XVIII
FESTIVAL DE POESIA DE BARCELONA:
DOS POETES CANADENCS
Nicole Brossard
Traducció de Mireia Porta
Donatella Z. a la Piazza Ducale
és la nit com en tots els poemes traduiré un dia potser d’una mateixa mirada a
cada tombant en la nit fins que de sobte ocre i lluminosa la Piazza Ducale
La Donatella Z. avançava lentament en la nit de la Piazza Ducale, que potser eren les
arcades o joc de llums, la nit s’enretirava discreta tanmateix traduiré com un dia o
que potser he oblidat que amb una sola paraula n’hi ha prou a la nit per traduir-la
El silenci la sensació gira al voltant de la traducció al voltant de la Piazza Ducale el
silenci més retalls d’imatges rodones i altres sensacions sota les arcades ara la
seva boca sense accent al cor de la plaça la nit ocupa lloc lluminosa als meus braços
El somriure de Donatella Z. no sé si hi era als seus ulls quan feia l’esforç de
traduir car la nit ens sorprèn sempre s’esborra perquè la nit s’assembli a la
nit
com a l’òpera les paraules es perden als nostres cabells, enfilen el silenci i el
contorn de les pedres. Piazza Ducale les espatlles s’estremeixen sota el pes de
l’atzur Via del Mare l’alba tremola i ja respira en la calor lenta com
traduir la notte a Piazza Ducale
De Au Présent des veines (1999)
George Elliott Clarke
Traducció de Dolors Udina
Aquarel·la per a expatriats negres a França
Què són els calendaris per a vosaltres?
I què són els atles, de fet?
El temps és cool jazz
a Bretanya,
vosaltres, amagats sota boines o foulards excèntrics,
en algun punt de l’arc de Sant Martí...
Sou homes d’estany necessitats de cor,
homes lleons que demaneu coratge,
espantaocells que necessiteu ment pròpia
després que DuBois fes respectable ser negre.
La geografia són noies morenes a
París
que a la primavera vora el Sena inquiet
flueixen com sang a les colònies chic africanes;
sona Josephine Baker als fonògrafs de bebop
en habitacions llogades solitàries, valeroses, velles;
vins gals que us destaroten
i us deixen abandonats
com locomotores obsoletes gemegant un blues de Leadbelly
a la solitària Shantytown dels EUA.
Què són límits/fronteres per a vosaltres?
Amb veritables botes de set llegües
recorreu els resplendents nenúfars de Monet...
En la vostra imaginació d’artistes de carrer,
a través del cel enfosquit,
aquí i allà, per ombres nazis,
núvols de tempesta de Krupp,
i, en altres llocs, per americans
que us recorden
que sou negres,
encara que hàgiu llegit Victor Hugo.
La nit és Etiòpia alada a la
distància,
que s’enlaira en raigs zeta de la ràdio Europa lliure,
i s’us emporta per aterrar a Orleans;
o, és estrany, prostitutes d’estricnina,
que us esquilen per un poema negre de debò
o una declaració de rythm and blues.
Això és la vostra vida...
Gandulejar amb Richard Wright en parcs verds de
Matisse, enfrontant-vos a malsons de linxaments
deformats cada nit. Cada nit.
Un reggae sincopat escatològic
ronda les cavernes
de le métro. Mireu els diaris
en llengua anglesa i la revista TIME,
us assabenteu que aquest ha estat arrestat,
aquell altre assassinat;
temeu despertar-vos —com Gregor Samsa—
en mans d’una multitud;
cobegeu una Constance Chatterley negra,
sense ni tan sols saber que
tots els negres que no viuen a l’Àfrica
són víctimes de segrest.
Al cap i a la fi, com podeu ser
expatriats
d’un país que
mai no va ser vostre?
Pintures pastel sobre el paviment de París,
cartells a l’estil de Beardsley:
us atureu i els admireu tots;
i França us captiva
amb els seus cafès de calidoscopi,
intel·lectuals que fumen sense parar,
poetes d’absenta i de pernod...
Heu vist mai postals
d’Alabama o d’Auschwitz,
de Mussolini o del Mississippi?
És perillós rebolcar-se en somnis
d’Ulisses,
teories genètiques, vinyetes de Gertrude Stein,
Hemingway, altres ploraners moderns,
mentre el globus sense déu
fa detonar el seu cor de guerra, i deixa anar
genis que marxen al pas de l’oca
i laboratoris foscos i secrets.
Potser sofreixo afàsia.
No sé com us he de parlar.
Us envio records de l’Afrique
i espirituals de la catòlica Négritude.
Mentrestant, les roses esclaten com
estrelles roges,
s’obre una poncella per a una germana especial.
A França, no accepteu la gravetat
perquè tot allà sura sobre la base
que l’endemà la terra s’enlairarà
per anar a trobar-ho;
la Torre Eiffel s’inclina sempre cap enrere
per insultar l’Estàtua de la Llibertat;
i una dona de carn i ossos en un instant
treu unes ales de papallona de tots colors
i besa suaument els llavis molsuts de color robí
d’un escultor esquizoide;
i s’apaga una discussió sobre cacao
per part de maníacs músics mulatos
que senten murmuris d’Eliot—
o d’Ellington—
en pregàries comunes.
Heu sentit Ma Rainey, Bessie Smith.
No necesiteu passaports.
El vostre bitllet és una habitació per a tota la nit
de cara a la lluna d’ivori, de vudú,
plena de lleons i nadius de Henri Rousseau;
i els vostres sentits, inexplicablement
aixoplugats a la fabulosa Etiòpia,
mentre els romans rumors de guerra
us fan volar cap a casa.
De Lush Dreams, Blue Exile (1994)
_______________________
© Nicole Brossard
(Montreal, 1943).
Combina la poesia amb la novel·la i l’assaig. Els reculls de poèmes Le Centre
blanc (1978), Langues obscures (1992) i les novel·les Le Désert mauve
(1987) i Baroque d’aube (1995) són alguns dels seus llibres més coneguts. El
1991 va publicar, juntament amb Lisette Girouard, Anthologie de la poésie des femmes
au Québec (1677-1988). El 1994 va ingressar a l’Académie des Lettres du
Québec. Cinc dels seus llibres han estat traduïts al castellà. És membre de
l’Acadèmia Mundial de Poesia.
© George Elliot Clarke
(Nova Escòcia, 1960). Es qualifica ell mateix de poeta africadian
(d’Àfrica i Arcàdia, nom històric de Nova Escòcia, a Canadà). A més de poesia,
escriu teatre, òpera i crítica literària. Ha publicat entre d’altres poemaris Saltwater
Spirituals and Deeper Blues (1983), Whylah Falls (1990) —novel·la en
vers—, Lush Dreams, Blue Exile (1994), Gold Indigoes (2000) i Execution
Poems (2001). És professor de literatura universal a la Universitat de Toronto.
|
crítiques breus/ressenyes (en català)