1
La badia dels peixos d’argent
Era sempre a l’alba quan, des de la seva
tardor, Narcís desdibuixava els seus somnis sobre l’arena de les dunes. Es
despullava, se li esqueixava la gola en un crit esgarrifós i els peixos d’argent,
animals sobrenaturals que sotjaven son deliri, saltaven sobre el seu pànic.
2
Las Vegas
Del desert vingueres fins a mi; del cor del no-res
aixecares en el meu cor una convulsiva ciutat de llum i de sequera. Ens trobàvem sempre
de nit: mai no havia estat una empresa impossible habitar-te, com qui habita un iglú, en
la fredor que seguia al dia encès. Una serp, però, naixé del teu ventre a l’alba
infame que intentares dir-me el foc, i un tauró solcà les dunes somogudes per
devorar-nos, entre milions de carnals i sarcàstiques riallades.
3
Islàndia
Sota la lenta fúria glacial hi havia una fúria encesa,
un esclat de foc que rebentava la calma deserta del gel. T’obrires pas, amb els teus
dits de jonc, entre l’espessa i alta nuvolada de vapor, i vas mirar-me. "Hi ha
una mar per al nedador i un riu per al nàufrag", digueres només, abans
d’abrasar-me i desaparèixer, devastadorament volàtil.
4
El somni de Bagdad
Heus aquí la nit sobre Bagdad. Sota la pluja
d’un foc que teixeix els ulls irisats de l’Home i de la Dona, dos cossos nus es
lliuren a una carnal batalla. Del plaer neix un crit que perfora amb nocturna precisió
l’espant.
5
L’immigrant de la casa xinesa
Tenc prohibit trepitjar terra. Visc en una barca flotant
de devuit metres quadrats, en una llar establement balancejada per la calma del port. No
vaig enlloc, perquè la mar no és cap lloc. Un peix d’argent ha saltat, avui
dematí, per sobre de la barca, i en el seu vol audaç he vist els ulls de Lulú que em
cercaven, negats com un camp d’arròs, eternament ennuegats d’espera inútil.
6
Turista a Yazd
Més de mil cinc-cents anys esperà
la flama la inoportuníssima visita del turista. Bufava un vent terral, el vidre que
custodiava el foc sagrat es desféu en mil bocins, i mentre els guardians, esverats i
colpits per les llàgrimes degradades que hauria de vessar el seu poble, corrien cap al
caliu, l’imprudent visitant, encès, corregué cap als turons de la mort. No hi
hagué una mirada per al vol dels corbs que es llançaven sobre l’estrany
convulsionat; no hi hagué un espectador per a la seva deflagrada agonia. Hi havia ulls
només per a una terrible extinció.
7
Ponte Vecchio
A l’arc central del primer pont esperes,
a la vigília i al riu retut,
despertaran en tu totes les feres
que han ignorat, potser, el do rebut?
Volgueres l’aigua. Mil nusos desferes
per arribar aquí, el lloc on el cor
tem, sobretot, de les seves maneres
les que escriguin el més trist ressò.
Arribarà, penses, de fluvials
clarors vestides. Vas errat, però,
perquè Maria és ja aquí (puntuals,
ho afirmen els batecs, i el buit, del pit):
s’acosta a tu tan nua que els ullals
del teu desig contradiuen la nit.
Porta a les mans, ho veus, els mots fatals
que mai no li digueres. És escrit
el sord final, reconeixes la dalla
que no amaga el finestró somort.
S’apaguen els llums del pont. Ella calla
(és tan bella!), p’rò reclamen la mort
i l’Arno un cos. És el teu, o el d’ella?
No ho sabràs fins que arribi al port,
el més vermell matí, l’última barca.
crítiques breus/ressenyes (en català)
