  |
índice no. 30: maig - juny 2002 |
|
índice no. 30: maig - juny 2002 |
No us perdeu l'entrevista a Nick Hornby que publiquem a la versió castellana de la revista |
Xavier Dilla Quan vaig traduir About a Boy, fa quatre anys, d’entrada em vaig mosquejar una mica: el protagonista, Will Freeman, tenia trenta-sis anys, estava solter i es relacionava, d’una manera una mica poca-solta, amb una divorciada amb un fill preadolescent. Per superficial que fos, aquesta descripció coincidia gairebé exactament amb la meva situació personal en aquella època, i vaig pensar si l’editora de Can 62 no m’havia passat el llibre amb una certa mala llet. No he descartat mai del tot aquesta possibilitat —fa anys que ens coneixem—, però aviat em vaig adonar que, més enllà d’aquesta semblança banal, no hi havia res en Will Freeman amb què jo pogués sentir-me identificat. I, sobretot, si alguna cosa no hauria estat mai de la vida aquell modernillo galifardeu és traductor, vista la seva existència ociosa i regalada. No és estrany que, en la versió cinematogràfica, l’actor que encarna a Will sigui l’irrepetible Hugh Grant. De fet, no és Will qui més m’ha quedat en el record d’aquesta novel·la, sinó Marcus —el boy al qual es refereix el títol original anglès— i, sobretot, l’extraordinària Ellie, una adolescent rebel que és la bèstia negra de l’escola i que "adopta" Marcus, el nano raret i solitari de qui tothom se’n riu. Tots dos protagonitzen els moments més divertits de la novel·la, i fan de contrapunt vital de les experiències, mig anodines mig dramàtiques, de Will i Fiona, la mare de Marcus. En realitat, About a Boy no és el clàssic boy meets girl, sinó un extravagant però gens pervers man meets boy, encarnat per Will i Marcus, que protagonitzen alternativament els capítols del llibre. Amb to de comèdia dramàtica, Hornby dibuixa un relat amable del desconcert de la gent de trenta-i-tants en una societat com la del Londres dels primers noranta, amb la música de fons, entre d’altres, de Nirvana (el títol original és un joc evident a partir de la cançó About a Girl, que s’ha perdut en les traduccions catalana i castellana, en què els títols imposats per les editorials han ressaltat el paper d’un pare —Will— que, de fet, no ho és pas). El millor de la novel·la és que, partint d’uns personatges tòpics de la contemporaneïtat, Hornby evita forçar un happy end previsible però inversemblant a la vista dels freekies que la protagonitzen. Hornby no té la penetració cruel de Saki, ni el sarcasme ferotge del Waugh satíric, ni tan sols l’humor destraler de Sharpe, però sí que sap construir uns diàlegs admirablement vius, àgils, creïbles, que són un regal pel traductor i —això espero— pels lectors. La seva visió dels personatges és més aviat benigna i, pel meu gust, excessivament indulgent amb Will, un cretí al qual acaba redimint d’una manera que trobo immoral.
|
| © Xavier Dilla 2002 No us perdeu l'entrevista a Nick Hornby que publiquem a la versió castellana de la revista Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
| navegació: | tbr : no. 30: maig - juny 2002 |
|
|
 crítiques breus/ressenyes (en català)crítiques breus (en anglès sobre llibres
de publicació recent)números anteriorsAudioenllaços (Links) |
|
www.BarcelonaReview.com anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il |
|
El traductor recomana: 
Però tampoc seria just despatxar
About a Boy etiquetant-la de novel·la costumista. Sempre he pensat que amb aquest
adjectiu es despatxa sovint obres literàries d’una manera massa simplificadora, i la
novel·la de Hornby, que dibuixa amb traça els costums d’un grup de persones en una
època concreta (com una infinitat de novel·les que no qualificaríem mai de
costumistes), té alguns valors més, alguns dels quals ja he esmentat. Potser li falta
ambició per resultar inoblidable, però per mi compleix mínimament amb l’exigència
fonamental que crec que qualsevol novel·la ha de satisfer: plantejar interrogacions sobre
l’existència humana que ens ajudin a comprendre que diantre fem aquí. Les
respostes, si és que n’hi ha, ja són cosa de cadascú. Jo, almenys, m’alegro
ara de tenir-ne una de ben clara: ja no m’assemblo a Will Freeman ni per casualitat.