  |
índice no. 30: maig - juny 2002 |
|
índice no. 30: maig - juny 2002 |
CONEIXEMENT,
El que faré aquí és una lectura que servirà per entrar en debat entre tots nosaltres. La idea d’enraonar sobre el reconeixement ve d’un missatge electrònic que vaig enviar a en Toni Clapés. Hi deia això: "Pel que fa al reconeixent, desconeixement i coneixement de la poesia, de l'escriptura, és una qüestió que n'hauríem d'enraonar (i per què no en públic, en una mena de debat col.lectiu?). El reconeixement, d'alguna manera el devem buscar tots els qui escrivim. A on ha d'acabar aquest afany? Perquè o li posem un límit o és il.limitat i llavors perjudicial per a l'escriptura i per a l'escriptor. I el reconeixement mateix pot ser perniciós per al reconegut. El desconeixement o silenci d'altri sobre la pròpia escriptura també pot ser bo i pot ser dolent. Si hom fa el que fa perquè no pot fer una altra cosa, el desconeixement pot ser dolorós i tanmateix positiu. El reconeixement del gremi o social té poc a veure amb el coneixement de la poesia o escriptura. El coneixement seria un pas endavant després de reconeixement. De fet, tant el reconeixement, com el desconeixement i el coneixement (que sempre serà relatiu, aquest) són factors extraliteraris. D'altra banda, les patums ho són perquè gaudeixen de reconeixement gremial o social. I que no hem meyspreat sempre les patums o gairebé totes les patums? Al capdavall, volem ser patums? Per assolir el reconeixement cal menystenir el reconeixement? El reconeixement ha de ser un objectiu? Jo diria que no. Fins en quin punt els factors extraliteraris poden ajudar o perjudicar l'escriptura, la poesia? Suposo que les respostes sempre dependran del tarannà de l'individu. És una qüestió complexa i subjectiva -com tantes altres- que mereix de ser abordada (sense esperar-ne conclusions: no n'hi pot haver)." Fins aquí el correu electrònic. I ara llegiré uns aforismes, en forma de poemes en prosa llançats per un oracle. Tots giren al voltant del reconeixement, desconeixement i coneixement. La tortuga i Aquil.les van agafar camins divergents i van fer cap alhora al mateix indret. La tortuga havia fet drecera, i Aquil.les, confiat, s'havia aturat aquí i allà. El cas és que no feien cap cursa. Aquesta fou inventada a l'àgora per rebatre els arguments dels qui veien en Aquil.les i en la tortuga dos bons passejadors despreocupats per la competitivitat que alguns els atribuïen. És el capicua del desconeixement de les facultats de poder viure parant la mà. La mà: el carp, el metacarp i els dits, les dues potes de davant dels animals quadrúpedes. La mà de morter de Wittgenstein. Els presocràtics ens donen un cop de mà pel que fa a la mà descarregada sobre les nostres galtes pels déus. Un senyal al front en forma de creu feta amb cendra identificava el penitent, que així li era permès de fugir de la ciutat i d’eludir els deutes. Acabat el període de penitència, tornava santificat, feia un parell de miracles i amb això pagava els geps.
Per què l'antipoeta hauria de deixar de voler un reconeixement exterior al que ja li suposa la seva pròpia escriptura? Ell es reconeix a si mateix en tot allò -sense exclusions- que han escrit els altres; una identificació que s'adiu amb tota mena de teràpies. Reconeguda l'aprehensió per un subjecte d'una realitat suposada, llavors l'experiència és una manera de conèixer alguna cosa immediatament abans de qualsevol judici formulat sobre allò aprehès. Si camino cap al nord, també em dirigeixo vers el sud; en conseqüència, tant és la direcció que prengui, i això no vol pas dir que l'important és caminar; més val no moure's de lloc, segons com. Hom pren la filosofia per una reflexió quan en realitat és creació, invenció; hom es pensa que dóna molt a la filosofia en atorgar-li aquest poder; en realitat, però, en fer-ho, li ho traiem tot; la filosofia no té pas vocació de ser la disciplina que sobrevola tots els altres coneixements; és creació, com ho són l'art i la ciència, bé que no de la mateixa manera: el que és propi de la filosofia és crear conceptes, o recollir-los per modificar-los, tot imposant-los exigències i relacions noves; entre les distintes línies de creació (art, ciència, filosofia) no existeixen jerarquies, ni interdisciplinarietats; cadascuna d'aquestes línies crea la seva pròpia mobilitat, que interfereix sense parar en les altres. El coneixement de la moral; l'ètica del coneixement; la moral de la ciència de les coses exteriors; aquesta ciència no s'ha de contraposar a l'ètica i menys encara a la ignorància de la moral. Ara bé, quan hom llegeix massa de pressa o més a poc a poc del compte no entén res. El metaartista Marcel Duchamp sabia somriure lleument i no menystenia gens el sentit de l'humor com a eina de coneixement i de desconeixement. Duchamp volia, per damunt de tot, desconèixer, dessaber. El no és molt a la vora del penya-segat dels sis, on l'inconegut i allò misteriós són la conclusió i l'inici de tot, on hi ha l'equivocació com a motor de qualsevol cosa. És molt pelut d'arribar a no capir res. Tot just des d'aquest estat d'inòpia hom pot pujar el primer esglaó del desconeixement. I ja ve la primera gran dificultat: in vino, veritas. I ens afanyem a pensar no pas en cap cosa, sinó a pensar i prou, a pensar a la babalà. I en el moment en què menys ho esperem, ja hem baixat aquell primer graó. Un altre pic a peu pla! Xafat i resumit, la paraparèmia rebutja el pensament; aquest empaita la paraparèmia, i, en aconseguir-la, la desvirtua. La paraparèmia bona és aquella que no es deixa agafar ni aigualir pel pensament. Aquest joc és l'únic -i ja és massa- permès per l'ateoria sense argument segregada pel concepte sense cap ni peus de l'abnegació paraparèmica. Una ateoria sense solta ni volta no equival en absolut a una teoria bufa. Són feliços i van ben encaminats els qui surten de la paraparèmia i no troben el camí, perquè no n'hi ha cap ni mig, de camí. Artaud ens diu que tota escriptura és immunda; per ell, són uns porcs aquells per als qui les paraules tenen un sentit, aquells qui són esperit de l'època i que han classificat els corrents de pensament, aquells que fan cridar pàgines dels llibres, que remenen ideologies. La paraparèmia és el no-art de dir talment les coses: 1er., que aquells a qui parlem només puguin entendre-les amb molt d'esforç i no gens de plaer; 2on., que no s'hi sentin atrets, de manera que el propi interès els porti de mala o bona gana a deixar de reflexionar; i 3er., que acabin veient que no hi ha res a entendre. Cal ignorar aquells qui ens volen entendre i que seran forçats a rendir-se a l'evidència que tot és palès en l'instant en què hom comprèn que res no és evident. Cap precisió ni eficàcia: anar extraient idees amb tanta força com la fam. Els camins són rius que retrocedeixen i que ens porten allà on no volem anar. Si no volem anar enlloc, qualsevol camí ens hi portarà, però ens el podem estalviar. L'enlloc som nosaltres mateixos; i això no obstant, no és pas dins nostre, l'enlloc, és fora i lluny, tan lluny que no hi podrem arribar mai, perquè nosaltres som ells i no sabem qui són ells, ni ells saben qui som nosaltres. Quan ningú no sap la veritat d'una cosa, és bo que hi hagi un error comú. La darrera cosa que trobem en fer una obra és saber quin detall cal posar primer. No és bo de dir que ningú no diu mai res de nou. Els mots col.locats diferentment tenen sentits distints, i els sentits diversament disposats tenen efectes fins i tot contraposats. Tot és sempre nou. La repetició no existeix. Qui veu repeticions pertot arreu és un viciós que no sap ser-ho, que té vergonya dels seus vicis i fa de moralista. Només neixen coses noves; res no mor mai; tot és etern; per tant, res no pot retornar eternament, o sí; la paraparèmia és un retrat i un retret del pensament. Hom pot forçar els mots i després deixar-los anar, a raig, i hom pot deixar-los venir i anotar-los sense interrompre llur cursa aigua avall. Segur que, en arribar al mar, guanyarien la competició els mots anotats. Escriure vol dir triar un tema, ajustar-s'hi, fer bé els deures i esperar-ne un reconeixement. Per tot plegat, cal ser un bon minyó ben aplicat, que respecti ideals estètics i filosòfics consolidats. I tanmateix: no. Si el llamp queia sobre llocs baixos, què passaria? Ja hi ha caigut, i què ha passat? I si no hi ha caigut, què no hi ha passat? Quins són els llocs baixos? I si no hi ha hagut cap llamp? La paraparèmia és materialista. Cal passar per les idees com hom passa d'un país a un altre durant un viatge. Ho va dir no sé qui. Escriure és un periple del pensament, una circumnavegació que pot ser feta a la deriva, sense govern, emportada pel vent i pels corrents. Els camins i les carreteres sempre van d'uns llocs a uns altres i tots i totes porten a Roma, que no existeix. Per vagarejar, cal anar canviant de camins. Les discussions sobre el reconeixement acaben de seguida, fins i tot abans d'haver començat. La coacció sobre les idees dissidents descriu molt encertadament la part del botí que els poderosos substreuen dels deutes dels més pobrets de mi, que no tenen esma ni per ser inconformistes. La còpula es fa amb el ciment dels discursos filosòfics. És la insistència de la cadena significant de què escriu Lacan i que connecta i orienta les incidències imaginàries i llur inconsistència. Insistència i consistència en l'escriptura, que no és bo que es limiti a aportar coneixement sobre si mateix a qui escriu. L'escriptura no és cap mètode terapèutic psicoanalític per convertir-nos en diguem-ne nosaltres mateixos. El concepte surrealista d'automatisme psíquic és religiós. En cada ésser humà coexisteixen el caçador i la bèstia caçada, en situacions que resulten molt confuses. Segons com, la bèstia fa de caçador i aquest no té ganes de defensar-se de la bèstia. El jo mateix remet a Fichte en el procés d'aniquilació del no-jo, equivalent al procés de la conquesta de la llibertat romàntica. Com més reconeguda sigui la figura d'algú, més desvirtuada restarà. Perquè ell i la seva obra no aporten res de socialment positiu. Aviat farà seixanta anys que Artaud va anar de París a Irlanda a provocar la fi del món i així véncer d'una vegada per totes l'Anticrist. Tres mesos després de començar la seva antievangelització, l'Anticrist -Artaud- fou vençut, no gens concloentment, per ell mateix: repatriat a la força, l'internaren en un psiquiàtric. Ja no deixaria mai de viure en manicomis, la qual cosa no és pas un demèrit -una taca, en diran els benpensants-, ans més aviat és una bona credencial que li dignifica el currículum vital i literari. El seu Teatre de la Crueltat, un desideràtum inassolible, i la culminació de la seva glossolàlia -l'idioma inconnex que es presenta en estats hipnòptics i psicopàtics, en els èxtasis i en situacions mediúmiques- ens ensenyen la mesura subversiva d'un deliri assumit fins a efectes absolutament il.lògics. La figura d'Artaud és la utopia oberta a l'automatisme psíquic. Un predecessor d'Antonin Artaud fou Montà el Frigi, que va proclamar que era l'encarnació de la Trinitat: ell unia en la seva persona Déu Pare, Déu Fill i l'Esperit Sant; si menjava, bebia o dormia, ho feia no pas per necessitat, sinó perquè li agradava de fer-ho. Vet aquí l'esquema de la meditació d'un passejant a punt de caure en la més extrema promiscuïtat en massa: la utopia de la raó i la ciència, la tecnologia i l'humanisme al servei de l'utilitarisme, és a dir, pensament i sensibilitat entre racionalitat i irracionalitat, desequilibris, daltabaixos i seny, disseny i art, dues maneres d'entomar el món i la vida, opinió i política, art i pesta, radicalitat i ordre, civisme i impuls anàrquic, la por com a antididactisme, la no-estètica d'allò que és estètic, divulgació cultural i insubordinació social més desagregació del real i ecologia igual a insostenibilitat de la cultura dissenyada, l'humor com a alliberament integral, mètode i acràcia entre l'imaginari i els valors ètics del subjecte com a objecte de planificació benpensant i benestant, la rebel.lió contra l'esdevenidor dissenyat vers la poètica del caos als entorns artificials i, per oposició, natura i camins sense sortida lògica amb la paradoxa com a equilibri social, individu i gratuïtat en relació al no-raonament com a teràpia col.lectiva, els actes inútils i la negació com a mitjà de coneixement, nous criteris editorials i la gran aporia del temps a les autopistes de la informació, l'ombra del Bauhaus a la llum de certs conflictes previsibles, l'art com a refutació del bon gust de la superioritat sana i civilitzada de les bones lletres, l'absència de respostes com a base de tota poesia, l'escriptura com a defenestració del ciutadà a les àgores i antiàgores a fi d'adaptar-lo a la societat única, i, per acabar, simbologia nihilista de l'ou com balla. Lacan: qualsevol discurs comporta la seva institucionalització. El dogma és immanent al sentit. Aquesta és la causa de l'estrenyiment intel.lectual del Monsieur Teste de Paul Valery. I acabaré amb un poema molt bo, de Joan Brossa, que va lligat a l’estrenyiment de Paul Valery. RÈQUIEM (un rèquiem, si més no, per a una certa poesia) Tenen un water Joan Brossa |
| © Carles Hac Mor Llegit a Barcelona, a "Els dillunsos de la Confiteria", el
dilluns 18 de març del 2002. |
| navegació: | tbr : no. 30: maig - juny 2002 |
|
|
 crítiques breus/ressenyes (en català)crítiques breus (en anglès sobre llibres
de publicació recent)números anteriorsAudioenllaços (Links) |
|
www.BarcelonaReview.com anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il |
|
