SEGIMON
SERRALLONGA:
EVOCACIÓ D’UN LECTOR
Gabriel Vinyals
 Quan aparegui aquest text farà un mes que el poeta Segimon Serrallonga va
deixar-nos, d’una manera sobtada. Qui escriu aquestes paraules no el coneixia
personalment, i només pretén deixar constància de l’impacte que la seva poesia li
va causar (i li causa, cada vegada més), quan va descobrir-la en aquella edició de
Crítica de l’any 1979, avui introbable, que reunia vint-i-cinc anys de treball. La
resta, els vint-i-sis anys que continuen aquest singular viatge poètic, cal resseguir-la,
pas a pas, a través de les hemeroteques. (Tanmateix, un panorama que parla de forma
eloqüent de la migradesa de l’edició de poesia en català.)
Dic que la lectura de la poesia de Serrallonga em va corprendre des del primer moment: a
la llibreria, tot fullejant el volum -per a mi, d’un poeta aleshores desconegut-
l’atzar va voler que em topés amb aquest poema:
AGAFA'M PER ON VULGUIS
Agafa'm per on vulguis,
hi trobaràs la por.
La por pesa muntanyes
i encén vials somorts.
Sovint frisant espero
davant de l'horitzó
que una altra por més fonda
em llevi el tremolor.
Encarcarat de vista
oblido qui sóc jo.
La solitud no tempta.
La por mata la por.
Vaig endur-me el llibre i vaig sortir a vagarejar pels carrers, solitari, commós. No
vaig poder continuar la lectura fins l’endemà, sadollat com estava de dir poètic.
Després, amb el temps, vaig anar deixant que m’habités aquella poesia, alhora densa
i magnífica, plena de sentit (i de sentits) i d’una austera bellesa. Poemes
construïts amb un rigor excepcional, que sortien de la banalitat de molta de la poesia
que en aquells moments es publicava. (Recordo al lector que parlo de finals dels setanta.)
La seva identificació de vida i poesia, i el treball de reducció i de condensació per
tal d’incrementar la densitat i tensió poètica s’adeien amb les meves lectures
poètiques d’aleshores. La seva poesia va convertir-se en el ressó de la meva
veu –i això, crec, és el millor que li pot passar a un poeta.
Després vingué la lectura de les seves traduccions (que ell reconvertia en veritables
poemes propis): Blake, la poesia antiga, Rimbaud... i les agradables, impensades sorpreses
de nous textos publicats en revistes ben diverses.
Triadú va saber copsar molt bé el sentit de l’obra de Serrallonga, en un magnífic
article escrit l’endemà de la seva mort: "Aquesta mort és escandalosament
prematura. No hi fa res que totes ho siguin, perquè de viure no ens en guarim mai. Deixa,
de moment, més que altres, la consciència, en nosaltres, de l'inacabat, del truncat. Tot
és tan bell, va escriure, que és impossible. Això primer. Alhora, retreia el vers de
Schiller, que la raó de la vida la tenim els qui vivim, però ell mateix objectava,
sabent prou el que ens espera a tots, que els morts no poden tenir raó si no viuen en
nosaltres i per nosaltres. Això hem de mirar ara que ens passi a tots, als amics, als
deixebles, als lectors (a la família, per respecte i afecte, no cal dir-ho), que sigui un
fet que per nosaltres visqui, ara que viu en nosaltres. Sobretot perquè de tot ell, del
que ha escrit, del que sabia, n'hi ha més de soterrat que a la vista. Potser, simplement,
perquè la superfície no li provava. No entenia, i feia bé, que res anés balder al seu
volt (incloc Catalunya, la causa d'una pàtria com cal). Tot havia d'anar collat, fins a
la darrera estria de la rosca, perquè arribés a fons."
Em penso que no puc afegir res més, ara com ara. Hi ha sensacions que són massa íntimes
per fer-les públiques.
Tan sols m’és permès de reproduir un altre poema, que m’ha estat i em serà
company per sempre més.
OBSCURITAT DEL LLENGUATGE
Que tenebrós ha de néixer
el mot que val en mi alguna cosa!
Si un dia amors de foc van
per mons més purs que suara,
de seguida un es fa déus
que no pot fer veure als altres.
Qui en té una culpa de vida?
els ardents o bé els feliços,
o la natura que fa
tants de camins vagarívols?
A cada atur de mirada
floreix el mal en bellesa.
Tan refulgent és als ulls.
Mar de sal no es pot malmetre.
No hi ha res que vingui sol.
La joventut també mor
llevant l’embruix dels defores.
Que coses desconegudes
brillen, s’apaguen i moren.
|
crítiques breus/ressenyes (en català)