ja per anar acabant (o més aviat començant?)... ara mateix, on diríeu que som? Catalunya?

Aquest indagar sense resposta
Tomàs Aymamí

Llavors abandonaries Greifswald
Antoni Clapès

En el poema que tancava l’anterior llibre publicat d’Antoni Clapés, in nuce (Proa: 2000), s’hi llegia el vers "si el mínim comença a ser excés". Hom podia pensar que es tractava d’un poema-testament, una manera de posar punt final a una obra poètica o, almenys, a tancar un període de la mateixa. Un text per afixar, per termenar els límits fins als quals havia arribat el poeta en "aquest indagar sense resposta" que constitueix el seu itinerari poètic. Itinerari de reduccionisme que el menava cap al silenci poètic més enllà del silenci metafísic que Clapés ha anat conreant al llarg de tota la seva obra poètica -almenys la coneguda.

Perquè aquesta nova entrega, pulcrament feta pública per la meritoria editorial osonenca Emboscall, dóna la sensació que el poeta segueix inquirint els temes anteriorment tractats (el límit del llenguatge, el silenci, el sentit de la història, el no-res, l’alteritat...) però aquesta vegada assajant noves manera de construir el poemes. Això es fa palès amb la diversitat formal del llibre, que va des del fragment al la prosa oberta, del poema de mètrica lliure al haikú.

Així, el poema I presenta una divagació esteticista a propòsit de les reflexions sobre la Història de W. Benjamin i de la dificultat del llenguatge ("saps prou bé que tan sols a partir de la impossibilitat de dir-ne absolutament res, es pot parlar de res"), amb un llenguatge serrat, precís. En d’altres, es fa avinent la preocupació sobre el fet artístic, vinculant-lo a l’experiència vital, com és el cas de "Llauró", "Gerro" o el poema XIII en què s’aproxima a la pintura de Rothko (i, de retruc, a una obra que bé podríem considerar-la com a antecedent, "Monjo en una platja deserta" de C.D. Friedrich): "Cau la nit i saps que, en un instant / tot esdevindrà pur manlleu" -pur no-res-. Un altre pas de rosca en l’estètica negativista que Clapés va decidir conrear des del començament i que en el poema que obre el llibre, "Rioanji", es materialitza a través de les referències a Cage i a l’escultura arquitectònica que és el jardí zen d’aquell nom, a Kioto.

Crida també l’atenció l’escriptura objectiva -una mena de grau zero- assajada "a quatre mans" amb Víctor Sunyol en el poema XVI en què el deseiximent vital dels actors que hi intervenen recorden personatges surant en un film d’Antonioni.

Finalment cal fer atenció al darrer poema, el text dit "Iki", una mena d’hermenèutica de la pròpia poesia. En ell, el poeta retorna a la idea ja expressada que "el pensament para la casa on habita el poema", palesant la indissolubilitat de poesia i pensament.

"Llavors abandonaries Greifswald" sembla constituir un pas endavant en aquesta obra de lenta maduració i de reflexió que és la poesia d’Antoni Clapés. Un llibre de poemes on el lector, potser hi pot trobar a faltar unes notes finals que li donin pistes per desxifrar les claus d’alguns poemes.

tbr : número 29: març - abril 2002 

Anna Montero: 6 poemes
Teresa Pascual:6 poemes
Ester Xargay: Dues bandes i pont 3

Ressenyes

Miquel Bauçà, Els estats de connivència
Antoni Clapès, Llavors abandonaries Greifswald

Rebosteria Selecta

Tertúlies literàries

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il