índice   no. 29: març - abril 2002

original en anglès

HA DE PLOURE
UNA MICA

La Frances Strathairn va arribar a casa i es trobà que el seu company  li havia fet el sopar.
       —Primer dia a la nova feina —li va dir—. He pensat que vindries esgotada.
      La meva relació amb aquest home està en crisi, es va recordar la Frances, mentre li feia un petò als llavis. D'això no en tinc cap dubte.
      Però és clar que n'hi havia, de dubtes. Es deixà caure al sofà esgotada i es menjà aquell excel·lent àpat. La seva pròpia recepta, elaborada a la perfecció.
      —¿Què tal, els nens? —li va preguntar ell.
      No preguntava pels nens d'ell o d'ella: no eren una parella d'aquella mena. La pregunta al·ludia als alumnes de l'escola primària de Rotherey.
      —Encara és aviat per dir-ne res —li digué ella.

D'entrada els havia fet endreçar les seves coses. Les botes d'aigua ben arrenglerades. Els abrics als penjadors. Els llibres de contes ordenats del més gran al més petit. Tots els llapis amb la punta ben esmolada.
      No és que l’obsessionés l’ordre, però com a professional sabia que, als nens, allò els encantava. Era la seva nova mestra i els havia estat imposada d'un dia per l'altre; calia que arribessin a un acord. Els nens necessitaven demostrar-li la seva bondat i les seves aptituds, i també necessitaven sentir la seva autoritat.
      Però, per damunt de tot, necessitaven que la vida continués, amb el màxim d'enrenou possible.
      —¿Teniu tots goma d'esborrar? —els va preguntar la Frances.
      Se sentí l'espetec i la fressa d'una dotzena d'estoigs que estaven sent esbudellats.
      —Tots els que tinguin gomes més petites que aquesta, se n'enduran una com aquesta —digué la Frances somrient mentre brandava una de les gomes gegants (marca Faber Castells) que sempre duia a les classes noves.
      L'astorament va ser general quan tots els nens s'adonaren que es mereixien un d'aquells magnífics regals.
      De cua d'ull, la Frances va veure que una de les altres mestres de l'escola l'esguardava des de la porta de l'aula del costat. Es devia preguntar si la Frances de debò valia un salari tres cops més alt que el d'una mestra normal.
      —Ara vull que us mireu la vostra llibreta de treballs i escolliu la pàgina que cregueu que té la millor lletra. Quan l'hàgiu escollida, vull que deixeu les llibretes obertes per aquella plana, totes juntes, a terra, aquí justament... No, no les poseu l'una damunt de l'altra; vull que es vegi tot. Una al costat de l'altra, com les totxanes d'una paret. Però deixeu una mica d'espai al mig. Exactament...Deixeu un espai. Bé... Molt bé...
      La Frances es va ajupir per transmetre als nens que es podia posar al seu nivell i jugar amb ells, encara que el seu físic i l’amplada del vol de la faldilla els recordava que no era ben bé com ells. Tot i que en aquell moment a penes li interessava la cal·ligrafia, s'adonà que no n'hi havia cap que fos especialment deficient: es veia que la Jenny MacShane, la mestra que havien tingut fins la setmana anterior, no ho havia fet gens malament.
      Al matí del segon dia, es van presentar els dos nens que havien faltat el primer dia. Allò era bon senyal: potser havia corregut la veu entre  les mares. La Frances va llegir els justificants de les absències: mal de panxa de la petita Amy i visita al metge del petit Sam. Segurament havia estat cosa de la por, que es podria haver aguditzat si els haguessin permés faltar més dies. Va celebrar el retorn a classe de l'Amy i en Sam, i els va donar les gomes. Com que els costava més parar atenció que als altres, la Frances va decidir, entre altres coses, deixar les redaccions per a l'endemà.

A la Frances li estava costant adaptar-se a la nova casa, situada a la muntanya que dominava la vila de Rotherey.
      Els últims temps havia viscut en un apartament rònec, amb una decoració sense solta ni volta i uns mobles aplegats precipitadament. Aquell lloc li havia agradat: havia estat l'ala de teràpia ocupacional d'un asil mental, abans que el grup d’Assistència a la comunitat desnonés els interns. Encara tenia algunes coses intrigants: l'estranya marca a la paret, aquelles coses de plàstic tan peculiars que precintaven algunes caixes de llum o la cistella de vímet per a la roba, trenada per una mà vacil·lant.
      Aquesta casa de Rotherey era de l'ajuntament, còmoda i convencional; hi havia viscut un policia amb la seva dona, i havien respectat totes les estructures prefabricades. Ni tan sols havien deixat un pòster de "ES BUSCA" al lavabo.
      —L'anonimat d'aquest lloc em posa de mala hòstia —li engegà a en Nick, el seu company.
      —Vaja... ¿vols que canviï alguna cosa? —li oferí ell—. Tinc temps.
      En Nick gaudia d'un any sabàtic mentre esperava l’avaluació de la tesi doctoral, o sigui que tenia temps de sobres, però la Frances no creia que es pogués canviar res d'aquella casa. Més aviat, el que volia era que canviés ell.
      —Anem al llit —digué ella, sospirant.
      La nit següent, però, la Frances es va quedar treballant.
      —¿Quanta estona, et sembla? —va preguntar en Nick, mirant d'aclarir les intencions de la Frances.
      —La que calgui —va contestar ella.
      Com amb tantes altres coses, allò de dormir sol ja li anava bé: era un noi tan obedient! Ella es moria de ganes que l'arrossegués fins al dormitori i se la follés. Però seria poc considerat i una mica inoportú, i tant: aquella nit no tenia temps per dedicar al sexe perquè havia de mirar-se les redaccions dels nens, havia de tenir onze respostes ben clares al cap, havia de concebre onze estratègies per l’endemà al matí i, és clar, a més a més, necessitava dormir. Però, malgrat tot, li hauria encantat que ell li fotés un clau o, almenys que mirés de fer-ho.
      Tenia les redaccions dels nens a la falda: "La meva escola, la meva mestra i jo". A cadascuna d'elles hi havia enganxat amb un clip la millor foto identificativa que havia pogut trobar en els muntatges fotogràfics de les nits de lliurament de premis, dels equips d’esports i dels concerts nadalencs.
      La primera redacció que li caigué a les mans fou la de la Fiona Perry,  aquella rossa amb les orelles petites i les samarretes enormes.

La nostra escola es diu Escola Primària de Rotherey. Té tres aules grans, els nens més grans són els de sisè i setè de primària i jo estic en aquesta classe. Nosaltres som els que treballem més. L'any que ve aniré a l'acadèmia de Moss Bank. La nostra mestra diu que allà es on de debò començarem a divertirnos. La nostra mestra ja no vindrà més a l'escola. L'últim dia que la vaig veure es va haver d'anar a casa perque plorava. El dia següent va ser el dia que vaig faltar perquè estava malalta amb una intoxicació (un peix  en mal estat). Però la meva millor amiga, la Rachel, diu que aquell dia la mestra va perdre el cap i que ja no tornarà. Ara tenim una nova mestra que ets tu, la senyora Strathiarn, que estàs llegint aquesta redacció!

La Frances va girar el full per veure si hi havia res més, però allò era tot el que la Fiona havia de dir, així doncs, el va deixar a un costat, cap per avall, sobre el sofà. «Un peix en mal estat», es digué amb un somriure trist. Un peix en mal estat podia fer que un nen faltés el dia que potser hauria canviat la seva vida per sempre més. La Fiona Perry havia faltat el que semblava un dimecres qualsevol, però aquella mateixa nit van telefonar als seus pares, com a tots els pares dels seus companys de classe, per dir-los que tots els nens es podien quedar a casa fins que trobessin una mestra per substituir la senyora MacShane. A la redacció, la petita Fiona apuntava amb totes les armes del seu encant a la nouvinguda sense immutar-se; la senyora MacShane, senzillament, havia desaparegut de la seva curta existència com esborrada amb aquella goma nova i meravellosa.

 La meva escola es diu Escola Primària de Rotherey, escrivia en Martin Duffy. Jo vaig a sisè, el curs més alt de primària. Abans bibia a Bolton. La meva mama diu que no n'he de fer res del que li va passar a la senyora Macshane i que hauria d'oblidar-me'n. Molta gent m'ha estat fent moltes preguntes i de vegades els hi explico i de vegades no. Però cada cop que ho explico ho oblido més perque la veritat es que quan la senyora Macshane va començar a plorar em va fer molta vergonya i em vaig tapar els ulls i no vaig veure gairebè res. Aquesta es la meva historia.

Com fet a posta, el soroll d'una cisterna que es buidava va puntuar el final del text: en Nick havia baixat a fer el darrer pipí abans de dormir .
      No te n'adones que la nostra relació està en crisis!, li venia de gust dir-li a crits, però aquell impuls li semblà tan absurd que va esclafir a riure ben fort. En Nick va sentir com reia i se li acostà, amb els canells encara humits d'haver-se eixugat de pressa.
      —¿Hi ha res de divertit? —va fer, interessat. El millor que tenia era el sentit de l'humor o, si més no, era una de les seves grans qualitats. Allà el tenia, despullat de cintura cap amunt; el llum de lectura projectava sobre la seva silueta un halo resplendent i un ruixim lluent d'aigua li amarava el tòrax. Va fer un sospir de pena en pensar que aviat hauria de deixar d’estar amb ell perquè se’l trauria de sobre i faria tot el possible perquè no tornés mai més.
      —Vine aquí —va murmurar ella. Ell l'obeí.
      Farien l'amor ràpidament, allà al sofà, i després continuaria treballant. Mentre es desvestia, conjecturava què devia haver vist realment en Martin Duffy entre els seus deu ditets tacats de la crema de llevat Marmite que s’havia pres per esmorzar. Tapar-se els ulls era un gest social, un missatge adreçat als nostres congèneres per rebre la confirmació de la natualesa transgressora d'un fet... Va fer lliscar el cul fins a l'extrem del sofà perquè en Nick pogués entrar dins d'ella, agenollat on era. I doncs, ¿era veritat que en Martin Duffy no havia vist gaire cosa? Ho dubtava. Havia d'estar alerta perquè podia ser que aquella solidesa aparent no fos més que un mecanisme de defensa. Només pel fet de ser nou al poble ja era especialment vulnerable, tot i que, d'altra banda, aquest fet segurament li havia estalviat d'establir lligams massa estrets amb la Jenny MacShane... Just en aquell moment, la Frances va haver d'admetre que el seu clítoris no estava rebent prou fricció, sobretot per culpa del maleït condó, i que la cremallera de metall d'un dels coixins se li clavava tota l'estona a l'esquena.
      —Anem a dalt —va dir.
      Després de l'orgasme, borratxa d'endorfines, es va anar abaltint arraulida sobre l'esquena del Nick i es va adormir.

 L'escola m'agrada i la meva antiga mestra m'agrada. Això era tot el text de la redacció d’en Greg Barre. ¿Qui era aquest? No aconseguia recordar-lo,  tot i comptar amb la fotografia. S'havia de reconèixer que aquella foto d'una representació de la Nativitat estava desenfocada. Era un garbuix confús de barbes de cotó fluix i ales de cartró.
      —¿Què et fa pensar, aquest nen?
      Li passà la fotografia a en Nick, que esmorzava a l'altra banda de la taula. Abans d'agafar el petit rectangle de cartró pels extrems, va comprovar que no dugués margarina als dits.
      —És tímid —va decidir al cap d'una estona.
      —¿Per què?
      —A les obres de Nadal sempre donen el paper de pastors que no xerren als tímids. Es obvi que la nena del davant és la que diu: Hem seguit l'estel, o el que sigui. Ell només ha de seguir-la o, potser, ha d’oferir un present.
      Quan li tornava la fotografia, la Frances li dedicà un somriure d'orella a orella, l'intercanvi més autènticament íntim que havien tingut des de feia molt de temps. No es podia negar que era un bon observador. Quan es tractava d'estranys.
      —Series un bon pare —li va dir amb tendresa, encara conscient del formigueig de satisfacció que li recorria el cos.
      —No hi tornis —va advertir-li ell lacònicament.
      De sobte, al seu camp de visió destacà una cosa desconcertant que es bellugava. Era la foto del petit Greg. Ella encara no l’havia agafat i en Nick, irritat de sobte, brandava aquella imatge com si ja li hagués encolomat el fill que no desitjava.

De casa a l'escola s'hi podia anar a peu, cosa que, en certa manera, era una pena. Un trajecte llarg en el seient del passatger del cotxe d'algú li hauria donat una darrera i boníssima oportunitat de llegir les altres redaccions. ¿Com es podia haver adormit la nit passada? Era com aquells homes inútils dels quals sempre es queixaven les dones a les seccions de consultori sentimental.
      —Bon dia, senyora Strathairn! —van dir-li tots els nens a cor quan entrà.
      Per a ells era "senyora". A les seves classes sempre es feia dir "senyora" per decisió professional. Tenia la sensació que els nens confiaven més en ella si creien que era una esposa i mare convencional, com si això la fes emissària d'aquell món dels contes on les equacions familiars no eren negociables. Tot i que amb els seus col·legues era molt poc convencional i decididament feminista, quan veia que calia era capaç de pactar a l'instant i amb entusiasme. Potser era aquesta qualitat per damunt de qualsevol altra la que feia que la triessin a ella abans que a altres col·legues de professió, almenys en situacions tan terriblement delicades com aquesta.
      S'havia fet una idea gairebé a l'instant de quins eren els nens que es deixaven amanyagar més fàcilment, i els va saber atreure i convertir-los en esquer per als altres. Tenia la capacitat d'irradiar una sensació de seguretat i de restabliment de l'ordre, una qualitat que ja tenia molt abans de formar-se professionalment.
      Alguns nens ja s'amuntegaven al seu voltant i li xiuxiuejaven coses a cau d'orella frisant per recolzar-se sobre la seva tova espatlla. Aquests no eren els que més l'amoïnaven però, tot i així, s'esforçava a complaure’ls: ajudarien a trencar el glaç amb els altres.
      —Raquel! M'han dit que saps com funciona la fotocopiadora del despatx. ¿Podries fer-me deu fotocòpies d'aquest document que és molt important, sisplau?
      La Raquel (Hi ha molts nens amb els que no jugo mai, m'agrada molt més treballar) va afanyar-se a anar fins a la màquina sagrada, exultant d'orgull per la confiança de què era objecte i va entrar a aquella zona habitualment vedada, disposada a dominar els misteris de la tecnologia.
      La Frances sabia copsar què sentia la totalitat del grup: les tensions i les vàlvules d'escapament, els rampells més explosius i els bàlsams més dolços. Els nens anaven paint a ritmes diferents el xoc d'aquell darrer dia
      que havien passat amb la senyora MacShane; la Frances suposava que els primers que petarien serien la Jacqui Cox o en Tommy Munro, en algun incident espectacular que, d'entrada, no semblaria tenir cap relació amb l'antiga mestra. La Jacqui (la clàssica floreta hipersensible, sempre preocupada perquè els seus companys escrivissin el seu nom "de manera correcta") havia escrit a la seva redacció:

M'agrada molt la meva mestra i no en voldria cap altra, almenys de manera permanent. Ella té tot els treballs que he anat fent, va escriure els meus informes i sap per què va escriure el que va escriure. Així, quan torni, sabrà tractar-me com cal.

En Tommy Munro, un noi excitable i desmanegat, amb unes pestanyes increïblement llargues i un cap de nen prematur, va escriure una redacció que, de forma més limitada, deia el mateix: La meva antiga mestra esta be i las altras cosas tambe.
      Però la seva antiga mestra no estava bé i en Tommy s’enfrontava a reptes tan impossiblement injustos com haver de fer els marges rectes i enganxar retalls de cartró amb un batibull d'emocions entaforades al seu pit esquifit.
      Miraculosament, el quart dia no va passar res estrany, com a mínim res que cap professor amb un sou normal no hagués pogut resoldre. Només hi va haver una forta discussió sobre qui havia d'entrar les cadires plegables quan es va posar a ploure: la bellesa de la classe, la Cathy Cotterill, superada per tanta responsabilitat. Amb la cara vermella i fent ganyotes amb uns llavis molsuts que aviat apuntarien un ample somriure, la Cathy era una d'aquelles supervivents intuïtives de la vida. La seva redacció dedicava un parell de línies d’allò més prosaiques a les circumstàncies de la partença de la senyora MacShane, i la resta de la plana era plena de frases com ara: No jugo gaire a futbol, m’agrada més la xarranca. El dilluns faig gimnas, no faig gaire be el gimnas, i coses semblants. La seva ràbia tenia una fugacitat innata i un abast limitat: les emocions rarament l'encenien.
      Exercint l’autoritat com si fos una habilitat física, la Frances va agafar l’embull de la discussió i el va desfer amb un sol dit. La cridòria s'aturà, l'amenaça del caos s'esvaí sense deixar traça i, al cap d'uns deu minuts, tota la classe seia als seus peus, captivada pels seus comentaris i per les fotografies que els mostrava d'un llibre sobre albinisme. La Frances tenia un nombre considerable de llibres d'aquesta mena, prou estranys i estrafolaris per esgarrifar els nens, prou informatius per omplir-los la closca amb el cereal cruixent dels fets i prou irrellevants per no representar cap amenaça. La visió d'aborígens blancs amb uns ulls de color rosa va fer emmudir fins i tot en Tommy, mentre els més llestos arrufaven les celles quan els explicava els matisos més subtils de la genètica.
      Quan la pluja va enfosquir els cels i van encendre el fluorescent, els nois semblaven una mica albins; la Frances els ho va dir i tots es van posar a cridar amb una barreja d'alegria i de neguit.
      —Potser és contagiós —va bromejar.

 A l'hora de marxar plovia tant que fins i tot als nens que vivien prop de l'escola els van anar a buscar en cotxe familiars o veïns, amb l'excepció de la Harriet Fishlock i el seu germà petit, l'Spike, del curs dels petits (a la Frances li costava creure que Spike fos el seu nom de debò, però és com li deia tothom).
      —No sé com m'ho faré per dur l'Spike a casa sense que es mulli de dalt a baix —va fer la Harriet consirosa mentre s’escarrassava per posar la greixosa trenca al seu germanet, petit com un gatet.
      La Harriet vivia als afores del poble en un parc tronat de rulots amb la seva mare alcohòlica i un padrastre que, si calia, s'ho manegava per aconseguir peces de recanvi per a cotxes. Corrien rumors d'abusos sexuals
      i l'informe dels serveis socials era dels llargs.
      —Jo duc un paraigües —va dir la Frances—. Un paraigües gegant superguai. Us puc acompanyar fins a la benzinera.
      Va fixar-se en els càlculs que es dibuixaven a la cara de la nena: des del miserable campament no es veia la benzinera; sí, la resposta era positiva.
      Van caminar plegats pels carrers de Rotherey; plovia a bots i barrals, i les botigues i les cases es veien com a través del tel d'un vidre glaçat. Tot era d'un gris indistint i lluminós, un mar immens en el qual es reflectia el miratge d'un poble per on es movien lentament, com vaixells distants, els fars dels cotxes. L'Spike i la Harriet caminaven un a cada costat de la Frances, a recer del paraigües; al cap d'uns deu minuts, la Frances va notar amb agradable sorpresa que la Harriet mirava d'agafar-li la mà.
      Cap al final del poble, parpellejava en la penombra la resplendor d’un llum vermell: un cotxe de policia aparcat davant la casa dels MacShane.
      Segons semblava, la policia hi anava cada dia, tot i que costava imaginar-se què esperaven trobar a aquelles altures. Tal vegada es pensaven que el David MacShane tornaria per recollir la seva correspondència o per donar-li menjar al gos.
      La pluja queia amb una potència absurda, com enfurida, i s'esclafava contra la tela del paraigües fent un soroll gairebé eixordador. Per sort no feia vent i la Frances aconseguia mantenir el cobricel protector ben ferm, mentre l'aigua repicava sobre el paraigües i queia a doll pels costats.
      —És horrible! —va cridar la Harriet.
      —No, no ho és! —contestà la Frances—. Aquí sota estem segurs i la pluja no pot durar!
      Van passar la benzinera; la Frances no digué res. Era conscient que estava creuant el Rubicó de la confiança i que aviat entreveuria la llunyana riba de la terra de les rulots.
      —Aquí és on vivim —va dir la Harriet quan va aparèixer el parc a la vista.
      La pluja, ara més suau, resplendia com l'electricitat estàtica de la televisió per tot aquell depriment descampat de cases mòbils permanentment estancades. La Frances sabia que acompanyar els nens més enllà era jugar-se-la.
      Tot i així, quan la Harriet i el seu germà van sortir del cobricel del paraigües de la nova mestra, la Harriet va fer un breu parlament, a corre-cuita, com si se li escapés sota pressió.
      —La senyora MacShane de vegades venia aquí després de l'escola. Per veure un home que ara se n'ha anat. S'estaven hores a la rulot de l'home i feien tot de sorolls, i després ella se n'anava a casa seva, al poble. Era per follar: tothom ho sabia. Va ser per això que el senyor MacShane es va empipar tant. Se’n devia assabentar.
      Després d’haver revelat el secret, la Harriet va agafar el seu germà
      per la mà i s'allunyà fent saltirons per la immundícia pantanosa cap a la seva llar.

A casa de la Frances o, més ben dit, a la casa on viuria mentre durés aquella feina, les coses no rutllaven.
      Aquell temps feréstec (la quantiat més gran de pluja en un sol dia des del 1937, hauria sentit a la ràdio si hagués sabut trobar l'emissora local) havia malmès les defenses del sostre i queia aigua pertot arreu.
      La Frances recorria les habitacions de dalt fent una ullada als sostres humits. Semblaven suar de terror o per l'esforç realitzat. Especialment el dormitori, on la moqueta deixava anar gemecs sota les seves passes i el llit estava xop: el Nick havia portat les galledes massa tard. Quan va tornar a baix, va estar a punt de trencar-se el coll relliscant a la moqueta de l'escala; paradoxalment allò va esmussar el menyspreu que sentia per  la casa, a més de deixar-la força baldada.
      —He comprovat que totes les finestres fossin ben tancades quan ha començat l'aiguat —va dir el Nick una mica a la defensiva—. No m'esperava que la casa tingués goteres, la veritat.
      Van mirar plegats com les gotes d'aigua s'anaven acumulant sobre el casquet del llum del sostre. Tota la instal·lació elèctrica de la casa podia petar en qualsevol moment.
      —Vull tenir un fill teu, Nick —va dir la Frances, sentint la pròpia veu com a través del brogit de la tempesta, tot i que, de fet, ja havia passat el pitjor per deixar pas a la destructora tasca de les seqüeles.
      En Nick va mirar-se-la fixament sense entendre res, com si el seu comentari pogués descodificar-se en una cosa relacionada amb galledes i bugaderies.
      —Ja n'hem parlat, d’això —va dir-li en to d'advertència.
      —En vull un.
      Ella volia que se l'endugués a dalt, li fes un petó ben fort sobre els llençols xops, i comencés una vida que algun dia creixeria i arribaria a caminar al seu costat sota un paraigües.
      —Ja t'ho he dit —li va recordar ell—. Potser podries adoptar-ne un com a mare soltera i jo ja veuria com em sento. Sense cap garantia.
      —No em preocupa la responsabilitat compartida, malparit! —li va engegar ella—. Vull un nen teu i meu. Des del principi. Que només dugui la nostra genètica. Un començament de zero. Els nens adoptats vénen amb problemes des de l'úter, des del dia que surten de l'úter. Al bressol ja comencen a mamar les neures dels pares.
      —Ah, molt bé! —va exclamar en Nick, gesticulant amb agressivitat—. Quina llàstima que la neuròtica raça humana continuï portant nens al món, en comptes de deixar-ho en mans d'experts com tu!
      Aquell esclat de violència la deixà bocabadada: seguia el moviment de les seves manasses ¡ desitjava que la colpegés, que la llancés a terra a cops.
      Però fins i tot quan s'enfurismava, el Nick era totalment —i irritantment— inofensiu.
      —Tens tota la puta raó! —cridà ella, en un to triomfalment desolat.
      —¿Saps què ets? —va acusar-la ell, acostant-li els llavis a la cara perquè hi llegís amb total claredat el que li anava a dir—: Una malalta del control.

Quan van acabar de discutir, van desfer el llit, van apujar la calefacció
      i es van dirigir cap a l'únic restaurant de Rotherey, una barreja d'hotel i de sala de billars on també feien menjar indi.
      Va passar el que era inevitable: la mare d'un dels nens de la classe de la Jenny MacShane era allà comprant menjar preparat i es va dirigir ensopegant a la taula de la Frances i en Nick.
      —Només volia agrair-li el que està fent —va dir-li a la Frances tot posant-se vermella—. Ahir a la nit, per primer cop des de... ja m’entén... tot aquest terrible afer MacShane... el nostre Tommy va dormir d'una tirada sense tenir cap malson ni mullar el llit.
      —Me n'alegro —va fer la Frances somrient.
      —Només vull dir-li que tant me fa el que li paguin; vostè val tot el que li paguin.
      —Gràcies —va dir somrient la Frances. Li costava mostrar la seva simpatia habitual quan eren els pares o els altres professors els que l'hi demanaven.
      —Només volia saber si... hi ha cap possibilitat que es quedi. Com a professora permanent del Tommy.
      —Em temo molt que no —va somriure la Frances. El korma de xai, que no li havien servit gaire calent, havia deixat de fumejar. I veia a venir que aquesta dona marxaria i explicaria a les altres mares que la Frances Strathairn no es volia rebaixar a treballar pel sou d'un mestre.
      —Ja m'agradaria —va sospirar, fent un esforç—. Però els que manen no ho permetrien.
      Llavors la mare se n'anà, caminant d'una manera particularment desmanegada i amb un posat que revelava una inferioritat congènita.
      La Frances es quedà una estona mirant la porta per la qual havia sortit i es posà a menjar emprenyada. Déus, ¿per què havia hagut de recórrer a aquell argument de la impotència, que no tenia res a veure amb les raons per les quals marxava? Allò de fer veure que era l’esclava passiva de l’autoritat era una deplorable manca de dignitat, un acte de prostitució.
      I per acabar-ho d'adobar, ara trencaria amb el seu home.
      —Ja t'he vist així abans —va observar el Nick tranquil·lament des de l'altre costat de les espelmes—. Sempre et poses així quan estàs a punt d'acabar una feina. ¿Te'n recordes d'aquells nens d'Exeter que van sobreviure a l'accident d'autobús? Uns dies abans d’acabar la feina amb ells, vam tenir pràcticament la mateixa discussió —va dir amb un somriure satisfet— en un restaurant que era, si fa no fa, com aquest. I aquell cop a Belfast...
      —Estalvia'm els detalls —va grunyir ella tot enfonsant la forquilla en un munt d'arròs i fent una llarga glopada de vi—. Pregunta-li a l'amo si hi ha habitacions lliures per aquesta nit. Si n'hi ha, reserva'n una.
      Ell es va alçar, però llavors va vacil·lar.
      —¿Per a quanta gent?
      —Per a dos, malparit —va dir esbroncant-lo.

L’endemà, finalment, els nens van començar a ensorrar-se, més o menys com la Frances havia previst, amb una o dues excepcions. En Tommy Munro semblava haver-se lliurat del procés: es comportava amb una maduresa i una desimboltura inusuals en un noi amb lesió cerebral; com que estava acostumat a equivocar-se constantment i a viure confús, potser s'havia arribat a creure que l'incident amb l'antiga mestra havia succeït en un dels seus malsons.
      Poc després de l'hora de dinar, en Greg Barre va tenir un atac de nervis. Tot va començar amb un malentès sobre les taules de multiplicar que suposadament hauria hagut d’estudiar, i va acabar amb un terrabastall considerable. En la histèria resultant, algú va dir el nom de la senyora MacShane, i uns quants nens van esclafir en plors i es van acusar mútuament de ser la causa del que havia succeït o de no haver-ho sabut aturar en el moment precís. En Martin Duffy va proclamar a crits la seva innocència amb els punys closos contra els pantalons curts fosforescents que duia; la Jacqui Cox, gemegant, desfogà el sentiment de culpa que l'oprimia agafant-se el cap amb els braços. La mestra de la classe del costat va arribar corrents a la porta de l'aula, tremolant de por, i amb un somriure horrible, convuls, com el que de vegades es veu en les persones que són a punt de ser executades.
      La Frances li va fer un gest amb la mà com dient "això està controlat", i va assentir amb el cap per fer-li entendre que podia tancar la porta.
      A continuació va fer un pas endavant i es va fer amb el control.

Al final del dia ja estaven tots novament tranquils, encisats pel seu xiuxiueig relaxant i el tamborinar suau de la pluja contra les finestres. Asseguda en un tamboret alt, al bell mig de tots ells, els explicava un conte rere l'altre i omplia l'espai amb la remor de les ones sonores, fent un esforç per no recordar que, amb el pes de la Jacqui a la falda, se li havien adormit les natges. La Jacqui creixeria molt, almenys físicament, però emocionalment era massa petita per a la vida extrauterina i s'arrapava a la cintura de la seva mestra amb una tenacitat de marsupial, el cap premut amb força contra el pit de la Frances. Havia estat plorant durant hores, un ploriqueig infinitament continu: res que no es pogués arreglar dedicant mitja vida a consolar-la.
      En Greg Barre jugava a telles amb la Harriet Fishlock i la Katie Rusek, més content que un gínjol, i portava els pantalons d'arpillera que duia a l'obra de Nadal quan feia de pastor. Els seus pantalons s’estaven assecant sobre un radiador; se’ls havia embrutat en el punt àlgid del seu atac de nervis. La Frances era conscient que no podia deixar el grup sol per atendre'l en exclusiva, i va triar la Katie perquè el dugués als lavabos i l'ajudés a canviar-se; una decisió arriscada, atesa la rígida divisió de gèneres d'aquest petit món de Rotherey, però li va semblar que era la correcta: la Katie era una nena madura i segura d'ella mateixa; a en Greg li feia por i, a més a més, n'estava secretament enamorat. I el més important de tot és que la Katie era prou llesta per copsar que aquella situació —la meitat de la classe plorant i amb un atac d'histèria i un nen amb merda als calçotets— no la podia controlar un adult sol, i es va prendre aquesta cessió de responsabilitat com si fos una assistència de bàsquet. A la seva redacció havia escrit:

Em dic Katie Rusek i faig setè a l'escola del poble de Rotherey. La setmana passada aquí va passar una cosa terrible. La nostra mestra, la senyora MacShane, ens estava fent una classe de matemàtiques quan va entrar el seu marit a l'aula amb una escopeta. Va insultar la senyora MacShane i la va pegar fins que va caure a terra. Ella no parava de dir davant dels nens no, sisplau, però no va servir-li de res. Llavors el seu marit li va dir que es posés la punta de l'escopeta a dins de la boca i la llepés. Ella ho va fer durant uns segons i llavors li va volar el cap en mil vocins. Nosaltres estàvem tots molt, molt espantats, però ell se'n va anar i ara la policia l'està buscant. Cada cop que penso en aquell dia em venen ganes de vomitar. No se si mai ho arribaré a superar.

Des de la seva posició privilegiada, la Frances observava com la Katie Rusek observava en Greg Barre, que es disposava a llançar una tella. La desesperació per impressionar el seu àngel de la guarda el va fer maldestre de cop, una manca de confiança que la Katie i la Frances, des d'angles diferents, van copsar de seguida.
      —Juguem a una altra cosa —va xiuxiuejar-li la nena a cau d'orella abans que es decidís a llançar.
      La Frances va continuar parlant baixet. Ara els parlava de les sorolloses goteres de casa seva i els explicava que havia hagut de passar la nit a l'hotel Rotherey perquè tenia el llit xop. Es va inventar una història sobre el seu marit i ella: que havien intentat dormir a casa, però que l'aigua havia arribat fins al matalàs i els havia mullat els pijames. Va descriure com ella i el seu marit havien posat el matalàs de cantó vora la calefacció i havien vist com començava a sortir-ne baf. Després, va tornar a esplaiar-se amb el tema de la casa. Deia que en aquell moment era un caos, però que ja s'arreglaria perquè hi havia gent que l'ajudava i aviat tot tornaria a la normalitat. Mentre deia tot això premia la galta contra el caparró de la Jacqui Cox i l’acaronava amb tendresa en els moments clau.
      Parlava sense parar, sense fer cap esforç, i les paraules li brollaven d'un motor de consol que funcionava al ralentí dins seu: la pluja i les paraules s'havien fos en un murmuri que havia deixat els nens embadalits. La majoria l'escoltaven en silenci, alguns jugaven, feien mots encreuats o dibuixaven. Encara no eren dibuixos d'armes o de caps explotant: potser un dia de la setmana entrant la Jacqui en faria un d'aquells. Després d’això, presentaria subtilment el nou mestre i marxaria qui sap on.
      La Jacqui es regirà als seus braços, sobtadament desperta poc després d'haver-se adormit, i tornà a posar l'orella entre els pits de la Frances per reprendre el contacte amb el batec del cor de la mestra.
      —Tot anirà bé, àngel meu —li va xiuxiuejar la Frances—. Tot anirà bé.
      

tbr : número 29: març - abril 2002 

Anna Montero: 6 poemes
Teresa Pascual:6 poemes
Ester Xargay: Dues bandes i pont 3

Ressenyes

Miquel Bauçà, Els estats de connivència
Antoni Clapès, Llavors abandonaries Greifswald

Rebosteria Selecta

Tertúlies literàries

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il