I
La poesia, sempre enfront del cadàver que és la llengua, en el qual no pot ni vol
reconèixer-se, i amb el convenciment que se n’ha d’allunyar tant com li sigui
possible i recercar en la seva pròpia pràctica un llenguatge veritable, viu i vàlid. I
etern.
II
La consciència de la realitat del llenguatge, el dolor que comporta, sofriment, per la
pèrdua d’algun desig entrevist en el qual es confiava en excés.
III
Dolor pel neguit d’haver d’abandonar una casa que es creia pròpia, una casa
enrunada i inhabitable (però casa, al capdavall, i la única coneguda), per anar a la
recerca d’un altre territori aparentment habitable, possiblement també en ruïnes.
IV
La llengua, reconeixent-se en la seva realitat de miratge, d’inutilitat, i havent per
això de desterrar el seu passat (i desterrar-se’n) i renunciar a qualsevol ésser de
present o de futur.
V
En tant que només és i només pot ser allò que dissortadament és, la llengua,
reconeixent-se en els seus mateixos termes com a un ésser impossible.
VI
[Vull una llengua feta de preposicions només, i de conjuncions (i potser algun adverbi).
La llengua d’abans que els substantius i els mots de pretesa referència concreta
vinguessin a destruir-la. Ells, el lèxic i les relacions sintàctiques que demanen, van
venir a torpedinar una llengua essencial, pura, justa.
Una llengua només composta de preposicions i de conjuncions s’estableix amb una
sintaxi neta, elemental, suficient, que els mateixos elements li donen i li aporten; no li
calen reglamentacions externes i imposades, ni signes per a marcar-les.
Amb la irrupció de la "semàntica objectual o referencial" aquests elements
primers van quedar reduïts a nexes subordinants (o coordinants) i subordinats i van ser
buidats de contingut.
: Retornar-los el significat ple i absolut que encara guarden, i desterrar verbs,
substantius, adjectius i tota la faramalla.]
VII
Si només en un llenguatge no inclòs, en un llenguatge no fet en funció d’un món,
que no pertanyi a cap estructura… Si només en un llenguatge així hi ha el
coneixement, només en un llenguatge així podrà haver-hi el dir, el cant.
Un llenguatge "no inclòs" (María Zambrano), fora de qualsevol circumstància
externa a ell mateix.
VIII
Només amb la consciència de la mort del llenguatge i des de la seva assumpció, la
possibilitat de fer d’allò de què es disposa alguna realitat semblant al
llenguatge.
IX
Sentir-se parlant només des del dolor i l’esqueixament del llenguatge patits en la
pròpia carn.
X
Només en la violència, en el dislocament de la llengua, pot haver-hi parlar. [I no
només si d’alguns àmbits es vol dir (Heidegger), sinó en qualsevol desig
d’expressió.]
Violència i dislocament : clara llavor de parla.
XI
La llengua : record dolorós d’un llenguatge perdut.
Com conté en ella el rastre del dolor (el dolor) que aquesta visió provoca.
XII
Memòria engendra desig de parlar. Memòria és desig, com desig és record.
[I la memòria d’una "llengua d’abans", que crida el desig.]
Un desig de parlar, de parla veritable i profunda, que la llengua no pot satisfer.
XIII
Només hi ha nemòleg, el text de ningú.
El poeta no pot voler ser aquest "nemo" parlant; (el poeta ha de) ser el
llenguatge, (ha de) ser "en el llenguatge".
[Qui parla és el llenguatge mateix. Parlar : fer (deixar) que parli el llenguatge.]
XIV
El poeta no "parla de". El poeta "hi és".
XV
El gerundi : l’etern, el constant, l’acció contínua, ininterrompuda, infinita.
El gerundi : el temps etern, immòbil, constant.
Gerundi : el temps de la poesia (un fluir constant; un essent en temps etern.)
XVI
[Som memòria, som llenguatge. I no altra cosa.
Volíem retrobar-nos i ser en la memòria i l’hem coneguda com és realment :
miratge, falsedat.]
Memòria : llenguatge.
La memòria, el llenguatge : els tràgics desencontres
XVII
La poesia : nemòleg, discurs de ningú en un espai i un temps eterns i absoluts (o
inexistents).
El poeta és aquest nemo (ningú), qui recull aquesta paraula, que se li dóna tota.
XVIII
Etern i ardent. I prou : el llenguatge.
[Qui ha trobat la llengua, qui s’ha retrobat en la llengua, ja no podrà emprar mai
més cap substitut, cap succedani.
I la seva parla esdevindrà, per això, ardent i eterna.]
XIX
[La desaparició del jo en l’assumpció de la paraula poètica.]
Renunciar al jo, ja dissolt en la poesia.
[També potser reconèixer-se només en l’altre, o com a altre.]
XX
"El poeta sap que mai no arriba."
[No es tracta de "no arribar enlloc", sinó de "no arribar".]
[No s’arriba mai a la fita. Si s’hi arriba, ja no és fita.]
No arribar mai.
XXI
No esperar res.
[El poeta no ha d’esperar res, no ha de voler res.]
[No esperar res, ni tan sols de cap mena de poètica.]
tamdaght / vic
hivern-primavera 2001-2002
|
|
crítiques breus/ressenyes (en català)